Ginebra Olives Calbet
Esmuc 2019-2020
1. Introducció
El ball pagès és un ritual festiu que es realitza a les illes Pitiüses avui dia en motiu de mostres de folklore i de festivals de danses tradicionals. Fins fa ben poc l’origen d’aquesta pràctica estava envoltat d’un halo de misteri, ja que tant l’aspecte arcaic del ball com els sons de reminiscències orientals feien pensar en un origen àrab o anterior. Però el 2018 una publicació de Toni Manonelles i Miquel Majordom en posà de manifest l’origen català, ja que es tracta d’una forma medieval típica de ball en parella que s’introduí a Eivissa a partir de la conquesta del 1235.
Fins als anys 30, quan la pràctica mantenia una vivacitat no folkloritzada, les ballades tenien lloc a les cases de camp i vora els pous dels nuclis parroquials en dies assenyalats dels tres cicles principals que regien la vida tradicional: el cicle de la vida, el calendari agrícola i el calendari religiós. Així, es ballava per celebrar unes noces, però també per Sant Pere o Sant Jaume, en les festes patronals de cada poble, o per fer un poc de festa durant les matances o la desfeta de la dacsa. Després de la Guerra Civil es va deixar de ballar, ja que en la majoria de famílies es portava dol per algun familiar i les expressions d’alegria no eren ben vistes.
Paral·lelament, el ball pagès s’emprarà per l’incipient sector hoteler com a reclam turístic. Als anys 50, el Franquisme fomenta el folklore regional i a través del ball pagès transmet una imatge agrària bucòlica que serà reaprofitada pels promotors turístics. Així, als anys 60 ocupava les sales de festes durant la temporada d’estiu junt a la música de ball amb orquestra i els espectacles de flamenc. És aquest el moment en què es formen les colles, que s’hi dediquen de manera professional, estricta i a vegades remunerada. Avui dia, tot i que el ball ha perdut la seva funció original, s’està intentant recuperar-ne l’espontaneïtat a les ballades a pous, on tota persona que en sàpida pot ballar.
2. El ball
Durant el ball s’interpreten un conjunt de danses que es caracteritzen en primer lloc per la diferenciació de rols masculins i femenins. La dona es mou en cercles amb passes curtes i ràpides, realitzant el mínim moviment de cap, braços i tronc, ja que així mostra les joies familiars o emprendada. L’home, mentrestant, l’envolta movent-se entorn d’ella amb grans salts i seguint-la amb la mirada. Mentre balla, fa sonar les castanyoles, amb les quals escull la dona, tot i que antigament la convidava amb un gest amb la mà o apropant-s’hi, invitació que ella podia refusar. Un grup de sonadors, amb tambor i flaüta, toquen la música que acompanya el ball.
Hi ha dues modalitats de ball segons la seva durada: la curta i la llarga. La curta, de ritme ternari, es caracteritza pel tempo pausat, apropiat per encetar la festa de manera reposada. L’inicien els més vells: en les noces, els pares dels nuvis; en les ballades a pous, els propietaris. En aquest ball la dona és qui té el protagonisme: es va movent dibuixant un vuit tres vegades, passa a l’altre costat del ballador per fer el mateix, i finalment, torna al lloc d’on havia començat, tancant el ball. L’home aquí encara no demostra tota la seva habilitat, aixecant poc les cames.
La llarga, d’aire ràpid, es caracteritza perquè el ballador va fent voltes cada vegada més ràpides acostant-se i separant-se de la balladora, que cada vegada dibuixa espirals més amples. És un ball de ritme quaternari, de caràcter enèrgic, en què el ballador mostra la seva força amb gestos vigorosos, aixecant les cames i tocant fort les castanyoles, mentre la balladora es mostra impertorbable. D’aquesta manera, el ballador dona per acabada la llarga quan està prou cansat físicament.
