David Sanahuja Olivé
ESMUC 2019 – 2020
Introducció
Per situar el context de l’article, hem de desplaçar-nos a l’any 1492, quan els sefardites descendents dels jueus que van viure a Espanya, van ser expulsats pels Reis Catòlics, encara que tot i residir a territori ibèric o altres punts del planeta a causa de la diàspora, segueixen lligats a la cultura hispànica ( judeoespanyols).
Context històric
El folklore sefardí és viu, s’ha anat transformant al llarg dels segles, enriquint-se amb la influència de les cultures on s’ha desenvolupat, mantenint durant cinc segles la llengua que es parlava a Sefarad (nom de la Península Ibérica en hebreu).
Els Sefardites són descendents del jueus que van viure a España, fins que el van expulsar en 1492, pel decret de les corones de Castella i Aragó. Els sefarditas desterrats de manera humiliant van ser capaços de construir un nou món, més just, més tolerant, on la religió no fos una frontera.
Van emigrar al Nord d’Àfrica, al Imperi Otomà (la mítica Salònica), va ser la gran terra d’acollida per jueus, on eren anomenats “romaniotes”, (jueus de parla grega, van crear sinagogues i congregacions, unint a les persones del mateix territori),i a alguns països d’Europa com el sud de França, Italia o Portugal.
El refugi portugués poc va durar, cinc anys.
Una part dels conversos a la força, van continuar practicant la seva religió d’amagat i al llarg dels s XVI i XVII van ser la base de les noves comunitats als Països Baixos i Italia.
El pitjor desastre per a les comunitats orientals fou l’holocaust desenvolupat per la persecució antisemita de l’Alemanya nazi durant la segona guerra mundial.
Salònica, ciutat grega, on la comunitat jueva era del 80% fou gairebé completament aniquilada (Auschwitz), com el Sefardites de Iugoslàvia i Turquia. La comunitat a Bulgària fou salvada per la protecció del rei búlgar.
El paper de la dona en la música sefardita
La cultura sefardita, amb 500 anys de supervivència a l’exili, ha mantingut les seves tradicions, sobretot, gràcies a la transmissió oral i l’obstinació femenina. Van ser les dones les que, per cinc segles, van acompanyar les tasques domèstiques i la cura dels nens amb els acords de la cançó sefardita, van preparar les seves festes i van eixugar els seus dolors amb una música que ha sobreviscut fins avui i que va néixer enriquida per la barreja de la cultura jueva, àrab i cristiana, demostrant, per sobre de totes les desavinènces, que la convivència harmònica i pacífica és possible.
MÚSICA SEFARAD
Tres són els gèneres poetic-musicals que formen el repertori sefardí: Romanços, coples i les cantigas.
Romanços: serie indefinida de versos, generalment octosil.làbics.
Coples: compost de quatre versos. (art menor)
Cantigas: composada per trobadors, molt populars en l’època medieval a la Península Ibèrica, de quatre versos.
Aquests tres gèneres es defineixen i es diferencien uns amb els altres, per els temes dels seus textos, per la seva estructura poetico-musical, per la seva manera d’execució i per la seva funció social.
Repertori musical tradicional sefardí
M’he basat concretament en el que fa referència al cicle de la vida. Cal destacar també que dins la cultura sefardita, hi ha un repertori tradicional del cicle anual.
CICLE DE LA VIDA
Cada ritu del cicle de la vida té la seva cerimònia religiosa, cantat en hebreu, i en la seva majoria pertanyen al repertori femení. En especial al bany de la núvia, només estan presents les dones i són elles les que canten, òbviament.
Els homes també canten, però les dones són que porten la veu cantant.
Les dones són apreciades per la seva veu i pel seu coneixement de les cançons específiques participen en les cerimònies com cantants semiprofessionals.
Naixement
Bàsicament la cerimònia està lligada a la circumcisió del nen, on s’entonen pregàries. Les cançons relacionades amb el naixement s’anomenen cánticas o cantes de parida. La més coneguda és la dels sefardites d’Orient, de Salónica, però que és coneguda també a Turquia i Bulgària. Es tracta d’una copla cantada amb una estrofa musical de forma ABB. Hi han poques cançons de cuna, perquè la seva funció la van fer els romanços.
Per assegurar que el part fos feliç, es solia anar a resar (com un peregrinatge) sobre les tombes dels més sants rabins, i també s’encenien espelmes d’oli a la sinagoga. Però, el que semblava més efectiu era obrir totes les finestres i armaris de la casa i descórrer els forrellats i les claus de les portes. En un altre quart, un home de la família entonaria el Llibre dels Salms, per ajudar en el part.
La veritat és que aquesta distinció en l’estima a la mare d’un nen, comparat amb l’actitud enfront de la mare d’una nena es revela també en altres costums. Per exemple, d’acord amb els preceptes religiosos, després de donar a llum la dona, si tenia nen, havia de romandre allunyada del seu marit durant set setmanes; en canvi, si havia tingut una nena, només durant tres.
Nana amb Santur, Nyckelharpa, guitarra i veu
“Durme, durme, hermozo hijico. Durme durme, con savor.
