Lluís Gual i Gasull

ESMUC 2019 – 2020

 

Introducció

La Patum és una celebració de caràcter anual que es duu a terme a la ciutat de Berga (capital de la comarca del Berguedà) durant la festivitat de Corpus Christi, tot i que, com veurem, hi ha una sèrie d’actes previs a la pròpia festivitat. El nucli central dels actes festius es concentren des del dimecres fins el diumenge de la setmana de Corpus. Dimecres i dissabte tenen lloc tres passades (cercaviles); dues dimecres i una dissabte, pels carrers de la ciutat de Berga amb alguns dels elements de la comparseria de la Patum. Dijous i diumenge són els dos dies centrals de la celebració, amb la Patum de Lluïment al migdia i la Patum Completa a la nit; on dansen i evolucionen la totalitat de les comparses de la Patum. A més, divendres té lloc la Patum Infantil, amb els mateixos elements que la Patum “dels grans” però a escala dels més petits.

També hi ha un seguit d’actes previs a aquests dies centrals: el diumenge de l’Ascensió (tres setmanes abans de Corpus) hi ha un Ple extraordinari de la Corporació Municipal per tal de decidir –simbòlicament- si tindrà lloc la Patum. Si l’Ajuntament decideix positivament (la darrera vegada que es va suspendre la festa van ser les Patums de 1937 i 1938, en plena Guerra Civil), els músics interpreten el solemne Ball de l’Àliga i el Tabal surt a repicar pels carrers de Berga per anunciar a la població la decisió de l’Ajuntament. Dues setmanes després (el cap de setmana anterior a la festa pròpiament dita), té lloc el Concert de Patum – Memorial Ricard Cuadra, instituït l’any 1993; i l’endemà se celebren els Quatre Fuets, una prova de la pirotècnia que s’utilitzarà la setmana entrant a la Patum.

La música de la Patum: rellevància i orígens

Albert Rumbo, en el seu monumental estudi sobre la festa publicat sota el títol de Patum!, comença el capítol dedicat a la música de la següent manera: 

«Actualment, sense música no ens sabríem imaginar la festa cabdal de la nostra ciutat. […] És evident que la música ha agafat un paper preeminent dins la festa contemporània, com no és menys cert que gairebé tot el gruix de la música patumaire respon a un fenomen força recent.» (Rumbo 2014: 305)

Aquesta primera apreciació ens obre un seguit de punts interessants de tenir en compte. La primera, i la més òbvia, és que es considera una unitat indissoluble el conjunt de festai música: no s’entenen una sense l’altra. La segona, és que la música s’ha convertit en un element cabdal de la festa, de tal manera que es pot considerar que és l’únic element imprescindible per fer Patum: els nens i nenes de Berga, quan hem jugat a fer Patum fora de les seves dates, ho hem fet amb la única ajuda de la música, ja sigui reproduint-la o simplement cantant-la més o menys encertadament. Per últim, també es dóna entendre que la música a la Patum (o almenys la seva part més important) és un fenomen relativament modern.

La primera notícia coneguda de la Patum és del 18 de juny de 1621 (Rumbo 2014: 305), malgrat que hi ha constància de la celebració del Corpus Christi a Berga des de mitjan s. XV. En aquesta remota data, ja hi ha constància de música a la celebració, tot i que segurament no devia funcionar en el sentit amb el qual es fa servir actualment, d’acompanyament dels diversos balls, sinó que devia ser la música que sonava en altres moments de la festa; com ara l’ofici o la processó. Fins a finals del segle XVII, l’únic element “musical” del qual hi ha constància documental a la Patum és el Tabal, un tambor de grans dimensions que està present a tots i cadascun dels moments de la festa: com ja hem comentat, el dia del Ple de l’Ascensió, pels carrers de la ciutat anunciant la decisió de l’Ajuntament; i en la resta d’actes com a capdavanter de la comitiva o acompanyant algunes de les comparses de foc com les Guites (bèsties de foc de coll llarg) entre altres. 

