Cantar en contextos de quotidianitat a l’illa de Menorca: Les cantades menorquines

Jordi Orell

Introducció

Situada al bell mig de la Mediterrània occidental, l’illa de Menorca ha estat al llarg dels segles territori de pas de fluxos militars, comercials i –evidentment– culturals. A grans trets, la seva historiografia musical ha aprofitat aquest fet per explicar-se al món. Al mateix temps, pel que fa a la música tradicional, s’han valoritzat altres elements: el ball menorquí (o ball de fandango), el glosat, les cançons i cançonetes recollides en successives recerques folklòriques del segle XIX ençà i –més recentment– el cant de la Sibil·la o el Deixem lo Dol. Tanmateix, els darrers anys –amb un cert auge dels estudis (etno)musicològics– altres pràctiques musicals molt menys patrimonialitzades han estat documentades i analitzades. En són un exemple la música al sector indurstial (Corbera Jaume i Febrer Coll 2016) o les tonades de feina (Alzina Riutort 2008)

Una altra línia que mereix ser explorada, i que aquesta breu text en vol ser un tast, és el cant com a element important en una certa pràctica sociabilitzadora de l’illa. No es tracta, doncs, d’un repertori concret, si bé es poden definir un seguit de cançons com a imprescindibles o, en alguns casos, una sèrie de gèneres cançonístics com a habituals. Sense que això limiti en cap cas poder cantar cançons que s’hi allunyin. No es tracta tampoc, com he dit, d’una pràctica patrimonialitzada.

Per fer-vos-en una idea mireu aquest breu vídeo del programa culinari Això és mel de la televisió pública de les Illes Balears, en que s’entrevista un grup de persones que realitzen aquesta pràctica:

Hi ha diversos elements de l’audiovisual que m’agradaria remarcar. Primer de tot aclarir què és i com es porta a terme aquesta pràctica a la qual fan referència: anar a vega. Es tracta d’una trobada entre amics –habitualment homes–, generalment fora del poble, en un paisatge natural –al camp o al costat de la mar– o caseta d’estiueig, que conté tres elements primordials: el menjar, el beure i el cant. Trobem d’aquesta manera, altre cop, el cant –en concret d’aquest tipus d’activitat característica–, com a element socialitzador.

Una altra element és el repertori. En el moment que el presentador pregunta si sempre es canta el mateix ells responen que no. El repertori és sempre molt variat fins al punt que es poden trobar barrejats gèneres molt diversos. Començant per les anomenades cançons menorquines, dites així perquè són d’autors de l’illa o de temàtica –imaginada o no– menorquina. En aquest cas podem veure des de balades a cançons de grups moderns com els Sis de Ponent o Ja t’ho Diré.

En segon lloc citen les havaneres. És un gènere molt característic d’aquest repertori per la seva proximitat amb la idea marinera. Les més recurrents són catalanes, com El meu avi, La bella Lola o Vestida de nit o d’autors menorquins, com Pregària Marinera. També s’hi inclouen balades com Escolta es vent, Na Nena, Sa Balada d’en Lucas, entre altres. Seguidament, el protagonista inclou el bolero Dos gardenias para ti. Amb això demostra l’enorme diversitat d’estils i cançons que poden entrar en aquest repertori obert. Boleros, ranxeres, valsets, corridos, pasdobles… Finament parlen d’aquesta activitat musical com a característica consuetudinària a la identitat menorquina. És interessant com remarquen que tot i no ser cantants, tots els menorquins canten. Fet que, per altra banda, no és del tot cert i ens dona a entendre més de com s’idealitza la identitat que no com realment és. Amb això vull destacar l’escassa importància que es verbalitza envers les habilitats tècniques o a les competències vocals, fet que ens remunta altre cop a posar èmfasi al fet socialitzador per sobre de qualsevol altre. Així doncs, al vídeo es veu com els propis menorquins –o almenys una part– veuen aquesta activitat musical com quelcom primordial per qualsevol esdeveniment social. A més ho consideren un tret identitari de la seva cultura, no el repertori ni les cançons –com ja he explicat– sinó l’activitat en si mateixa.

Característiques musicals de la pràctica

Pel que fa a les característiques morfològiques del cant trobam que aquest es dona tant amb vocalitat impostada com no impostada. No vol dir això que siguin excloents l’una de l’altra, les podrem trobar les dues en una mateixa cançó. Senzillament, la primera s’utilitza com un recurs per a sobresortir de la sonoritat col·lectiva d’aquells que en tenen una mínima capacitat tècnica per executar-la. Així mateix, es poden produir tant situacions d’homofonia com d’heterofonia poc complexificada. Aquesta darrera s’hi troben des de la interpretació de heterofonies preestablertes per les composicions, arranjaments, versions d’altri; per reiteració pràctica o improvisades. En aquest sentit trobem que alguns dels practicants utilitzen el terme terceres de banqueta per referir-se a l’addició de manera espontània d’un interval de tercera superior o inferior. Mot que remeten de seguida a la pràctica del cant per part dels coneguts com a sabaters de banqueta. Car, cal recordar que fins el desenvolupament turístic dels anys 70 del segle XX, la indústria de la sabata era una de les més puixants de l’illa. Retornant a l’ús d’aquest recurs textural, tot sembla indicar que serveix per una doble funció: embellir el cant, però també demostrar la vàlua dels cantadors.

