Sonia Vidal i Isaïes Albert

El batre era la feina que realitzaven antigament els agricultors als camps de cereals, quan separaven el gra de la palla per destinar-la a finalitats diferents. Donada la mecànica d’aquesta tasca, que s’havia de fer amb animals, sorgiren diferents mètodes de distracció entre els treballadors presents. Una d’aquestes iniciatives, que es podria remontar a la presència dels àrabs a la península, és el cant. Part del llegat que ens deixa aquesta cultura oriental té a veure amb les músiques sorgides en contextos de quotidianitat, entre elles les cançons agrícoles. I és per les recopilacions etongràfiques de cançons tradicionals i la recuperació del patrimoni musical a partir dels anys 70 que s’han evidenciat unes clares semblances estètiques i funcionals entre aquestes peces de diferents territoris. En aquest article ens centrarem en el cas de Mallorca i València, on les melodies d’orígen agrícola, d’origen comú, han adoptat vies completament diferents amb el pas del temps.

Dedins les melodies populars de Mallorca es distingeixen les que són exclusivament pròpies dels treballs de camp i en aquest treball analitzarem les que són de caràcter agrícola. Cal destacar que a Mallorca, les activitats agrícoles han conservat les seves formes tradicionals i característiques, resistint més que altres territoris a la completa introducció de maquinàries que alteressin la forma tradicional d’executar l’activitat i que està íntimament connectada amb els cants que treballarem a continuació. Això és degut, en part, a què en els camps mallorquins hi predominava la plantació d’arbres fruiters que dificultarien el treball a màquines com la segadora, per exemple. Això ha facilitat que es conservin diferents costums que potser haguessin desaparegut sinó, i amb aquests s’han conservat també els cants que acompanyaven les feines agrícoles, tenint cada una la seva tonada pròpia i exclusiva. Entre altres, trobam les tonades de segar, de batre, del tondre, de llaurar, de collir figues o del trepitjar, entre moltes altres.

Al País Valencià, com a qualsevol territori amb pes històric en el sector agrícola, també es cantaven cançons per a diferents tasques al camp. Als treballs d’Alan Lomax als anys 50, podem trobar documentades, per exemple, diverses tonadas de arar. Si bé es veritat que s’utilitza aquesta paraula per generalitzar tots aquests cants agrícoles recopilats, ens fa pensar que existien cants específicament destinats a llaurar. No obstant això, els registres disponibles són escassos i en l’actualitat el cant que s’ha aconseguit mantenir més popularment és el cant de batre, que era una altra de les feines que es feia al camp. Per tractar el cas valencià en aquest treball ens referirem sempre a aquesta pràctica, que actualment ha adoptat estètiques notablement diferenciades de les originals (aquestes últimes es podrien equiparar a les mallorquines en la majoria d’aspectes.

• Aspectes formals

Dins aquest aspecte, trobem que alguns cants corresponen a ritmes o formes regulars, però la gran majoria són fruit d’improvisacions lliures on influeix notòriament el gust personal del cantaire. És a dir, per cada tonada existeix una línia melòdica o esquema molt senzill que sol ser comú en les interpretacions dels diferents cantaires, però sobre aquest esquema el cantaire realitza la seva improvisació pròpia. Encara que es pugui reconèixer a quina tonada s’està fent referència, gràcies a la lletra, cada interpretació és única, amb ornamentacions i contorns melòdics diferents. La transmissió d’aquestes cançons és de tradició oral i es donava de forma natural a la vida dels pagesos, que escoltaven els cants des d’infants i poc a poc anaven assimilant les relacions intervàl·liques, o les característiques tonals i modals i fent-les pròpies. Així, no és possible que dos cantaires facin la mateixa interpretació, així com tampoc és possible que el mateix cantaire realitzi dues vegades una mateixa interpretació d’una tonada determinada.

En conclusió, no podem parlar de les tonades mallorquines ni dels cants valencians com una tradició que s’ha transmès de forma exacta, sinó que s’ha transmès un estil. Un fet que ha caracteritzat l’imaginari dels cants de treballs a aquests territoris. Podem dir que el que es transmet:

«No és una sèrie de documents ben fixats, ni és tampoc una col·lecció de melodies, sinó l’essència d’un estil de cant, el gust i les aptituds per a improvisar damunt uns determinats elements molt simples que constitueixen l’única substància immutable» (Samper, 1994: 39).

