Martí Fontclara i Palomeras
ESMUC 2019-2020
1. Orígens
Castelló d’Empúries (Alt Empordà, Girona) és un municipi que transpira història a cada pedra de les seves edificacions: fou la capital del Comtat d’Empúries durant més de 600 anys i això el convertí en una potència econòmica i cultural de la zona capitanejada, habitualment, per la seva Basílica majestuosa (amb les característiques arquitectòniques de les catedrals gòtiques europees de l’època). Gràcies a la riquesa que va començar a cultivar-se llavors, Castelló ha vist néixer i créixer als darrers 200 anys una quantitat innumerable d’intel·lectuals que van treballar per situar en un lloc privilegiat la Vila Comtal, al mapa (Carles Fages de Climent, Ruiz Amado, Josep Blanch i Reynalt, Joan Lleys, Càndid Candi, Bonaventura Frigola, etc.). Gran part d’aquest grup, directe o indirectament, els arribà el coneixement de la mà de l’entorn eclesiàstic que envoltava la Basílica de Santa Maria (o dels quatre convents que presidien la vila).
Com a nucli fort de riquesa i religiositat, Castelló es veié profundament afectat pels diferents conflictes bèl·lics que hi ha hagut al territori català; sobretot en dos: la Tercera Guerra Carlina (1872-1876) i la Guerra Civil (1936-1939). Per desenvolupar aquest exercici ens centrarem en la primera; la III Guerra Carlina i el setge que tingué lloc a Castelló entre carlins i liberals a la vila de Castelló d’Empúries i que rebé el nom del Foc de Castelló (3, 4 i 5 de novembre del 1874).
L’acte bèl·lic inspirà al compositor castelloní Antoni Agramont que llavors vivia immers a la composició i interpretació del ball de moda de l’època (la sardana) i el 1874 dedicà una sardana amb el mateix nom del conflicte: el Foc de Castelló. La sardana té algunes característiques que la fan única, com per exemple la sonoritat bèl·lica de les melodies que interpreten els instruments de vent-metall de la cobla. No obstant això, Agramont decidí afegir-hi un cop de tambor i dues canonades (que a principi de segle s’interpretava amb dos trets de pistola al cel) per fer-la encara més representativa i descriptiva del setge empordanès.
Sovint, a finals del s.XIX i principis del XX les característiques bèl·liques no acabaven amb la música sinó que els balladors (homes) interpretaven aquesta sardana d’una manera violenta i exagerada, sovint per atreure l’atenció de les senyores que els miraven (no sé si guarda massa distància amb algunes actituds que actualment hom pot veure a discoteques, per exemple…). Per sort en el món de la sardana, aquesta actitud hiperventilada i aquests instints australopitecs han minvat bastant…
2. Representació
El 1984 (110 anys després de l’estrena de la sardana) Albert Reig (director i coreògraf de l’Esbart Dansaire de Castelló) creà una coreografia que marcaria un abans i un després a la vila: tots els castellonins a dia d’avui, distingeixen aquells passos sense la necessitat d’escoltar la música; només amb els salts característics dels balladors, les bengales enceses i l’infant que puja al damunt de la bandera al darrer compàs de la sardana, tots els fills de la vila identifiquen què és allò que estan veient (i no necessàriament saber-la ballar…).
Des del 2006, pels vols de Tots Sants (coincidint amb la data del setge), s’homenatja el Foc de Castelló amb la representació teatral dels actes bèl·lics dels dos bàndols a banda i banda del Pont Vell («Pont vell de set arcades / vestit en set anyades. / Cada anyada, una arcada sobre el riu,
anys d’abundor de Déu i anys de misèria /marcats damunt l’artèria
del riu./ [… ]» – Carles Fages de Climent), antic lloc d’entrada al poble on originàriament es desafiaren carlins i liberals, i a base de trets de trabuc i mosquetó es dirigeixen a la plaça de la Basílica on s’interpreta la sardana Foc de Castelló mentre l’Esbart la balla i els Senyors del Foc (colla de diables que van néixer per a l’ocasió) aporten foc a l’espectacle “incendiant” la portalada de la Basílica.
3. Homenatge
El poder emocional que embolcalla aquesta peça musical pel conjunt de castellonins és enorme. Si tenim en compte dues vessants totalment diferenciades, l’anàlisi que en podem fer és prou interessant:
– Vessant institucional: l’Ajuntament de Castelló d’Empúries va creure oportú que per la seva capacitat identitària, per la perduració en el temps (més de 100 anys) i per la difusió que se n’ha fet al llarg del territori, era necessari atribuir-se com a himne oficial la sardana «Foc de Castelló». És curiosa la dicotomia ètica que es crea en el fet d’utilitzar una obra musical bèl·lica per representar a tota la població…
– Vessant popular: perquè quelcom esdevingui tradició hi ha d’haver una perduració en el temps; aquesta peça no n’ha quedat exempta malgrat la modul·lació en l’ús social que se n’ha fet de la mateixa (motiu per la qual s’ha mantingut viva…). Si a finals de segle XIX el jovent de l’època utilitzava la peça per reivindicar-se i mostrar els «seus dots», al segle XXI el jovent es nodreix de la peça per acabar qualsevol acte festiu. No hi ha fi de festa si pels altaveus no «explota» el Foc de Castelló. Simulant aquell esbart que el 1984 coreografiava la sardana, els joves imiten (de forma bastant maldestre, per cert) aquells saltironets tan identificats.
Al cap i a la fi, les tradicions les fem entre totes les generacions que hi participem i si de ben segur que Antoni Agramont no s’hagués imaginat mai veure com els joves del 2019 ballen de manera desenfrenada la seva sardana bèl·lica, estaria molt orgullós veure com gairebé 150 anys després, al poble que el va veure néixer, la seva música hi segueix ressonant malgrat la modul·lació en el discurs social.
La tradició que arrela és aquella que aconsegueix abraçar-te malgrat (o gràcies a) el pas dels anys. Llarga vida al Foc de Castelló!
és mediterrani 