Cerra tus luzíos ojicos. Durme durme, con savor.
A la scola tú te irás y la Ley t’ambezarás*.”
*Ambezar: aprendre
Bar Mitzvá / Benei Mitzvá
Cerimònia que assenyala la transició de la infantesa al món dels adults, quan el nen compleix 13 anys més un dia i la nena 12 anys més un dia. Seràn cridat a llegir la Torá. Per a aquesta cerimònia se’ls banya i s’els vesteix amb parsimònia, amb benediccions i càntics.
En la seva activitat en la vida religiosa, el canvi s’evidencia en el fet que, a partir d’aquest dia, a la sinagoga, serà cridat a llegir de la Torà (els rotlles sagrats del Pentateuc), per a això aprèn la seva entonació correcta, d’acord amb les indicacions dels taamei ha miqrás, anotats sobre i sota de les lletres del text bíblic que defineixen la puntuació i la melodia de la cantilació. Des de llavors se li prendrà en compte per formar el minian, és a dir, el grup de deu homes que és el mínim perquè la pregària es consideri pública i no individual. A partir de llavors utilitzarà les filactèries, dos caixes de cuir, amb llargues cintes per lligar-les, una al braç esquerre i l’altra al front, on hi van copiats determinats passatges del Pentateuc.
El bany ritual
Un dia o dos abans del casament la núvia compleix amb el precepte del bany ritual (tevilá), que té lloc al hammam (casa de banys); si la família tenia els mitjans, solien reservar tot el bany per a l’ocasió. Aquesta és una festa essencialment de dones.
Totes les dones de la família acompanyen la núvia, cantant pels carrers en anar i en tornar del bany, i també durant el mateix, mentre que la seva mare i la mare del nuvi (anomenada la sogra gran) la despullen i la lliuren la banyera, dona especialitzada que és qui resarà les oracions corresponents.
Casament
És el repertori de cançons més ric.
Canten mentres cusen i broden, preparant l’ ”aixovar”.
Canten un romanç quan fan “el dia de rentat de la llana”
Cerimònia del bany de la núvia, on nomès hi han dones.
Hi ha festes on també els homes canten, però tot i així les dones posen la veu principal. La lloança a la festa es mostra en el text de les cançons amb el ritme en compàs 9/8 combinant 2/4+2/4+2/4+3/8 (Bulgària) cantada amb una tonada i dues frases musicals (repetida amb petites variacions). El dia del casament rebrà el nuvi una suma de diners que s’anomena, a Orient, la dota o comptat , i que se li lliura, dins d’un mocador, a Bulgària.
L’aixovar de la núvia
Des del compromís es comença a preparar l’aixovar de la núvia, encara que, en veritat, moltes ja començaven des de nenes a brodar les seves fundes i coixins per l’encara llunyà casament. Entre el compromís i les noces podien passar encara diversos anys, durant els quals els nuvis es veurien regularment, degudament supervisats i, a poc a poc, prepararien la seva futura casa.
L’aixovar de la núvia consistia en tot el necessari per a la seva llar, incloent matalassos, llençols, mantes, cortines, coixins, roba per a ella i roba interior per al nuvi, bossa per a les seves filactèries i un mantell ritual.
Separació
És un moment molt important i també dolorós, és aquell en què la noia acabada de casar es separa dels seus pares, per anar-se’n amb el seu flamant marit. Varies cançons en el repertori nupcial ho reflecteixen.
Un romanç que mai falta en un casament de sefardites al Marroc és el «Rahel Lastimosa«, que dóna importància a la fidelitat de la dona casada. Es canta com els cantars de boda en grup i amb acompanyament d’instruments de percussió: sonaja, darbuqa i castanyoles, amb un ritme viu.
Mort
El repertori luctuós sefardí és conegut amb el nom de endechas u oinas.
Les interpreten dones especialitzades que eren pagades, per acompanyar a la família en el dol, afegint cantares que anaven improvisant segons l’ocasió.
En el repertori s’inclouen romanços de tema tràgic, els textos se centren en la mort o el dol dels protagonistes. De tradició marroquina, sent el seu tema La mort del Príncep Don Joan, fill dels Reis Catòlics:
En els romanços de la mort es troben motius paral.lels: la carta, en aquest cas, caiguda del cel; l’altre motiu es que sempre surten els membres de la familia.
Conclusions:
– Després de lectures i búsqueda d’informació queda palesa l’importàcia de la dona pel manteniment i transmissió oral de la cançó tradicional sefardita tot i haver sofert 500 anys de supervivència a l’exili.
– Les tradicions s’han mantingut fidels fins a dia d’avui.
– Diferències significatives de gènere que en un principi no eren tant visibles. A mesura de recopilar informació, s’ha anat fent més evident l’inferioritat de la dona respecte l’home (p.e. el romanç dirigit a la fidelitat de la dona).
BIBLIOGRAFIA
PÉREZ, Joseph (1993). Historia de una tragedia: la expulsión de los judíos de España.
Música sefardí: La diáspora musical continúa
http://www.cervantesvirtual.com/bib/historia/CarlosV/musica/8_4_musica_trad.shtml
és mediterrani 