Sergi Núñez i Ignasi Prunés
ESMUC, Curs 2020-2021
- Introducció
És l’any 1975, quan tres músics (Miquel Gil, Manuel Miralles i Vicent Torrent) s’uneixen per a cantar, tocar i interpretar la cançó popular del País Valencià. I és que la trajectòria d’Al Tall s’estén durant tots els anys crucials viscuts des del final del franquisme fins a l’actualitat.
La seva música reflecteix la il·lusió d’un temps d’esperança i llibertat, els anhels de l’autonomia i de la recuperació de la memòria que des de fa segles han intentat esborrar, reflecteix la veu de tots aquells valencians i valencianes que després de la terrible dictadura franquista, s’aixequen per a exigir i reivindicar la identitat cultural del País Valencià.
La denúncia és un pilar fonamental en les seves lletres i anhels!
Cal remarcar l’amplíssim abast social i repercussió que el grup valencià ha arribat a assolir, i també respecte de la vigència de les seves composicions durant dos o tres generacions. És d’obligació mesurar la importància dels discos d’Al Tall, exhibint sense complexos l’orgull de ser valencians, cantant en valencià, reviscolant l’imaginari popular, i penetrant milers i milers de cases d’arreu de la “Terreta”.
L’aposta d’Al Tall ha consistit a explorar i estudiar el teixit musical popular, i recrear-lo en una proposta que, tot i preservar el sabor tradicional i genuí, és en realitat una proposta innovadora; amb temes, compromisos, crítiques, denúncies, sensibilitats i quimeres que interpel·len cara a cara els reptes de l’actualitat.
És, la d’Al Tall, una trajectòria coherent, d’una coherència que ningú no podria qüestionar. I tal coherència ha estat reconeguda amb nombrosos premis (des de la Creu de Sant Jordi al FolkAutore de Torí, tot passant pel Premi Dignitat, l’Enderrock, el Primer de Maig, el Socarrat Major, l’Èxits d’Or, el Miquelet d’Honor, el de Radio 4, el Llibertats Nacionals…).
Podem dir d’Al Tall, que ha representat en part la reviscolació del “Tio Canya”, de l’orgull valencià, i és aquesta representació la que ha donat lloc a altres grups musicals de reivindicació popular valenciana, com ara Obrint Pas, la Gossa Sorda i molts altres artistes i cantautors, com Pau Alabajos.
En la lletra de «Per Mallorca» —nové tall del pioner Cançó Popular al País Valencià (1976)— Vicent Torrent sostenia que “qui està despert, viu i parla, […]i qui dorm només somia”. Durant els últims trenta-cinc anys, mig desperts i mig endormiscats, els valencians han somiat, han viscut i parlat per boca de les cançons d’Al Tall.
I és que, com diu Joan Borja, fidelitat, dignitat i humilitat són els tres valors que millor s’adiuen, amb els trenta-cinc anys d’Al Tall. Tres valors que han quedat per sempre empeltats a la despertada cultural dels valencians.
- La idea i el camp sonor de la Mediterrània segons la perspectiva de Al Tall
Segons Vicent Torrent, membre d’Al Tall, la música tradicional no té fronteres ni límits preestablerts com els nacionalismes, siguin del caire que siguin, ni intenten posar i delimitar per a determinats estils. El que veritablement determina la música popular és la seva funcionalitat dins del seu context sociocultural concret i la seves formes de transmissió.
Al tall entenia la mediterraneïtat com un concepte o unitat superior en la que se situa la música valenciana en la que les diferents músiques i cultures que hi conviuen estan en contacte i s’interrelacionen. A través d’aquesta idea de mediterraneïtat, Al Tall entén el mapa sonor del mediterrani amb dos pols ben oposats i amb tot un conjunt de zones que queden enmig d’aquests dos.
Per una banda, trobem les tradicions musicals del nord, que corresponen a Catalunya, Occitània i les zones septentrionals d’Itàlia. Aquests territoris presenten una idea sonora plenament occidental. Les polifonies són un element distintiu d’aquestes pràctiques musicals, les melodies tenen patrons propis d’Europa i són hereves del renaixement.
En canvi, les tradicions del sud, instal·lades a la mediterrània àrab i Turquia, sonen de forma radicalment diferent. Melodies construïdes de forma diversa a les de tradició europea, amb un gran ús i embelliment de les melodies a través d’ornaments i melismes. A més, també cal destacar l’ús d’afinacions no temperades i de ritmes i compassos irregulars, i fins i tot en alguns casos, de ritme directament lliure.