Aquest sempre va associat a una base acompanyant ritmicoharmònica de guitarra, la qual molts cops la toca un dels cantadors. Si bé ocasionalment –i depenent de les habilitats dels participants– es pot veure ampliada per altres instruments de corda pinçada (guitarrons, llaüts, requints, tiples etc.), acordió, petita percussió i, més rarament, instruments melòdics. La base d’acompanyament és simple, però l’ús d’aquests altres instruments i/o de més d’una guitarra repartint-se rols pot generar una complexificació de l’acompanyament que, tanmateix, sempre quedarà subordinat al cant.

Contingut de les lletres

La diversitat de gèneres cançonístic fan difícil una anàlisi de continguts profunda de les lletres. Si bé és cert que es canta tant en català com en castellà. Tanmateix punts recurrents són la temàtica marinera, l’enyor, la nostàlgia, l’amor i l’idealització d’un paisatge natural genuí.

Origen

Si bé el propòsit d’aquest escrit és fer-ne una aproximació històrica a la pràctica, és convenient fer-ne algunes pinzellades sobre els orígens. Ara bé, la multiplicitat de gèneres que s’hi contenen fan impossible fer-ne una genealogia absoluta.

Partim de la base que l’illa, i sobretot la ciutat de Maó és –i sobretot va ser al llarg del segle xix i principis del xx– un punt d’atracció de les companyies d’òpera italianes que hi feien escala abans de fer gira per la península. Així mateix, les sarsueles, operetes i altres gèneres lírics degueren deixar el seu pòsit, com així demostren les memòries de les missions de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya fetes a la balear menor. Aquesta música degué magnificar la seva difusió a través dels mitjans de reproducció tècnica i la ràdio.

Un punt de canvi és la celebració els anys 1964 a 1967 del Festival de la Cançó Menorquina d’Alaior, un festival a imatge d’altres similars a l’època i que pretenia promocionar l’illa al mercat turístic. Així, era imprescindible que les cançons que s’hi presentaven lloessin l’illa (Portella Coll 2008)⁠. En aquests festival s’hi van estrenar multitud de cançons, però segurament la més recordada fou la balada Escolta es vent –segon premi l’any 1966, l’única en català que ho fou– una col·laboració entre el conegut compositor d’havaneres Josep Lluís Ortega Monasterio i el jove poeta Tòfol Mus.

Monasterio i Mus, van quedar lligats –per separat o en tàndem– a partir de llavors al que a partir de llavors es diria cançó menorquina. Fet que es va veure magnificat amb la fundació del grup Los Parranderos, que si bé van tenir una època principalment com a reproductors locals de certes cançons de moda i d’imatge de postal a escala estatal, mica en mica van transfigurar la seva imatge i la seva música accentuant cada cop més el tipisme –vestint-se de mariners– i el vincle amb el mar. Sols cal veure les portades de dos discs, el primer de l’any 1973 i el segon de l’any 1983.

Després d’ells, vindrien altres grups que no farien sinó amplificar el mite.

Sense oblidar tampoc que aquesta mena de vegues, festes o pràctiques d’oci ja es devien practicar amb anterioritat i que, com s’explica més endavant, el que canvia és el repertori. Prova d’això són cançons anteriors a aquest repertori com:

Sa vega des sabaters o Sa cançó des sabaters

Fora de sa ciutat

O el quadre de principis de segle XIX de Pasqual Calbó, Festa al riu pla

Resultat d'imatges de festa al riu pla calbo

Situacions del cant

Com s’ha dit, la pràctica no té una limitació d’espais, si nó que es dona en una multiplicitat de contextos. Per fer-ne, però, més fàcil la descripció n’he establer tres categories basant-me en la participativitat que tenen les diferents situacions del cant, sense que en cap cas això en signifiqui una compartimentació. Aquestes són: restringida-pública (actuació o concert), participada-pública (situacions de cant participatiu en l’espai públic) i privada (àmbit privat).

  • Restringida-pública: És en aquells contextos en els quals un cantant, un grup o una coral realitzen una actuació davant un públic que no participa –o no s’espera que participi– de l’acció de cantar. Trobem grups històrics com Los Parranderos i actuals com Joana Pons i ses Guiterres, Trio Arrels de Menorca i Sis de Ponent. Però també pràctiques tradicionals com els cors de Deixem lo Dol, similars a les caramelles catalanes.

