Joan Mercadal
Esmuc 2019-2020
Història
El vers improvisat és un gènere de la literatura popular de tradició oral que ve d’antic i que podem trobar en moltes cultures d’arreu del món.
A les Illes Balears, la glosa és una mena de composició popular, oral i rimada, normalment improvisada en el mateix moment en què es declama.
A l’illa de Menorca, aquestes gloses eren molt vives entre els illencs ja que constituïen un dels principals entreteniments en una societat tan diferent de la d’avui dia, en què la diversificació de l’oferta d’oci va posar en perill, dins la segona meitat del segle XX, la supervivència del glosat.
Tanmateix, als anys setanta, amb l’arribada de la democràcia s’encetà un procés de recuperació de la identitat lingüistica i cultural de l’illa i, sobretot a partir dels anys noranta, el gènere de la glosa va rebre un impuls important arran de la feina feta per l’associació Soca de Mots, gràcies a la qual podem afirmar que actualment la glosa i el glosat gaudeixen de molt bona salut.
Origen
La primera notícia que pot relacionar-se amb el glosar data del 1683
El glosat solia tenir lloc en ocasions de celebració col·lectiva, al final de les porquejades, de les mesurades, en reunions familiars i també a les tavernes ubicades molt sovint en soterranis. Així que era una activitat que anava estretament relacionada amb el món de la pagesia.
El context a través del qual havien crescut i après els glosadors, avui ja ha desaparegut, però hi ha gloses, cançons, que han esdevingut tradicionals. La figura de glosador actual segueix aquestes línies però amb un gran component lúdic i una gran diferència del mètode amb què l’aprenen. Ara ja no es canten treballant al camp, sinó que és més una distracció i una eina de denúncia bastant eficaç.
Característiques
El seu ritme parsimoniós, la seva construcció melòdica- amb una sortida en la part alta de la tessitura i un seguit de línies descendents de caràcter sentenciós-, li atorguen un so sever i transcendenet, malgrat que els seu contingut pugui ser ben murri i sorneguer.
L’acompanyament de guitarra també participa de la improvisació, per què el sonador dialoga musicalment amb el glosador i tots dos retroalimenten d’aquesta manera la seva inspiració.
La tonalitat marcada per la tradició és el La menor en alternança amb el Do major, i es glosa sempre en companyia d’un sonador de guitarra. Aquest acompanyament, és conegut com ses Porgueres, i és molt important que la guitarra estigui afinada un tò per sota del diapasó La 440. Les dones solen fer una melodia més aguda per a fer lluir més la veu, ja que el to que s’utilitza està molt enfocat a la tessitura masculina.
L’esquema bàsic de l’harmonia no és fix i varia segons la llargada de l’estrofa i les preferències melòdiques del cantador.
Estructura poètica
En aquest gènere l’estructura bàsica és de sis versos heptasil.labics. Es busca la consonància perfecta i una manera típica d’aconseguir-la és ABBAAB. Malgrat que a la pràctica, pot ser que l’estrofa sigui més llarga (set o vuit versos).
La flexibilitat estròfica és una ajuda per al glosador, que hi pot posar més o menys text en funció del que vulgui dir, però un maldecap per al sonador, perquè ha d’adaptar-se als mòduls melòdics que munta el glosador d’acord amb els mots que posseirà l’estrofa.
El glosat començava sempre amb unes gloses de cortesia, després podia donar-se pas a una primera secció de comentaris d’actualitat que servia de noticiari, però també de crítica social i de xafarderia, d’aquí passava a la controvèrsia entre els glosadors on aquests s’escarnien mútuament; més tard arribava l’hora de la veritat: una dramatització on diferents personatges explicaven una història o discutien entre ells repartint-se papers estereotipats com pagès, amo, madona i senyor o festejant, al·lota i sogra; i, finalment, es feien algunes xacres o gloses de comiat.
Cantadors Històrics
El primer nom venerable de la glosa menorquina és el mestre Josep Vivó de Ciutadella (1725-1791). Altres cantadors històrics són Joan Tudurí n’Alianó de Sant Climent, (Maó, 1980) Sebastià Alzina d’Alaior, Francesc Borràs Casolà de Lluçamanes, Cosme de son Blanc o Josep Reixac mestre Bep Manxa (Maó, 1843-1915). Ells foren els pioners en en gènere de les gloses a Menorca.
Moment Actual
Miquel Ametller (1937) i Esteve Barceló (1946) marcaran tota una època, la més recent, pel seu paper en la promoció de la glosa en un temps que aquesta es troba en una cruïlla del tot desfavorable: els vells glosadors desapareixen i no en surten de nous. A poc a poc i estimulats pel seu talent guspirejant cada vegada que tenien ocasió, molts joves començaren a acostar-se a les escoles de glosa i a augmentar lentament la nòmina de glosadors capaços d’estar en un escenari tres hores glosant. El 1981 es planta la llavor que acabarà donant com a fruit la constitució formal de Soca de Mots el 1999. Actualment són molts els glosadors que participen en els nombrosos glosats que se celebren a Menorca al llarg de l’any.
Soca de Mots, és una associació que es dedica a facilitar la organització de glosats i trobades, la formació a escoles i tallers per joves i adults, la recerca històrica i de la memòria viva de la glosa.
Conclusió
La tradició de les gloses perd popularitat i protagonisme, a mesura que va perdent també la seva funcionalitat original. Cada vegada menys gent viu i treballa al camp, els temps canvien i arriben altres costums. Així que no és fins després del franquisme, que s’aposta per una recuperació del patrimoni lingüístic i cultural de l’illa de Menorca, gràcies a persones que creen associacions com és Soca de Mots, i que fan que el glosat segueixi viu i vigent en l’actualitat.
Webgrafia
Blog de Soca de mots. http://socademots.blogspot.com
Va de glosat,Llúcia Pons. Revista Caramella. http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/02/c8_pons.pdf
Miquel Ametller «Mestre» de glosadors, Llúcia Pons.Revista Caramella http://www.revistacaramella.cat/wp-content/uploads/2018/02/c12_pons.pdf
BALEARS. Soca de mots. Una persona amb un sac penjant (llibre de Mapasonor) http://blocs.xarxanet.org/mapasonor-sagarmale/2013/04/28/balears-soca-de-mots-una-persona-amb-un-sac-penjant-llibre-de-mapasonor/
és mediterrani 