Malgrat aquests dos pols, hi ha una gran quantitat de territoris que no es situen ni en un ni en l’altre, sinó que són zones intermèdies on aquestes dues maneres de fer música conflueixen. És el cas de la música tradicional valenciana que recupera Al Tall però també molts altres territoris com Balears, Còrsega, Sardenya, Malta, Xipre o Calàbria.
Dos casos clars i coneguts de músiques emmarcades en aquesta zona intermèdia serien el flamenc a Andalusia i el rembétiko a Grècia. Així, en cada zona intermèdia es manifesten i conflueixen tradicions més pròpies del nord i també d’altres del sud, de forma que en cada territori s’ha anat configurant la seva pròpia identitat sonora a través del contacte d’ambdues tradicions durant segles.
En alguns punts trobem més trets del nord i en altres del sud. Això depèn de la permanència dels àrabs i la seva longevitat en certs territoris d’Europa (cal recordar que Torrent mai empra la paraula “’hibridació” sinó “fusió” malgrat que el fenomen del que parla el contacte entre músiques i el contacte entre cultures són elements estretament relacionats i el terme “hibridació” s’adequa més per a definir a aquest fenomen). En el cas de València, més influït per l’herència de l’àmbit septentrional, es guarda part del romancer català i occità, així com també moltes melodies de dansa septentrionals. Tanmateix, també trobem música meridional des de la perspectiva i la concepció dels nous pobladors cristians una vegada els àrabs van perdre el poder.
Per aquest motiu, parlem de moltíssimes músiques diferents que podem trobar a cada racó del mediterrani amb les seves peculiaritats i singularitats, però tanmateix, també parlem d’una unitat de la mediterrània com a gran zona de confluència entre cultures que genera alguns d’aquests trets comuns.
Des del seu punt de vista, Torrent destaca una necessitat evident per part de les tradicions del nord d’aprendre de l’àmbit del sud, on la música està viva i es conserven tots els mecanismes de transmissió orals i funcionalitats socials en el context concret de cada pràctica musical. En canvi, al nord, l’estandardització provocada pel globalisme inherent a Europa ha fet perdre força a la música tradicional.
Dos dels aspectes que Torrent destaca a tenir en compte de les tradicions del sud són les següents:
L’afinació
L’afinació forma d’un dels aspectes que Al Tall pretén transformar, ja que consideren que és la forma més determinant de colonització musical. Es tracta del sistema temperat occidental, on totes les distàncies intervàliques són múltiples del mig to. Aquest sistema, creat per a ser adaptat a les polifonies occidentals, s’ha anat estenent i promovent per moltes altres cultures musicals on la polifonia té una rellevància molt menor o directament inexistent. Aquest fet, provoca que músiques que contemplaven i feien ús de relacions intervàliques diferents al mig to, amb l’afinació temperada, perdin aquests rics matisos que embelleixen la seva tradició musical.
Però aquest procés de colonització musical no només succeeix en cultures llunyanes sinó també en moltes pràctiques tradicionals pròpies d’Europa, com és el cas d’algunes de les pràctiques musicals valencianes. Per això, Al Tall defensa recuperar les formes de cant i d’afinació antigues atemperades, i recuperar-ne la base de les estructures melòdiques.
Ritmes Aksak:
Els ritmes aksak, provinents en gran part de Turquia, i que en turc signifiquen “coix”, són ritmes cíclics que es creen a partir de les combinacions de cèl·lules amb subdivisions que tant poden ser binàries o ternàries. Són ritmes irregulars i que, per tant, escapen dels ritmes regulars i quadrats occidentals, com per exemple el compàs ⅞, format per les cèl·lules rítmiques 3+2+2, o el 11/8, format per 3+2+2+2. Al Tall els considera particularment interessants ja que afegeixen riquesa i complexitat rítmica. En l’àmbit valencià, aquest tipus de ritmes només es troben en les albaes i els balls plans de la zona més septentrional.
