EXEMPLE AUDIOVISUAL:
ANTECEDENTS HISTÒRICS I REFERÈNCIES ICONOGRÀFIQUES DE L’INSTRUMENT:
Ja molt al començament de l’era Cristiana, el filòsof grec Ateneu, documentava entre els instruments cordòfons un que era semblant a la cítara i a l’arpa, amb una caixa harmònica de fusta en forma de trapezi que es tocava amb una púa: el salteiro, chicotén, o com aquí el coneixem: el tamborí de cordes.
Un dels primers testimonis iconogràfics que tenim del que podria ser un antecedent del tamborí de cordes és un Baix-relleu d’un mural d’un palau Assiri a Kujundochik, més o menys de l’època del segle VII AC. És un dels estranys testimonis d’aquesta època on podem reconèixer certament un instrument cordòfon que es percudeix. Per falta detalls no podem saber si el so d’aquest instrument produïa un bordó.
Imatge 1 Baix-relleu d’un palau assiri a Kujundochik (668-627 AC), actualment al museu del Louvre. Fotografia extreta de “ESSAI SUR LES ORIGINES DU TAMBOURIN A CORDES” de Marcel Gastellu Etchegorry, 2011.
Durant l’època Hel·lènica (segle IV-I aC) la cítara era un instrument molt popular. D’entre les diverses variants que existien, val la pena destacar la Barbitos. Aquesta era una cítara de 7 o 9 cordes que es tocava recolzada sobre la cadera esquerra del músic, ja fós assegut o caminant. Les cordes es feien vibrar amb una púa.
Imatge 2 Representació d’una Barbitos. Fotografia extreta de “ESSAI SUR LES ORIGINES DU TAMBOURIN A CORDES” de Marcel Gastellu Etchegorry, 2011.
Tal com Rosario Álvarez, filòloga i professora a la Universitat de Santiago de Compostel·la, estableix, és a partir de començaments del segle XIV que comencem a tenir prou documents literaris i iconogràfics per definir i contextualitzar l’instrument de manera adequada.
Efectivament, durant els segles XIV, XV i XVI hi ha descripcions de tambors de cordes arreu d’Europa, especialment a França, als Països Baixos, Itàlia i la Península Ibèrica. Almenys tres d’aquestes descripcions venen de Catalunya i confirmen, per tant, que l’instrument era conegut i existent en el territori. Val la pena dir que es descriu un instrument molt primitiu destacat per tenir només dues cordes, i els músics les percudien amb dues baquetes, una a cada mà; és a dir, no es tocava la flauta de manera simultània.
Imatge 3 Representació d’un àngel tocant aquest tipus de tambor (primer quart del segle XV). Peça de terracota anònima localitzada a la capella del Palau Dalmases de Barcelona. (Autor: Jordi Ballester).
Un tambor similar en forma i llargada, però percudit només amb una mà, es troba gravat en un retaule de Castelló de Farfanya (Lleida), durant la segona meitat del segle XIV.
Imatge 4 Àngel tocant el tambor de cordes (segona meitat del segle XIV) representat en el retaule anònim de l’església de Castelló de Farfanya (La Noguera, Lleida). Fotografia de 1914. Fotografia extreta de l’article «The Stringed Drum and the 16th Century Music: New Iconographical Sources» de Jordi Ballester.
Destacar en especial una representació iconogràfica de l’instrument que va ser descoberta recentment, en un retaule anònim català de mitjans del segle XVI, procedent de la petita església de Barruera (Vall de Boí). Aquest retaule va desaparèixer durant la guerra civil espanyola i només el coneixem a través d’una fotografia en blanc i negre que es conserva a l’Institut Amatller d’Art Hispànic a Barcelona.
L’estudi que es va realitzar de la representació clarifica i revela alguns aspectes relatius a l’ús de l’instrument que fins llavors no s’havien pogut demostrar. D’una banda ens situa el tambor de cordes en un context de banquet cortesà, i d’altra banda ens relaciona l’instrument no només amb la flauta de tres forats, sinó també amb una viola d’arc.
