Andreu Juan Triguero i David Valera Ruíz

ESMuC 2017/18

 

Aquest treball nàix de la manca de informació que hi ha sobre aquest tema. Per fer la recerca hem hagut d’anar personalment a fer entrevistes a la gent que ha contribuit de xicotets i ha viscut aquesta evolució, o que s’ha viscut a la seua família. A més d’alguns articles dels anys 80 trobats al fons de la biblioteca de Petrer.

La dolçaina i el tabal és una figura musical tradicional valenciana, i encara que aquest instrument (en son dos però a la manera de veure’ls des de la perspectiva antiga funcionen com un sol, ja que el músic s’iniciava de xiquet amb el tabalet i de mes major passava a tocar la dolçaina. No hi havia intèrprets d’un o altre exclusivament) apareix per tota la península

(en cada regió amb certs canvis: gralla a Catalunya, gaita navarra a Navarra i al País Basc, dulzaina a Castella…), la valenciana va patir una gran crisi a la segona meitat del segle XX degut a la falta de dolçainers. Al ser un ofici gremial no el podia aprendre qualsevol, i tampoc interessava ensenyar a molta gent perquè et podien llevar la feina així que amb el pas del temps morien dolçainers sense passar el testimoni a altres i, per tant, pop a poc anava perdent-se.

 

L’ofici de dolçainer

La feina d’aquesta gent consistia en anar tocant a festes de poble en poble; solien anar en parella (dolçaina i tabal) però no era una formació fixa, depenent de les circumstàncies podien anar més dolçainers o tabaleters, o inclús deixar sol al dolçainer. Aquest anava transportant la música tradicional de poble en poble; antigament era normal que els xiquets acompanyaren els dolçainers i com eren pocs havien d’acudir a moltes festes el qual els ocupava tant de temps que arribaven a faltar a l’escola. Ara bé, tota aquesta feina els garantitzava als xiquets el poder menjar ja que els solien pagar així o amb unes monedes (una xicoteta part del que cobrava el mestre dolçainer).

Depenent de la distància es desplaçaven en tren, autobús, bicicleta, a peu… o exepcionalment en el cotxe d’algú. S’allotjaven a cases de clavaris o particulars que rebien diners dels festers (families necessitades) així que les condicions solien ser molt precaries, això sí, quan el dolçainer tenia més experiència i per tant un millor estatus s’allotjaven a hotels i pensions.

Ho hem anomenat ofici però els dolçainers no vivien exclusivament de tocar així que tenien altres oficis que els permetien gaudir d’un horari flexible per anar a tocar com podia ser sabater, ferrer, obrer…

 

El dolçainer Tío Parra, de Petrer (Alacant).

És el dolçainer més antic que es coneix de la província i voltants d’Alacant, era de Petrer. No sabem la seua data de naixement, però sabem que va morir al voltant del 1930-1932. Normalment, els dolçainers eren músics, d’instruments de vent a les bandes, que no acceptaven la disciplina d’aquestes i preferien una vida de bohèmia i més llibertat. El dolçainer Parra era també un músic saxofonista de banda, que va aprendre a tocar la dolçaina. Aquest personatge va ocupar en la seua trajectòria com a músic el principi del segle XX.

Es comenta que Parra, era conegut a tot el poble perquè sempre portava unes butxaques molt grans a la jaqueta, on portava la dolçaina. No tenia cap problema en treure la dolçaina on fóra i amb qui fóra, i començar a tocar. Per això hi ha una dita a Petrer que diu així: «Estàs en tots els llocs, com la xaramita de Parra».

Adjuntem un article que hem trobat sobre el dolçainer Parra en una revista de Petrer de l’any 1970.

 

 

 

El dolçainer Joan Blasco (1928-2016), de València

Abans que res exposarem de forma breu com es va iniciar a la dolçaina segons ens conta el seu fill Paco Blasco:

El germà major de Joan tocaba el tabalet amb el dolçainer Carmelo Greses d’Alboraia (El «Tio Carmelo»). Joan veia com aquest eixia a tocar amb el seu mestre dolçainer i per aconseguir-ho ell també es va dedicar a imitar-lo en la posició dels «palillos», colps i ritmes bàsics. Amb 7 anys el «Tio Carmelo» li demana que l’acompanye a la Festa de La Punta i desde llavors li deia al seu germà: «El teu germà toca més que tu».

Arriba la Guerra Civil i es paralitza tot, i després el «Tio Carmelo», el qual estava massa major per continuar, l’envia amb José San Feliu, amb qui creix i s’ensenya el necessari per a acabar substituint-lo com a mestre dolçainer.

Contribucions al món de la dolçaina

Joan Blasco era dels únics dolçainers que quedaven per la zona de València (hi havia de ben pocs arreu del País Valencià) i com a tal tenia una gran tasca per davant si no volia que el seu instrument es perdés així que va ser mestre a l’Escola Provincial de Dolçaina a Algemesí, on va estar entre 1975 i 1977, i a partir de 1983 al Conservatori Municipal de València (treballava de funcionari a l’ajuntament i li van oferir aquest càrreg on anava a estar millor aprofitat).

