ÍNDEX
- Biografia
- Discografia
- Anàlisi de les lletres
- Anàlisi de la societat mediterrània: Julian Pitt-Rivers i John Peristiany
- Comparativa: Pitt-Rivers i Peristiany amb Ovidi Montllor
- Bibliografia
- Biografia
Ovidi Montllor va néixer el 4 de febrer de 1942 a l’Alcoi, València. Era el fill més gran de tres germans dins una família humil d’origen pagès que s’havia traslladat a la ciutat per treballar en la indústria tèxtil. Amb 12 anys va haver de deixar l’escola per motius econòmics familiars, es va posar a treballar i va haver de guanyar-se la vida passant per molts oficis diferents, entre ells: mecànic, obrer tèxtil i pastor. Als 18 anys va anar a viure a Barcelona amb els seus oncles però al cap d’un any va tornar a Alcoi on es va casar amb Adela Abad i va tenir una filla: Helena.
Va quedar marcat per les desigualtat que va veure al seu entorn duran la seva infantesa i ja l’any 1959, amb 17 anys, va ingressar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i més endavant ingressaria al Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC). Sembla, doncs que les seves vivències familiars mentre era nen i també les idees d’aquests partits amb les que ell conjugava serien molt influents en la seva música de temàtica reivindicativa.
Des que era jove es va relacionar amb l’àmbit artístic, el seu somni d’infantesa era ser actor de teatre i ho va seguir sent al llarg de la seva vida ja que sempre va ser aquesta la seva prioritat. L’any 1961 va formar part del Grup Teatral La Cazuela d’Alcoi i després de fer el servei militar a Mallorca l’any 1964, es va instal·lar definitivament a Barcelona on més tard formaria part d’altres companyies teatrals independents com el grup Pipironda, el CICF o les companyies de Adrià Gual i Núria Espert.
L’any 1967, ja instal·lat a Barcelona, va començar la seva relació amb Marta Molins. També va aprendre a tocar la guitarra de manera autodidacta i va començar també la seva carrera com a cantant. Aquesta carrera va començar per casualitat. Estant a Barcelona va anar a veure un festival de cançó catalana i li va impressionar molt el fet de veure gent cantant en català i sentir que aquesta música era bonica i li agradava. Ell mateix explica que va començar i va seguir fent aquesta música per plaer, perquè era una cosa que li agradava fer, encara que veiés que la música en català estava clarament en decadència. Així doncs, com expressa ell en una entrevista, feia música per ell, per al seu propi gaudi o en tot cas aquest era el principal motiu que havia fet sorgir aquesta nova disciplina artística en ell.
A l’inici es va dedicar a musicar poemes d’autors catalans com Vicent Andrés Estellés, Salvador Espriu o Joan Salvat-Papasseit entre d’altres. Més endavant va començar a escriure les seves pròpies lletres però mai va abandonar els poemes com a font per a la creació de cançons. L’any 1968 ja va gravar el seu primer CD anomenat La Fera Ferotge, i un any més tard ja cantava al Palau de la Música amb Raimon i Quico Pi de la Serra. L’any 1971 va tornar a cantar al mateix Palau però tot sol i l’any 1975 ja va tocar al teatre Olypmia de París. A partir de l’any 1974 va començar la seva relació artística amb Toti Soler, guitarrista, compositor i cantant català amb el qual va compartir escenari i carrera durant molt de temps.
D’aquesta manera va passar a ser un dels cantants importants de la corrent de la Nova Cançó la qual va ser un moviment artístic molt important que buscava potenciar la cançó cantada en català al llarg del franquisme. Juntament amb Lluís Llach i Francesc Pi de la Serra, les seves cançons es van convertir en grans referents de l’antifranquisme i de la lluita social i reivindicativa contra aquest.
També va ser molt reconegut per les seves lletres de gran qualitat poètica les quals van ser elogiades per grans escriptors catalans. Fins i tot va arribar a publicar dos reculls: Poemes i cançons, el 1978, i els Poemes i dibuixos, el 1985.
L’any 1979 va tenir la seva segona filla, Jana i l’any 1985 va començar la seva tercera relació amb Neus Solsona. Al cap d’un any va participar al II Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
La seva carrera com a actor no va donar tants fruits però tot i així va aparèixer en més de cinquanta pel·lícules, algunes d’elles amb força reconeixement, com: La verdad sobre el caso Savolta o El llarg hivern, de Jaume Camino. Aquesta vessant, però, no es va enlairar com semblava que podria fer després de l’aparició que va tenir a la gran pantalla i no va obtenir el reconeixement que esperava o que potser es mereixia i va agafar més importància la carrera com a poeta i cantant. Igualment, als deu últims anys de la seva vida va decidir allunyar-se del panorama musical per centrar-se en teatre, la televisió i el cinema que era el que realment sempre li havia agradat fer.
