Iago Garcia Rojas
Esmuc 2018-2019
Creació del grup: “Les cançons seran sempre nostres”
El seu objectiu és recuperar i normalitzar l’ús popular de la cançó tradicional, un patrimoni que, de generació en generació, ha recollit les històries, inquietuds i sentiments de la gent.
En formació de quintet, Arnau Tordera i Magí Canyelles connecten la música d’arrel catalana i música moderna a partir d’una instrumentació nova i una actitud sense complexes. Tot plegat amb la voluntat d’amagar les fronteres que separen el públic d’ambdues escenes i qüestionar alguns esquemes mentals preestablerts.
El seu repertori parteix d’una selecció de les cançons recollides al llibre ‘Explica’m una cançó, 20 cançons tradicionals catalanes’ del músic i etnomusicòleg Jaume Ayats, que recull temes típics com ‘Els Segadors’ o ‘La filadora’. El públic escoltarà aquestes cançons però des d’un so contemporani i actual. El seu treball es va estrenar la passada Fira Mediterrània de Manresa 2018, que va tenir lloc del 4 al 7 d’octubre.
Una de les idees principals de la proposta és normalitzar el coneixement d’aquest patrimoni immaterial musical i evitar que s’oblidi. És una repertori que es coneix, però potser s’ha deixat d’escoltar, i amb la proposta el volen potenciar activament i obrir-lo a nous públics a través del tractament estètic que li donen, nou i atrevit però amb les seves arrels tradicionals i de caire mediterrani català. Segons els artistes, la selecció definitiva de les cançons encara no està feta. Arnau Tordera explica que és possible que tampoc acabin interpretant la versió concreta que recull Ayats al seu llibre, sinó que també cercaran en altres versions que puguin existir per completar les peces que formaran la seva proposta. «Les versions que ens han arribat de moltes cançons normalment són versions escurçades o, fins i tot censurades, que parlaven de coses que en un moment determinat no interessaven», han explicat. El nom del grup fa referència al crit emblemàtic de les últimes “revoltes” de la societat catalana aquests últims anys “Els carrers seran sempre nostres”.
Membres del grup
Arnau Tordera (Ton, Osona, 1986) compositor, guitarrista, cantant i actor. És conegut per ser el guitarrista, vocalista i líder del grup Obeses. Llicenciat en filosofia per la UAB, s’ha format musicalment estudiant composició a l’ESMUC, música moderna al Taller de Músics de Barcelona i guitarra clàssica al Conservatori de Vic.
El 2002 va fundar el grup de metal Segle XIII, que es va fer un lloc en l’escena musical del metal progressiu català. Amb Obeses ha publicat els discs Obesisme Il·lustrat (2011), Zel (2013) i Monstres i Princeses (2015). El seu treball de final de carrera de l’ESMUC va consistir en la realització de l’espectacle Obeses 3D, que va significar la presentació del disc Monstres i Princeses, conjuntament amb la Banda Municipal de Barcelona. En la composició de les seves peces musicals pretén donar tanta importància al contingut significatiu com al contingut estètic de la cançó. Per això, les peces tenen una gran diversitat estilística amb elaboracions refinades, contraposicions i un constant antagonisme que mostra una manera diferent de concebre la música.
Com a compositor, ha realitzat arranjaments per a diferents obres teatrals i cinematogràfiques. Des de l’any 2011, és col·laborador de la secció d’opinió d’Osona.com on exposa la seva visió crítica del panorama musical i artístic nacional. L’any 2014 va actuar a l’acte inaugural del Tricentenari de 1714 interpretant una versió de la cançó El cant dels ocells. Del 16 d’abril al 17 de maig del 2015 va formar part, com a músic i actor, en el paper del cambrer Guillaume, de la companyia que interpretava l’obra de Dürrenmatt Frank V al teatre Lliure, dirigida per Josep Maria Mestres.