La notícia més reculada que es conserva de la música com a acompanyament d’algun element de la Patum és de 1695, on s’hi registra el sou “per qui toca lo tamborino als Gegants” (Rumbo 2014: 312), és a dir, un músic de flabiol i tamborí. Degut a la manca de documentació del consistori berguedà entre 1662 i 1695, hem de suposar que l’aparició dels gegants (i per tant, de la música com a acompanyament dels elements festius) es portà a terme entre aquestes dues dates. La resta d’elements de la Patum del moment, ballaven al so de la percussió del Tabal (Turcs i Cavallets, Maces i Guites). 

El ball de l’Àliga: la joia de la Patum

L’Àliga de la Patum es construeix l’any 1756, i per referències documentals de l’època s’ha pogut determinar que la figura disposava de música pràcticament segur des del seu inici. A més, la seva música no s’interpretava amb un flabiol i tamborí si no que es feia amb un quartet de xeremies o una cobla de ministrers (Cuenca i Moneo (ed.) 2010: 18). La melodia de l’Àliga és considerada «la melodia més monumental, distingida i acurada de les que hom pot escoltar a la Patum» (Rumbo 2014: 331), i va ser definida pel compositor berguedà Ricard Cuadra com una de les tres peces (juntament amb El cant dels ocells i El noi de la mare) més genials de la música tradicional catalana (Gual 2013: 46). 

A mode de recordatori, val a dir que el ball de l’Àliga es considera la peça més representativa de la festa: recordem que just després de la decisió afirmativa de l’Ajuntament de celebrar la festa, s’interpreta aquesta música davant d’una multitud que omple la Plaça de Sant Pere; així com també ha sonat tradicionalment en actes solemnes de ciutat, funerals de personalitats etc. La bellesa d’aquesta música i la seva transcendència més enllà de la festa ja es fa palesa a finals del segle XVIII, quan Vicenç Alsina, mestre de capella de la vila de Berga, compon l’Oratori de Queralt on hi introdueix una cita musical del ball (Badia 1999: 18). A més, en una notícia d’El Bergadán del’any 1877 s’hi pot llegir 

«de desear sería que en la próxima exposición o mejor dicho, audición de música que de modo universal va a celebrarse en París, remitiera nuestro Ayuntamiento la música del ball del áliga que se toca durante la Patum, cuya originalidad y melodia se distinguiría entre los muchos y variados acordes que en aquel colosal certamen se presentan de todas partes del mundo.» (Rumbo 2014: 331).

Expansió i consolidació de la música de la Patum

Al llarg del segle XIX, aquell músic de flabiol i tamborí o aquella possible cobla de ministrers que acompanyaven els gegants i l’àliga, respectivament, es van ampliant paulatinament passant per una cobla de tres quartans i altres formacions més o menys variables. Una font documental interessant ens la dóna la primera fotografia conservada de la Patum (1868), on al balcó de l’Ajuntament hom hi pot apreciar nou o deu músics amb una flauta, tres instruments que semblen clarinets, un violí, dos fiscorns i un contrabaix (Rumbo 2014: 322). Aquesta expansió de la formació musical que interpretava la música de la Patum coincideix amb la incorporació de nous elements a la comparseria (els nans vells (1853), els nans nous, els gegants nous i uns nous cavallets (1891) i l’aparició de la guita petita (1890)). 

És a les darreries del segle XIX quan comencem a trobar les primeres formacions estables (cobles-orquestres, format que s’ha mantingut més o menys estable fins a l’actualitat amb la següent formació: flautes/flautí, clarinets, saxòfons alts i tenors, trompetes, trombons, fiscorns, tuba i percussió) acompanyant musicalment la Patum. La primera cobla-orquestra estable de la que es té constància per a aquest fet, l’any 1899, és la Unión Bergadana (Rumbo 2014: 323), dirigida per Enric Font, rebesavi de qui signa aquestes línies. Altres formacions que van acompanyar musicalment la Patum durant el segle XX van ser la Catalana d’Antonio Heras, la Banda Armònica de Lluís Sellart etc. 