Imatge 5 La decapitació de Sant Joan Baptista i el Banquet d’Herodes. Fotografia extreta de l’article «The Stringed Drum and the 16th Century Music: New Iconographical Sources» de Jordi Ballester.
D’acord amb l’estil medieval-tardà, els pintors incorporaven a les escenes, personatges, objectes, elements arquitectònics, musicals inspirats en el món contemporani.
El musicòleg Toni Madueño va reconstruïr un model de tamborí prenent com a base la fotografia del retaule de l’església de Barruera.
Imatge 6 Tamborí de cordes reconstruït per Toni Madueño. Fotografia extreta de l’article «La modernitat, el darrer pas de la tradició. Propostes en el cant, el ball i la música popular als Pirineus catalans» de Santi Llagostera i Güell (2014).
Així doncs, podem concloure que l’ús de l’instrument, al llarg dels segles, es va anar consolidant en diversos territoris europeus, essencialment en àrees dels actuals estats italians, francès i espanyol, i que al llarg de l’Edat Moderna i Contemporània va anar quedant arraconat a l’entorn del Pirineu Occidental, en ambdues vessants. Els seus últims reductes de tradició viva son, a més a més de la zona altoaragonesa, la vall d’Ossau i el basc de Xiberoa (Zuberoa, La Soule).
El tamborí de cordes no és un instrument que tradicionalment es toqui sol sinó que és tocat juntament amb una flauta de tres forats o d’un flabiol, executat per un sol músic. Aquestes flautes de tres forats poden ser, per exemple, el Chiflo, que és tradicional de les comarques Altaragoneses de «La Jacetania» i «l’Alt Gallego».
Imatge 7 Exemple de com es toca un tamborí de cordes
Tot i això, es poden trobar exemples a on aquests instruments es poden relacionar amb d’altres, tal i com es pot veure a la imatge 5 on apareix al costat d’una viola d’arc. Això ens mostra que era un instrument per acompanyar-se a un mateix tocant un instrument que requereixi una sola mà i que també servia com a base per a més d’un instrumentista.
La funció principal d’aquest instrument és la d’acompanyament harmònic i rítmic. El seu so consisteix en un bordó acompanyant l’instrument de vent, o els instruments que s’estiguin utilitzant, que són els que fan la melodia. Poden haver-hi diferents afinacions però normalment els bordons estàn afinats en la tònica i la quinta de la tonalitat en la que s’està tocant.
Té un so molt característic sord i grinyolador al moment de percutir l’instrument.
ANÀLISI ORGANOLÒGIC:
Tècnicament es tracta d’un cordòfon de percussió, amb ressonador-caixa (314.122, classificació de Hornbostel-sachs). El cos és una caixa harmònica longitudinal, amb dues perforacions a la tapa harmònica, provista de dos ponts en els seus extrems sobre els que es tensen les cordes.
Tot seguit, es pot veure la Imatge 8, on es detallen les parts de les quals consta el Tamborí de Cordes, tot seguit trobareu una descripció més detallada de la funció de cada part.
Imatge 8 Parts de l’instrument
La caixa de ressonància té forma rectangular o trapezoïdal, en moltes ocasions ornamentada amb rosasses. Sol tenir una llargada d’uns 80 cm i fins i tot, pot arribar a quasi un mentre en alguns casos d’instruments aragonesos. La seva amplada és de 20 cm i uns 10 cm de fons. Aquestes tapes se solen construir amb fusta de noguera i pi, i les clavilles de boix.
Les cordes, antigament eren de tripa i més endavant es van començar a utilitzar de Nylon. Estan disposades paral·lelament a la caixa de ressonància. N’hi ha exemples d’entre 3 i 9 cordes, però els més estàndars son de 6 cordes disposades en dos grups de tres. Estan afinades en la tònica i en la dominant.
Es toquen colpejant-les amb una baqueta. Això fa que soni tant el bordó ja que les cordes segueixen vibrant després del cop, i a més a més, es marqui el ritme. La baqueta sol ser treballada amb torneria.