Magí Canyelles (Corbera de Llobregat, 1988) Inicia els estudis musicals amb la flauta de bec a l’Escola Municipal de Música de Molins de Rei. El 2004 accedeix al Conservatori Municipal de Música de Barcelona (CMMB), on cursa el Grau Mitjà de flauta de bec fins el 2008. Al mateix CMMB estudia tenora amb Jordi Figaró i obté el Grau Professional d’aquest instrument amb Premi d’Honor l’any 2012.
Paral·lelament, rep classes de gralla i saxòfon modern amb diversos professors. Amb la gralla, l’any 2012 obté el títol de Mestre Instrumentista Tradicional de l’Aula de Música Tradicional i Popular (AMTP) de la mà de Roser Olivé.
Va cursar el Grau Superior d’Interpretació en l’especialitat de tenora a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Com a intèrpret, sovint combinant els diferents instruments que toca, ha participat en formacions d’estils tan diversos com Skaramussa (ska), La Leg Lion Orquestra (rocksteady), la Cobla-Orquestra Marina (concert, ball i sardanes) o la Cobla Nova Vallès, a més de col·laborar en altres projectes i enregistraments.
També col·labora sovint amb altres grups i en enregistraments i espectacles dels formats més variats (cobles, concerts, espectacles músicoteatrals, etc).
Combinant des de ben jove interpretació i docència, ha impartit classes de flauta de bec i de gralla a diversos centres oficials (escoles municipals de música de Molins de Rei i Pallejà) i no oficials, i actualment és professor de gralla a l’Escola de Grallers de Molins de Rei, de la qual és fundador i coordinador.
Maribel Rivero Contrabaix i veus
Arnau Burdó Teclats i efectes sonors
Joana Gumí Violí i acordió
Comentari del llibre “Explica’m una cançó”
‘Les cançons seran sempre nostres’ parteix dels temes que apareixen al llibre ‘Explica’m una cançó – 20 cançons tradicionals catalanes’ (Rafael Dalmau Editor, 2009) de Jaume Ayats. Amb aquesta obra, l’autor volia explicar els orígens, els usos i algunes curiositats de cadascuna de les peces seleccionades.
El motiu del llibre és la demanda de gent perquè escrivís aquest llibre. Les cançons tradicionals catalanes que cantem diuen coses o expliquen històries que no tothom té clares. Ayats en sabía la història d’algunes cançons i d’aquí la petició de la gent perquè fes aquest llibre. Va triar 20 cançons, de les més conegudes. Totes tenen un fil conductor històric, però n’hi ha de diferents estils i varietat d’interessos, algunes són de caire infantil, d’altres narratives, algunes presenten la imatge de la dona, conflicte d’interessos o senzillament “Els Segadors” com a himne nacional. Segons Ayats no són les seves 20 cançons catalanes preferides, les ha escollit perquè creu que són les que poden interessar més al lector general i força popular i de les que puguin tenir més interès si no la coneixes.
Les cançons les explica de la següent manera: les presenta d’un format breu. El conjunt de cada cançó explicada no passa de les 3,4 pàgines. Explica, què comunica el text? On es cantava? Quan es cantava? L’origen de la cançó, d’on prové? Algun petit element de la melodia i algunes curiositats i elements reveladors de la cançó.
Només 20, no cal fer una gran eciclopèdia de les cançons tradicionals catalanes. Un petit tastet. Segons Ayats és molt difícil trobar documentació de les cançons, n’hi ha poca. Algunes són trobables respecte el seu origen o on s’han cantat i qui l’ha cantat. A vegades, no té res a veure el seu origen de com ara les veiem i com les interpretem.
Segons Ayats, les cançons tradicionals catalanes són tan riques i interessants com desconegudes. Evidentment, les cançons no portaven títol, la gent sabia les històries i els hi deien el nom del protagonista, o el motiu del primer vers o alguna paraula que els hi interessés. Aleshores s’ha procurat donar de costat totes les denominiacions que té una cançó, i així aquesta cançó és identificable. Llibre recomanat per mestres que ensenyen als nens les cançons sense saber del tot la història de la cançó o elements interessants a destacar per tenir una millor ensenyança.