Un punt i a part mereixen els músics de la Principal del Berguedà, coneguts popularment com Els Saletes (hereus de la Unión Bergadana; se’ls anomenava d’aquesta forma perquè la majoria de músics eren de la família Sala), que van interpretar la Patum ininterrompudament des de l’any 1939 fins el 1970. A partir de llavors, els va agafar el relleu la Cobla Pirineu, que va interpretar la totalitat dels actes patumaires en el període 1971-1978. A partir de 1979, i fins a l’actualitat, la Cobla Pirineu s’ha anat repartint la feina amb la Cobla Ciutat de Berga i la Banda de l’Escola Municipal de Música de Berga. (Rumbo 2014: 323)

La música de la Patum: peces interpretades

El corpus musical (valgui la redundància) de la Patum el formen en l’actualitat una trentena llarga de peces de procedència ben variada. Per una banda, hi ha l’aportació fonamental de Joaquim Serra i Farriols (a) Quimserra, autor de tres de les peces més icòniques de la música de la Patum actual: els Turcs i Cavallets, els Nans Nous i els Plens, totes tres de la darrera dècada del segle XIX. L’altra peça d’autor conegut que acompanya una comparsa de la Patum és la música de les Maces, de Joan Trullàs, composta l’any 1963 i l’estrena de la qual no va estar exempta de polèmica, com veurem més endavant (Cuenca i Moneo 2010: 15). Per altra banda, trobem la música del Ball de l’Àliga, d’autor desconegut; i totes les peces que acompanyen els Nans Vells i els Gegants, intercanviables entre sí, i que són pràcticament una vintena de balls: alguns de procedència popular (El pobre pagès, Les nenes maques, Ballet de Gironella), algunes procedents d’altres festes de Berga i la comarca (Ballet de Déu) i una altra d’autor conegut (Corpus de 1927, de Mn Marià Miró).

També cal esmentar per separat les quatre peces dels tirabols (final de festa de la Patum), dels quals val la pena fer-ne una consideració a part per cada un:

• Tirabou: és la peça més genuïna de les quatre, durant molts anys única, que té una forma semblant a un contrapàs; se’n poden trobar variants al llarg del Pirineu (Falcó 2017: 226), i una versió gairebé idèntica és la Marxa de fallaires d’Isil (Rumbo 2014: 338)
• Vals–Jota: peça d’autor desconegut, provinent de les jotes del nord-est de la Península Ibèrica.
• La Patumaire: és un altre vals-jota, de Lluís Sellart, escrita i interpretada a la festa durant el primer quart del segle XX, i recuperada l’any 1993 per Ricard Cuadra.
• El Patumaire: pasdoble, fruit d’una fusió entre dos pasdobles ja existents per part de Josep Cristòfol a la dècada de 1930, Algabeño iEl arte taurino, (Rumbo 2014: 329) que ha esdevingut la peça més celebrada de la festa, i es pot arribar a interpretar més d’un centenar de vegades en una sola nit de Patum. 

Per últim, trobem algunes altres peces soltes com ara l’Himne de Berga (Jaume Biscarri, 1899), que s’interpreta durant el passadís d’honor a les autoritats abans de començar la Patum de Lluïment; l’Ella s’ho pensa, interpretada durant les passades de dimecres i dissabte a la nit durant la pujada pel Carrer Major, i té la peculiaritat que es toca ininterrompudament mentre la Patum passa per aquest carrer, i pot arribar a durar més de tres quarts d’hora sense deixar de tocar; i per últim el pasdoble El Gegant Vell, de Jaume Sala, i la Marxa de la Patum, de Joan Baptista Lambert, peces interpretades durant algunes passades de la festa.