A la part inferior de l’instrument hi ha unes clavilles fixes que subjecten les cordes. A la part superior s’hi troben unes clavilles mòbils que serveixen per a subjectar la corda i al mateix temps en permeten l’afinació. Normalment, tant a la part superior com a la inferior tenen unes peces anomenades orelles, que protegeixen les clavilles. Dos ponts o celles situats sobre la tapa determinen la superfície de tensió, també anomenat «tir». En el pont superior s’hi troben unes grapes (imatge 9) que són les encarregades de produir el so sord i grinyolador. Podem trobar algun exemple on un dels ponts sigui mòbil per a poder variar l’afinació. És en aquesta zona a on la baqueta colpeja les cordes per a fer sonar l’instrument
Imatge 9 Detall de les grapes que produeixen el so sord i grinyolador
Aquest instrument rep noms diferents segons la seva situacio geogràfica. Alguns d’aquests són: Chorus, toun-toun, ttun-ttun, tympanon, tambourin à cordes, tambourin du Béarn, tambourin de Gascogne, tamburina, tun-tun, iun-iun, tuntuna, salterio, chicotén, altobasso, cicuterna.
UTILITZACIÓ ACTUAL DE L’INSTRUMENT:
A través de l’anàlisi de diferents conjunts o interprets que incorporen el tamborí de cordes en les seves formacions, es pot veure quina és la evolució i utilització actual. És important fixar-se sobretot en les tècniques que s’estant fent servir i en quins gèneres o repertoris s’hi incorpora l’instrument.
COCANHA:
- Introducció:
Cocanha és un grup format per Caroline Dufau i Lila Fraysse. L’estètica de la formació gira entorn del cant polifònic occità. Aquest cant normalment es caracteritzava per ser interpretat sense cap mena d’acompanyament, ara bé, Cocanha, incorpora a la formació el tamborí de cordes d’una manera innovadora allunyant-lo de la seva pràctica més tradicional.
Imatge 10. Cocanha. Fotografia extreta de la pàgina web oficial del grup Cocanha.
2. Repertori:
La música que interpreten beu del repertori tradicional occità, la seva intenció és recuperar cançons i tornar-les a situar en el fil de l’oralitat, des de la seva mirada. Això implica que algunes lletres es reescriguin i d’altres es canviïn per complet, sempre amb una gran presència de l’empoderament femení.
Val la pena fer esment de l’importància que té que cantin en occità. En un estat francès centralista, amb un remarcable passat colonialista, que actua silenciant les llengües minoritàries, Cocanha opta per l’occità.
En el seu primer disc incorporen també repertori pensat per fer ballar a la gent, amb cançons com Zinga Zanga, Anueit Toqueram o Al Pont de Mirabel.
A continuació es pot veure un vídeo de Cocanha interpretant Zinga Zanga i la gent ballant.
3. Utilització de l’instrument:
Imatge 11. Cocanha en un concert. Imatge extreta del diari digital Midi Libre.
Tal i com ja s’ha comentat , cocanha és un grup que se centra en la veu com a instrument principal, tot i això, un dels trets més característics de la formació és que incorporen el tamborí de cordes com a instrument acompanyant.
Resulta curiós i certament innovador el fet d’escollir el tamborí de cordes per acompanyar la veu, ja que s’allunya de la seva funcionalitat més tradicional, que com vam veure a la primera part, sovint s’emprava per acompanyar instruments de vent d’una sola mà (flabiols, txistus, txirules…)
El fet que la mà esquerra els quedi lliure, els ha permès evolucionar la manera de tocar l’instrument, portant-lo al pla horitzontal. Aquesta posició els proporciona noves eines i tècniques, com per exemple un major control sobre les cordes vibrants cada vegada que es colpeja l’instrument.
JOAN CODINA VILA
Per a poder estudiar a aquest artista, se l’hi ha realitzat una entrevista. Se li ha demanat per varis temes referents al Tamborí de Cordes. Les seves respostes han servit per a poder conèixer certs aspectes d’aquest instrument vistos des del punt de vista d’una persona que l’utilitza.
Imatge 12: Joan Codina. Font: Blog oficial de Joan Codina https://joancodinavila.wordpress.com/
Joan Codina amb una de les seves formacions
- Com et definiries com a artista?
