Dídac Bocanegra

ESMUC 2023-2024

1. Qanun: Origen i organologia

El qanun és un cordòfon present a Orient Mitjà, el Nord d’Àfrica i algunes parts d’Àsia. Considerat un instrument clàssic de la música àrab i turca, on s’anomena kanun, la història d’aquest instrument en la seva forma actual a l’àmbit islàmic es remunta principalment a principis del segle XIX, ja que prèviament la seva utilització no sembla ser gaire prominent. Tot i això, l’origen del saltiri i la cítara, les famílies organològiques a les quals pertany el qanun, tracen el seu recorregut des de l’antiguitat.

1.1. Context històric: la cítara i el saltiri

El terme cítara engloba un grup d’instruments immens. Segons la classificació d’Hornbostel i Sachs, és un cordòfon simple que consisteix d’una o més cordes amb caixa de ressonància o sense.

Actualment, el saltiri és una de la tipologia d’instruments dins la família de la cítara. Consisteix d’una peça de fusta o caixa de diverses formes sense mànec. Les cordes, els materials de les quals poden variar des de metalls com el llautó o la plata fins a la tripa d’animal, es tensen paral·lelament al cos de l’instrument, i el so es produeix pinçant-les amb els dits o un plectre, o en alguns casos colpejant-les amb martells, com el dulcimer.

El terme saltiri s’ha utilitzat per referir-se a diferents tipologies d’instruments al llarg de la història, com per exemple el seu ús original referent a l’arpa grega. Posteriorment, trobem la paraula saltiri utilitzada a la literatura cristiana per referir-se a l’arpa de l’Antic Testament i com a abreviació del Llibre dels Salms. Més tard trobem també representacions iconogràfiques d’un instrument anomenat psalterium decachordum o psalterium quadratum en mans del rei David, així com altres instruments fantasiosos de construcció impossible.

A l’edat mitjana, ja es troben indicis de l’existència d’instruments en els quals les cordes es tensen paral·lelament a la caixa de ressonància o base de fusta de manera més semblant al saltiri, però sempre apareixen representats verticalment. Molts instruments d’origen oriental van arribar a Europa a través del contacte amb Bizanci i la conquesta àrab de la península Ibèrica. Concretament a l’Espanya del segle XIII trobem representats a les Cantigas de Santa María el canon entero i el medio canon, dos instruments que es corresponen amb el nuzha (un saltiri rectangular) i el qanun, que sí que es toquen horitzontalment.

A causa del progressiu desenvolupament del cromatisme, al saltiri diatònic se li van afegir ponts a les cordes que permetien més notes, o modificar les existents, assegurant així que el seu ús a Europa es prolongués fins ben entrat el segle XVIII, i fins i tot el XIX. Finalment, el saltiri va acabar desapareixent de la vida musical quotidiana a principis del segle XIX, d’on encara tenim algunes referències que mencionen la seva existència. En canvi, altres tipus de saltiri com el qanun van veure el seu ús revifat precisament aleshores, i encara es toca avui dia com a part d’ensembles de música cortesana i tradicional àrab.

1.2. El qanun i les seves variants

El qanun consisteix d’una caixa trapezoidal d’entre 3 i 6 centímetres d’alçada feta de noguera o d’auró que reposa sobre una taula o a la mateixa falda de l’intèrpret. El costat llarg del trapezi mesura entre 75 i 100 centímetres, i el curt entre 25 i 45 centímetres. L’amplada de l’instrument és d’entre 32 a 44 centímetres. L’angle recte sempre queda a la dreta de l’intèrpret, i és on està situat el pont, d’aproximadament uns 5 centímetres d’alçada. La part sota el pont està coberta de pell o avui dia teixit artificial. A l’esquerra trobem un cert nombre de forats sonors (boques), així com el claviller.

El nombre de cordes, fetes de tripa, niló o a vegades metalls com llautó o plata, varia entre 78 a la variant egípcia, i entre 72 i 75 al kanun turc. El rang varia entre 3 i 4 octaves amb intervals ajustats al temperament occidental, tot i que hi ha una certa disputa entre els músics àrabs, en aquest sentit. Per pinçar les cordes s’utilitzen uns plectres en forma d’anell fets de closca de tortuga o metall que es posen als dits índex, o directament amb les ungles.

El qanun modern es caracteritza per la presència de palanques de llautó a l’esquerra de l’instrument. Aquestes palanques, la quantitat de les quals varia segons la regió, permeten modificar amb precisió la llargada de les cordes, que alhora permet afinar l’instrument a qualsevol mena d’escala, i també realitzar modificacions en temps real de l’alçada de les notes per ornamentar la melodia. Aquesta innovació va causar també que augmentés la mida de l’instrument per fer cabre totes les palanques, i també va propiciar una creixent tradició virtuosística en la interpretació, ja que prèviament la modificació de l’afinació de les cordes només es podia realitzar apretant tota la corda, com en el koto japonès.

2. El Taqsim

Com s’ha mencionat anteriorment, els avenços tecnològics del qanun van permetre un major virtuosisme per part dels intèrprets. Una de les expressions on es pot observar aquest virtuosisme és el taqsim, una categoria de música improvisada de la música àrab.

El taqsim (plural: taqasim) és considerat l’encarnació del sistema maqamat com a pràctica, experiència i estètica. Tot i es percep com a improvisació pura, a la pràctica hi ha certes característiques que el defineixen i que diferencien una bona o mala interpretació.

