Anàlisi d’un projecte d’hibridació entre el flamenco i la música tradicional de la India islàmic
Jaume Moragues, Gerard Serrano, Albert Caro
ESMUC 2021
FLAMENCO
ORIGEN
Hi ha moltes teories sobre l’origen del flamenco ja que al ser una música de tradició oral és molt difícil definir uns responsables i unes dates concretes. El que podem afirmar amb seguretat és que el gènere s’origina a la regió de la baixa Andalusia, on abans hi haurien viscut i conviscut diverses cultures, com la fenícia, romana, àrab, jueva i cristiana. Fruit de la suma d’aquestes influències es formaria el folklore popular andalús, d’on es creu que beuria el flamenco.
Seria cap a finals del segle XVIII quan tenim els primers documents que permeten fixar els inicis del que actualment anomenem flamenco, tot i que lògicament el gènere ja venia gestant-se des de temps enrere.
És important senyalar el paper del poble romaní en l’origen del flamenco, ja que en general se’ls considera responsables de la creació i difusió d’aquest art. Es creu que els roma van arribar del nord de la índia, passant per Egipte i l’est d’Europa, transportant també la seva pròpia cultura. Seria, una comunitat terriblement marginada socialment molt dedicada a professions artístiques o d’artesania. Això fa que, inicialment en un context familiar íntim, sorgeixin manifestacions artístiques com una necessitat d’expressar les penúries i injustícies viscudes per un poble oprimit. En aquest context, on es barregen les manifestacions compartides de romanies i classes baixes andaluses, és on neix el flamenco.
Entre el 1870 i el 1920 es parla de l’Edat d’Or del flamenco, ja que apareixen els cafès cantantes, que seran els espais que permetràn la popularització d’aquesta expressió artística. Serà en aquest moment on apareixen també els primers mestres creadors d’alguns cantes que començaràn a construir el repertori d’aquesta tradició.
Imatge d’un espectacle a un cafè cantant de Sevilla.
GEOGRAFIA
Les àrees geogràfiques més actives en el desenvolupament del flamenco seràn sobretot la província de Cadis i Sevilla, destacant les ciutats de Cadis, Jerez i Sevilla, però també d’altres com el Puerto de Santa Maria, Alcalà, o Utrera entre moltes. Aquests serán centres on es desenvoluparan soleares, seguiriyas, cantiñas, tanguillos, tangos, bulerias entre d’altres.
Per altra banda a Huelva i la zona del llevant andalús s’originarán uns cantes propis, el fandango i els cantes de levante (minera, cartagenera, taranto etc.) respectivament.
Mapa de la geografia dels cantes flamencos.
CARACTERÍSITIQUES MUSICALS
En primer lloc, és important partir de la base que el flamenco és un art molt ampli en el que s’hi emmarquen diferents estils o palos, que es diferencien pel ritme, l’harmonia i la melodia i se solen atribuir a àrees geogràfiques o a intèrprets molt representatius, fins i tot en alguns casos creadors.
Sistema musical del flamenco.
Un element clarament significatiu en aquesta música és el ritme, que el classifiquem en diferents tipus de compàs. Els flamencos mesuren la seva música en compàs binari, ternari, i el característic compàs d’amalgama de 12 temps (3+3+2+2+2), sobre el que s’han constituït palos molt significatius com la Soleá, Seguiriya, Bulerías o Cantiñas.
Pel que fa a l’harmonia, trobem cantes que s’acompanyen en mode major i en mode menor, però el més popular és el mode flamenco o mode frigi, que s’articula sobre la cadència andalusa, per exemple La-Sol-Fa-Mi, on Mi enlloc de ser el 3er grau de Do major passa a ser el I grau i per tant el centre tonal.Les lletres del cante poden tenir temàtiques molt variades, però és cert que cada palo té el seu caràcter. Així com hi ha palos com la seguiriya que tan sols són cants de tristesa, de lament, de mort etc. també n’hi ha d’altres com la buleria, els tangos o les alegrias, que són cantes més festius, alegres, de caràcter despreocupat, on apareix la burla, la ironia, el doble sentit etc.