Procés d’hibridació, músiques implicades
Hibridació dels instruments
Acordió: L’acordió es converteix en un instrument de moda i és a finals de S.XIX a Viena que apareixen les grans cases constructores d’acordions. L’Europa del canvi de segle es veu marcada per l’emigració i juntament amb el transvasament de ciutadans cap a Amèrica, les desplaça també l’acordió.
Al 1854, Bauer patenta l’acordió que consta d’un teclat de piano. Aquest model unisonor substituirà en alguns moments l’acordió diatònic. La història de l’acordió diatònic va lligada també a la història del repertori. A Espanya l’acordió diatònic es va fer molt popular entre els músics, era un instrument de mida reduït que unia melodia i acompanyament. A més, no s’havia d’ afinar. Fou tal el seu èxit que inclús va arribar a rellevar altres instruments tradicionals en balls i festes com la viola de roda. Aquesta popularitat va coincidir amb un canvi en la música, al modernitzar-se amb nous estils, entre els que abundaven els balls «agafats». I per suposat, l’acordió sempre anava associat a ells. L’ estricta moralitat de l’església, no acceptava estos balls que emprenaven a les joves a caure en braços d’ un home i aviat va condemnar l’acordió. El va anomenar «manxa de l’infern«.
A Catalunya a punt va estar de desaparèixer a la dècada dels setanta, els instruments estaven en mans d’acordionistes d’edat molt avançades. Per sort això no va arribar a produir-se. Artur Blasco, Gaspar Viladomat i Josep Porta funden en 1975 l’Associació Arseguel i els acordionistes dels Pirineus, que s’encarrega d’investigar i recuperar l’ instrument. La nit del 2 d’ agost de 1976 es celebra, a Arsèguel, el primera trobada de vells acordionistes. Es el naixement del festival de l’acordió diatònic més important d’ Europa. Com diu Néstor García Canclini “la hibridación aparece hoy como el concepto que permite lecturas abiertas y plurales de las mezclas históricas, y construir proyectos de convivencia despojados de las tendencias a “resolver” conflictos multidimensionales a través de políticas de purificación étnica”, aquest és el cas de l’acordió quan per culpa de l’església va estar al punt de l’extinció. Ara sempre trobem l’acordió a tot mena de grups tradicionals de catalunya, siguin ministrers o balls tradicionals o punts de trobada, sempre és l’instrument harmònic. L’acordió dóna aquest recolzament a la tradició catalana i un gran símbol al grup com a símbol de recuperació i d’instrument més antic i básic anterior a l’acordió cromàtic. En aquest cas, respecte el grup, l’acordió fa el seu paper ritmico-harmònic de les cançons. I ja que el repertori és de cançons tradicionals, l’acordió i el tipus de cançons casen molt bé. A vegades la intèrpret agafa el violí per doblar melodia i fer unison amb la tenora,. Violí també portat de la música culta amb molt de recorregut en la història i com ha anat tastant tants estils de música en el món.
Tenora: la tenora en sí és un instrument evolutiu i patriòtic de Catalunya. Presentada publicament el 1849 a Perpinyà, un any abans de la reforma de la cobla de Josep Ventura. Ve de la família de les xeremies. La versió que en coneixem avui va ser inventada a mitjan segle XIX pel músic i constructor d’instruments rossellonès Andreu Toron i Vaquer. Com que era intèrpret d’oboè, va aprofitar les millores introduïdes poc abans en clarinets i oboès per aplicar-les a la tenora. D’aquesta manera es va fer més llarga, s’hi afegí el sistema de claus i la característica campana de metall. Veiem aquí una clara influència d’hibridació amb la música culta, pensant en el model oboè i clarinet.
Respecte el grup, fa la funció melòdica. La melodia de la tenora ja ens dóna un so sardanístic, però quan la veiem fora d’aquest àmbit coblístic, ja la introduïm en aquest paisatge híbrid dins la música tradicional de catalunya amb la música culta i altres músiques que parlarem a continuació. Cada cop es vol experimentar més amb el so de la tenora, perquè és molt peculiar, té un ample registre i molt de cos i presència.