  • Participada-pública: Són totes aquelles situacions en que el cant es fa públic al carrer. Va des de els cants espontanis per festa major, a cants organitzats per agrupacions com els Fru-furs (Ciutadella) o el Va Gros (Maó). Una altra cara d’aquesta mena de cantades és bars o tavernes, de les quals el Bar es Cau (Es Castell) n’és el més emblemàtic. En aquest establiment, que només obre les nits, és un lloc on els caps de setmana d’hivern i tots els dies durant l’estiu s’hi va a cantar el repertori d’aquesta pràctica. Hi ha un animador del cant, però és altament freqüent que algú del públic –cantadors habituals i no tant– agafi la guitarra i canti algunes cançons o en demani una d’específica. Tot i això, és acceptat i habitual que els assistents cantin també.

  • Privada: Es dona en situacions de participació restringida a un petit grup d’amics, familiars… En són habituals les vegues o anades a fora, situacions d’oci generalment masculí en que durant un cap de setmana o vacances marxen del poble o ciutat a una caseta de camp, de vorera o una casa d’estiueig a alguna urbanització per fer tres coses: menjar, beure i cantar. També es dona entre algunes comunitats diaspòriques estudiantils i laborals, com element de reafirmació comunitària.

Malgrat aquests contextos més habituals, no és estrany que transcendeixi a altres espais com la música moderna, la música simfònica, etc.

Hibridació

En tota aquesta pràctica descrita on queda, doncs, l’hibridació? Per començar, es genera una pràctica a partir de diversos elements diferenciats: repertoris –molts i variats– no propis de l’illa, repertoris referents a l’illa però en base a models musicals aliens… A més, l’ús i estètica vocal i instrumental poc té a veure amb altres pràctiques musicals pròpies. Malgrat tot això, s’estableix com a element identificador de la comunitat i genera un seguit d’implícits.

En altres paraules, l’hibridació es dona per dos canals. El primer, la renovació del repertori musical illenc a partir de la incorporació de cançons, gèneres i repertoris que no eren propis. I el segon, la creació de referents propis a partir de models importats.

Per altra banda, i no menys important, és el fet de que el global d’aquestes músiques s’incorporin dins una pràctica social preexistent i que sigui precisament aquesta la que configura el sentit comunitari de la cançó menorquina i les seves cantades.

Conclusions

En totes les situacions descrites, i en especial les situacions que no són concerts, trobem que sota un conjunt heterogeni de repertori aquesta quotidianitat musical actua com un vehicle per a la sociabilitat, especialment masculina. En altres paraules, la música es genera en un marc en que es construeix, reconstrueix i reformula la col·lectivitat propera –coneguts, amics i familiars– i la col·lectivitat àmplia –la identitària nacional. Tanmateix, això no significa que la pràctica del cant tingui per tothom unes connotacions de vindicació política independentista o nacionalista. Però sí que esdevé un element identificador amb un cert sentiment d’exclusivitat de la comunitat illenca imaginada i idealitzada. A més, la pràctica i aquelles cançons que hi estan més institucionalitzades, actuen com un transmissor d’idees i valors sobretot lligats a l’idealització de l’espai natural. Un espai «verge» i no corromput. Per altra banda, contenen una expressió constant d’un sentiment d’enyorança i nostàlgia cap el passat descrit i, en alguns casos com la comunitat diaspòrica fora de l’illa, viscut.

No debades, aquesta pràctica musical d’estètica i vocalitat totalment moderna no és concebuda com a música tradicional malgrat que per les seves característiques s’assimila molt a altres pràctiques que sí són enteses en aquests paràmetres. Per tant, el problema no és sols que des de les institucions –polítiques, acadèmiques, econòmiques, socials…– no hagin associat la pràctica a l’àmbit tradicional; concepte que sol anar lligat a idees de simplicitat, antigor, autòcton –en llengua pròpia–, ruralitat i de transmissió oral. És també que la conceptualització del terme tradicional és problemàtica en aquest sentit. Així, a part d’aquest d’aquest sentiment identificador, un altre element comú als trets bàsics molts cops atribuïts a la música tradicional són una percepció poc clara del component temporal de les peces i una certa idea –falsa– d’anonimat dels seus autors.

En resum, el repertori i les cançons són una qüestió secundària. És veritat que hi ha processos interns interessants pel que fa a l’establiment de rols al grup i, per extensó, a a la comunitat que en un futur treball de camp s’haurien d’analitzar en profunditat. Però el més importa és el fet de cantar i sobretot la socialització –estar entre amics, el gaudi i la disbauxa– que hi va associada.

Referències

Alzina Riutort, Robert. 2008. «Les Tonades de Feina a Menorca». Menorca: Consell Insular de Menorca.

Corbera Jaume, Amadeu, i Eulàlia Febrer Coll. 2016. «Música i industrialització a Menorca». Menorca: Institut Menorquí d’Estudis.

Portella Coll, Josep. 2008. Els festivals d’Alaior: una aventura dels seixanta. Menorca: Col·lectiu Folklòric de Ciutadella.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s