2.1. Usos del taqsim

El taqsim pot ser una peça musical per si mateix, o fer de transició, introducció o interludi d’altres peces.
– Sol: és el més fàcilment reconeixible, i es toca amb un instrument melòdic sense acompanyament. Tot i l’exigència afegida d’una interpretació improvisada solista, també ofereix major llibertat a l’intèrpret per demostrar la seva habilitat i oferir el seu estil individual per afegir a la tradició. Inclús sense acompanyament rítmic, el taqsim solista té una pulsació interna que guia les frases, i que es fa més aparent quan es repeteix una nota durant una estona. Aquest ritme no ha de ser excessivament evident, però, ja que una interpretació sense agògica es considera mostra de poca habilitat musical.
– Introducció: normalment és curt i serveix per introduir el maqam de la peça i facilitar l’entrada dels altres instruments. En alguns casos, alguns taqasim introductoris han agradat tant que s’han acabat convertint en peces pròpies.
– Interludi: permet afegir color a la composició i obrir un espai per connectar més amb l’intèrpret. Es pot fer amb pulsació rítmica explícita o sense, i normalment es manté en el mateix maqam, exceptuant quan l’objectiu és modular a un altre per continuar amb la peça original.
– Transició: la introducció de taqasim permet connectar diverses peces en un sol conjunt, molt típic de gravacions. Aquestes petites transicions solen ser molt curtes i permeten a cada intèrpret lluir-se, així com modular al maqam de la següent peça.

2.2. El taqsim com a narració

El taqsim es considera quasi com una història, com un conte. Un bon taqsim ha de tenir un arc narratiu que bé es podria equiparar amb el d’una pel·lícula o obra teatral. Aquest arc narratiu implícit determina les expectatives del públic que després permeten al músic confirmar o canviar per jugar amb la familiaritat i la novetat.

Com s’ha mencionat anteriorment, un taqsim sol començar i acabar en el mateix maqam. El taqsim desenvolupa el curs melòdic del maqam en tres parts diferents o “actes”, tot i que hi pot haver més depenent de la complexitat i duració de la peça. Cada part està formada per frases de major o menor durada separades per petites pauses precedides de moviments cadencials anomendes qafla.
– El primer acte presenta el maqam amb frases més o menys preestablertes per la tradició. El taqsim comença explorant el jins inferior o superior del maqam, i se separen les frases amb pauses que permeten assentar les idees musicals. Després de diverses resolucions a la tònica, l’intèrpret arriba a una resolució més marcada per indicar el final de la primera part.
– El segon acte comença a modular, normalment començant amb el ghammaz (un punt de descans intermedi dins l’ajna o mode), i també incloent una modulació a la tònica a una octava superior. En aquesta part, l’improvisador juga amb el balanç entre les expectatives dels camins de modulació típics i propostes diferents que sorprenguin el públic per generar més excitació. Igual que a la primera part, les diferents frases se separen amb pauses i qaflat. Després es retorna a una sensació més familiar on es resolen tensions anteriors a través de la repetició variada, i finalment es marca el retorn al maqam inicial amb un moviment considerat una espècie de punt de no retorn.
– El tercer acte és un qafla, però de tota la peça, i només de les frases. El final del taqsim queda marcat quan l’intèrpret retorna a la tònica del maqam original.

Johnny Farraz i Sami Abu Shumays resumeixen aquesta estructura amb una metàfora. El conductor (músic) porta als seus passatgers (audiència) en un viatge (sayr) a través (modulació) de múltiples parades (ajnas) en una regió en particular (maqam). L’essència del taqsim és el viatge mateix, i les diferents frases i accents serveixen per emfatitzar unes parades o altres. Així doncs, tornem a la idea inicial que el taqsim és considerat una manifestació directa del maqam.

Referències

Boulos, I. (2021). Inside Arabic Music: Arabic Maqam Performance and Theory in the 20th Century. By Johnny Farraj and Sami Abu Shumays. Music and Letters, 102(1), 171-172. https://doi.org/10.1093/ml/gcab018

Boulos, I. (2020). The Palestinian Music-Making Experience in the West Bank, 1920s to 1959: Nationalism, Colonialism, and Identity.https://doi.org/10.13140/RG.2.2.15784.19209

Dimitri Sawa, G. (s.d.). The Qanun. Traditional Arabic Music and Dance. Recuperat 19 novembre 2023, de http://www.georgedimitrisawa.com/the-qanun

Lindley, M., Michel, A., & Thrasher, A. (s.d.). Zither. Grove Music Online. Recuperat 19 novembre 2023, de https://www.oxfordmusiconline.com/grovemusic/display/10.1093/gmo/9781561592630.001.0001/omo-9781561592630-e-0000031004

McKinnon, J., van Ree Bernard, N., Remnant, M., & Kenyon de Pascual, B. (s.d.). Psaltery. Grove Music Online. Recuperat 19 novembre 2023, de https://www.oxfordmusiconline.com/grovemusic/display/10.1093/gmo/9781561592630.001.0001/omo-9781561592630-e-0000022494

Poché, C. (s.d.). Qānūn. Grove Music Online. Recuperat 19 novembre 2023, de https://www.oxfordmusiconline.com/grovemusic/display/10.1093/gmo/9781561592630.001.0001/omo-9781561592630-e-0000022608

Qanun (instrument). (2023). En Wikipedia. https://en.wikipedia.org/w/index.php?title=Qanun_(instrument)&oldid=1184252472

Racy, A. J. (2000). The Many Faces of Improvisation: The Arab Taqasim as a Musical Symbol. Ethnomusicology, 44(2), 302. https://doi.org/10.2307/852534

Racy, A. J. (2021). Improvisation in Arab Musical Practices. Routledge Handbooks Online. https://doi.org/10.4324/9781003179443-36

Wright, O., Poché, C., & Shiloah, A. (s.d.). Arab music. Grove Music Online. Recuperat 19 novembre 2023, de https://www.oxfordmusiconline.com/grovemusic/display/10.1093/gmo/9781561592630.001.0001/omo-9781561592630-e-0000001139