LES TONADES DE FEINA A MALLORCA. CONTEXT I ANÀLISI FORMAL

Jaume Moragues i Albert Caro. Esmuc 2021

Context Sociocultural

Les cançons de treball són uns cants que es cantaven durant les jornades laborals normalment dures i repetitives amb diverses finalitats. Una de les necessitats que cobrien aquests cants era la de tenir un ritme marcat de treball, ja que així l’eficiencia col·lectiva o individual augmentava. Una finalitat molt important era la d’alleugerar aquestes jornades, cantar era l’única distracció que tenien en el treballar.  Aquest costum, com altres, ha anat desapareixent dels camps amb la moderna industrialització i mecanització. 

Un dels territoris que conserva aquestes cançons és Mallorca. La gran majoria de camps mallorquins on es cultiven llegums o cereals presenten un terreny molt complicat plens d’arbres  fruiters. Això comporta que la maquinària moderna, que avui dia domina els camps de cultiu, no pugui treballar fàcilment i els pagesos hagin de practicar l’antiga arada romana de fusta.  Aquest fenomen comporta una conservació dels costums i normes que des de fa anys hi havia en el treball del camp, i que sense aquest treball agrícola haguessin desaparegut.

Pagès segant amb el seu faussó

La majoria d’aquests cants tenen una forma lliure sense ritme, i estan molt influenciats per la improvisació i el gust del cantant. Això no treu que per cada tipus de cant hi hagin melodies específiques i un esquema bàsic de cadènices. Això forma una base sobre la qual el cantaire pot improvizar basant-se en expreriències o gustos personals. Aquesta naturalesa improvisatòria fa que no hagin dos cants iguals, i que es valorin les aptituds improvisadores de cada persona. Per tant el que es transmet de generacions en generacions  no es una melodia tancada sinó uns determinats estils i el gust per improvizar damunt d’aquests esquemes simples. Com és normal en tot el coneixement rural, la transmissió dels cants és totalment oral, els nens senten cantar als adults i després imiten, adquirint així els coneixements a poc a poc. 

Cada un dels treballs de camp té lligat un cant específic amb unes determinades maneres de cantar com veurem a la part d’anàlisi. 

Aquest lligam amb la feina és tan fort que molts cantaires no conceben cantar aquestes tonades fora del treball. Els hi sembla fora de lloc posar-se a cantar aquestes  tonades en una sala, en fred, sense estar en la feina corresponent. Al igual que els hi semblaria estrany treballar sense aquestes melodies que els han acompanyat tota la vida. Això fa que al recopilar aquests cants amb els mètodes de gravació es perdi una part de l’essència del cant, com és el treball. Explica Baltasar Samper en el llibre Estudis sobre la cançó popular que era molt difícil convèncer als camperols que cantessin les tonades fora del treball.  

“Era molt rar que de bon principi el camperol invitat a cantar no es negués rodonament”

Un cop ja accedien a cantar els hi costa recordar o cantar amb naturalitat aquestes melodies si ho fan fora del camp. I per ajudar-se a recordar les melodies utilitzen objectes semblants a les eines del camp per recrear l’acció en la qual cantaven les melodies.  Fins i tot la forma del cant, les cadències tenen molta relació amb les activitats que es realitzen.

Anàlisi formal. Tonades des Batre, Llaurar i Segar.

En primer lloc voldríem recalcar que l’objecte d’aquest anàlisi és el de desgranar quins són els trets característics que determinen cada cant, i no tant el categoritzar i estandaritzar les tonades. Fem servir alguns exemples concerts que considerem representatius de cada estil però som conscients que cada cantaire té llibertat a l’hora d’interpretar un cant i això fa que poguem escoltar una mateixa lletra amb canvis en la línia melòdica, ornamentacions distribuides de forma diferent. Fins i tot, un mateix cantaire molt possiblement no cantarà igual la mateixa tonada en una ocasió a una altra. No hi ha un melodia rigorosament establerta, així com podríem trobar en altres cants populars transmesos per via oral, sinó que hi ha un estil,un conjunt d’elements simples invariables que el cantaire aprèn i sobre el qual crea de forma improvitzada. 

Baltasar Samper, en el seu llibre Estudis sobre la cançó popular, diu que aquests elements determinants de cada tonada són senzillament unes fórmules cadencials que a continuació intentarem il.lustrar en els exemples que veurem.  