D’aquesta forma quan comencen a imitar als pagesos del seu voltant no ho fan de forma exacta, sinó que ja creen la seva pròpia interpretació sobre el mateix esquema, crea la seva pròpia tonada. A més, val a dir que aquestes particularitats acaben provocant que en la majoria dels cassos no existeixin noms de cançons concretes. El que s’acaba cantant és l’estil amb una lletra que, tot i que ara s’ha quedat fixada, deuria ser més de caràcter espontani. Els versos adquirien un major valor pel fet que la veu rarament anava acompanyada d’instruments, tractant-se d’un estil tradicionalment a capella.

Pel que fa a la temàtica dels versos, habitualment es descriuen situacións que parlen de la duresa d’aquesta feina: «Encara no són onze, i el sol ja pica». Tanmateix, també trobem descripcions de situacions quotidianes i nombroses referències a temes d’amor o fins i tot eròtics. En última instància, la temàtica escatològica també fa acte de presència, per la qual cosa pren força el caràcter lúdic que també va acabar adquirint aquesta modalitat de cant

Melòdicament, predomina l’ús de l’escala frígia (anomenat també Mode de mi). Mentre que a Mallorca s’opta generalment per la utilització de la frigia natural, a València sol modificar-se i s’incorpora la frigia major. Alguns cantants utilitzen una variant o una altra fins i tot en la mateixa cançó.

• Atributs vocals

Dins les tonades de treball es pot apreciar la continua ornamentació que es du a terme amb la veu. Aquest fet és molt important per als cantaires i es refereixen a ell amb l’expressió “galetjar la veu”, per exemple. Referent al registre en el que es canten, sol ser sempre mitjà-agut i amb una projecció molt forta de la veu, fet que podriem vincular a que es tractava d’una pràctica en camp obert i que la veu no gaudia d’un espai de resonància i havia de ser escoltada per sobre dels altres sons que s’anirien produint. També cal destacar la influència del llenguatge, de la fonètica pròpia de la zona en qüestió, fet que influeix directament en la sonoritat d’aquests cants.. A continuació escoltarem la tonada de llaurar interpretada per Toni Adrover Alou (Calonge, 1932) on podrem apreciar aquestes característiques vocals en el cas de Mallorca.

Per escoltar el cas valencià i trobar les evidents semblances, hem de recorrer a altres fonts. Com hem dit, Lomax va visitar Espanya als inicis dels anys 50 i, entre altres poblacions valencianes, va visitar Tavernes de la Valldigna, a la comarca de la Safor. Escoltem, per tant, a Antonio Escrihuela, veí d’aquesta localitat.

https://theglobaljukebox.org/#?share=Valencia_Tonada-De-Arar

• Funció contextual del cant

En el cas mallorquí, cal remarcar especialment l’íntima connexió que els pagesos sentien entre els cants de treball i la pràctica agrícola a la qual feien referència, sense entendre aquest cant fora del seu context natural. Ho consideraven un element inseparable de la feina, a la vegada que tampoc concebien la feina sense la tonada:

«Canten, doncs, amb la mateixa naturalitat i autoestima amb què executen i atenen tots els detalls d’una tasca qualsevulla» (Semper, 1994: 36)

Al llibre, fruit de l’estudi de camp, que Baltasar Samper va fer a Mallorca sobre les tonades de feina exposa que quasi sempre que anaven a un poble determinat i es dirigien a algun cantaire per demanar que els cantes, aquest responia que no era possible fer-ho sense estar executant el treball corresponent a la tonada. És com si necessitessin la inspiració que troben en la feina de camp. Si es treia d’aquest context era comú que ni fossin capaços de recordar la lletra sencera o la melodia. Al mateix llibre de Baltasar Samper, s’exposa un exemple molt aclaridor on quan demanaven a un pagès que cantés la tonada de segar, per molt que aquest ho intentés la tonada no sortia, fins que va veure un parell d’espigues de blat al racó de l’habitació. Es va atresorar a agafar-les i va començar a refregar-les i a imitar amb el braç el gest que caracteritza el tall del blat amb la falç, immediatament va començar a cantar la tonada de segar de forma totalment segura.