- La idea de música tradicional d’Al Tall:
La idea de música tradicional d’Al Tall és inherent a dues idees reivindicatives molt clares. Per una banda, la banda pretenia seguir amb el llegat musical de la música tradicional valenciana, i en extensió del mediterrani, per a teixir noves propostes de músiques populars emmarcades en el context en l’últim quart de segle XX que trenquessin totalment amb les músiques populars d’arrels anglosaxones o americanes. Per altra banda, els inicis de la banda, simultanis a la mort del dictador Francisco Franco i a una època d’incertesa i canvi polític, van portar la banda a generar un discurs ideològic reivindicatiu a través de la “cançó protesta”, amb molts vincles amb la nova cançó. El discurs de Al Tall defensava una obertura democràtica, la recuperació de drets i llibertats i la cultura i identitat valenciana, fins llavors minimitzada en moltes ocasions sota la idea del “sano regionalismo” franquista.
La hibridació com a forma d’idea de música tradicional:
Per a Vicent Torrent, membre d’Al Tall, la cultura tradicional ha mort a causa de la fi de la transmissió oral, substituïda per noves formes de comunicació social, i el prestigi d’aquestes cultures, que s’ha devaluat per la seva pèrdua de funcionalitat. És a dir, no podem considerar-la morta en les seves manifestacions en sí pero sí en la seva funcionalitat evolució i transformació.
“Allò que sentireu com a viu en els nostres pobles és en realitat el cant del cigne, la llum que encara il·lumina durant breu temps després que el focus s’hagi apagat”. “El futur d’aquesta música està condemnat a una desaparició progressiva i bastant immediata; i està condicionat per unes actituds que han d’adoptar-se, en el sentit de restaurar i recrear aquest món sonor que se’n va”. (Torrent, 2019. pp.39-40)
Per aquest motiu, Al Tall no pretén crear una idea musical de restauració de la música tradicional sinó que s’autoemmarca dins d’una producció musical i artística de la riproposta, que fa referència a una nova elaboració tradicional de cara al públic molt lligada a una producció musical de nova composició amb una estètica tradicional. El seu nom prové d’Itàlia amb la nova proposta de música tradicional que presentava la Compagnia Di Canto Popolare Napoletana. Tot i així, és un fenomen que també s’ha produït anteriorment en diversos àmbits del mediterrani com a Grècia, on es va conseguir allargar la cadena tradicional, evitant així la invasió comercial anglosaxona i americana.
Tot i la seva convicció sobre la idea de la riproposta com la idea de futur de la música tradicional, en una nova introducció escrita el 2017 del seu llibre La música popular (1990), matisa diversos aspectes dels que defensava anteriorment. El primer, bàsic i lògic, és l’assumpció d’un canvi de context en els gairebé 30 anys de diferència. així com també el perfeccionament del nivell musical de l’àmbit tradicional. Reconeix que la música tradicional i els seus processos de restauració, és a dir l’estudi i la immersió en una pràctica musical per a recuperar-la, han revifat i han tornat a tenir un èxit notable dins la societat ja que aquestes pràctiques han estat valorades per si mateixes i no en funció del llegat històric i cultural que determinen. En canvi, les propostes emmarcades en la direcció de la nova composició s’han estancat, sobretot a causa de la baixa qualitat de les lletres associades a aquesta nova composició, amb textos arcaics i extemporanis que no s’articulen bé amb una proposta de nova composició o amb textos de baixa qualitat i amb una retòrica buida.
Per tant, d’alguna forma, queda palès que la idea de música tradicional que va predicar amb Al Tall responia al context sociocultural valencià de finals de la dècada dels 70 però que en els darrers anys de la banda (dissolta el 2013), la idea havia quedat certament descontextualitzada.
A part del concepte de la riproposta, Vicent Torrent també destaca la necessitat de dues idees fonamentals en la hibridació de la música que presenta Al Tall:
- La confluència i el contacte entre músiques del mediterrani:
Cal conèixer i tocar la música del nostre veïnatge i assumir noves propostes i produccions musicals a partir del contacte amb aquestes músiques veïnes. La música és fluïda i es mou i en el passat ja hi ha hagut multitud d’intercanvis i influències entre músiques. La cultura no s’estanca en territoris ni zones fixes i no es manté invariable en el temps tal com els sectors més conservadors i immobilistes de la cultura tradicional defensen.
- El reciclatge de la música tradicional:
Cal produir i interpretar la música per a l’actualitat i amb uns usos i funcions socials actuals. Si segons Torrent la música tradicional ha mort en bona part per la pèrdua dels usos i contextos socials en les que s’emmarcaven, resulta cabdal pensar la nova música en els contextos de la societat actuals. Per aconseguir-ho, Torrent argumenta que cal fer un gran treball coordinat i conjunt entre tots els camps musicals: el musicològic, el de la interpretació, el de la producció artística i els més relacionats amb aspectes comercials.