Formalment el flamenco es constitueix de tres elements bàsics, i aquests són el cante, la guitarra i el baile. Actualment, gràcies a la curiositat d’alguns artistes per experimentar, podem trobar-hi instrumentació afegida, principalment de percussió. En general s’estableix un diàleg entre guitarra i cante i les estructures solen alternar parts de guitarra com introduccions, interludis amb variacions o falsetas de guitarra amb lletres de cante. Quant hi ha baile a més, el tempo sol ésser més lent, per donar marge al virtuosisme del bailaor/a i hi ha algunes seccions especials sobre les que es desenvolupa la coreografia.
QAWWALI
El qawwali és un estil musical cantat propi del sufisme[1], pel que podem afirmar que és un cant devocional amb instrumentat, propi al Punjab (“regió dels 5 rius”). Tot i que avui dia s’ha vist desproveït de la seva espiritualitat, degut a la promoció que n’ha fet la indústria del world music gràcies a la seva creixent popularitat a occident, la religió hi és present encara: els intèrprets de qawwali pretenen fer arribar als seus oients a l’èxtasi i així assolir la comunió espiritual amb el profeta Al·là.
Mapa topogràfic de la regió del Punjab (Pakistan i part del nord de l’Índia)
- [1] Doctrina religiosa ascètica i mística del islamisme que es practica a l’Índia (regió del Panjab), de caràcter heterodoxe i panteísta, que es caracteritza per aspirar a la unió mística amb Allah a través de l’amor diví i el cultiu del cor.
ORÍGENS
El nom qawwali (del urdú قوالی) ve del verb àrab qaul (“parlar”) i els cantants -que són exclusivament masculins- reben el nom de qawwal (قوال). Realment tot l’elenc de músics del grup esta format per homes, doncs és una tradició patriarcal que es transmet del pare al fill, generació rere generació de manera oral.
L’origen d’aquest gènere es remunta al segle XIII, quan el compositor i erudit Amir Khusraw (1253-1325) va combinar la tradició poètica persa del ghazal amb la literatura oral del sud de l’Àsia i alguns himnes populars.
FORMA
S’estructura en tres parts: recitat de texts sagrats, una part instrumental i el cant devocional (recitat en àrab, hindú, panjabi o urdú).
Mentre un cantant recita els versos i gesticula amb les mans (particularitat de la música hindustànica), l’altre improvisa en forma de responsori; llavors la veu solista -qui dirigeix el conjunt-, fa cantar una tornada als membres del cor. Normalment comença amb un tempo lent que accelera i torna a decaure.
La repetició i grau de intensitat seran els factors que provoquin aquest èxtasi grupal -conegut amb el nom de fana– al qual es pretén arribar per mitjà de l’experiència col·lectiva: com ho fa la percussió africana o el vudú. Les actuacions poden durar fins a dues hores durant les quals els músics toquen simfonies prodigioses o improvisen fins que no poden més: i part de l’auditori acaba submergit en un estat quasi de trànsit espiritual. Per altra banda, des de finals del s.XX que s’ha exportat en major quantitat el subgènere qawwali filmi -finançat per Bollywood-, que es caracteritza per la temàtica romàntica, trencant així amb lo religiós i amb la rel·lació espectacle-espectador.
Entre els intèrprets actuals que han contribuït a la seva popularització i exportació estan els germans Sabri, l’hereu Amjad Farid Sabri (assassinat per l’EI), la familia Fateh Ali Khan i les germanes Nooran, Jyoti i Sultana, famoses pel seu pas per MTV Índia i la seva aparició en nombroses pel·lícules de Bollywood, essent les úniques representants femenines d’un estil musical que sempre ha estat reservat als homes.