Aquesta és la significació particular que tots aquests cants tenen a la zona de Mallorca, com complementaris dels treballs en els quals s’apliquen i als que es troben íntimament lligats. A més, per una qüestió d’amor propi, els treballadors s’esforçaven per cantar bé, fins i tot hi ha constància que a algunes cases de camp es contractaven preferentment als pagesos que tenguessin fama de cantar bé.

Per contra, aquest tipus de registre no els trobem, almenys de forma accesible, a València. Moltes d’aquestes recopilacions de cants agrícoles provenen d’iniciatives contemporànies a l’Obra del Cançoner Popular, en les quals es va posar l’èmfasi a terres balears per tractar aquests estils musicals. Sembla que a València l’interés estava enfocat en altres cants i les fonts existents no ens arriben a partir d’aquí. Les fonts accesibles que es tenen actualment daten dels anys 50 amb les missions d’Alan Lomax on escoltem als informants cantant les peces distanciades d’aquestes tasques agrícoles. Tot i així, amb uns elements formals molt semblants (quasi idèntics) als que trobem en els enregistraments a Mallorca. Hem de tenir en compte, llavors, que ens allunyem uns 30 anys de les missions del cançoner, i que per tant s’hauria produït un canvi generacional que podria haver causat aquesta nova dimensió. A banda, la qüestió ideològica i les folkloritzacions, ja ben entrat el franquisme, també podrien haver jugat un important paper en aquesta desmembració del cant amb la seva funcionalitat. En qualsevol cas, seria interessant abordar aquest tema en un altre treball per extreure’n una aproximació més fidel.

• La tonada o cançó del batre

Com hem dit, el batre era la feina que es feia als camps de cereals, quan els agricultors dedicaven la jornada a separar el gra de la palla.. Es realitzava a les eres acompanyats d’animals. Trobem  testimonis que afirmen que podrien haver eres en les quals es podia batre fins amb 28 animals, repartits en 7 rotllos, per tant hi havia 7 cantaires i cada un interpretava la seva tonada. En aquest cas podem analitzar la significació d’elements extramusicals a partir de la vocalitat, ja que el cant també s’adreçava als animals. Segons alguns informants de les fonts consultades, no batien igual de bé si no els cantaven. Així, el cant servia per regular el pas de les bèsties, si es necessitava que anessin més de pressa el cantaire alçava la veu i cantava amb més dedicació.. Mentre que si es necessitava un pas més lent s’aconseguia modificant el caràcter del cant, duguent-ho a un terreny més calmat que tots els animals captaven tot d’una. En conclusió, podem veure que el caràcter que el cantaire dona a la tonada pot influir directament en la conducta que es cerca dels animals per realitzar, en aquest cas, l’acció de batre. Altres testimonis apunten, com no, a una finalitat més recreativa del cant, que feia més entretinguda una feina molt mecànica i de llarga durada al descobert. 

A continuació vorem un exemple extret del documental fet per Jaume Ayats, Antònia Maria Sureda i Francesc Vicens, on varen dur a terme una recol·lecció de les tonades de batre a les Illes Balears, però fora del seu context natural. Així, podem veure com a la interpretació de Bernat Fornés Cloquell (Muro, 1942), s’introdueixen dins la línia melòdica indicacions dirigides als animals «muletes correu correu» que van acompanyades amb un gest que incita als animals a realitzar l’acció «hey». Veim que en aquest moment el cantaire li dona un caràcter més alarmant i cridaner al cant per tal d’aconseguir la resposta desitjada dels animals.

A més, en les diferents versions i lletres d’aquesta tonada es solen intercalar interjeccions com “arri, arri” o “hala, hala” en el cas mallorquí o “arre aca!” i “bueno, va!” a terres Valencianes. Dependrà en gran mesura del vocabulari particular emprat en cadascuna d’aquestes zones. En qualsevol cas es tracta de intervencions breus que s’utilitzen per tal d’animar el bestiar durant la feina, seguint la idea de que d’aquesta forma els animals desenvolupen millor la seva tasca. Tanmateix, no es tracta d’un element extern que s’hi inclou sino que forma part del mateix cant, es fon en els seus contorns melòdics i les seves ornamentacions, creant un element totalment orgànic a l’estil. És una referència totalment explícita del context on es donaven aquests cants.