L’artista alcoià opinava que la cultura era un fill pobre de la societat. Considerava que la societat no donava importància a la cultura. Pensava que no hi havia cap projecte cultural públic important, que faltaven estructures i també voluntat i preocupació. Tant en l’àmbit del cinema com en el de la música opinava que eren àmbits deixats, poc cuidats, poc valorats. Tot i així ell va seguir sempre en la cultura perquè era una cosa que estimava i que realment li agradava fer i això va permetre que sobrevisqués en aquest món.
L’any 1995, Ovidi va morir a Barcelona a causa d’un càncer d’esòfag.
- Discografia
Ovidi Montllor va enregistrar diversos EP’s i LP’s. Alguns d’ells eren completament composats, tant musicalment com a nivell de lletres, per ell mateix. En d’altres va utilitzar lletres de poetes catalans i les va musicar.
Singles i EP’s
- La fera ferotge (Discophon, 1968): tres de les lletres (Fera Ferotge, Lliçó de sumes i verbs i Cançó de Llaurador) van ser escrites per ell. La quarta restant (Cançó de les balances) va ser escrita per Josep Maria Carandell.
- Gola seca (Discophon, 1969): tres de les lletres (Gola Seca, Cançó d’amor i Història d’un amic) van ser escrites per ell. La quarta restant (La fàbrica Paulac) va ser escrita per Josep Maria Carandell
- Sol d’estiu (Discophon, 1971): només conté una cançó, composada per ell.
LP’s
- Un entre tants… (Discophon, 1972): totes les lletres són d’ell. La música també és seva en la majoria de cançons però no en totes.
- Crònica d’un temps (Discophon, 1973): la majoria de lletres són seves però conté alguns poemes musicats del poeta Vicent Andrés Estellés.
- A Alcoi (Edigsa, 1974): conté lletres d’ell mateix però també de Vicent Andrés Estellés, Pere Quart i Salvador Espriu. La música és seva en algunes de les cançons i de Toti Soler en algunes altres.
- Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor (Edigsa, 1975): les lletres, com el seu nom indica són del poeta Joan Salvat-Papasseit. La música, és seva només en una de les cançons. La resta són composicions de Toti Soler, Carles Boldori, Victor Ammann, Martí Llauradó i Gustavo Quinteros.
- A l’Olympia (Edigsa, 1975): gravació del concert en directe al teatre Olympia de París.
- De manars i garrotades (Edigsa, 1977): hi ha un poema musicat amb lletra de Joan Salvat-Papasseit i un altre amb lletra de Vicent Andrés Estellés. La resta són d’Ovidi Montllor. La música també és, en aquest cas, seva.
- Bon vent… i barca nova! (BMG-Ariola,1978): hi ha unes quantes lletres del cantant però també n’hi ha alguna de François Villon, Joan Vergés i Vicent Andrés Estellés.
- Ovidi Montllor diu Coral romput (BMG-Ariola, 1979): només conté una cançó amb diferents versions. La lletra és de Vicent Andrés Estellés i la música de Toti Soler.
- 4-02-42 (BMG-Ariola, 1980): la majoria de les lletres són del cantant. Hi ha també, però, una lletra de Vicent Andrés Estellés i una de Joan Brossa. La música és d’Ovidi Montllor excepte en dues cançons que està composada per Toti Soler.
3. Anàlisi de les lletres
Ens centrarem ara en el seu primer LP: Un entre tants… Va ser gravar l’any 1972 i publicat per la discogràfica Discophon. Conté 9 cançons i les lletres de totes elles són pròpies del cantautor. La música és seva en 8 de les 13 cançons. La resta són obra de diferents músics: Carlos Boldori, Pi de la Serra, Yosu Belmonte, John Campbell i Phil Pasmanik.
El títol és una referència a la poesia de Vicent Andrés Estellés un dels poetes més musicat per Ovidi Montllor. Les lletres són de queixa i reivindicació social en general com en tota la seva obra.
Faré un anàlisi personal, és a dir, parlaré del contingut sense influència d’anàlisis de terceres persones. Serà un anàlisi propi o fins i tot subjectiu.
El diluvi
En Joan s’ha suïcidat!
No es preocupe, senyora,
Això ja sol passar.
Una bomba al carrer!
No es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
Han robat el meu Banc!
No es preocupe, senyora!,
Això ja sol passar.
El món s’està tornant boig
No es preocupe, senyora,
això ja sol passar.
Passa això i més,
i més i més.
I encara passa poc,
i poc i massa poc.
No es pot seguir igual
des que neixes fins que mors.
I un es cansa, senyora,
de menjar sempre el mateix.