Com hem pogut veure, la música de la Patum conforma un conjunt heterogeni de peces de diversa procedència i funció, fruit dels més de quatre-cents anys de transformació de la festa en la qual cada època hi ha deixat el seu segell.

Les músiques de la Patum: versions i arranjaments

La música de la Patum ha estat interpretada al llarg dels anys en una multitud de formes, versions i arranjaments. En un inici, i en tant que música popular, era interpretada de memòria per aquells petits conjunts de músics que hem esmentat en apartats anteriors. Les partitures més antigues trobades fins el moment daten de 1911, i són uns arranjaments fets per Fernando Cobeño a resultes d’un conflicte entre les formacions musicals berguedanes i l’Ajuntament de Berga que va fer que hagués de venir la Banda del Batalló de Caçadors de Reus a tocar la Patum; i com que els músics berguedans es van negar a cedir les seves partitures, Cobeño les va haver de refer a partir d’una gravació amb cilindres de cera (Sabata 2018). Un fet digne d’esment d’aquests arranjaments, recuperats l’any 2017 en un concert, és que hi ha una sèrie de contracants i acompanyaments que s’han mantingut units a les músiques durant més de cent anys. Aquest fet és realment extraordinari si tenim en compte que a la pràctica totalitat del segle XX la música de la Patum es va interpretar de memòria i es va transmetre de manera oral entre generacions de músics patumaires!

Durant els anys posteriors, els músics berguedans van seguir tocant la música de la Patum de manera més o menys informal fins l’any 1929, quan l’Ajuntament de Berga encarrega una nova versió de les músiques de la Patum a Joan Baptista Lambert i Caminal, deixeble d’Enric Morera i Felip Pedrell, per les quals l’Ajuntament li va pagar dues-centes pessetes de l’època. Com veurem, aquests arranjaments no van tenir massa bona fortuna a la festa i no es van interpretar més enllà de l’estrena (Cuenca i Felipó (ed.) 2008: 18).

Un altre punt clau en la conservació de la música de la festa és l’any 1971, quan la Cobla Pirineu s’encarrega de la part musical de la Patum. Amb la dissolució d’Els Saletes, els músics es van trobar que no hi havia cap mena de suport documental de les partitures (els arranjaments de Lambert es van localitzar a la dècada de 1980 i els de Cobeño l’any 2015). És aleshores quan Francesc Garcia Carretero, músic berguedà, va transcriure la totalitat de les partitures a partir dels propis Saletes que li van anar tocant, un per un, la seva part; a més de realitzar alguns arranjaments per acabar de completar les parts més febles (Rumbo 2014: 326).

Joan Casas és un altre dels referents pel que es refereix a la música de la Patum. Durant la dècada de 1980 va realitzar una harmonització per a piano de tota la música de la Patum que s’interpretava fins aleshores i en va realitzar també una instrumentació per a banda, la qual encara se segueix interpretant actualment. Les altres partitures que s’interpreten a l’actualitat daten d’entre 2001 i 2010, quan Sergi Cuenca va fer una revisió completa de les músiques “d’autor” i uns arranjaments totalment nous per a les músiques populars.

El punt final d’aquest apartat és per a Ricard Cuadra i Camprubí, amb tota seguretat la figura més important de la història recent de la música de la Patum. A ell li devem la llavor dels arranjaments que Sergi Cuenca va realitzar entre 2001 i 2010 (tasca que va emprendre degut a la prematura mort de Cuadra l’any 1997), la recuperació de les partitures de Lambert, d’altres peces oblidades de la música de la Patum i de la instauració del Concert de Patum l’any 1993 (que esdevindria, a la seva mort, el Memorial Ricard Cuadra); amb l’objectiu de poder oferir, en un primer aspecte, una versió en condicions més adequades que el context propi de la festa; i posteriorment, de l’experimentació amb la pròpia música de la Patum, que gràcies a aquesta institució ha estat versionada per grans noms del panorama musical català com Albert Guinovart, Llibert Fortuny, Manel Camp, entre molts altres.