• Tonada llaurar:

Per altra banda, podem veure com els cants reflecteixen les particularitats dels diferents treballs agrícoles, com per exemple en el cas de llaurar. Podem veure com es defineix des de la indumentària dels treballadors fins als detalls més minúsculs de la feina i de l’estil de vida durant l’època que es duia a terme l’activitat. Així, es solien contractar un elevat nombre de segadors, els quals s’havien de coordinar per fer la feina, i segons Baltasar Semper, els moviments se sincronitzaven i regulaven, en part, a través del cant, que solia ser dialogat, un cantaire cantava un vers de la cançó i la resta de segadors ho repetien de seguida. A continuació sentirem una interpretació de la tonada de segar cantada per Maria Adrover Rotger (Calonge, 1932) i Toni Adrover Alou (Calonge, 1932) on fan referència al nombre de segadors que eren.

• Processos creatius

Fins ara la majoria dels atributs treballats apareixen com a trets comuns del cant agrícola en ambdós territoris. Però en l’actualitat, aquest repertori ha seguit camins diferents depenent de si parlem del País Valencià o de Mallorca. Així com a València podem veure que el cant de batre s’ha duit als escenaris i s’ha vist implicat en distints processos creatius, a Mallorca les tonades es varen quedar en el seu context natural i no han passat de la lectura etnogràfica. Podem veure que amb les tonades de feina mallorquines s’ha fet un treball de caràcter més documental. Gràcies a treballs etnomusicològics com el de  Tonades de feina a Mallorca podem percebre com sonen les diferents tonades. Es varen dedicar a gravar les tonades dels diferents cantaries a través de vint municipis entre febrer de 2003 i setembre de 2004, amb aportacions d’un centenar de persones i més de cinquanta hores d’enregistrament. En el DVD, que va ser el fruit de tota aquesta feina, podem veure diferents interpretacions de les tonades, però fora del seu lloc d’origen, és a dir fora del context del treball de camp. 

Així, a València no s’ha desenvolupat tant en el gènere documental com en l’espai artístic. Els registres documentals són molt escassos i molts d’ells s’han obtingut a partir de recerques particulars. Als anys 70, amb una voluntat de recuperació del patrimoni cultural després de la mort de Franco, diversos artistes es dedicaren a recollir part del cançoner tradicional valencià. D’entre totes les peces, hi havien també les tonades de feina i els cants de batre. Aquests últims han esdevingut unes peces de vertadera identitat de gran part del poble valencià. La seva recontextualització des de la vessant creativa ha anat evolucionant i ha trobat importants incorporacions estilístiques. En molts cassos, el que ens hem trobat és una professionalització i perfecció tècnica d’aquest cant: veus més potents i amb major definició de la melodia que en els documents etnogràfics. A banda, sovint apareix el cant acompanyat d’instruments propis d’altres peces del repertori tradicional valencià: Guitarra, llaüt, etc. Fins i tot arribem a trobar instruments més llunyans com el bouzoki grec. En els últims temps hem arribat a observar versions amb guitarra elèctrica o amb arranjament per a banda, com el que mostrem a l’exemple.

Cal anotar algunes coses interessants que apareixen en aquest fragment. En primer lloc, l’arranjament ha delimitat la qüestió rítmica a partir d’un moment donat, adoptant un ritme de 7/4 quan abans era de mètrica totalment lliure. Evidentment era necessari definir aquest paràmetre per a una formació tan complexa com la banda, però això ja condiciona la propia execució del cant en la seva concepció primigènia, provocant una interpretació més estricta a nivell formal. En segon lloc, es posen en evidencia (a petició del cantant Pep Botifarra) les característiques compartides dels cants agrícoles arreu del mediterrani. En concret, l’exemple escollit és d’una cançó agrícola del nord del Marroc. Tot i que la funcionalitat és diferent (es tracta d’un cant de collir), molts girs melòdics apareixen en comú. I per últim una nova recontextualització que es dona tant a nivell de situació com a nivell tímbric, amb tot un amalgama d’instruments diferents amb els seus diferents rols.