I de comprar el diari,
i de dormir al mateix llit.
I un se sent humiliat
quan, afaitant-se la barba,
li conten contes de nen.
I tot acaba llavors,
amb això que em conta ara:
suïcidis, atracs i bombes,
bogeries i…
i més, senyora, i més.
Vostè d’això no en sap res.
No és jove i té molts diners.
En aquesta cançó fa una crítica a la manipulació mediàtica. Exposa un seguit de fets de manera sensacionalista imitant la forma de premsa que pretén criticar. Després es veu com explica que està fart d’això, fart de sempre el mateix i de que li prenguin el pèl: ‘i un se sent humiliat quan, afaitant-se la barba, li conten contes de nen’. Al final de la cançó sembla que també fa una crítica a la ignorància quan explica a la senyora totes les coses que passen. I per acabar del tot sembla que deixa veure un crítica de classes i/o generacional quan li diu a a la senyora que ella és gran i té diners i per això no és conscient de tot això que passa al seu voltant: ‘Vostè d’això no en sap res. No és jove i té molts diners.’
El desesperat
Un xic pobre sóc.
Un xec mancaria,
solució de tot.
Un hom sense res
un ham necessita
abans que res més.
Em manca un pis.
No puc donar un pas.
Tinc que moure un plet
si vull menjar un plat.
A la «tasca» un vas
fa que em diguen: Ves!
i si vull ser gras
he de menjar gat.
Per a mi és un goig
menjar un poc de guix.
Fins i tot un vet
ja se’m torna mut.
I em troben tan groc
que em diuen el grec.
Mon pare em diu foll
en comptes de fill.
I tinc tanta fam
que em menjaré el fem.
Tot això, jo crec,
que ho apanya un crac!
No m’espere més,
agafe un trabuc
i em foto a fer el ruc
per allà on puc.
Trec, trac, troc, truc.
En aquesta cançó fa una crítica a la desigualtat. Utilitza el joc de paraules: ‘Un xic pobre sóc. Un xec mancaria’ per expressar aquesta idea de diferència de classes en el qual el protagonista de la cançó està immers. El protagonista és un desesperat, com mostra el títol, que no té diners ni menjar, fins al punt d’alegrar-se per menjar una mica de guix: ‘Per a mi és un goig menjar un poc de guix.’
De l’espai no te’n refies mai
Es pressuposa que un aparell
molt gran i estrany
s’acosta a la terra.
No sabem si en so de pau
o de guerra.
Es pressuposa que tan sols ve
a buscar mà d’obra.
Mà d’obra! Mà d’obra!
I que és aquest el gran perill
que passem.
Es pressuposa que no trigarà
en arribar
ni molt ni gaire: Gens.
A hores d’ara ja deu ser prop.
Es pressuposa que no es gent
com nosaltres.
No són humans. Són com màquines.
Estranyes màquines
que ho poden tot,
que ho xuclen tot,
que tot ho volen.
Es demana calma al poble.
No patiu! Es prendran mesures.
Calma! Tranquil·litat!
El poble està calmat.
No s’ha posat nerviós.
I més d’un a pensat:
Home, si paguen millor…
En aquesta cançó, el cantautor fa una metàfora entre el govern, els polítics o aquells que manen, siguin qui siguin, i una màquina estranya que ha d’arribar a la terra. Explica que aquesta màquina (és a dir el govern i els polítics) venen a buscar mà d’obra volent mostrar què és l’únic que volen els polítics del poble: mà d’obra i no pas ciutadans amb opinió, idees o ganes de canviar coses. I encara fa un pas més a mesura que avança la cançó. Es pregunta què és això que arriba a la terra i diu que no són humans, sinó que són com màquines, referint-se a que sembla que els qui governen siguin màquines que només miren pels diners, l’eficiència i la producció i s’obliden que són persones i que la vida no només és això, que al món hi ha molta gent i que no tot és per ells i com ells volen: ‘Estranyes màquines; que ho poden tot, que ho xuclen tot, que tot ho volen.’ Fa un últim gir a l’última frase de la cançó: ‘I més d’un a pensat: Home, si paguen millor…’, com volent deixant clar, que la situació està (estava) tant malament que potser fins i tot si passés el que mostrava la metàfora de la màquina n’hi hauria més d’un que treballaria per qui fos si paguessin millor del que els paguen. Fins i tot el títol forma part de la metàfora: ‘De l’espai no te’n refies mai’ que seria com dir ‘Dels qui manen no te’n refies mai’.
Garrotada en swing
Just a la fusta. Just a la fusta.
Just a la fusta. Just al garrot.
Garrot, garrot, garrot…
Garrot, de dalt amplot,
de baix amplet. De cop ben fort.