Val a dir que hi ha moltes altres versions de la música de la Patum que s’han interpretat en un moment o altre, ja sigui dins del context de la pròpia festa, com a font purament documental o en contextos estrictament concertístics. Ens referim a la versió per a cobla de Francesc Pujol, a la versió per a piano de Mn Josep Armengou, a les obres per a cobla de Rafael Ferrer o Joan-Lluís Moraleda, i fins i tot a la utilització de músiques de la Patum per part de compositors com Frederic Mompou en la seva Cançó i dansa núm. 11 o Robert Gerhard en el quart moviment de la suite de Soireés de Barcelone; entre altres innumerables exemples que s’escapen dels límits d’aquest treball.

La música de la Patum com a símbol (o no) de la tradició

La primera idea que és interessant de remarcar pel que fa a la Patum i la seva relació amb la música és la d’antiguitat. Com hem apuntat al llarg de la ressenya, la Patum és una festa secular els orígens de la qual es remunten a dates tan llunyanes com el segle XV; i en la forma que la coneixem habitualment com a mínim des de 1621. Pel que fa a la música pròpiament dita, tenim constància que pren part de la celebració en el sentit amb la que l’entenem a dia d’avui com a mínim des de 1695. Per tant, estem parlant d’un fenomen que, si bé el seu gruix principal és de factura moderna (finals del segle XIX, amb l’anomenat procés de potenciació de la Patum (Rumbo 2014: 305)), porta més de 300 anys lligada a la festa.

L’esment d’aquest terme, el procés de potenciació de la Patum, ens porta a fer una aturada per comentar-lo amb deteniment, ja que el podríem considerar com una mena de revival de la festa. Aquest terme va ser fixat per l’historiador berguedà Josep Noguera i Canal (Noguera 1986: 35 i Rumbo 2014: 80), i es refereix al conjunt d’actuacions que l’Ajuntament de l’època, juntament amb el mateix poble de Berga, va portar a terme per salvar una festa que havia quedat antiquada, mal conservada i a punt de desaparèixer. La durada d’aquest procés s’ha fixat entre els anys 1887 i 1891 o 1892 (Rumbo 2014: 80), tot i que ja hi va haver precedents a mitjan segle XIX amb la incorporació dels Nans Vells (1853) o dels actuals Gegants Vells (1868, que venien a substituir-ne uns d’anteriors).

Un dels punts claus per a aquest procés de potenciació és, sens dubte, la música. Ja hem deixat entreveure aquest fet en parlar de la música composta per Joaquim Serra i Farriols; la de les comparses dels Turcs i Cavallets, Nans Nous i Plens. Recuperarem aquesta idea a l’últim punt d’aquest apartat.

El fet de la transmissió de la música de la Patum també és un altre aspecte important que ha evolucionat al llarg dels anys. Com hem vist, no s’han conservat partitures de la música de la Patum del segle XIX, però hem de suposar que algunes en devien existir, ja que d’altra manera no tindria sentit la ja esmentada actuació de la Banda del Batalló de Caçadors de Reus l’any 1911 (si Cobeño no hagués fet els seus arranjaments, hagués estat impossible que una banda de “forasters” hagués pogut tocar a la Patum!).

Així doncs, podem establir aquest 1911 com la data més reculada de la qual tenim constància irrefutable d’unes partitures de la Patum, encara que segurament n’existien d’anteriors que o bé no han arribat als nostres dies o bé no s’han localitzat per ara. El següent punt a remarcar és l’any 1929, quan Lambert aporta els seus arranjaments que, com veurem, no tindran gaire fortuna a la capital berguedana. Durant gran part del segle XX, la transmissió de la música serà bàsicament oral, ja que existien algunes partitures dels Saletesperò tocaven bàsicament de memòria degut a la seva llarga participació a la música de la Patum (Cuenca i Moneo (ed.) 2010: 9).