Per tant, la idea és que Al Tall vol mantenir en la seva música l’estètica tradicional sense recórrer ni influir-se pels estils populars anglosaxons i americans, però adaptant-se a molts dels contextos i usos socials que la mateixa música pop ha generat a àmbit global com els grans escenaris com espais principals de la interpretació musical i el format d’àlbum com a producte musical per excel·lència.
D’aquesta forma, l’articulació de la hibridació que es produeix en la idea musical d’Al Tall és múltiple. En el camp dels instruments, per exemple, utilitzaven habitualment instruments tradicionals molt utilitzats en el País Valencià com la bandúrria, la dolçaina o el guitarró. Instruments més moderns com ara el baix elèctric, la bateria i la guitarra clàssica moderna, i instruments més relacionats amb l’àmbit del mediterrani com el llaüt, que si bé és present en l’àrea del País Valencià, també és un instrument comú en molts altres territoris del Mediterrani, o el bizuki, un instrument de corda polsada tradicional de Grècia.
Tota la proposta de Vicent Torrent es justifica en la idea de l’activitat artística com una dualitat entre l’estudi i la producció musical. L’estudi és el camí per aconseguir una immersió lingüisticomusical en la música i la cultura en qüestió, un fet fonamental per entendre les tècniques i el llenguatge de la música tradicional. Tant important va esdevenir l’estudi de la música tradicional que el propi Vicent Torrent va ser l’impulsor de “La Fonoteca de Materials de la Generalitat Valenciana”, un projecte que pretenia construir un arxiu sonor que agrupés totes les interpretacions de la música tradicional. L’impacte d’aquest estudi s’observa en els primers treballs d’Al Tall, concebuts segons els models i les concepcions tradicionals que els membres de Al Tall han rebut dels seus pares i del seu entorn més pròxim. Tanmateix, a mesura que passava el temps, l’estudi i la immersió en la música tradicional els permet tenir una visió més àmplia i entendre la necessitat de generar propostes musicals innovadores i que vagin més enllà del l’herència local rebuda per part de la família i el poble o barri on es van criar i créixer.
- Exemples sonors i visuals d’Al Tall:
Hem pensat que seria oportú fer referència a tres exemples sonors d’Al Tall, que estan exposats a continuació:
“Tio Canya” (Deixeu que rode la roda…):
Parlem de la mítica obra anomenada “Tio Canya”, la qual reivindica el xiquet de parla valenciana, maltractat i menystingut pel sol fet de parlar la seva llengua valenciana. El Tio Canya surt del poble per anar a estudiar a València ciutat. Un cop allà, és víctima de burles i de sancions pel fet de no entendre la llengua castellana. Aquest, se n’acaba cansant i se’n torna al seu poble natal.
Hem pensat en aquesta obra musical perquè representa una relació entre música de denúncia i de crítica associada amb una reivindicació de les arrels i parla valenciana. Sortint una mica de la relació entre música i realitat social, i de la denúncia, parlem de l’aspecte sonor. Un exemple molt important que creiem que cal remarcar és el dels Bazukis, instruments grecs que prenen importància en aquesta cançó.
Una altra característica musical d’Al Tall, és l’ús freqüent de les gralles, ja que normalment es fan sonar a les tornades. Això es deu a la significació del caràcter festiu que dóna aquest instrument.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=c3-nTBqv67A
“Lladres” (Quan el Mal Ve d’Almansa):
Lladres. Aquesta ja tracta el rerefons històric del poble valencià. Denuncia l’ocupació de Felip V, el saqueig i l’espoli que van patir els valencians, i l‘anul·lació dels seus furs i lleis pròpies. És un exemple de denúncia històrica respecte l’ocupació borbònica, una denúncia que és comuna, i de la qual també en parlen moltes altres cançons. La guitarra espanyola pren un protagonisme important en aquesta cançó, on el compàs ternari pren el caràcter i el pols. El solista canta les estrofes sol (amb guitarra acompanyada), i la resta del conjunt canta les tornades.