Garrot, seràs l’esport
del futuret. Del futurot.
Garrot, faràs el sot.
Faràs molts sets. Faràs la sort.
La sort del que viu mort
del treballet amb mala sort.
Garrotada! Cantarem.
La vida és deliciosa.
Garrotada! Cantarem.
La vida és «carinyosa».
Garrotada! Cantarem.
La vida és tan preciosa.
Garrotada! Cantarem.
Que ens fa la mà nerviosa.
I el nervi ens portarà
al lloc que ens pertoca.
Just a la justa
justícia justa.
Just a la fusta
que ens justifica.
Pica, pica, pica.
Mai no et canses de picar.
En aquesta cançó tracta el tema de la violència utilitzant el garrot com a símbol d’aquesta. Sembla que fa una crida a la rebel·lió per arribar a una justícia per als ciutadans, per a tothom, una justícia justa que no existeix però que ens pertoca. Sembla redundant dir justícia justa però això també forma part del joc de paraules, ja que realment el que s’entén per justícia no sempre és just segons mostra el cantautor. Sembla que no descarta la violència com a forma de rebel·lió, defensar que hem de picar fins que ho aconseguim: ‘Pica, pica, pica. Mai no et canses de picar.’, perquè el que passa ens justifica: Just a la fusta; que ens justifica.’ Utilitza com en tantes de les cançons el jocs de paraules per expressar la idea principal: ‘Just a la justa; justícia justa. Just a la fusta; que ens justifica.’
Cançoneta juganera; 3
Deu caps d’homes deformes
penjats d’uns fils podrits,
em riuen i em conviden
a treure d’ells profit.
Visió que m’és pesada,
no la puc suportar.
I amb unes grans tisores
tots els fils vaig a tallar.
Zzzzz! Coll fora!
Zzzzz! Cama fora!
Zzzzz! Braç fora!
Zzzzz! Cama fora!
Zzzzz! Braç fora!
Zzzzz! Panxa fora!
Zzzzz! Baixos fora!
Zzzzz! Pit partit!
Que divertit!
A tots els vaig matar!
La vida és això. Jugar!
Sembla que parla de les atrocitats de la guerra amb una ironia que potser no tothom podria entendre al parlar d’aquests temes. Utilitza una cançó de jazz-blues, animada, gairebé alegre, per parlar de com destrossen físicament a una persona: ‘Zzzzz! Coll fora! Zzzzz! Cama fora! Zzzzz! Braç fora!’ o de l’estat de molts cossos que potser molts havien pogut veure amb els seus propis ulls: ‘Deu caps d’homes deformes, penjats d’uns fils podrits’. Parla d’una imatge que li costa de suportar: ‘Visió que m’és pesada, no la puc suportar.’ però acaba la cançó parlant de la situació com una cosa divertida, de joc: ‘Que divertit!
‘A tots els vaig matar! La vida és això. Jugar!’ Queda clar doncs que és una gran ironia de les desgràcies de la guerra, de la desesperació d’aquesta en la qual fins i tot cal treure profit dels cossos dels companys morts: ‘em riuen i em conviden, a treure d’ells profit.’ No queda clar si ho diu metafòricament o no.
Sí senyor
Sí senyor!
Què sí senyor!
Sí senyor!
Té la raó, senyor!
Sí senyor!
Digui’m, senyor!
Ben cert, senyor!
Sí senyor!
Si senyor!
A disposar
Vostè és un senyor!
Sí senyor!
Sí senyor!
Manem, senyor!
A les ordres, senyor!
Ja ho sap, senyor!
Sí senyor!
Re-si senyor!
Recontra-si senyor!
Senyor!
No es preocupi, senyor!
No em fa mal, senyor!
Endavant, senyor!
Sí senyor!
Visca senyor!
Vostè és l’amo, senyor!
A les ordres, senyor!
Sí senyor!
Sí senyor!
Que sí senyor!
Sí senyor!
Té la raó, senyor!
Digui’m, senyor!
Molt bé, senyor!
Ja ho sap, senyor!
A disposar, senyor!
Està content el senyor?
Puc marxar ja, senyor?
Gràcies senyor!
Aquesta cançó tracta el tema de l’amo i el criat o el treballador, aquesta relació jeràrquica tan comú en la societat. Són un conjunt de frases curtes i típiques que solen ser presents en les situacions de comunicació entre senyor i treballador, entre senyor i criat. Amb això busca criticar aquesta relació desigual i injusta. Es veu com al llarg de la cançó el to de la veu va canviant, es va cansant, es va enrabiant, es va deixant anar fins que arriba a un punt irònic completament on queda clar que el to de les frases va acompanyat d’indignació i amagar una mofa cap a l’amo en qüestió.