Sóc Músic i Ballarí. Tinc el títol superior de Flauta travessera clàssica i el Grau Professional de Cant i Flauta de Bec, la diplomatura de magisteri musical i el títol d’instrumentista tradicional amb el Sac de Gemecs.
Soc mestre de dansa i a més a més també sóc ballarí d’escena.
- En quins gèneres o estils et mous normalment?
Em considero un artista transversal ja que em moc en varis estils diferents.
En un dels que estic més centrat és en la Música Tradicional Occitana (sobretot de la part Gascona), Catalana, Francesa, Gascona i recentment també en Ia ibèrica.
A més a més, també estic molt actiu en projectes de Dansa i Música Antiga, sobretot del Barroc i el Renaixement, com per exemple amb col·laboracions que faig amb Xuriach, entre d’altres.
Finalment amb altres projectes també interperto música Clàssica del Romanticisme i del Segle XX
- De quina manera incorpores el tamborí de cordes en els teus projectes musicals?
Té una funcionalitat molt pràctia. L’introdueixo en temes Occitants, bascos i recentment també l’he incorporat en dansa antiga i renaixentista.
- Quin tipus de repertori sols interpretar amb el tamborí de cordes?
El repertori és majoritàriament de ball, tot i que alguna vegada, però molt poc, l’he utilitzat per a “música per a ser escoltada”.
- Funcionalitat del repertori
El repertori on l’utilitzo són Sauts Bascos, Branlos de la Val d’Aussau, Mutxikoak, i Rondèus.
Tot i això també podriem trobar-hi valsos, xotis i d’altres balls vuitcentistes
Fora dels gèneres ja anomenats (que per mi van amb una estètica sonora i de moviment molt pròpies) no acostumo a incorporar-lo en altres gèneres de ball que al meu entendre requereixen d’una altra sonoritat (com per exemple, les Borrèias)
- Amb quins instruments combines el tamborí?
Com a intèrpret individual el faig servir com a acompanyament d’altres instruments com per exmeple: la Veu, flautes de tres forats (Txirula, Flauta d’Aussau). També per acompanyar-me cantant o a altres persones cantant.
Per eficiència no l’utilitzo amb el Flabiol ja que és massa curt i al haver d’abraçar el Tamborí de Cordes, no em permet tocar bé el Flabiol.
- En quin tipus de formació l’incorpores?
Quan no toco jo sol, el faig servir amb projectes com Mirabèl (altres veus, acordió diatònic i violí). Tot i que també a vegades l’he utilitzat en “Saraus” i per tant amb instruments de tota mena. Els “Saraus” són punts de trobada de músics i balladors on tothom pot participar-hi.
- Quin tipus de tècniques utilitzes?
La meva manera de tocar-lo és dret i abraçant-lo amb el braç esquerra. Tot i què en assajos alguna vegada el toco assegut i sobre la falda.
El tinc afinat en Sol i per tant les cordes fan sonar un Sol i un Re. Tot i això tinc un “Cavallet” (Pont mòbil) i a vegades l’he utilitzat per a tocar en La, és a dir, fer sonar un La i un Mi. Això ho faig quan toco la Flauta d’Aussau que està afinada en aquesta tonalitat o amb la Txirula si em cal tocar en la menor.
L’estètica que busco amb aquest instrument sol ser música força austera: aprofitant la sonoritat acústia que presenta l’instrument i entenent que el conjunt flauta i tambor ja és suficient pel ball, tot i que es complementi amb altres instruments. Tanmateix amb Codina & Riera estem començant a experimentar amb el tractament electrònic del so del tamborí.
Una característica molt interessant és la sonoritat esponjosa de percussió que genera aquest instrument, i la majoria d’intèrprets intentem potenciar-la i accentuar-la en la nostra interpretació.
- Com vas conèixer l’instrument?
El meu interès per a la música Occitana i especialment Gascona, junt amb que jo soc flabiolaire tradicional, em va portar a utilitzar-lo ja que se’m feia molt atractiu i necessari per entrar en aquests estils.