Hem decidit centrar-nos en tres dels estils que hem considerat més il.lustratius i del que n’hem pogut escoltar més exemples. Aquests són els cants de batre, de segar i de llaurar. De totes maneres hi ha un gran nombre de cants agrícoles a Mallorca, depenent de la feina amb la que es relacionen. Trobem el cant de ventar, el de tondre, el de collir figues, el de collir ametlles, el de collir olives, el d’etsecaiar etc. 

TONADES DES BATRE

Quan arribava el mes de Juliol l’activitat agrícola en el paisatge mallorquí es concentrava a l’era, un espai de terra aplanada i ferma on es duia a terme la tasca de batre, separant el gra de la palla amb l’ajuda de les bèsties, normalment someres, que estiraven un carretó, un cilindre massís de pedra que aixafava el blat. Per fer la feina més lleugera sota la calor terrible de l’estiu sorgeixen aquests cants, que també s’adreçaven a les bèsties per tal de regular el seu pas. Si es volia un pas més ràpid el pagès cantava més fort i si es necessitava que fos més lent el cantaire baixava la veu. D’aquesta manera la bèstia rebia perfectament l’ordre precisa sense necessitat de cap altra senyal. 

Aquests cants es caracteritzen per a tenir una abundant ornamentació i per ser cantats en tesitures molt agudes. De fet segons la tradició, un bon cantaire serà el capaç d’interpretar aquestes girs o ornaments amb precisió i amb el màxim virtuosisme vocal. Això és el que ells anomenen com galetjar sa veu. 

La lletra, generalment una quarteta, va complementada d’unes exclamacions com ai!, ei!, hala!, arri!, aire! que es solen col.locar a l’inici del cant, però també poden fer-ho entre els versos, sense seguir un ordre establert. Aquestes onomatopeyes no són afinades i responen a la necessitat d’espavilar les bèsties per a seguir amb la feina. Aquest és un tret característic del cant de batre que no trobem igual en els cants de llaurar o segar. 

Escoltem un exemple:

A més de poder comprovar aquestes ornamentacions melismàtiques entre versos i l’abundant aparació de les exclamacions esmentades anteriormanet. Sentim un aire àrab que atribuim a l’ús de l’escala frigia, i frigia major. Vegem-ho a una partitura. 

TONADES DES LLAURAR 

La feina de llaurar es feia quan s’acostava l’hivern i el seu cant adpota un caràcter melangiós que també es pot atribuir a la solitud que acompanyava tal tasca. És, al igual que el cant de batre, un estil on abunda l’ornamentació vocal. Apunta Baltasar Samper que els melismes tenen una accentuació característica que es creu vinculada al pas del pagès al fer aquesta feina. Els sotracs produits per un terra remoguda podrien traduir-se en aquests accents vigorosos propis de la tonada. 

Un exemple excel.lent per a observar aquestes característiques és el cant de llaurar que apareix a l’EP de madò Antònia Buades Vallespir publicat el 1968. 

Reproduir fins el min. 1’51.

Bé, en realitat, aquesta cantadora ens ofereix precioses mostres de molts altres cants, ja que ella fou i segueix essent una figura crucial en la interpretació, i per tant, la transmissió i difusió de les tonades de feina del camp mallorquí. Recomanem vivament fer una escolta de tot el disc ja que creiem que és l’obra gravada més representativa d’aquests cants. 

El caràcter melangiós del que ens parla Baltasar Samper es pot sentir ben clarament en aquest altre exemple.

D’aquesta gravació no n’hem pogut trobar la partitura però podem dir que la melodia es desenvolupa dins de l’escala menor natural, a diferència dels cants de batre o segar on es sol emprar el mode frigi. Això li otorga un caràcter marcadament diferent.

Les lletres també generen aquesta aura de solitud i melancolia. Per exemple aquesta que apareix en la mateixa última tonada:

«Sa vida d’un llaurador 

no hauria d’acabar mai 

si a cada cap de tornai

hi pogués trobar s’amor.»

Volem aclarir que la paraula tornai era el cap del solc on l’animal girava per a fer la següent llaurada.

