Bruna Anfruns La Rosa

Esmuc 2018-2019

 

1. BIOGRAFIA

Vicente Amigo Girol va néixer el 25 de Març de 1967 a Guadalcanal (Sevilla, Andalusia) però va créixer i viu a Còrdova, també a Andalusia. Va començar a estudiar guitarra quan tenia vuit anys, amb mestres aficionats i després amb mestres com Rafael Rodríguez Fernández «el Merengue», Juan Muñoz Expósito «el Tomate». Als 15 anys, es va convertir en un gran deixeble aprenent del mestre Manolo Sanlúcar, sumant-se al grup i participant en el disc Tauromagia (1988), considerat una de les obres més cèlebres del mestre Sanlúcar.

Es va anar professionalitzant i construint una reputació notable internacionalment gràcies al seu treball com a guitarrista desenvolupant-se en cadascuna de les facetes del flamenc i la seva mentalitat moderna d’explorar altres músiques. Va treballar amb figures importants; Manuel Moreno Maya «el Pele», John McLaughlin, Alejandro Sanz, amb José Monge Cruz «Camarón de la Isla», el gran Enrique Morente i descendents, Carmen Linares, Diego el Cigala, Paco de Lucía, la pianista i cantant brasilera Eliane Elias , …

En nombroses ocasions, ha estat premiat com a guanyador de concursos flamencs importants que se celebren cada any a la comunitat autònoma d’Andalusia.

Amigo, tot i que és considerat per molts com el gran guitarrista de la seva generació posant el seu treball com a intèrpret en un context ampli, elegant, personal i melòdic, destaca a més la seva tasca com a compositor i productor per a altres cantants flamencs com Remedios Amaya i José Mercé, sense deixar de banda les seves pròpies intervencions com a compositor, intèrpret, lletrista, cantant i productor transcendental que es veu reflectit en el conjunt de les seves obres.

Encara que està clarament arrelat en el flamenc, ha explorat fusions musicals i altres expressions artístiques des dels principis de la seva carrera, que podem considerar-la com a possibles hibridacions musicals, algo que fa especial la seva música i la distingeix de qualsevol altra.

 

2. DISCOGRAFIA

• «De mi corazón al aire» (1991)
• «Vivencias imaginadas» (1995)
• «Poeta» (1997) amb la Orquesta de Córdoba y orquestació de Leo Brouwer
• «Ciudad de las ideas» (2000)

• «Vicente Amigo en concierto desde Córdoba. Ciudad de las ideas» (2004, DVD)
• «Un momento en el sonido» (2005)
• «Paseo de Gracia» (2009)
• «Vivencias La Obra Completa de un Genio» (2010)
• «Tierra» (2013)
• «Memoria de los Sentidos» (2017)

Durant la seva discografía, ha fet diverses col.laboracións amb músics de diferentes cultures i maneres d’interpretar la música. Ha experimentat orquestres, músics del pop, la transformació de temes classics del flamenc, o en el seu últim disc, que torna a les seves arrels del flamenc més pur. Un historial que passa per les infinites opcions que té la música.

 

3. PREMIS

• Grammy Latino al millor Disc de Flamenc en 2001
• Primer premi de Guitarra en el Concurso Nacional del Cante de las Minas de La Unión en 1998
• Premi Ramón Montoya de Guitarra de Conciert en el XII Concurs Nacional d’Art Flamenc de Córdoba en 1989
• Premi de la Música en 1998, 1999 y 2005
• Premi Ondas en 2002
• Premi de la Crítica en 2009
• Galardón Patriarca del Flamenco en 2010.
•  

4. Tierra, l’àlbum de la Hibridació

Fitxa Artística

• Drets d’autor fonogràfics, copyright, distribuïdor: Sony Music Entertainment España, SL
• Gravat i mesclat a: Bristish Grove
• Format: CD, àlbum, Digisleeve
• Data de llançament: 2013
• Gènere: Latin
• Estil: Flamenc

Pistes

1. Pròleg i Epíleg
2. Estació Primavera
3. Terra
4. Bolero als Pares
5. Camps de Sant Gregori
6. Rio de la Seda
7. Cançó de Laura
8. Idílico
9. Roma

Tierra, el penúltim llançament de Vicente Amigo, és una col·lecció de temes compostos íntegrament per l’andalús, encara que compta amb els arranjaments de Guy Fletcher, teclista de Dire Straits, qui també va produir el disc. Per a l’enregistrament del disc, Vicente es va desplaçar als estudis British Grove de Londres, on es va envoltar de músics de primera categoria com els membres de la banda del guitarrista Mark Knopfler (exlíder de Dire Straits) i del grup de música tradicional escocesa Capercaillie.