Era un instrument que tenia molt present a partir d’escoltar música tradicional de les zones abans comentades i sobretot de freqüentar els festivals, tallers, formacions i ambients musicals folk del Bearn.
Va ser a partir d’una conversa amb Dani PadPé (Daniel Detammaecker) em vaig poder informar sobre com adquirir-ne un, model, luthier…
Per exemple, en Dani no sap tocar la flauta de tres forats i en canvi el combina amb la Harmònica.
- Orígens de l’instrument i “estat de salut” actual?
sembla ser que no era extrany trobar-lo durant l’època del Barroc i del Renaixement aquí a Catalunya.
Actualment és un instrument força present en la tradició Gascona, concretament del Bearn i em va sorprendre veure com el tocaven de manera tant usual.
En canvi, tinc la sensació que en zones com al País Basc o a Aragó, on també tenen el txun-txun o el Chicotén, no està tant present i es fa servir més per grups professionalitzats que no pas de manera popular.
Tot i això, m’agradaria dir que és una visió molt personal i concreta i potser no reflecteix la realitat de l’instrument, però si que he vist que hi ha un ressorgiment de l’instrument des de fa un temps. Per exemple, fa poc vaig anar a una trobada i vaig parlar amb gent que se n’acabava de comprar un.
- Llocs de presència de l’instrument més enllà de la zona del Pirineu Antlàntic i mediterrani?
Sé que també es toca en la zona de la Provença, que és un repertori que tinc pendent d’aprofundir-hi. Allà es toca amb una altre flauta de tres forats: el Galobet. Però sol anar acompanyada dels grans tambors provençals.
Sé que també hi ha la presència del tamborí de cordes però no l’he vist mai en acció: no se si és per acompanyar aquestes flautes, o més aviat per acompanyar la veu… Imagino que deu ser una pràctica molt més minoritària que al Bearon, però amb usos similars.
DANIEL DETAMMAECKER I CLICA DRÒNA:
Daniel Detammaecker és un músic i ballarí francès que ens ha cridat l’atenció per la manera en que incorpora el tamborí de cordes en les diferents formacions que participa.
Imatge 13. Daniel Detammaecker. Fotografia extreta de Wikimedia Commons.
El que resulta interessant de la manera com toca l’instrument és que enlloc de tocar amb una mà una flauta de tres forats i amb l’altra el tamborí, toca l’harmònica, d’aquesta manera li queden ambdues mans lliures i, tal i com podem veure en el vídeo següent, li permet escollir quines cordes fer sonar, i variar el timbre de l’instrument tapant més o menys cordes.
De la mateixa manera que ho fa Cocanha, dona al tamborí de cordes una utilitat diferent a la considerada tradicional, però en aquest cas, el músic opta per mantenir la verticalitat i la posició més tradicional de l’instrument.
En d’altres ocasions Detammaecker opta per tocar només el tamborí, tenint control total sobre el tipus de so que vol produir.
Daniel Detammaecker forma part del grup Clica Dròna, formació que es caracteritza per la experimentació sonora a partir de formes de música tradicional Gascona. A més a més es dedica a oferir música per tallers i balls.
En aquest grup Detammaecker toca el tamborí de cordes, a part d’altres tipus de percussió i l’harmònica, i, com hem dit, a vegades opta per tocar-lo tot sol.
LA GRAVETAT DE COULOMB:
Per acabar, ens agradaria fer breu esment d’un grup musical que utilitza el tamborí de cordes tècnicament de manera similar a com s’utilitza a Concanha però en un context musical totalment diferent, ja que en ocasions el grup integra el tamborí en un ambient sonor de música electrònica.
La formació consisteix en Flabiol i tamborí, Clarinet Baix i Acordió Cromàtic bisonor.
En el següent vídeo, en el minut 39, podem veure com L’intèrpret de Flabiol i Tamborí, Pau Benítez, toca el tamborí de cordes, col·locat horitzontalment, mentre toca amb la mà esquerra el flabiol.