Contrabaix: un altre símbol de la música culta i com a gran instrument de base rítmico-harmònica. Respecte el grup, utilitza un contrabaix de 4 cordes i també utilitza arc en alguns moments més lírics, molt influenciat per la música clàssica, si toqués sempre pizzicato seria més l’estil jazzístic. El toca des d’arrels clàssiques.
Guitarra elèctrica: com ens comenta el blog de música “musicnexo” sobre la guitarra “Madre del rock and roll y símbolo de la rebelión juvenil… Entender la música, tal y como la conocemos hoy en día, no es posible sin conocer la trayectoria del instrumento que ha encumbrado a muchos de los mitos modernos: la guitarra elèctrica. Su invención marcó un antes y un después, abriendo paso a géneros y estilos musicales que han protagonizado la música contemporánea”. Rebelió juvenil, és un dels grans objectius de la guitarra en aquest grup, ja que, a part del purisme de les cançons tradicionals i l’arrel de la tenora, també vol obrir el ventall de públic al jovent gràcies a la guitarra elèctrica i els efectes dels teclats i l’ordinador.
Si ens posem en els orígens, la guitarra en sí és principalment nova, i l’elèctrica fa poc més de 60 anys de vida. La colonització dels europeus a les amèriques ja van portar instruments i un d’aquests era la guitarra clàssica de la que Europa a partir del S.XIX li van donar una gran importància i un gran ús. Al 1833 s’implanta a Estats Units la figura de la guitarra, d’un emigrant austríac. I a partir de mitjans del S.XX ja s’inventa la guitarra elèctrica gràcies a l’invenció de l’altaveu per donar més cos i més so a la guitarra, s’incorpora en grups de jazz i després ja evolució cap a noves músiques contemporànies, rock and roll.
Rock and roll → Jazz → música negra → esclaus negres… Tot té el seu origen i els seus canvis en la història, aquest procés d’hibridació i globalització i socialització i história com arriba a influir també en els instruments i com ha arribat fins els dies d’avui.
Respecte el grup, la guitarra elèctrica és un factor clau de la música rock que hibrida el grup tradicional amb aquest so contemporani de la guitarra i que fa la funció d’instrument melodico-rítmic-harmònic.
Sintetitzador: en aquest cas l’arell de fer servir l’ordinador i el sintetitzador ve d’ Édouard-Léon Scott de Martinville, França, inventor del primer aparell de gravar el so, el fonoautógrafo, últimes dècades del S.XIX. L’inici de la música electrònica que ha evolucionat molt ràpidament i ha tingut tanta influència al futur dels nostres temps. Trobem molt subgèneres musicals d’aquesta gran multi-industria. I ha tingut petjada arreu del món. La raó d’aquesta música respecte el grup és també un acostament a la gent jove i a la possibilitat de poder ballar més fàcilment aquesta música de cançoner tradicional. Ara avui en dia, sempre et trobaràs música electrònica a tot arreu, sales de ball, sales de festa. És el futur, i el jovent hi està interessat. Per això estils de música o cançons arraïgades en la història volen reviure-les amb aquesta sonoritat nova i juvenil de música electrònica. En aquest cas, Arnau Burdó és qui dóna protagonisme al grup amb aquest estil musical.
Músiques implicades
Com hem pogut observar, el pilar d’aquesta música és la música tradicional i el que necessita la música catalana és innovació, transformació i una bona mescla per atraure a gent jove i a gent de fora el país per poder conèixer realment les arrels tradicionals. El cas d’aquest grup es veu molt clar, vol utilitzar el concepte d’hermanèutica: tornar útil aquesta música per interpretar les relaciones de sentit que es reconstrueixen amb les mescles.
A part de l’enorme rebuda i continuïtat de la música culta respecte els instruments, la més implicada és l’electrònica. En aquest cas, Arnau Burdó a part d’afegir sons electrònics amb el sintetitzador i l’ordinador, també canvia la sonoritat de la tenora, modifica el seu so i el transforma, el digitalitza.
