Escrito por ivette1998

Les marxes mores: característiques i comparació amb la música àrab

Ivette Amargós, Marina Espartero, Pau Garriga

ESMUC 2020-21

  • Història i evolució de la festa de Moros i Cristians

La festa de Moros i Cristians es representa a molts pobles del País Valencià, commemorant la lluita entre els cristians (aragonesos i catalans) i els musulmans de les taifes almohades del territori valencià. Té el seu origen en la ciutat d’Alcoi, i segons algunes fonts es remunta al segle XV.

A mitjans del segle XVII, les festes d’Alcoi es van començar a desenvolupar en tres dies diferenciats. El primer dia contenia la marxa militar dels moros i cristians, el segon dia tenia un caràcter religiós i el tercer estava dedicat a Sant Jordi. Actualment, les festes tenen lloc entre el 21 i el 24 d’abril, però en cada poble la data pot variar. En el cas de Peníscola són al setembre, coincidint amb les festes locals. En alguns llocs, la festa està relacionada també amb el seu patró, com a Alcoi amb Sant Jordi (23 d’abril).

Les festes són de caràcter popular. La gent s’organitza en filaes (com a les comparses de carnaval), que poden ser mores o cristianes. Es fan diversos actes, sent el principal la desfilada de les filaes conjuntament amb les bandes musicals dels municipis. Aquesta desfilada té un caràcter militar, i està acompanyada de pasdobles o de marxes mores o cristianes, segons la filà.

La primera constància de música per a acompanyar aquesta festa és al 1817, quan una de les filaes mores va acompanyar la seva desfilada amb una banda de música formada per tabals i xeremies. Al poc temps, totes les desfilades s’acompanyaven amb bandes musicals fins que a mitjans del segle XIX comencem a tenir constància dels primers repertoris. Estaven formats per polques, masurques, havaneres i pasdobles i acompanyaven tant el bàndol moro com el cristià.

La marxa mora va sorgir a causa de la necessitat de diferenciar l’entrada del bàndol moro del cristià. Així, l’any 1907 l’alcoià Antonio Pérez Verdú va compondre la que és considerada com la primera marxa mora de la història: A-Ben-Amet. Aquestes primeres marxes mores tenien un caràcter molt pausat, i estaven influenciades per la corrent alhambrista, la qual s’inspira en la música àrab andalusa. No obstant, aquestes marxes primerenques disten molt del que acabaran convertint-se les marxes mores en l’actualitat.

L’any 1944 va ser quan es van reformar les bandes musicals durant les desfilades, creant la distribució actual amb la percussió al davant, els metalls darrere seu i els vents-fusta al final. Aquesta distribució va ser ideada pel compositor contestà Gustau Pascual Falcó, autor de diverses marxes mores i pasdobles, conegut principalment per ser l’autor de Paquito el Chocolatero.

Entre els anys 40 i 60, les marxes mores van evolucionar, amb compositors com José Pérez Vilaplana (autor de Guardia Jalifiana), José María Ferrero Pastor (autor de Chimo) o Miguel Picó Biosca (autor de El President). Els canvis més notables van ser l’augment del tempo i la inclusió dels ostinatos de la percussió, el qual s’ha convertit en el tret més característic de les marxes mores.

Pel que fa a les marxes cristianes, van aparèixer més tard com a contraposició a les marxes mores, ja que originalment les filaes cristianes seguien desfilant amb pasdobles. La primera marxa cristiana, Aleluya, va ser composta l’any 1958 per Amando Blanquer Ponsoda. Aquestes marxes se centren més en l’aspecte harmònic, apostant per un caràcter més simfònic amb aires contemporanis.

Des dels anys setanta, s’han compost marxes mores i cristianes de tota mena. Algunes amb fusions amb altres gèneres, amb influències de les harmonies modernes o atonals, fusions amb el jazz, utilitzant melodies populars o fins i tot marxes per a orquestres simfòniques o corals, pensades per a ser interpretades en concert, i no durant una desfilada.