Un dels fets més sorprenents relacionats amb la transmissió de la música de la Patum és com s’han conservat peces com les tres de Joaquim Serra o altres com l’Ella s’ho pensa o els Tirabols, no només les seves melodies, si no també molts dels acompanyaments; de forma pràcticament inalterada durant més d’un segle sense haver conservat cap mena de partitura original de cap d’aquestes músiques. Esmentarem només de forma passatgera (per haver-ne parlat ja en apartats anteriors) les altres dates claus pel que fa a les partitures de la Patum: Francesc Garcia Carretero, als anys 70 del segle XX, quan transcriu i fa els primers arranjaments per primer cop des de Lambert a partir del que tocaven els Saletes; Joan Casas als anys 80 amb la seva versió per a banda que encara es toca en algunes ocasions a la Patum d’avui; Ricard Cuadra als anys 90 amb nous arranjaments i recuperacions i la primera dècada del segle XXI per part de Sergi Cuenca.

L’element final d’aquesta dissertació és el que considerem més interessant de tots plegats: el concepte de puresa o autenticitat de la tradició materialitzat en la seva música. Els primers punts a considerar són dues músiques de Joaquim Serra i Farriols, la dels Turcs i Cavallets i la dels Plens (comparsa de foc formada per un centenar de personatges guarnits amb vidalba i foc que omplen espectacularment la Plaça de Sant Pere), que van tenir acceptacions ben diferents tot i realitzar-se en el mateix moment; entre els anys 1888 i 1890: recordem que fins aleshores aquestes dues comparses saltaven exclusivament acompanyades del greu repic del Tabal.

Pel que fa als Turcs i Cavallets, la introducció de la peça va tenir una molt bona acceptació, ja que la seva actuació al so del Tabal es considerava pesada i avorrida. No va córrer la mateixa sort la música dels Plens, ja que la població de Berga d’aleshores considerava inadmissible per a la tradició que una comparsa de foc evolucionés amb música en lloc de fer-ho exclusivament al so del Tabal, com es venia fent des de segles enrere. En canvi, la música dels Nans Nous va ser introduïda també amb èxit durant els primers anys de la dècada de 1890, després de conviure de forma totalment natural amb altres balls i ritmes de moda com les havaneres o els rigodons (Rumbo 2014: 338). 

Un altre dels moments controvertits en la música de la Patum i la idea de tradició va ser, com ja hem deixat entreveure, l’any 1930 amb l’estrena dels arranjaments del Mestre Lambert; ja que l’Ajuntament de l’època va considerar que les versions que s’interpretaven eren de poca qualitat. El resultat d’aquest encàrrec fou una magnífica harmonització i instrumentació de les músiques de la Patum que els berguedans d’aleshores no van saber apreciar. Acostumats a la simplicitat dels arranjaments del moment, van respondre a l’estrena dels de Lambert amb una sonora xiulada, fet que va propiciar que a la Patum de la nit es tornessin a recuperar les versions anteriors (Rumbo 2014: 326).

El Dijous de Corpus de l’any 1963 hi va tornar a haver una altra xiulada antològica a la Plaça de Sant Pere de Berga. En aquella ocasió s’hi estrenava una música, obra del músic Joan Trullàs, per al Salt de les Maces, una altra comparsa de foc que es considerava que no podia evolucionar al so de la música (tot i que llavors ja feia més de 70 anys que els Plens ho feien amb total acceptació) (Rumbo 2014: 331). Al final però, com sempre, la música es va acabar imposant i avui en dia és una de les peces més estimades de la Patum, tot i que encara es poden sentir alguns xiulets a l’inici de la peça, com a record d’aquella efemèride controvertida.