Podríem especular fins i tot que anys ‘senyor’ és el franquisme ne general, i que s’està referint a aquest tota l’estona.
Perquè vull!
Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.
En aquesta cançó descriu coses que a un subjecte li agradaria que passessin, coses que aquest subjecte vol. Al principi sembla que són coses poc transcendentals però a mesura que va avançant la cançó veiem com hi ha més d’un missatge. Parla d’un món nou que li agradaria que hi hagués perquè aquest no li agrada, parla de voler estar amb gent preciosa perquè està fart de la mala gent, parla d’estar fart de les situacions que no li agraden, proposa un món on tot és de tots. Amb petites frases diu grans coses. Diu prou al funcionament del món actual, prou a la gent que s’aprofita, a la mala gent, prou a la desigualtat perquè tot es de tots:
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam viure amb gent preciosa. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Però a banda d’això, en tota la cançó, fins i tot quan parla de coses menys significatives transmet un missatge de seguretat, de valorar a cada persona, valorar el que vol, de dir prou a la imposició del que uns pocs volen per deixar lloc al que cadascú vol o necessita. I al final de la cançó aquesta idea pren vida quan diu: ‘Tot comença en un mateix’. Dona importància, com dèiem, a cada individu, d’alguna manera diu prou a l’alienació, d’alguna manera també fa entendre que el canvi, que el gir social ha de començar en un mateix. Mostra, amb això, una perspectiva del món i de la persona molt concreta, on la persona va per davant, on la persona s’ha de conèixer i ha de tenir clares les coses per poder involucrar als altres o a una societat sencera, en aquest cas, per generar un canvi social.
És curiós destacar també, que en la primera meitat de la cançó sembla que hi hagi una petita història d’amor amagada. Parla d’una noia: ella i com si quedés amb aquesta noia en un dia que plou, li deixa la jaqueta, s’abracem i comencen una vida junts, viuen en un món diferent que els agrada més, parlen junts, conviuen,… sembla, doncs, que fins i tot l’Ovidi Montllor que fa lletres de temàtica reivindicativa acaba deixant sortir l’amor o les relacions personals en les seves cançons.
Visc el que veig
Senzillament, la veig
quan la puc veure.
Senzillament parlem
si ella en té ganes.
Senzillament pugem
al pis de tant en tant.
Senzillament fem l’amor,
donant-nos lo millor.
Senzillament diem
que ens estimem
Senzillament, després
he de veure com marxa.
Senzillament, em quede
molt sol, com cada nit.
Senzillament, demà
em diu que va amb un altre.
Senzillament passege
tot sol per Barcelona.
Senzillament, un dia
que a lo millor no pense,
senzillament, la veig
i passa el de sempre.
Senzillament la veig
i pot ser no passa.
Senzillament, l’he vista
i això, algun cop, ja és prou.
I tot, entre ella i jo,
passa senzillament.
Senzillament tinc ràbia
de no veure-la sempre.
Senzillament voldria
ser el seu preferit.
Senzillament em menge
els llençols d’enyorança.
Senzillament un dia
potser s’acabarà.
A partir d’aquell dia
no sé que passarà.
En aquesta cançó l’Ovidi parla d’un amor de manera explícita per primer com en el disc. Parla d’una noia amb la que té una relació afectiva i personal però que no és al seva parella:
‘Senzillament, em quede; molt sol, com cada nit. Senzillament, demà; em diu que va amb un altre.’ Mostra com realment li agradaria que aquella noia estigués només parell, que ell fos la seva parella, amb qui ella volgués estar, mostra com l’anyora, com li agradaria veure-la: Senzillament tinc ràbia; de no veure-la sempre. Senzillament voldria; ser el seu preferit. Senzillament em menge els llençols d’enyorança.’ Acaba la cançó expressant la seva incertesa, expressant que no sap quan ni com acabarà això i que tampoc sap què passarà el dia que s’acabi: Senzillament un dia; potser s’acabarà. A partir d’aquell dia; no sé que passarà.’
Cançoneta juganera; 2
De genoll en avall
carn estripada.
Amb un pit grassonet
i l’altre sec.
Tres dents de dalt, del mig,
li eren mancades.
I reia amb boca gran.
Un ull, plorava.
Tot el ventre i baix ventre
un gran forat.
Una veu barrejada
de granota i de corb
sonava, quan sonava.
I quan ho feia, fort.
Molts milions de persones
patien la visió.
I ni una sola matava
aquella encarnació.
Uns per por.
Altres per pena.
farem del món
una gangrena.