TONADES DES SEGAR

La tasca de segar es feia als voltants del mes de juny i era una feina que es feia sempre en grup. Normalment les grans propietats llogaven tot un grup de segadors que feien la feina seguint un ordre rigorós. Entre ells formaven una línia recta i anaven avançant tots a una, sense descomposar aquesta línia. Aquest moviment regulava, d’alguna manera el tempo del cant. Baltasar Samper ens parla de que era un cant dialogat, que iniciava el cap de la línia, anomenat s’escarader major, i al qual contestaven la resta a mode de cor. Tot i així cal apuntar que hem trobat molts exemples on es canta individualment, i, de vegades, reben expressions d’ànim de la resta de treballadors, fent una funció similar als jaleos del flamenco. 

Escoltem aquest exemple:

És interessant perquè aquesta gravació, realitzada per Alan Lomax, etnomusicòleg nord-americà que es va dedicar a capturar amb la seva gravadora cants populars de tot el món, sembla que es dóna en el propi context de la feina, fet que otorga un dimensió diferent a aquests cants. 

Uns exemples més clars del diàleg del que ens parla Samper els trobem aquí.

1. Des del min. 3’28 al 4’18;  2. 6’11 a 7’12.

Al igual que els cants de batre, generalment les melodies es desenvolupen en el mode frigi. 

CONCLUSIONS

Podem dir que la recerca feta sobre aquest tema ens ha ajudat a entendre millor les particularitats dels diferents estils de cants de feina que existien i segueixen existint a Mallorca. És per això que creiem que hem complert el nostre objectiu al fer aquest treball i esperem que pugui servir com a referència pel qui estigui interessat en el tema i vulgui fer una primera immersió. 

Aquestes tonades són la veu d’una comunitat, d’un poble (la Mallorca rural d’abans dels anys 60 del segle passat) que ara, desgraciadament, ja només es mantenen gràcies a unes poques persones que les aprengueren quan eren joves dels seus pares o dels seus avis. Podríem dir que són el darrer escaló generacional que encara han viscut pròpiament el fenòmen de les tonades, dins del seu context. No obstant, trobem casos de músics mallorquins que han volgut defensar el gran valor d’aquest patrimoni cultural i han volgut reviure algunes tonades antigues. El més activista és en Biel Majoral, que no només ho ha fet amb les tonades de feina sinó que també ho ha fet amb altres cants populars de l’illa de 

Mallorca. Aquí trobam un exemple d’uns cants de batre que ha fet en un disc del músic valencià Kepa Junkera. 

​​

Una altra artista molt reconeguda que ha col.laborat al manteniment d’aquestes tonades, encara que reinterpretades i arranjades amb instrumentació, ha estat Maria del Mar Bonet. Escoltem un exemple del disc “Amic e amat”, que interpreta un cant de segar, acompanyada d’un cor.  

Per acabar voldriem afegir que, tot i l’ànalisi formal que hem fet, que ens ajuda a saber diferenciar un estil d’un altre, creiem que aquests cants no tenen un valor estrictament musical, sinó que són l’expressió d’una Mallorca agrícola, que s’ha desdibuixat quasi per complet amb l’arribada del turisme. Constitueixen un element molt ric per a poder entendre com es vivia abans a l’illa, ja que comuniquen de forma directa un sentir i unes vivències estretament relacionades amb el camp i la duresa de la feina antigament. Per això, Samper ens diu que quan anaven a cercar algún pagès per a que cantes algunes tonades, no ho sabia fer si no era fent feina. Per a ells no té sentit, el cant perd la seva raó de ser sinó funciona com a empenta per a soportar les llargues jornades de feina. 

En aquest sentit és interessant el que planteja Biel Majoral respecte el manteniment d’aquests cants. Ell diu que pretendre recrear una versió absolutament fidel al context original portaria a una folklorització que no faria mantenir aquestes tonades vives. Avui en dia, molt poca gent sega, bat o llaura a Mallorca. Per tant aquestes tonades ja queden lluny del seu context original i té poc sentit recrear-les en aquesta direcció. Ell pensa que és significatiu que se’n facin reinterpretacions mantenint la seva essència, l’emoció intrínseca que és indiscutible en cada tonada. Allò que fa que quan un l’escolta atregui la seva atenció i el conmogui.

BIBLIOGRAFIA

Samper, Baltasar (1994). Estudis sobre la cançó popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot i Planes, Josep (1984). Cançoner musical de Mallorca. Palma de Mallorca: Sa Nostra.

Julià Prohens, Miquel (1998). Cançoner tradicional de Mallorca. Documenta Balear. Palma.

AYATS, Jaume; VICENS, Francesc; SUREDA, Antònia Maria (2004): Les tonades de feina. Palma: Consell de Mallorca

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s