CONCLUSIONS:
El Tamborí de Cordes és un instrument de percussió el qual sempre s’utilitza per a acompanyar altres instruments, ja sigui perquè l’intèrpret el toca, o perquè ho fa conjuntament amb altres músics els quals en toquen almenys un. Tot i que si que hi ha alguns casos en els quals l’interpret nomès toca el Tamborí de Cordes, el seu so mai se sentirà sense un altre instrument.
La seva sonoritat peculiar el fa diferent a qualsevol altre instrument de percussió ja que el seu so és més esponjós, l’entrada una mica més suau i la vibració de les cordes li dona una continuïtat sonora.
Aquest instrument segueix utilitzant-se majoritàriament en la seva forma tradicional, tot i això, també s’ha vist que conjunts musicals actuals han volgut donar una volta a aquest instrument i treure’n altres recursos que pot aportar. És aixì doncs com s’ha canviat la posició de l’instrument i la seva forma de tocar-se, incorporant noves tècniques al manipular les cordes amb una mà que estigui lliure, a diferència de com s’havia fet fins ara.
Aquesta posada en horizontal, podria fer pensar que aquest instrument podria haver evolucionat fins a convertir-se en un instrument no només rítmic, sinó també melòdic ja que permet manipular l’afinació de les cordes. D’aquesta manera però, semblaria que l’acostaria a instruments com el “Koto” o el “Qanun”.
Tot i això, les observacions ens porten a concloure que no s’ha experimentat en aquesta direcció i se segueix utilitzant com a instrument de percussió i d’acompanyament.
L’altre punt interessant és fixar-se en que actualment no és un instrument massa estès ni utilitzat en el món de la música tradicional, tot i algunes excepcions en la zona Occitana o Gascona. En general, és més utilitzat per a grups professionalitzats que en trobades de caràcter popular. Això pot ser degut a que és un instrument de dimensions força considerables que no el fa molt pràctic per a transportar, a més a més del seu pes. És més fàcil portar un Tamborí petit, o si hi ha logística, ja es pot portar una percussió més àmplia.
Tot i això és remarcable que hi hagin persones que actualment se sentin atretes per aquest instrument fins al punt d’incorporar-lo i volguer experimentar amb ell per a treure’n noves sonoritats i recursos.
Per tant, podem concloure que, tot i que hi hagi una lleu recuperació de l’instrument, la seva salut encara és força dolenta.
Una última reflexió interessant és veure com un instrument tant antic com aquest ha arribat fins als nostres temps amb variacions mínimes i que tot i això encara se segueix utilitzant.
REFERÈNCIES:
Ballester i Gibert, Jordi. (2011). El tambor de cuerdas y la música del siglo XVI: nuevas fuentes iconográficas. Anuario Musical, (66), 47-60.
Clica Dròna – Bal Gascon. (s. f.). ainamusic. https://ainatulier.wixsite.com/ainamusic/clicadrona
COCANHA. (2023, 7 noviembre). Qual sèm | COCANHA. COCANHA | cants polifonics a dançar. https://cocanha.net/qual-sem/
Dani PadPé Detammaecker Dance Music Traditionnelle Gascogne. (s. f.). dani. https://danipadpe.wixsite.com/dani.
Enderrock.Cat. (s. f.). La gravetat de Coulomb: un so atractiu i. particular. Enderrock.cat. https://www.enderrock.cat/noticia/23460/gravetat-coulomb-so-atractiu-particular
Etchegorry, M.G. Essai sur les origines du tambourin a cordes. (2011) https://www.museearudy.com/uploads/file/ESSAI-SUR-LES-ORIGINES-DU-TAMBOURIN-A-CORDES.pdf
Llagostera i Güell, Santi. (2014). La modernitat, el darrer pas de la tradició. Propostes en el cant, el ball i la música popular als Pirineus catalans. Trobades Culturals Pirinenques, (10), 191-194.
Miravete, Á. V. (2002). Chiflo y salterio. Col· loquis del flabiol.
Romero, Martí. (19 de novembre de 2023). Tamborí de Cordes. Torrellesisart. http://torrellesisart.cat/tambori-de-cordes/
és mediterrani 