Una vegada al conservatori i de la ma del mestre de guitarra i director de rondalla del mateix centre D. Manuel Mena, es planteja la necessitat de disposar d’un material didàctic més enllà dels quaderns de repertori que utilitzava així que crea la 1a edició del «Método de Dulzaina» (1981), també Paco Blasco edita el Primer Mètode de Percussió per a Tabalet.

Quan es juntaven 7 o 8 dolçainers afinar era molt complicat (per no dir impossible), segons el propi Joan Blasco «siempre parecia una riña de gatos» i pensava que en eixes condicions la dolçaina era musicalment una vergonya. Es va posar mans a l’obra i en la dècada dels 60 va comprar al «Tio Vicente Martínez» de Segorb (luthier de dolçaines de l’època) les ferramentes necessàries per a fabricar-les i va buscar un torner de València; li va costar mol trobar a algú que fera aquesta feina però finalment va trobar a Ramón Vivó, el qual després de moltes proves va aconseguir una afinació.

També va buscar algú que fabricara els tudells i va trobar a Salvador Seguí (fabricant de tudells d’altres instruments) el qual junt a Maria Teresa Oller, acordà amb Blasco estandaritzar una dolçaina en «sol» i altra en «fa». La dolçaina «curta» (en «sol») era la que s’adaptava millor a les característiques de la música tradicional valenciana, i la dolçaina «llarga» (en «fa») servia per a tocar junt a cornetes.

Sens dubte la major contribució d’aquest dolçainer va ser aconseguir que la dolçaina no caiguera en l’oblit. La seva figura ha quedat molt difuminada malgrat la gran feina feta per l’instrument i ha sigut després de la seva mort quan aquesta ha recuperat el seu esplendor, el qual esperem que perdure.

 

El Tibero, de la comarca del Vinalopó.

Aquest dolçainer era de Tibi, un poble de la província d’Alacant. Va aprendre a tocar la dolçaina als 35 anys, al poble d’Agost, per uns dolçainers que desconeixem. Igual que el Tio Parra, el Tibero va ser Saxofonista de la banda de Petrer, però no podia suportar la disciplina de la banda, a més li agradava massa l’alcohol i la festa. Treballava d’obrer però si tenia un lloc on tocar, el primer era la bohèmia.

En el moment que va veure que el començaven a contractar, la seua vida va ser la bohèmia i la dolçaina. El seu fill que era un xiquet, el portava amb ell tocant el tabal, sempre de poble en poble. El Tibero tenia una forma molt particular de tocar, tan soles utilitzava la primera octava, és a dir, de RE a RE (La real). Hi ha gravacions del seu repertori.

Va arribar un moment en el qual pràcticament vivia de tocar de poble en poble, i mantenia la seua família així, ja que no tenia competència perquè no hi havia més dolçainers.

El Tibero va morir als anys 80, mentre tocava en les festes del poble de Novelda.

Adjuntem un article que ens ha facilitat Vicent Navarro i Tomàs, que va escriure ell mateix sobre el dolçainer Tibero quan va morir, i que va publicar en una revista de Petrer l’any 1984.

 

Contribució a l’evolució de la dolçaina

Gràcies a dolçainers com el Tio Parra i El Tibero, es va mantenir la dolçaina a les comarques del Vinalopó, i a la província d’Alacant. Encara que ells no eren conscients del que estaven fent per la cultura popular valenciana, ja que ho feien per necessitat i per gust.

Lluís, «El Tibero», encara que no volia donar classes de dolçaina a ningú perquè a tots els veia com una competència, va aguantar la tradició. Així i tot, No va influenciar res en la creació de «La Colla El Terròs».

El Tibero era l’encarregat de fer les danses de Petrer, les danses de Les Carasses, una tradicional festa del poble. Un any, el van cuidar d’altre poble per a tocar el mateix dia, i com li pagaven més, no va andar a Petrer. Un grup de jovens de Petrer, entre els quals estava Vicent Navarro i Tomàs, es van juntar la nit d’abans de les festes de les carasses per aprendre’s la cançó i no perdre la festa. Així va ser, al dia següent van anar i van tocar a la plaça la dansa de les carasses, i a partir d’aquell moment es va veure com hi havia més gent que podia fer sonar la dolçaina i el tabal, cosa que va fer que es creara un grup de dolçainers. Aquest grup posteriorment es consolidaria en «La Colla de Dolçainers i Tabaleters del Terròs de Petrer», i també formaria una escola de dolçaina, que darrerament de la d’Algemesí, seria l’escola de dolçaina i tabal més antiga que hi ha. Els primers músics del Terròs va començar com a autodidactes

Quan va morir El Tibero, els seus contractes van pasar a La Colla El Terròs. Aquest col·lectiu va acollir al seu fill com a un músic més del grup.

Hui en dia, aquesta colla atorga uns premis anomenats «Parra d’Or», en forma de commemoració i record al dolçainer Parra, a les persones que han influït de manera positiva en la dolçaina.

Adjuntem una imatge del primer cartell de l’escola de dolçaina de Petrer.

 

Bibliografia

• BLASCO, Paco. Entrevista personal (gener 2017)
• NAVARRO I TOMÀS, Vicent. «El Dele». Entrevista personal (gener 2017)
• GARCIA I RIPOLL, Eliseu. Entrevista personal (desembre 2017)