Tanmateix, la vessant creativa també s’ha portat cap al terreny més solista. Un exemple és el cantant Carles Denia que dota de professionalitat aquest cant amb una intervenció en solitari que tracta d’apropar-se més als documents que trobem a Mallorca. Existeixen, per tant, diferents formes d’apropar-se a aquests cants. Si be la veu és sempre la protagonista d’aquestes creacions, es reconfigura també a partir de les sonoritats que es desenvolupen o no al seu voltant.

Per últim, a mode de conclusions, hem pogut extreure algunes qüestions a destacar:

En primer lloc, podem observar les evidents semblances entre el repertori agrícola mallorquí i valencià a través del cant de batre. Són peces que comparteixen importants trets estilístics en un àmbit també comú: l’activitat de batre o trilla en el seu orígen. Si bé, també existeixen subtils diferències en el vocabulari i en l’ús més freqüent d’unes notes o altres en una escala de base comú: la frígia (anomenada també Mode de Mi en altres publicacions).

Important també destacar la dualitat que es produeix entre aquests dos territoris i en la finalitat pràctica del cant de batre: Mentre que a terres mallorquines aquests cants s’han treballat quasi exclusivament des d’una perspectiva de documentació i recopilació etnogràfica, no ha sigut així en el cas valencià. No almenys durant els últims 40/50 anys. Al País Valencià es ve practicant des dels temps de la transició una vesant artística o de creació a partir d’aquests cants tradicionals, fet que més difícil trobem a Mallorca, on aquestes cançons han anat desapareixent progressivament. Potser aquesta divergència és una rao important que hauria influït en perpetrar les diferències de forma i de desenvolupament melòdic que s’han comentat anteriorment.

Així, com a conseqüència d’aquesta tendència creativa, s’ha restat importància a la qüestió documental al territori valencià. Són molt escasses les missions recopilatories particulars, i pràcticament nul·les a nivell més institucional. Això ens impedeix tenir una visió més propera del cant en el seu context més funcional per poder contemplar detingudament les diferències amb l’actual. En definitiva, cada territori ha portat aquests cants per camins diferents, amb les possibles conseqüències ja advertides que ha permés mantenir o modificar certes estètiques en el resultat final.

De la mateixa forma, a Catalunya no hem trobat fonts que xerrin sobre cants agrícoles i ens costa molt de creure que en tot el principat no hi hagués cap tipus de cant de feina que es paregués als de Mallorca o València. També ho podríem vincular a les diferents intencions dels estudis i les ideologies influents en les tasques de recopilació dedins la música tradicional catalana, des d’on s’ha mirat més cap a altres gèneres com les balades o les havaneres. Potser per això no trobem fonts avui en dia sobre els cants de feina, perquè no hi va haver una intenció de fer un treball analític sobre aquest gènere durant les missions de recopilació. No obstant això, Potser si no fos pels diferents treballs que s’han realitzat a les Illes sobre les tonades, avui en dia potser no sabríem ni com sonaven i ens seria difícil trobar les evidències d’unes sonoritats que es comparteixen per gran part del territori mediterrani.

Bibliografia

Samper, Baltasar (1994). Estudis sobre la cançó popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Massot i Planes, Josep (1984). Cançoner musical de Mallorca. Palma de Mallorca: Sa Nostra.

Ayats, J., Sureda, A. M., Vicens, F. (2005). Tonades de feina a Mallorca.Palma de Mallorca: Consell de Mallorca.

Monfort, A (2013) Cants lliures a València. Cant de Batre. Es Mediterrani, https://esmediterrani.info/2014/05/28/cants-lliures-a-valencia-cants-de-batre/

Reig, J. (2015) Espais de convivència a la Mediterrània. Quadrivium. Revista digital del musicologia

Reig, J (2010) La música tradicional valenciana: un llenguatge particular. Quadrivium. Revista digital de musicologia