Va ser publicat el 19 de Febrer de 2013, i presentat davant el públic el dia 18 de Gener d’aquest mateix any en el prestigiós Festival Celtic Connections de Glasgow, acompanyat pels músics que van gravar l’àlbum.

Per conèixer com sorgeix la idea d’aquest àlbum llegeixi la pròpia explicació que dóna Vicente al diari ElPaís:

«A Guy el vaig conèixer a Còrdova l’any passat al Festival de la Guitarra, en un concert de Mark Knopfler. Els productors del concert me’l van presentar i el que en principi era una idea de fer un tema amb ells es va convertir després en un objectiu principal: barrejar-me amb aquests músics. La meva proposta va ser abraçar les nostres llibertats: la meva, la seva com a productor, la de tots els músics que han col·laborat. Això va més enllà, en un moment donat, de la música «.

Vicente Amigo tenia bastant clar la idea que volia plasmar en Tierra,sempre ha cregut en la connexió artística que hi ha entre les músiques i la llibertat d’expressar-la reunint en el seu cas lirisme, somni, impuls rítmic, riquesa tímbrica, il·luminació, una visió moderna, sense perdre l’essència que el caracteritza per les seves arrels i creant una cosa nova.

Aquí destaca el missatge i la visió amb la que sempre s’ha guiat Vicent, la d’incloure diverses cultures en la seva música, una abraçada entre els pobles del món, demostrant que quan es tracta de música no hi ha límits i només hi ha llibertat.

 

5. Del Flamenc a la música Celta

Si escoltem l’àlbum Tierra, de seguida notarem que no és ben bé flamenc el que ens proposa aquesta música.

L’essència del flamenc és obvia: les palmes marcant el ritme, en virtuosisme de la guitarra espanyola, el cant amb els trets característics del flamenc, el fet que l’idioma és l’Espanyol també ens dirigeix fàcilment a interpretar-ho com a flamenc, etc.

La Instrumentació juga un paper clau per aquesta transformació, ja que tenim instruments atípics, que donen un gir inesperat en el flamenc que estem acostumats a sentir.

Instrumentació

• Acordió: Donal Shaw
• Baix: Ewen Vernal
• Batería i percussió (bodhrán): Danny Cummings
• Violí: John McCusker
• Productor, arreglos, piano i orgue: Guy Fletcher
• Flauta travessera irlandesa, pipe (uilean pipe): Mike McGoldrick
• Compositor, arreglos, lletra, guitarra, veu, caixa, palmes: Vicente Amigo

La combinació d’aquests dos estils és fluida, i no hi ha sensació de que sigui algo forçat, sinó només dues músiques que s’uneixen creant la seva pròpia atmosfera, que era l’objctiu principal de Amigo.

En aquests video podem observar la fusió en directe dels dos gèneres, algo molt bonic d’escoltar, com de manera natural i aparent-ment senzill, dues músiques tan diferents poden conectar a tants nivells.

https://youtu.be/KUgvoHiSSlI

5.1 Relació amb les idees de García Canclini

Per Canclini, la Hibridació és un terme que tot i haver-se posat «de moda» en els anys 90, té una antiguitat molt més llunyana, ja que creu que és algo tan natural com l’intercanvi de societats i la coexistència de cultures.

La seva definició exacte és la següent:
«Entiendo por hibridación procesos socioculturales en los que estructuras o prácticas discretas, que existían en forma separada, se combinan para generar nuevas estructuras, objetos y prácticas.«

Tot i que aquests terme ara ho estiguem relacionant amb la música, crec que Canclini intenta dir-nos que Hubridació es «viure». És relacionar-nos amb el que ens envolta, més enllà del nostre país, és enamorar-se d’una persona que no comparteix la mateixa cultura, religió, costums que tu, és portar i adaptar una celebració tradicional d’un país al teu, com el Halloween, etc.

«Pocas culturas pueden ser ahora descritas como unidades estables, con límites precisos basados en la ocupación de un territorio acotado. Pero esta multiplicación de oportunidades para hibridarse no implica indeterminación, ni libertad irrestricta. La hibridación ocurre en condiciones históricas y sociales específicas, en medio de sistemas de producción y consumo, que a veces operan como coacciones, según puede apreciarse en la vida de muchos migrantes. Otra de las entidades sociales que auspician pero también condicionan la hibridación son las ciudades. Las megalópolis multilingües y multiculturales, por ejemplo Londres, Berlín, Nueva York, Los Angeles, Buenos Aires, Sao Paulo, México y Honk Kong son estudiadas como centros donde la hibridación fomenta mayores conflictos y mayor creatividad cultural.»