En aquesta cançó sembla que personifica alguna cosa, possiblement el franquisme, amb una vella, lletja, que li falten 3 dents, amb les cames esgarrinxades, amb una veu poc agradable: De genoll en avall; carn estripada. Tres dents de dalt, del mig, li eren mancades. I reia amb boca gran. Un ull, plorava. Tot el ventre i baix ventre; un gran forat. Una veu barrejada; de granota i de corb; sonava, quan sonava.’
Sembla que hi ha moltes persones que pateixen a causa d’aquesta vella, entenem-la com al franquisme: ‘Molts milions de persones; patien la visió.’ Perquè quan el franquisme parlava, feia mal a la població, no en deixava passar cap ni una: Una veu barrejada; de granota i de corb; sonava, quan sonava. I quan ho feia, fort.’
I sembla, que per por alguns, per pena alguns altres, no s’atreveixen a lluitar contra aquesta vella, contra el sistema franquista i per culpa d’això el món s’està destrossant: ‘Una veu barrejada; de granota i de corb; sonava, quan sonava. I quan ho feia, fort.’
- Anàlisi de la societat mediterrània: Julian Pitt-Rivers i John Peristiany
Julian Pitt-Rivers i John Peristiany van ser dos antropòlegs socials de la segona meitat del segle XX, companys a la Universitat d’Oxford. Van fer estudis al voltant del tema de la cultura mediterrània i part de la seva investigació es va centrar en analitzar una serie de valors, comportaments i estructures socials que consideraven comuns en totes o la majoria de civilitzacions del mar mediterrani.
A nivell d’estructura social van analitzar la societat mediterrània com una societat individualista basada en les relacions de clientelisme i patronatge. En aquestes societats l’individu és el centre, tot és basa en la voluntat de l’individu i tota l’estructura jeràrquica ho potencia. L’individu sol, però, no pot sobreviure sinó que necessita dels altres i per això apareixen les relacions de clientelisme i patronatge. La relació de clientelisme podria ser més equitativa, és a dir, una relació basada en fer favors i rebre altres favors a canvi, mentre que la relació de patronatge seria més desigual ja que es basaria en tenir algú que tindria algú altre com a punt de referència per demanar ajuda quan sigui necessari.
També, van destacar com a punt important de les societats mediterrànies els centres de poder. Van analitzar la població mediterrània com a una població centralitzada en zones concretes que esdevenen punts de poder, punts d’intercanvi comercial, és a dir centres econòmics i també punts on la cultura tenia un lloc de trobada, de diàleg, obert, fluït, uns punts on el flux de gent permetia el desenvolupament de la tradició, també de la tradició musical en concret.
Però principalment van aprofundir en el tema de l’honor i la vergonya com a conceptes centrals dels pobles mediterranis. Aquests dos conceptes es van convertir en principis útils per a organitzar la investigació i ho han seguit sent durant molt de temps.
El concepte d’honor, segons els autors, és molt ampli. Significa ser una persona correcte, una persona que compleix amb el paper o el rol social que li pertoca. Significa seguir el codi de conducta preestablert, actuar de la manera socialment acceptada, és a dir, actuar de la manera que s’espera que actuïs d’acord amb el teu estatus o posició social. Aquest estatus pot dependre del nivell econòmic, de la família d’origen, del país d’origen, del sexe, etc.
Quan es trenca amb aquesta conducta, amb aquest rol, és quan apareix la vergonya. Quan algú ha fet una cosa que socialment es considera inadequada per a la seva condició de dona, home, nen, rei, alcalde, etc. perd l’honor i apareix la vergonya. Veiem doncs que l’honor és una cosa que es pot perdre mentre que l’estatus no.
Entenent el funcionament d’aquests dos valors, veiem com l’honor i la vergonya són, en certa manera, una forma de control social. Actuar com socialment s’espera, com el codi de conducta marca significa tenir honor que està associat amb un sentiment bo, en canvi, actuar en contra el codi de conducta social significa caure en la vergonya. Això porta a ‘voler’ actuar de manera honorable, bona, com proposa o imposa el codi de conducta social.
Aquests dos valors es poden mirar a nivell individual o també col·lectiu. De la mateixa manera una persona pot caure en la vergonya per no actuar de manera honorable o adequada, també ho pot fer un col·lectiu o una societat.
Per altra banda, també cal destacar que la dicotomia honor-vergonya són relatius a cada societat, el seu funcionament i el que suposen, estan vinculats diferents valors de cada societat. Els estatus socials, els rols, els drets i els deures de cada individu seran diferents en cada societat per això ser honorable o caure en la vergonya serà causat per coses diferents en cada societat encara que la idea d’honor i de perdre aquest per caure en la vergonya sigui la mateixa.