El qawwal Nusrat Fateh Ali-Khan durant una actuació (1997)
INSTRUMENTACIÓ
Sempre hi ha una veu solista i un cor secundari (que canten les tornades com també acompanyen amb palmes) i un acompanyament rítmic-harmònic constituït bàsicament per: l’harmònium (orgue portàtil) i un grup de percussió amb dholak i/o tabla.
Fotografia promocional de l’agrupació pakistaní “Riyaaz Qawwali”
Des de la perspectiva musical, el qawwali es basa en el mateix marc melòdic del raga hindú i en la mateixa mètrica i patrons rítmics del tala i utilitza una estructura formal similar a la cançó khayal (gènere clàssic hindustànic). Així, el qawwali es presenta com una barreja d’estrofes mètriques de ritme isocrònic i improvisacions vocals rítmicament molt flexibles, en les quals el solista fa un ús extensiu del melisma.
ACTUALITAT
Tot i que els fundadors del Pakistan consideraven el qawwali com una part essencial de la identitat nacional al ser durant molts anys un element de cohesió social: antigament els habitants es reunien en mausoleus sufís per asistir a concerts; actualment es troba amenaçat per grups d’extremistes talibans (ciutadans del mateix Pakistan) i pel poc interès que mostra la joventut del país.
L’economia en declivi del país també hi afecta indirectament, ja que la classe mitja té ara menys poder adquisitiu i no es pot permetre contractar grups de música qawwali pels casaments i aniversaris.
El qawwali va viure la seva “edat daurada” als anys 70, quan els germans Sabri actuaven arreu del món, donant a coneixer aquest espectacle. Més tard, quan va morir Ghulam Sabri (1994), el seu fill Amjad va ocupar el seu lloc, seguint així la tradició patriarcal paquistaní i va fer-se molt famós: “era com una estrella de rock”, – recorda el periodista i músic Ali Raj.
Amjad Farid Sabri va ser assassinat a Karachi l’any 2016, tirotejat per uns motoristes a plena llum del dia. La creixent pressió per part dels talibans i d’Estat Islàmic, que consideren el sufisme una pràctica heretge al venerar a sants i associant el culte amb la música, són els que han perpetrat l’ús de la violencia i els que estan conduïnt el qawwali a l’extinció.
QAWWALI FLAMENCO
Un cop vistes les dues músiques per separat, és el moment d’endinsar-nos en el projecte que fusiona aquests gèneres musicals. Aquest projecte va ser impulsat pel Taller de músics l’any 2006 en el festival Grec de Barcelona i va tenir a Chicuelo com a director musical. Hem pogut fer unes preguntes al Chicuelo de diferents aspectes del projecte que ens han ajudat molt a entendre com va ser l’experiencia.
El primer que ens vam preguntar és quins són els aspectes en comú que podem trobar en les dues músiques per pensar en fer un projecte fusionant-les. Això és el que ens va dir Chicuelo:
“Vi que había una relación porque la música de ellos pues tiene unos melismas así aflamencaos, esas novenas bemoles, esas cadencias andaluzas (por decirlo de alguna manera) que compartimos con ellos. Y también el sentimiento, la energía y en algunas cosas la rítmica también. Se trataba de hilvanar eso, de coger temas que ellos tuvieran por la mano y nosotros adecuar a ese ritmo y a esa armonía algún palo del flamenco. La verdad es que fue muy interesante y así se hizo.”
D’aquest projecte s’han fet diferents concerts i un disc anomenat “Qawwali flamenco”, on participen diversos artistes flamencs molt reconeguts com Duquende o Miguel Poveda. També van comptar amb la col·laboració de Faiz Ali Faiz, un músic molt important en el món Qawwali. Hem preguntat al Chicuelo com va ser aquesta comunicació entre els artistes:
“Al principio fue un poco complicado porque ellos no hablaban castellano, nosotros no hablábamos paquistaní […]. Teníamos que utilizar 2 traductores, uno al francés y el otro del francés al paquistaní. Se hizo un poco complicado, pero al final viendo el resultado y la implicación de todo el mundo pues la verdad que fue una experiencia muy bonita y de la que nos alegramos mucho realmente.”