Segons Canclini, aquesta fusió no sempre és planejada, a vegades passa simplement per la quantitat d’influències que tenim avui en dia per molts mitjans, acabem absorvint aquestes noves sonoritats, vibracions… i sense voler les portem al nostre terreny, però avui en dia, la Hibridació surgeix de la creativitat i les ganes d’explorar, jugar i compartir… el problema de la Hibridació, és que qüestiona les identitats «pures» o «autèntiques», també es diu que posa en evidència eliminar identitats locals autocontingudes que no volen unir-se a la globalització. Realment la Hibridació fa un mal a la societat?

La Globalització també hi ha jugat un paper molt important. Com he dit abans, Canclini diu que avui en dia les cultures cada cop estan més fusionades, totes agafen coses de totes, és molt fàcil absorvir també, la música. Amb les pròpies paraules de Canclini:

«Quiero señalar de qué modo la globalización acentúa estas tendencias de la modernidad al crear mercados mundiales de bienes materiales y dinero, mensajes y migrantes. Los flujos e interacciones que ocurren en estos procesos han debilitado las fronteras y aduanas, la autonomía de las tradiciones locales, y propician más formas de hibridación productiva, comercial, comunicacional y en los estilos de consumo que en el pasado. A las modalidades clásicas de hibridación, derivadas de migraciones y viajes, de las políticas de integración educativa impulsadas por los Estados nacionales, se agregan las mezclas generadas por las industrias culturales.»

Vicente Amigo és molt concient de que està portant en Flamenc a un altre terreny, i sap que això no sempre és ben vist, per visió tant clàssica i «antiga» que es té del flamenc, una música intocable, una joia cultural que no pot desaparèixer o «embrutar-se».

Això ens porta a la següent pregunta:

 

6. Pot la tradició viure amb la innovació?

«L’art sense llibertat no evoluciona

Amigo té clar que les seves arrels són i seràn sempre el flamenc, i creu que per arribar al punt on és ell, primer has d’haver-te empapat de flamenc i conèixe’l bé abans de fer «experiments».

«És bo saber d’ón vens i quins son els teus orígens… no pots dir que has sortit del flamenc sense haver entrat abans.»

Per Vicente Amigo, el flamenc no es “Folclore”, sino una forma de fer la música, amb el seu caràcter i els seus ritmes…però la mare de tot és la música. Molts cops es parla del flamenc com a algo molt exòtic, però no deixa de ser música.

També ens diu algo molt interessant, que el flamenc s’ha convertit en algo gairebé “litúrgic”. Una mena de religió, culte, on qualsevol cosa que s’hi allunyi ja és tatxat, mal vist, una ofensa!Això provoca que la gent de fora senti un «respecte» per aquesta música que la fa intocable, en el pitjor dels sentits.

«Fa entrar a la gent de fora amb por, però no és ni millor ni pitjor que qualsevol altre música.»

Per tant, Vicente Amigo éstà totalment a favor de qualsevol Hibridació, el seu objectiu no és canviar una cultura, un gènere… és portar-l’ho a un altre nivell, pel simple plaer de la música, sense límits.

6.1 Apropiaicó cultural?

Parlant de Rosalía i de la suposada “apropiació cultural”, Vicente Amigo deixa clar que aquest terme el posa “malalt”.

Com si la música fós patrimoni d’algú, sentir, aprendre, descobrir, caminar, és algo que cadascú ho fa a la seva manera, i més parlant de música, res hauria de tenir més llibertat que això.

Vicente Amigo també ha rebut crítiques de suposadament “deformar el flamenc, etc” però ell ho veu com a una crítica positiva, ja que com he dit anteriorment, la música sense llibertat no evoluciona, i ja que el flamenc és un estil de música més, creu que no s’hauria de “protegir tant” ja que es produeix un efecte contrari, allunya a la gent d’ell, quan és una música molt rica, que ella mateixa té influències d’altres cultures, una músic Híbrida pel seu compte, i que no cal tenir darrere d’una vitrina per admirar, sinó exprimir-l’hi totes les opcions i maneres de disfrutar-la.

Segons Amigo, per sort, ultimament molt cantants flamencs i no flamencs estan començant a explorar aquesta nova menera de crear i veure la música. Alguns que venen del Flamenc se’n «surten» com ell, i d’altres que hi entren, sense la intenció de canviar les arrels, sinó de fer-les créixer per arribar a nous horitzons per descobrir.