Mireia Carrasco
Esmuc 2019-2020
El cant d’albades (pronunciat popularment albaes) és una variant del cant valencià d’estil, habitual a les festes de les poblacions rurals valencianes. Es troba especialment viu actualment a les festes de la majoria de pobles de la Costera, encara que tradicionalment es troba present en gran part de les comarques valencianes, com Peníscola o Benicarló (Baix Maestrat).
El cant d’albades prové de pràctiques musicals urbanes de carrer ja documentades en el segle XIV, en les quals es dedicaven cançons a personatges destacats. És una música que es realitzava en molts pobles de la Costera per vetllar el cadàver d’un albat, que era un infant de menys de quatre anys, amb la creença que si li feien una festa aniria al cel. En uns temps caracteritzats per la fam i la natalitat descontrolada, quan es moria un infant es deia «angelets al cel, mares descansades», ja que en una mateixa casa podien viure 8 o 9 fills i no es podia fer front a totes les seves necessitats. Donat que aquestes vetlles no venien bé a l’Església, van ser prohibides.
El cant d’albades es caracteritza per tenir una temàtica satírica i humorística. Consta d’una part instrumental que consisteix en una tocata de dolçaina i tabalet, la melodia de la qual es repeteix sempre amb major o menors variacions dels músics, i d’una part cantada a cappella pel «cantaor», que fa variacions sobre una melodia base, que també es repeteix. Als músics (un dolçainer i un tabaleter com a mínim) i al «cantaor», els sol acompanyar sovint el «versaor», que és aquell qui inventa els versets que interpreta el «cantaor».
Les albades són un tipus de manifestacions musicals populars tradicionals i folklòriques valencianes que tenen en comú ser cantades amb algun tipus d’acompanyament, de dur-se a terme en hores nocturnes -tal vegada fins a l’alba-, i de presentar una mètrica musical únicament mesurable amb combinacions equívoques o irregulars de compassos simples. Atesa la morfologia musical bàsica, n’hi ha dos tipus diferents: les individuals i les col·lectives.
En aquest treball em centraré en les individuals, encara que també existeixen les que es canten en grup, anomenades “albades de Nadal” o “d’església”. Les albades cantades individualment tenen acompanyament instrumental de dolçaina i tabal, i també poden distingir-se en dos tipus: les albades de l’Horta i les que es localitzen a les comarques interiors de la província de Castelló.
Albades de l’Horta
En les albades de l’Horta», anomenades així perquè és en aquesta comarca on estan més popularitzades, el dúo dolçaina i tabal, més que acompanyar, separa amb intervencions instrumentals les estrofes cantades pràcticament a cappella per la persona que canta, que fa ostentació les seves qualitats vocals i de la seva capacitat d’improvisació basant-se en una melodia-tipus que sempre és la mateixa i està en una tonalitat inamovible, La major, circumstància com el cant d’estil, exigeix una tessitura vocal molt aguda, sobretot per a les veus masculines.
Les estrofes es canten a solo, acompanyades per lleus tocs de tabal, però de manera compartida entre dos cantaors, parella d’homes, de dones o mixta. La funció de ronda de les albades de l’Horta es materialitza en qualsevol època de l’any, i serveix per complimentar unes persones determinades (promesos, festers o festeres, família, autoritats…) amb una cobla expressament per a elles en aquell moment concret. Per a aquesta finalitat, la comitiva itinerant que interpreta aquestes albaes porta, com en el cant d’estil, un versaor encarregat d improvisar la lletra de la cobla -de quatre o cinc versos heptasíl-labs- dedicada a cada persona.
Sempre hi ha una persona que compon el vers al moment i el va dient a cau d’orella del cantador. En les rondes de nit, als pobles, també hi ha la persona que té la llista dels llocs on s’ha d’anar a cantar i que informa el versaor sobre allò que cal dir en el vers, és el llistero. Comença la dolçaina i el tabal, el versaor diu els primers versos que el cantaor interpreta a partir d’una melodia fixa i fent més o menys lluïment d’ornamentacions i virtuosisme. Aquest virtuosisme es mostra sobretot en els finals de frase amb un seguit de melismes (els requints). Si no fa aquests guarniments fa només el cant pla. Encara no ha acabat de cantar els dos versos que ja li diuen a l’orella els versos següents. Després d’haver cantat tots els versos reprèn la música instrumental i es preparen per a una nova tongada. Els cantaors són semiprofessionals, són llogats segons la fama que van adquirint i poden ser homes i dones sense cap problema. El cant d’estil es canta “cap enfora”, exhibint el virtuosisme.