En una societat occidental i mediterrània (també en moltes d’altres) l’honor de l’home i el de la dona dependrà de coses molt diferents. L’home serà honorable quan defensi la família i la dona, quan sigui lleial, quan sigui honest, líder, savi i quan lluiti per mantenir el seu honor social. Així doncs, l’honor de l’home tindrà a veure amb la lluita, la superioritat. L’honor de la dona, en canvi, tindrà molt més a veure amb la sexualitat, la virginitat, amb allò que li dona a l’home. La dona serà honorable quan sigui fidel envers l’home, tant a nivell sexual com emocional, i mantingui l’honor social i familiar. Semblarà doncs que les obligacions dels homes seran econòmiques i els seus drets sexuals mentre que les obligacions de la dona seran en sexuals i els drets econòmics.
Pitt-Rivers i Peristiany van parlar també d’altres valors comuns en les societats mediterrànies com l’astúcia o l’amistat. Van analitzar aquestes dues idees com a conceptes importants i presents també a una gran majoria de les cultures mediterrànies, com a punt d’unió entre aquests pobles. No van ser temes tant centrals en la seva investigació i difusió acadèmica però també van aparèixer en els seus estudis.
- Comparativa: Pitt-Rivers i Peristiany amb Ovidi Montllor
Si intentem trobar punts comuns entre els dos antropòlegs d’Oxford i el cantautor valencià sembla que hi hagi d’haver tantes distàncies entre ells que hagi de ser impossible. Sembla clar que l’objectiu, l’àmbit de treball i la metodologia són completament diferents però tot i així es poden establir nexes de connexió.
Pitt-Rivers i Peristiany tenen dos punts centrals en les seves investigacions (en l’àmbit que ens correspon): l’anàlisi de l’estructura social amb els conceptes de centres de poder, individualisme i clientelisme i patronatge, i els valors d’honor i vergonya.
Si ens parem a pensar, sembla que Ovidi Montllor són, potser, dos dels temes que més critica a les seves lletres. Està clar que de manera indirecta ja que el seu discurs no és una cosa acadèmica però sembla que just aquests punts comuns en les societats mediterrànies que descrivien els dos antropòlegs són els punts que ell pretén criticar de la societat espanyola en el context social en qual ell vivia, és a dir, durant la dictadura de Franco.
Ovidi Montllor en les seves lletres critica constantment la jerarquia que regna en el país on viu i la desigualtat o les injustícies que això genera. Critica la gran centralització de poder, critica, doncs, el sistema en general. Aquest sistema funciona per amistats, per favors que uns fan als altres sense importar-los qui rep per culpa d’això, aquest sistema funciona per clientelisme. Els que poden tenir una relació propera amb els que manen, poden viure bé si els fan favors, si fan el que ells volen. No poden viure bé, en canvi, els que no pensen com els que manen, perquè la relació de clientelisme no pot existir. Això doncs porta a un món injust. La societat que ell critica és una societat individualista, en la que cadascú pensa en el seu propi bé, en la seva riquesa, en el seu benestar, egoistament. Per criticar-ho no ho fa mitjançant conceptes generals com ara aquí exposo sinó que utilitza lletres metafòriques o situacions concretes, tot amb un to irònic.
Penso que darrere de tot això també està criticant els conceptes d’honor i vergonya. Les seves lletres són molt humanes, molt directes, molt transparents. Parlen de la vida, del que sent, sense tapar-ho o amagar-ho de cap manera. No vol fer cas a cap conducta preestablerta, al que la societat del seu moment dicta, vol fer el que creu que és just, el que creu que es bo, el que creu que és necessari.
Si ens fixem en la societat espanyola (o catalana o valenciana) el concepte d’honor jugava un gran paper. Per part dels partidaris del règim franquista era honorable aquell que era fidel al règim, que feia el que el règim esperava, que seguia la conducta preestablerta per aquest. Exactament igual que descrivien Pitt-Rivers i Peristiany. Tota persona que no volia seguir això era menyspreable, havia de caure en la vergonya i la baixesa més miserable, fins al punt de merèixer la mort. Ovidi, amb les seves lletres, volia expressar un gran desacord amb tot això, volia donar peu a la llibertat d’expressió, d’opinió com ell feia sempre que composava i cantava.
Totes aquestes idees es poden veure representades en les lletres analitzades anteriorment, del CD ‘Un entre tants…’. En la cançó de ‘Perquè vull’ es veu algú que potentment expressa el que vol o voldria, sense seguir cap norma, cap ordre, és veu les ganes d’aquest algú, que podríem entendre com al mateix Ovidi, de canviar el món, de tenir un món nou en el qual hi hagi gent bonica. La cançó de ‘Sí, senyor’ , sembla una clara crítica a la jerarquia extrema, a la relació de patronatge, a la desigualtat. A la cançó de ‘Garrotada de Swing’, a banda de tractar el tema de la violència parla de voler buscar una nova justícia que sigui realment justa, objectiva i per a totes les persones i no basada en la voluntat d’uns pocs, no basada en la jerarquia dels poders. També critica aquesta jerarquia i el poder polític en general a la cançó de ‘No te’n refies de l’espai’, o la desigualtat en la segona cançó del CD anomenada ‘El desesperat’.