  • Arrels musicals de les marxes mores

Realment, el nom de «marxa mora» té molt poc a veure amb el seu origen, ja que les seves arrels musicals no estan basades en música dels països àrabs. La majoria d’aquestes marxes estan inspirades en l’estil alhambrista, originari dels inicis del segle XIX i cultivat per músics com Emilio Arrieta, Ruperto Chapí o Isaac Albéniz. Aleshores, podem dir que la música de les marxes mores està basada en les idees que a Espanya s’havien fet d’allò que era la música àrab, i no en què realment es basa la música dels països àrabs. Per tant, buscar unes relacions existents entre aquestes marxes i la música dels àrabs no ens porta enlloc.

¿Com podem, llavors, definir la clara sonoritat oriental de les marxes mores? Ens hem basat en Alí-Gea-Bà Spyros, una marxa mora composta l’any 1998 per Vicent Pérez Esteban. Aquesta obra està basada en una melodia turca. En paraules del compositor: «L’obra es desenvolupa com a música festera de Moros i Cristians, utilitzant aquesta melodia com a punt de partida. Vaig adaptar aquesta melodia turca per a muntar tota l’obra. La base és turca, però tota la resta és música pròpia. Un percentatge molt alt de la música escrita per a Moros i Cristians no té res a veure amb la música àrab. De fet, possiblement, Alí-Gea-Bà sigue de les poques melodies directes d’un altre país».

Després de fer una anàlisi d’aquesta obra, hem arribat a la conclusió que les marxes mores aconsegueixen aquesta sonoritat oriental i àrab gràcies a una sèrie de característiques que detallarem a continuació.

  • Característiques generals del gènere de la marxa mora
  1. Interval de segona augmentada: L’interval de segona augmentada s’ha considerat a Occident com una sonoritat pròpia d’Orient. A les marxes mores és molt habitual l’ús d’escales menors harmòniques, que creen aquest interval entre el sisè i el setè grau. També s’utilitzen escales melòdiques amb el quart grau alterat, de manera que es crea una segona augmentada entre el tercer i quart grau. Tanmateix, tot i que l’ús d’aquest interval és molt habitual en les marxes mores i en tota la música clàssica europea que intenta imitar la música àrab, la realitat és ben diferent. En la música àrab, la segona augmentada no és gens freqüent, sent molt més habituals els intervals de quart de to o de tres quarts de to. És més, l’interval de segona augmentada, quan apareix en la música àrab, se sol «encongir», alçant lleugerament la nota greu per a reduir la distància.
  2. Ritme dàctil en pols lent: El sistema rítmic àrab és molt complex, ja que consisteix en uns modes rítmics, anomenats dawr, organitzats en cicles que contenen entre set i setze pulsacions. Cap d’aquests ritmes és fàcilment adaptable a la teoria musical occidental. En canvi, el ritme de les marxes mores té un ritme dàctil en pols lent, el qual no s’adapta a cap dels models àrabs, ni es pot trobar cap origen ni explicació que la relacionen amb la música oriental. Es tracta en realitat d’un ritme propi de la música militar que ha sigut ralentitzat.
  3. Formació instrumental: Les marxes mores, així com les cristianes, s’interpreten en la seva gran majoria amb una banda de música, formada per instruments de vent-fusta (flautí, flautes, clarinets, oboès, fagots i saxòfons), vent-metall (trompetes, trompes, trombons, bombardins i tubes) i percussió (timbales, bombos, plats i caixes), amb algunes variacions segons l’obra. En algunes obres s’inclou un tamtam o un gong, per a donar-li més aire oriental. En les marxes mores, a diferència de les marxes cristianes o dels pasdobles, tenen molt més protagonisme la percussió i els vents-metalls. Aquest estil i instrumentació està basat en les bandes de geníssers turcs, les quals estan formades per vents metalls, timbals, tambors i plats, amb certa similitud. La música d’aquests geníssers es va popularitzar per tot l’Imperi Otomà i, amb el temps, va entrar a Europa per contacte amb l’Imperi Austrohongarès. Poc després, compositors europeus van intentar escriure música imitant aquest estil, al qual van anomenar alla turca. Aquesta música va anar guanyant fama per tota Europa durant el segle XVIII i posteriors. L’estil alla turca es defineix per tindre un ritme militar, compàs binari, melodia en mode lidi habitualment, intervals de tercera i quarta, i una harmonia poble. Aquestes característiques descrites coincideixen prou amb les característiques de les marxes mores, ja que els compositors d’aquestes s’hauran vist influenciats amb els coneixements sobre la instrumentació i la sonoritat de l’estil alla turca. No obstant això, els turcs otomans poc tenen a veure amb els àrabs del nord d’Àfrica que se suposa que es representen als Moros i Cristians. Els àrabs que viuen en aquestes localitats valencianes no se senten identificats amb la festa, ja que mostren una idea dels àrabs basada en estereotips. La música que sona no la consideren àrab, i els vestuaris emprats són una mescla de regions tan diferents com el nord d’Àfrica, Aràbia, Turquia o Pakistan. Alguns creuen que la festa fa augmentar el desconeixement sobre l’islam i crea una imatge que no es correspon amb la realitat. Malgrat això, altres creuen que és només una festa i que és absurd sentir-se ofès.
  4. La dolçaina: A més de l’agrupació de la banda, en els últims anys també s’ha afegit la dolçaina, que no és un instrument àrab, però el públic generalment l’ha acceptat perquè és un instrument propi de la zona i la sonoritat és pareguda a altres instruments àrabs. No obstant això, alguns no l’acaben d’acceptar perquè creuen que desmereix l’obra original i desvirtua el gènere. Aquest cas es compara amb l’oboè, instrument que també és de llengüeta doble, i que s’ha utilitzat molt en la música occidental per a representar la música oriental. En el cas de la dolçaina, se’l compara molt, per la seva similitud organològica, amb la zurna àrab, instrument que també estava present a les bandes de geníssers.
  • Característiques de la marxa mora Alí-Gea-Bà Spyros (1998)