La llarga té diferents variants, com sa filera o ses nou -o dotze– rodades. A sa filera, l’home dansa amb dues o més dones, acostant-s’hi i allunyant-s’hi mentre els passa les castanyoles per damunt del cap. A ses nou rodades, ball molt cerimoniós, els balladors van fent voltes o rodades simètriques fins que, a partir de la sisena, ajunten els braços, doblegats cap endavant a l’altura del pit, de tal manera que queden home i dona un davant l’altre ajuntant el dors de les mans. És l’únic ball en què hi ha un contacte físic entre els balladors, moment en el qual l’home deixa de fer salts per imitar els moviments lliscants de la dona.
Ses nou rodades era un dels balls destacats de la celebració de núpcies. La ballada nupcial s’iniciava amb la curta, que després dels pares ballaven els nuvis , seguits dels convidats. Era en aquest moment que una parella ballava ses nou rodades en honor dels desposats. Finalment, la celebració acabava amb sa filera, ballada pels nuvis acompanyats de dues amigues de la núvia.
Els grups folklòrics de ball pagès han inventat noves coreografies que ja s’han estandarditzat, com ses dos balladores o sa giratomba, sa palmera, es molí, es canvi de parella i es ball en fila. A es canvi de parella, per exemple, les dones segueixen les passes de la llarga amb la diferència que, en un moment donat, passen pel centre i s’intercanvien les parelles d’homes. A sa palmera, dues balladores es col·loquen una al costat de l’altra i ballen la llarga de manera paral·lela. Tot i aquesta modernitat en les coreografies, les colles de ball pagès mantenen la imatge tradicional a partir de la indumentària, ja que les diferències locals en la vestimenta antiga dels pagesos de les illes s’han incorporat a les colles com a tret d’identitat.
3. La música
La música del ball pagès és produïda per instruments de fabricació artesana: el tambor, la flaüta, les castanyoles, i, ocasionalment, l’espasí. A diferència del que s’ha produït en altres coples de balls tradicionals com pugui ser la sardana, en aquest cas en cap moment no s’introduïren instruments de la tradició clàssica occidental.
El tambor, de fusta de pi i pell de cabrit o conill, es toca amb un tocador -baqueta- de baladre, tenint-lo penjat del braç que toca la flaüta per una ansa de cuiro. A vegades sobre una de les membranes té afegida una cordeta de pitra que vibra quan sona. La flaüta, de dos pams de llarg i fusta de baladre, és l’únic instrument de vent que acompanya les ballades. A la part inferior presenta tres forats que, segons la posició dels dits i la intensitat del buf, permeten canviar d’escala. Se sona generalment amb la mà esquerra, ja que amb la dreta se sona el tambor. Per tant, tambor i flaüta se sonen junts, ja que així ritme i melodia van units.
Les castanyoles, que són les més grans de l’estat espanyol, es fan de fusta de ginebró. Se sonen en grup durant les ballades seguint el ritme del tambor i, com hem dit, també serveixen per treure les al·lotes a ballar amb una castanyolada.
Finalment, recentment s’ha introduït l’espasí a les ballades de Nadal, ja que abans el seu ús es restringia a acompanyar les caramelles de Matines. Es tracta d’una fulla d’espasa a la qual s’ha llevat l’empunyadura, que s’utilitza a mode de triangle i produeix un so metàl·lic.
Les músiques o sonades per ballar reben el mateix nom que les ballades: la curta i la llarga, cadascuna amb un ritme i una intensitat diferents. La curta, pausada, de ritme ternari i d’intensitat suau, dona inici a la ballada. En l’actualitat es compon bàsicament de flaüta i tambor, ja que només sona les castanyoles la persona que balla. La llarga, en canvi, és de ritme quaternari, intensitat alta, tempo accelerat i, a partir de la folklorització del ball, totes les castanyoles hi sonen a l’uníson. La melodia d’ambdues sonades es compon de petits fragments que s’improvisen i s’uneixen entre si.
