La Gravetat de Coulomb: una nova mirada als ballables catalans

Eugenia Noguera Torrejon
Roger Maluenda Miquel

ESMUC 2021-22

La Gravetat de Coulomb és un grup creat durant els inicis de la pandèmia on Pau Benítez, Manu Sabaté i Blai Casals (flabiol, clarinet baix i acordió diatònic) interpreten noves melodies que volen sonar a tradició. El títol del seu primer disc E pur si balla fa referència a la frase ‘E pur si muove’ (‘I tanmateix, es mou’) de Galileu i és una declaració d’intencions sobre l’objectiu del grup: portar a l’actualitat noves composicions sense perdre l’essència dels gèneres de ballables.

La Gravetat de Coulomb | Clara Ballesta

D’alguna manera, aquest projecte parteix de la tradició dels músics que, durant la primera meitat del s.XX, en solitari o en grups reduïts, eren capaços de fer ballar tota la plaça del poble.  Aquests intèrprets, complementaven el seu ofici (pagesos, traginers, etc.) amb la feina de músic. En solitari, en són referents els flabiolaires Quirze Perich i Iglésias i Josep Verdaguer i Portet (Roviertes), o el violinista Pere Sales i Soler (Peret de can Blanc). Com a exemple de grup reduït de flabiolaires, cal citar els germans Clapés. Paral·lelament, també amb la mateixa funció de fer ballar i amb més components (i també un pressupost més elevat) hi havia també orquestres. A finals del s.XX ja hi trobem noves propostes que tornen als gèneres de principis de segle, com l’Orquestrina Galana. 


Pau Benítez, autor dels temes, cita com a inspiració directa el repertori dels Solistes de la Costa, Urbalia Rurana, l’Orquestrina Galana, en Roviretes i en Quirze Perich. Partint d’aquí, ens explica quin va ser el seu mètode a seguir per a la creació dels temes d’aquest disc: ‘Jo proposava noves melodies, que sonaven molt tradicionals, i en Manu Sabaté i en Blai Casals s’encarregaven de treure’ns de la zona de confort, tant a les melodies com a mi. Jo estirava cap al tradicional i ells en sentit contrari.’ 


La innovació de La gravetat de Coulomb i, per tant, hibridació, ha estat afegir nous instruments i tocs electrònics a una música que era per flabiol tot sol; però que assegurant-se que es pogués seguir ballant a les festes i verbenes. Aquesta incorporació ha estat viscuda d’una manera molt natural pel grup, ja que senzillament han anat experimentant amb els elements que trobaven a faltar a cada tema. ‘Teníem la necessitat de jugar amb altres sonoritats i de fer el gamberro. Amb aquests instruments sembla que haguem de tocar sempre música antiga, però està vist que no és així.’, comenten.

Malgrat això, l’aire, la base per la qual camina aquesta música, no s’ha perdut: “És música catalana pels aires, quan escoltes la masurca no sona a masurca francesa!” Tot el grup ha posat la seva ànima per no perdre la part ballable, la qual, per ells, és la seva idea de tradició. Per assegurar-se que realment les peces poguessin ser ballades, van comptar amb el suport de Núria Quadrada, tal com comenta Benítez: “Li ensenyava els nostres progressos com a grup; ella ha recollit moltes danses i havia fet de pont entre dues generacions”.

Segons ells, aquest disc havia de ser prou comercial, amb l’objectiu que el públic generalista el pugués consumir. En parlar amb Benítez sobre els límits de la hibridació en aquest projecte, ens exposa que l’únic límit que varen plantejar-se va ser el fet que la seva música fos ballable, és a dir, no perdés la seva funció, i que va ser tot un repte: «De vegades hi afegiríem més elements, però preval el fet que sigui ballable». Tot i això, no descarten obviar aquesta «limitació» de cara a propers discs.


Anàlisi d’algunes cançons

En la cançó ‘Sang, Suor i Llàgrimes’, un Contrapàs, podem veure-hi la utilització de recursos tradicionals, com la utilització d’un bordó, una nota constant. En aquest cas, el bordó és generat amb el clarinet baix amb efectes i posteriorment s’hi incorporen el flabiol i el tamborí. Aquest es un recurs que encara s’utilitza amb la formació de mitja cobla (sac de gemecs i flabiol). “La lletra li va posar el Pedrals, li vam demanar un contrapàs d’avui en dia. Al s.XXI no té sentit fer un un contrapàs parlant de Crist.», comenta Benítez. A més, la manera desenfadada com es canta la cançó evoca l’estil que ens podríem haver trobat a les misses i tavernes del Pallars.

La polca ‘Homenots’ és un homenatge a dos amics: en Canaló i en Uanxo, vinculats als gegants de Mataró (la família Robafaves).  En la melodia hi ressona contradança de’n Geroni.

A més a més de les inspiracions que hem esmentat anteriorment, en aquest tema podem afegir-n’hi alguna més, que ja són exemples en si mateixes d’hibridació. Aparentment és una polca normal, fins que comença l’experimentació: la melodia la toca el baix i el clarinet i el flabiol executen diferents efectes i tècniques exteses de l’instrument que generen un ambient atrevit. Aquesta exploració té una clara influència d’altres polques ja versionades de forma híbrida pel grup Mesclat.

Mesclat és un clar referent en l’hibridació de la música catalana i el rock. L’orquestració poc convencional de Marcel Casellas i l’aportació del músic mallorquí Pep Toni aporten una interessant riquesa sonora al projecte.

En trencar-se el Cel’ es un Ball Pla on el grup mostra la naturalitat amb què han barrejat elements. “Volíem ser molt un ball pla molt normal i la corranda correguda de veritat, no de saltirons d’esbart.”, comenta Pau Benítez.

En aquest tema hi ha dues parts clarament diferenciades estructuralment i sonorament: el ball pla i la corranda (l’estructura habitual del ball pla ja porta incorporada una corranda al final). En el ball pla pròpiament, el flabiol introdueix en solitari la melodia tot emulant els flabiolaires que hem citat, com en Roviretes, i a continuació s’hi afegeix un acompanyament molt elegant d’acordió. Quan arriba la corranda, que és la part més «potent» del tema, tenen la necessitat d’introduir recursos més moderns, com els pedals d’efectes electrònics.


Conclusió

Així doncs, la música catalana és viva i generacions rere generacions han anat conservant-ne la seva màgia. Gravetat de Coulomb el que ha volgut fer és continuar amb aquesta tradició però aconseguint unes noves sonoritats amb les quals gaudir encara més d’aquest representatiu estil musical.

Com bé ens ha comentat el membre del grup Pau Benítez, encara no han pogut comprovar si realment a la plaça, el poble ballarà amb les seves noves propostes musicals. Però n’estem segurs que, arribat el moment, la gent podrà adelitar-se amb unes cançons fetes amb molta cura, ja que han procurat mantenir una part important de la tradició i ajuntar-la amb aportacions de cada membre del grup; fet que els ha ajudat a gaudir, encara més, de la música catalana.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s