Com a idea a part, també podem veure que potser era real la idea de centres de poder que presentaven els dos antropòlegs. Paraven de civilitzacions centralitzades en les quals hi havia un gran fluxe de cultura, un punt de comunicació. Sembla que Ovidi va desenvolupar tota la seva carrera cultural fonamentalment a Barcelona, el centre de poder i social més important de Catalunya. Per seguir amb la seva carrera d’actor i començar amb la de cantautor va necessitar el trasllat a la ciutat, el contacte amb altres artistes, l’intercanvi d’idees, el fluxe, com comentàvem, d’aquests centres de poder, socials i culturals. Potser, doncs, Pitt-Rivers i Peristiany havien fet un bon anàlisi o que en tot cas quadra amb la figura i la vida d’Ovidi Montllor.
Així doncs, intentant relacionar tres personatges molt distants entre ells, tres personatges que han treballat temes diferents, que han arribat a conclusions diferents, que han buscat coses diferents, podem veure com l’anàlisi d’uns i altres d’una mateixa societat no estava tant allunyada. Els dos antropòlegs només constataven sense fer cap judici de valor i ho feien de manera atemporal mentre que Ovidi buscava únicament fer una crítica del seu lloc i el seu moment en concret. Però sembla que tant uns com l’altre acabaven parlant de conceptes no tant allunyats. Sembla curiós poder trobar un vincle entre dues coses tant diferents però potser no és casualitat.
- Bibliografia
- Ovidi Montllor. (2017). Escriptors.cat. Consultat: 26 Desembre 2017, des de https://www.escriptors.cat/autors/montlloro/pagina.php?id_sec=985
- Ovidi Montllor i Mengual. (2017). Ca.wikipedia.org. Consultat: 26 Desembre 2017, des de https://ca.wikipedia.org/wiki/Ovidi_Montllor_i_Mengual#Biografia
- Nova Cançó. (2017). Ca.wikipedia.org. Consultat: 26 Desembre 2017, des de https://ca.wikipedia.org/wiki/Nova_Can%C3%A7%C3%B3
- Ovidi Montllor i Mengual | enciclopèdia.cat. (2017). Enciclopedia.cat. Consultat: 27 Desembre 2017, des de http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0043925.xml
- Ovidi Montllor. (2017). Discogs. Consultat: 27 Desembre 2017, des de https://www.discogs.com/artist/307023-Ovidi-Montllor
- Un entre tants… (2017). Consultat: 27 Desembre 2017, des de https://ca.wikipedia.org/wiki/Un_entre_tants…
- Ovidi Montllor / Un entre tants / entrevista 1993. (2017). Vimeo. Consultat: 27 Desembre 2017, des de https://vimeo.com/121691360
- BCUM – Ovidi Montllor — UPC. Universitat Politècnica de Catalunya BarcelonaTech. — La seva vida. (2017). Bcum.epsem.upc.edu. Consultat: 28 Desembre 2017, des de http://bcum.epsem.upc.edu/ovidimontllor/biografia
- Ovidi Montllor – Un Entre Tants (1972)… perquè vull!!!!. (2017). Noseviuresenserock.com. Consultat: 28 Desembre 2017, des de http://www.noseviuresenserock.com/2011/06/ovidi-montllor-un-entre-tants-1972.html
- Aproximación antropológica a Castilla y León. (2017). Google Books. Consultat: 29 Desembre 2017, des de https://books.google.es/books?id=EIerX9EVf58C&pg=PA117&lpg=PA117&dq=john+peristiany&source=bl&ots=CBULv_kmCP&sig=767aiUIKiUeoDakZEZIQ-6hqWHo&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjGpLvniLrYAhUHPhQKHeAcAkgQ6AEIdDAQ#v=onepage&q=john%20peristiany&f=false
- Julian Pitt-Rivers. (2017). En.wikipedia.org. Consultat: 29 Desembre 2017, des de https://en.wikipedia.org/wiki/Julian_Pitt-Rivers
Neus Aranda Parés
és mediterrani 
Que belo trabalho! Que ótima leitura! Um abraço e um «muito obrigado» de além mares, de um humilde apreciador da música de Ovidi e da língua catalã no Brasil.
Irei escrever outro comentário ainda, em breve, em catalão, que, como língua, é como Teresa: «més bonica i preciosa». E, se possivel, espero, «sense pecat».