El 1994, B. Lortat-Jacob proposà que la música dels rituals festius exercia quatre funcions: la de senyal, la de regulació, la de pretext a la mobilització i la simbòlico-identitària. La música del ball pagès funciona com a senyal, ja que proporciona marcadors temporals a l’acció comunitària i n’indica les diferents etapes; és a dir, la sonada curta indica que comença la ballada amb la seva coreografia corresponent, mentre que la sonada llarga en marca la continuació. A més, regula els rols socials, assignant a cadascú el seu paper en el temps que dura l’activitat, fet que s’observa en la diferenciació de gènere pel que fa als instruments, alguns dels quals fins fa poc sonaven només els homes. D’altra banda, no podem dir que només la música en aquest cas sigui un pretext a la mobilització comunitària, ja que música i ball van lligats i el que realment és una excusa de trobada és la ballada en si, amb tots els elements que hi intervenen. De fet, quan l’economia rural de subsistència obligava a un estil de vida amb poques relacions fora de la família, les misses i les ballades eren el punt de trobada i de festeig dels joves pitiüsos. Finalment, tant la música –per la seva producció amb instruments tradicionals i artesans– com la indumentària folklòrica –vestits de pagesa, amb mocador i faldellins, i de pagès, amb faixa, barretina i espardenyes– participen del sistema de reconeixement identitari de la comunitat que balla.
4. Valors i significats
El ball pagès d’Eivissa i Formentera desperta l’interès de molts joves, de tal manera que és la manifestació cultural tradicional pitiüsa que es conserva millor en una societat globalitzada amb un greu problema de pèrdua d’identitat. A Eivissa hi ha 18 colles i a Formentera 2, tot i que la majoria daten del boom que es produí als anys 80, amb el suport econòmic del Consell Insular. Segons el sonador i ballador Toni Tur, va ser a partir dels premis que aconseguiren algunes colles en certàmens internacionals folklòrics durant els anys 50-70 que el ball pagès adquirí prestigi entre els eivissencs, ja que abans allò “pagès” era vist en termes despectius. I ara, segons la presidenta de la Federació de Colles de Ball Pagès, Maria Marí, cada vegada hi ha més nens i joves interessats i, fins i tot, s’hi incorporen estrangers.
Tot i això, la folklorització encara pesa de tal manera sobre la tradició que Cata Prats, presidenta de la colla de Sa Bodega, de Vila, considera que “No se puede bailar de cualquier manera; hay que llevar lo que toca: la ropa, las espardenyes y los instrumentos”. En canvi, el sonador i ballador Toni Tur i Maria Marí, presidenta de la Federació de Colles de Ball Pagès, creuen que seria bo fer del ball pagès una festa més espontània, que es pogués ballar vestit de carrer, com el ball de bot mallorquí. Aquest sector es basa en el rebuig de l’exhibició per al turista, que és inevitable quan es balla en festivals o en festes d’estiu. El que no saben és que la història contemporània del ball pagès és indissociable del turisme.
Així, segons J.C. Cirer, des de finals del segle XIX, després del procés d’industrialització i de renovació agrària, el ball pagès deixà de ser un engranatge necessari per al manteniment de la societat i es convertí en una expressió cultural considerada “antiquada”. De fet, ja en aquest moment es produïren debats entre “lo nou” i “lo vell” i, de fet, el Diario de Ibiza als anys trenta publicà articles que proposaven la desaparició de la vestimenta femenina tradicional, “signe dels foscos temps passats”. A més, segons mostra la descripció d’una ballada el 1912 en el Diario de Ibiza, amb el turisme els balladors es començaren a vestir amb una indumentària i ornaments que ja no s’utilitzaven. I segons una nota de La Voz de Ibiza del 1925, els fox-trots i els “shimys” estaven fent desaparèixer el ball pagès, tot i que continuava formant part de les festes oficials religioses de Fora -el camp agrari, contraposat a Vila i als nuclis mariners-.