L’any 1992, la Cobla Ciutat de Berga amb Ricard Cuadra al capdavant es va proposar de tornar a recuperar els arranjaments que el Mestre Lambert havia estrenat l’any 1930. Igual que 60 anys abans, la plaça va respondre amb una sonora xiulada de rebuig a aquestes instrumentacions. Després de rebre fins i tot amenaces de mort (!), segurament retòriques, d’algun membre de les comparses de la Patum, els músics no van esperar fins a la nit per tornar a tocar els papers “de sempre” com es va fer amb l’estrena, sinó que al següent ball ja es van canviar les partitures altra vegada.

Aquesta reacció és la que va empènyer Ricard Cuadra a organitzar el primer concert de música de la Patum, anomenat Música oblidada de la Patum. En aquest concert es van poder escoltar els arranjaments de Lambert en unes condicions més bones que a la plaça i Cuadra va recuperar una quantitat molt important de músiques que s’havien tocat, segurament, fins abans de la Guerra Civil i que havien caigut en l’oblit dels berguedans. El gran coneixement musical de Cuadra, unit a la seva tenacitat i carisma entre els patumaires (havia format part d’alguna comparsa) van fer que l’èxit d’aquest concert fos aclaparador. (Cuenca i Moneo (ed.): 10). Tant, que Cuadra va aconseguir que es toqués l’arranjament del Ball de l’Àliga de Lambert a la plaça fins als nostres dies; a més d’incorporar de bell nou molts altres balls de gegants i nans, així com també el celebradíssim tirabol La Patumaire, un dels moments més esperats de la celebració. 

Coda

Val a dir, doncs, que tot i tenir una història plena de vicissituds, rebutjos, xiulades i fins i tot amenaces; la música de la Patum és un element totalment viu i ha estat hereva de les diverses aportacions de cada generació de berguedans i patumaires. Així mateix, referma la idea de tradició lligada a la Patum i a la seva música; que podríem definir com el gran tresor dels berguedans. Del 1993 ençà, s’han recuperat la totalitat dels arranjaments de Lambert per a la Patum de Lluïment infantil, amb gran acceptació dels patumaires. Aquest fet és, segurament, l’essència de tota tradició, i per extensió també de La Patum: tot i ser una tradició que ve de més de cinc-cents anys enrere, accepta canvis i modificacions (no exemptes de polèmica) sempre subjectes al filtre del temps i evolució de la pròpia festa.

Referències bibliogràfiques

BADIA, J. (1999): L’Oratori de Queralt. Quaderns de l’Àmbit de Rercerques del Berguedà (2), 5 – 25.

CUENCA, S. i FELIPÓ, R., ed. (2008):Músiques de la Patum: les antigues partitures. Barcelona: Llibres de l’Índex.

CUENCA, S. i MONEO, P., ed. (2010): La Patum de Berga: Partitures per a Banda de la Cobla Ciutat de Berga. Barcelona: DINSIC

FALCÓ, A. (2017): Patum: música i festa. (Tesi doctoral, Universitat Autònoma de Barcelona, Catalunya). Recuperat el 23 de novembre de 2019 de <https://www.tesisenred.net/handle/10803/457432>

GUAL, L. (2013): Ricard Cuadra i Camprubí (1951 – 1997). (Treball de Recerca de Batxillerat no publicat). Institut Guillem de Berguedà, Berga.

NOGUERA, J. (1986): Les Històries de la Patum (1). L’Erol: Revista cultural del Berguedà, (15), 35 – 39.

RUMBO, A. (2014):  Patum! (2a ed.). Berga: Ajuntament de Berga i Patronat Municipal de la Patum.

SABATA, J. (2018): El professor Jordi Sabata recupera les partitures per banda de la Patum més antigues que es coneixen. A Escola Municipal de Música de Berga. Recuperat el 24 de novembre de 2019 de <http://emmberga.blogspot.com/2018/03/el-professor-jordi-sabata-recupera-la.html>