Disc Qawwali Flamenco
En aquest treball hem utilitzat el concert que van fer a París en el festival de Saint Denis el 27 juny de 2013 (link a la biografia) per a analitzar com integraven aquestes musiques.
Espectacle Qawwali Flamenco a París
La instrumentació que veiem en el concert per part dels flamencs és: Percussió (Isaac) 2 cantaores (Tomás de Perrate i David Lagos) 1 cantaora (Carmen de Linares) Guitarra flemenca (Chicuelo). De part del grup Qawwali trobem unas tablas, 2 veus i 2 harm`nium que cantaven també.
Analitzant el concert hem vist quines estratègies han utilitzat per integrar el Qawwali al flamenc. El primer que veiem es que al concert predominen els palos de compàs binari o quaternari: Taranto, Rumba, Cancion – Bolero, Tientos. L’únic moment que fan un número en compàs de bulería són uns Jaleos que comença cantant Carmen de Linares i que després el cantant Qawwali adapta el seu cant al ritme flamenc. Un moment on veiem una adaptació molt interessant de la tradició flamenca al Qawwali és al minut 1:28:00, on els músics Qawwalis estan tocant en compás binari, y els flamencs adapten unes lletres de seguiriyas que tenen un compàs completament diferent. Un recurs que utilitzen vàries vegades en el concert és adequar melodies del Qawwali al flamenc convertint-les en “estribillos” d’aquesta manera creen un fil conductor que uneix les dues músiques.
Hem preguntat al Chicuelo com va ser el treball musical d’integrar les dues músiques:
“Pues el reto más difícil era que, bueno como ellos improvisan mucho era muy difícil encontrar donde empastar con ellos, porque hacían una especie de estribillos, pero era casi imposible saber dónde iba a caer ese estribillo, donde venía o donde podíamos entrar. Esos pequeños secretos que ellos utilizaban pues eso es lo que se hizo más complicado, ver donde enlazar nuestra parte con la de ellos y que fuese una pieza bien hilvanada, que no se notara que ellos terminaban y nosotros empezábamos, sino que fuese algo más en conjunto. Esa fue la parte más complicada pero a base de escucharlos muchos y en los ensayos, pues ir dando con los códigos esos de ellos. También mirándolos mucho, viendo su mano como mandaba a sus compañeros y como hacía él para ver que terminaba un trozo y empezaba el otro. Estando muy atento con la caña siempre ahí preparada sabes? Después con los del otro lado, con el Miguel (Poveda) y con el Duquende igual. Eso fue lo más complejo”
CONCLUSIONS
Durant el treball hem vist com dues músiques tradicionals tan allunyades han pogut crear vincles i compartir un espectacle molt potent. Veiem que aquestes músiques comparteixen molts elements, i que signifiquen coses semblants per aquells que les interpreten. Creiem que aquests espectacles són molt importants per donar a conèixer diferents tipus de música tradicional, construir ponts entre cultures i així que s’enriqueixin mútuament.
BIBLIOGRAFIA
· RASHID, Hussein (2017): “Qawwali and the Art of Devotional Singing”. Asia Society
· O’NEILL, Susi (2017): “Qawwali: Music of the Sufis”. Pilot Guides.
Concert: Faiz Ali Ensemble, Carmen Linares, Chicuelo – Qawwali Flamenco
->https://www.france24.com/es/20180426-el-qawwali-una-musica-sufi-amenazada-de-desaparicion-en-pakistan ->https://www.bbc.co.uk/programmes/articles/5Plm8bBlBd7wXjZN2zdb8Fm/a-beginners-guide-to-qawwali-music
->https://delphipages.live/filosofia-y-religion/arte-sacro-y-musica/qawwali
és mediterrani 