L’harmonia tampoc és tradicional, no veiem els típics I, IV, V, això vol dir que s’ha canviat l’harmonia de les cançons, ja que l’harmonia tradicional, i a més cançons populars, sempre ha sigut harmonia simple amb els típics graus tonals. En aquest cas, el conjunt modifica l’harmonia donant un caire més contemporani i ric amb harmonia.
Un dels vídeos que podem trobar a la bibliografia, també és curiosa la performance, van vestits amb túniques com si fossin frares de l’Edat Mitjana però amb instruments tots posteriors a l’època. Amb aquesta vestimenta donen la imatge de música “antiga tradicional” en honor a la temàtica i l’hibridació de músiques i instruments com a contemporani. També posen una mena de líquids en càntirs de colors i simulen com si donessin vida a un cor molt gran que hi ha al mig de l’escenari. El cor representa les arrels catalanes, la terra, les cançons populars més conegudes de Catalunya.
La música electrònica creix a Catalunya gràcies a tres forces simultànies. Primera, la creació d’una escena de clubs alternativa a la massificada de la màkina, centrada en música menys dura, que es nodreix de corrents d’avantguarda com el primer techno americà, el trance alemany o la IDM anglesa. Un club a Barcelona, Nitsa, i el seu DJ resident, que ajuden a canviar la forma d’entendre l’electrònica de tota una generació i donen pas a un relleu que capgirarà la situació i acabarà per portar l’excircuit popular a la marginalitat. Segona, la fundació del festival Sónar el 1994 i la tercera és la creació d’una xarxa de segells i artistes locals, una tasca que ha resultat difícil per les característiques del sector, en el qual el DJ és l’estrella (i no el músic). Gràcies a aquestes tres forces, la música electrònica ha tingut interès en molts més grups d’arreu de Catalunya volguent fusionar la seva música amb l’electrònica, i aquest és el cas de “Les cançons seran sempre nostres” i molts més.
En el cas de les músiques catalanes també podem trobar-hi un procés d’hibridació. La tenora, com a instrument de cobla i únicament per tocar música de cobla, tocant cançons tradicionals catalanes que han sigut sempre cantades o acompanyades amb una guitarra. Aquesta fusió dintre de la gran hibridació del grup també enriqueix molt la música catalana. Veure un grup de fusió de música tradicional catalana, música culta i electrònica, però que l’instrument solista i melòdic sigui català. S’ho van combinant amb la guitarra, llavors aquí és com la sonoritat influeix molt en les cançons. L’escoltem des d’un punt tradicional i des d’un punt contemporani, electrònic també perquè la guitarra és elèctrica, i des d’un punt clàssic quan hi escoltem el violí. Aquesta barreja de sons i músiques és el que fa enriquir al grup.
Gira del grup
“Les Cançons seran sempre nostres” guanyen el premi Teresa Rebull, gràcies aquest premi van estrenar-se a la Fira Mediterrània de Manresa aquest octubre passat. “El projecte, que connecta la música d’arrel amb la música moderna, ha estat valorat per la seva capacitat d’acostar el repertori tradicional a un públic ampli” esmenta el jurat a l’article de cases de la música.
Després d’aquest concert han actuat per tota la Catalunya i Castelló. Com per exemple: el festival “Trovam” de Castelló, el festival de música “Càntut” de Cassà de la Selva, a les Borges Blanques, Barcelona i l’últim el 30 de desembre al cafè del teatre de Lleida. Des d’aquell dia no s’han tornat a manifestar a les xarxes ni hi ha més notícies noves del grup o pròxims concerts programats.
Links
https://www.regio7.cat/cultures/2018/04/18/cancons-seran-sempre-nostres-darnau/471070.html https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/blog-de-nit/jaume-ayats-comenta-el-llibre-explicam-una-canco/audio/362087/
http://www.wikiwand.com/ca/Arnau_Tordera_i_Prat
https://www.youtube.com/watch?v=LemV5zHHu-k , https://www.youtube.com/watch?v=zmly9MSLZrc
és mediterrani 