Per tant, el ball pagès ha sofert una transformació total dels significats que l’envolten. Avui dia, el que era una cosa en part rebutjada al segle XIX pel “primitivisme” que demostrava, és més viu que mai gràcies al turisme, però es balla per fer front a la pèrdua d’identitat que aquest ha generat. Perquè el símbol aglutinador funcioni, no li ha calgut, de moment, innovar, ja que l’exhibicionisme estereotipat ofert al turista també ha atret el públic eivissenc. Si aquest és el model, el de la imatge bucòlica, és lògic que el discurs que transmeten bona part dels balladors encara sigui el de la tradició ancestral, autòctona, que dignifica el concepte històricament menyspreat d’allò pagès.
És un discurs que actualment respon a la nostàlgia d’un passat preturístic que els balladors actuals ja no han conegut, però que continua dins l’imaginari perquè enforteix la lluita contra l’opressió turística i la destrucció urbanística. Per això, interessa la conservació, no la innovació, i fets tan evidents com la reproducció d’un model de societat passat on els rols de gènere eren completament diferents no han estat objecte de reflexió, sinó que es justifiquen en la recreació d’un ball que es presenta com a autèntic, amb un gran valor per la seva antiguitat, de l’origen del qual fins fa poc més d’un any només es coneixia que la música té afinitat amb alguns ritmes i melodies nord-africans. Els instruments musicals i la música mateixa, sense tenir en compte l’escenificació, són els elements d’aquesta tradició menys controvertits.
En conclusió, el ball pagès és ben bé una tradició del Mediterrani, tant pels valors d’antiguitat, identitat i autenticitat que s’associen als objectes i elements immaterials que hi intervenen, com per la demostració de la importància de la família i dels papers diferenciats d’homes i dones que s’observen a través de la indumentària i les coreografies, característiques comunes de les societats mediterrànies que ja identificaren J. Pitt-Rivers (1954) i J. G. Peristiany (1965). Per damunt d’aquests valors, avui dia s’hi situa la diversió irreflexiva amb què els joves se sumen a la ballada turística contra la qual lluita l’ideari bucòlic, de tal manera que la colla de ball que triomfa en els festivals folklòrics s’ha convertit en la colla d’amics on sentir-se protegit per la tradició davant la invasió estrangera.
Bibliografia
Cirer i Costa, Joan Carles (2017). “Ball pagès i turisme”. Eivissa, núm. 61, pàg. 56-63.
- Diario de Ibiza (27/5/1912). A: Cirer i Costa, Joan Carles (2017). “Ball pagès i turisme”. Eivissa, núm. 61, pàg. 56-63.
- La voz de Ibiza (8/9/1925). A: Cirer i Costa, Joan Carles (2017). “Ball pagès i turisme”. Eivissa, núm. 61, pàg. 56-63.
DD. AA. (2019). Ensenyem cultura popular d’Eivissa. Consell d’Eivissa – Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera.
Ferrer, Joan Lluís (2017). “Ball pagès, la tradición con más futuro”. Diario de Ibiza [en línia]. Consulta 22/11/2019 a https://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2017/12/23/ball-pages-tradicion-futuro/959854.html
Lortat-Jacob, Bernard (1994). Musiques en fête. Nanterre: Société d’ethnologie.
Manonelles Bolle, Antoni (2019). “Ball pagès”. Enciclopèdia d’Eivissa i Formentera. Consulta 10/11/2019 a http://www.eeif.es/veus/ball-pag%C3%A8s/
Manonelles, Antoni i Majordom, Miquel (2018). Ball Pagès. Orígens. Eivissa: Institut d’Estudis Eivissencs.
Peristiany, John George (1965). Honour and Shame: the Values of Mediterranean Society. Londres: Weidenfeld and Nicolson.
Pitt Rivers, Julian (1954). The People of the Sierra. Londres: Weidenfeld and Nicolson.
és mediterrani 