El límit greu de l’ambit vocàlic és el la2, (l’octava del límit greu de l’extensió de la dolçaina), mentre que l’agut estarà en el si3, per als homes i el do#4 per a les dones, amb la possibilitat de fer encara una nota més les veus.
Solament s’utilitza una nota que no pertany estrictament a l’escala tonal major, el sol natural.
La melodia, per tant, de la veu com la de la dolçaina es tonal (la única nota alterada és la 7a menor).
En la melodia vocal es produeix també un conflicte mètric, perd en sentit diferent del que s’origina en el cant d’estil. En les albades de l’Horta la mètrica de la melodia està molt ben definida sobre un hipotètic tempo isocron però, en la práctica, aquesta isocronia no existeix, es canta de la manera que en llenguatge musical entén com ad libitum.
Quant a la forma literaria, les estrofes són generalment, de cinc versos heptasil•labs, que es canten de manera compartida entre la parella de cantons d’acord amb l’esquema següent:
primer cantaor
a b b
segon cantaor
c d e O d
Solen rimar a amb c i amb e d’una banda, i b amb d per un altre, però el segon cantaor també pot fer c d d, deixant l’estrofa només amb quatre versos a la manera tradicional o pot fer rimar c amb e però no amb a . En aquests temes és sempre el versaor qui té l’última paraula
S’interpreten tantes estrofes compartides com es vulgui, separades (o unides, segons com es miri) per intervencions de la dolçaina. En les gravacions se’n fan dues, generalment.
L’element ritmic és propi i característic de les albades de ‘Horta, no té res a veure amb el del cant d’estil ni amb el dels altres tipus d’albades de cant individual o col·lectiu. I com que corre a càrrec de la meitat exacta del grup instrumental acompanyant, o sigui, el tabal, és sempre molt evident
La majoria de les albades editades en cançoners estan transcrites en compàs escolastic de 6×8, també a 3×4 i amb la indicació 3×4(6×8).
Els tempos oscil·len entre els 166 i 202 pulsacions pels fragments instrumentals i entre 106 i 136 pel cantant (corxera com s unitat de pulsació).
Ha arribat fins avui dia, en alguns casos amb salut precària per causa de la mort d’un estil de vida, sobretot a l’Horta de València, però ha permès fer l’enllaç amb nous cantaors i versaors.
Quan es canten les albaes, cada parell de la quarteta es repeteix. Així es dóna temps al versaor a dir al cantaor la nova lletra i anar mantenint el ritme. Aquest patró no és exclusiu del País valencià, també el trobem a d’altres llocs com Múrcia per dir-ne de propers. Les albaes han sofert una revifalla en els darrers anys, se n’han editat discos i diversos cantaors han transcendit en festes de nova creació, concerts de música tradicional arreu del país.
BIBLIOGRAFIA:
Reig Bravo, Jordi. (2011). La Música tradicional valenciana : una aproximació etnomusicològica. Valencia : Generalitat Valenciana. Institut Valencià de la Música.
Director Emilio Casares Rodicio. (2006). Diccionario de la música valenciana. Publicació/Producció Madrid : Iberautor.
El País Valencià:<br/>albaes, valencianes i altres – Fes Ta Festa – La cultura popular a la ràdio i a internet. (2019). Retrieved 20 November 2019, from https://festafesta.net/el-pais-valencia-albaes-valencianes-i-altres/
Cant d’albades. (2019). Retrieved 22 November 2019, from https://ca.wikipedia.org/wiki/Cant_d%27albades
El canto ancestral en el que la improvisación y la voz se unen para contar Valencia. (2019). Retrieved 23 November 2019, from http://www.koloritmedia.es/99cosasquehacerenvalencia/cantdestil-albaes-cantar-valencia/
és mediterrani 