La presència de la segona augmentada és segurament la característica més clara, tant per la seva claredat auditiva com per la seva assiduïtat, bàsicament perquè es troba a la melodia principal que es repeteix al llarg de tota la peça. La segona augmentada es forma generalment entre les notes si bemoll i do sostingut, que són el segon grau rebaixat i el tercer grau de l’escala. L’obra està escrita en una escala major harmònica doble, la qual crea dues segones augmentades entre els graus II-III i VI-VII.

La peça està composta en compàs de 2/4, és a dir, el compàs binari per excel·lència. Aquest compàs és el típic de les marxes i les desfilades. Té un aire molt militar, el qual es correspon perfectament amb l’origen històric de les marxes mores (i al seu nom). La pulsació és lenta, no passa de 90 negres per minut, tot i que la melodia conté moviments ràpids amb semicorxeres i grups de cinc o més notes.

Pel que fa a la instrumentació, es tracta d’una banda musical, amb dues dolçaines afegides. Normalment, a les marxes mores el vent-metall té més protagonisme, però en aquesta obra es pot apreciar que la melodia principal l’interpreta majoritàriament el vent-fusta, juntament amb les dolçaines., mentre que el vent-metall únicament fa acompanyament. Tanmateix, la percussió sí que té un gran protagonisme durant tota la peça. Especialment les timbales i la caixa, i també el bombo, el qual marca el ritme dàctil tan característic de les marxes mores.

Respecte a la dolçaina, en aquesta marxa té un paper protagonista molt evident. En paraules de Vicent Pérez Esteban, autor de l’obra: «La dolçaina és un instrument bastant primitiu que podem trobar a tot el Mediterrani. Clar que a Àfrica o a Turquia hi ha instruments semblants. Hi ha marxes que no porten dolçaina, però a Alí-Gea-Bà Spyros és una part molt important pel color especial que li dóna.»

Aligeabà-Spyros. Marcha mora de Vicent Pérez i Estaban. Youtube

Deja un comentario