Aquesta cançó té una referència especial també si ens fixem en quin treball discogràfic hi és present. Es tracta del disc “Quan el mal ve d’Almansa” (1979). Es tracta del quart disc de llarga durada d’Al Tall i, de fet, el més emblemàtic de tota la seva discografía pel que fa al nombre de peces que formen part del repertori habitual en directe. El títol és una dita popular («quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança») que fa referència a l’etapa valenciana de la Guerra de Successió, tema al voltant del qual giren la meitat de les cançons.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=HmK-9WV75cw
“La jove negra/Absència” (Xarq Al-Andalus):
Un dels treballs que representen millor les idees de confluència del mediterrani és el seu àlbum de 1986 Xarq Al-Andalus. Segons Al Tall, la idea d’aquest àlbum era situar el seu marc de creació musical dins de l’àmbit del mediterrani i fugir clarament de les idees anglosaxones i americanes que tant han predominat en tota la música popular del segle XX. L’àlbum experimenta amb una interessant hibridació entre la música tradicional valenciana i la música tradicional gnawa, especialment la música lligada a les danses dramatitzants de cultura popular. A més, cal sumar-hi la interessant proposta de sumar aquesta hibridació a una proposta de musicació de poemes valencians prejaumins, és a dir de l’època medieval musulmana, i revisats literàriament per l’escriptor Juan Goytisolo.
Al Tall justifica aquesta hibridació com a la recuperació de pràctiques musicals valencianes extingides, ja que al Magreb si que s’han mantingut al llarg del temps moltes de les pràctiques que van desaparèixer a València amb la conquesta cristiana i mentre que alhora algunes de les tradicions valencianes com les albades o els cants de batre van arribar a València pel contacte cultural amb el Magreb. D’alguna forma, Al Tall pretén visibilitzar el contacte pròxim entre València i el Magreb i donar a conèixer el llegat cultural dels poemes prejaumins, poc coneguts dins de l’àmbit cultural valencià actual.
Pel que fa al cas concret de “La jove negra/Absència, la primera pista de l’àlbum, es tracta de dues cançons diferents i ambdues amb molts de les tradicions mediterrànies del sud. En les dues cançons trobem una forma d’ornamentació i embelliment molt particular del món àrab, amb canvis de to inferiors al mig to que ens donen situen en una afinació atemperada. Un altre aspecte molt clar és l’aparició de melismes a la melodia, un recurs musical també molt propi de les músiques aràbigues.
A “La jove negra”, amb text del poeta Ibn-al-Khafaja, natural d’Alzira, s’intercalen alguns versos en àrab entre el poema traduït i adaptat al català.
Pel que fa a Absència, es tracta d’un poema de Abu-Bakr at-Turtuixí, natural de Tortosa, on observem diversos elements sonors molt propis del món àrab com el mode frigi o mode en mi i un ritme cíclic que intercala subdivisions ternàries i binàries que en nomenclatura rítmica occidental descriuríem com un 12/8 amb l’esquema 3+3+2+2+2.
Un aspecte molt interessant i que ens hagués agradat parlar-ne d’ambdues cançons són els instruments. Malauradament, no hem pogut trobar els crèdits complets de l’àlbum que especifiquin quins instruments s’utilitzen són ni de cap interpretació en viu que ens pugui donar informació. Tot i així, sí se sent clarament la presència d’un baix elèctric, fet que mostra com els instruments moderns són sempre presents a la discografia d’Al Tall.
Enllaç: https://www.youtube.com/watch?v=NJ03WMIKNi0
Bibliografia:
Ayats, Jaume. (2001): «El sorgiment de la cançó popular», dins Història de la música catalana, valenciana i balear, vol. 6: Música popular i tradicional, Barcelona: Edicions 62.
Borja, Joan. (sense data) «Història: «Trenta-cinc anys d’Al Tall»» dins de
Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. (Última consulta: 04/11/2020) http://www.cervantesvirtual.com/portales/al_tall/historia/
Camps, Esperança. (2017, 18 de gener). La quarta anada del ‘Tio Canya’ a València. Vilaweb. (Última consulta: 04/11/2020)
https://www.vilaweb.cat/noticies/la-quarta-anada-del-tio-canya-a-valencia/
López, José Miguel (2010, 10 de juny). Discópolis 7368. Reedición digital de Xarq al Andalus del grupo Al Tall. Radiotelevisión Española. [Arxiu sonor]
Mansanet, Víctor. (2010). «Al Tall: 35 anys». Universitat d’Alacant.
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/80261663989493166754491/038144.pdf?incr=1
Torrent, Vicent. (sense data) «La cançó tradicional» dins de Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània. Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes. (Última consulta: 04/11/2020) http://www.cervantesvirtual.com/portales/al_tall/la_canco_tradicional/
Torrent, Vicent. (1990): La música popular. València: Institució Alfons el Magnànim.
és mediterrani 