LA SARDANA

Marc Soler i Gerard Montsech

ESMUC 2021-2022

La sardana és una dansa popular catalana considerada el ball nacional de Catalunya. És una dansa col·lectiva que ballen homes i dones agafats de les mans formant una rotllana, i puntejant amb els peus els compassos de la música interpretada per la cobla. El nom pot fer referència tant al ball com a la música.

Per a ballar la sardana, un nombre indeterminat de dansaires formen una rotllana agafats per les mans i mirant al centre, ballant cap a dreta i esquerra amb un tempo bastant estable, amb un aire sovint lent i concentrat, en alguns moments més animat. Els components de la rotllana han de ser preferiblement parelles formades per home-dona, però només cal un mínim de dues persones agafades de les mans per a considerar que ja han creat una rotllana. La sardana és una dansa no excloent, de manera que qualsevol persona i en qualsevol moment del ball pot afegir-se individualment o en parella a la rotllana (llevat que es tracti d’un concurs o una exhibició). Tanmateix, existeix la colla sardanista organitzada com a grup estable, semblant a l’esbart dansaire.

HISTÒRIA

L’origen de la sardana és desconegut. La seva forma, la manera de ballar-la, el fet d’agafar-se de les mans, denoten, segons alguns autors, una antiguitat que es pot remuntar a èpoques pre-romanes. Per això són tan abundants les llegendes que fixen el seu principi a l’antiga Grècia, on les danses circulars, donant-se les mans, ja abundaven, segons es desprèn d’algunes representacions escultòriques. Posteriorment van ser adoptades per pobles ibèrics i ballades a les riberes de la Mediterrània. Sense arribar al mateix grau de normalització coreogràfica i elaboració instrumental, similars danses circulars enllaçades en compàs de 6/8 es troben també en altres zones de Provença, Galícia, Astúries, Castella i Portugal.


També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l’historiador Josep Pella propugna l’origen remot de la sardana amb les narracions de les danses en cercle, que «corresponen de ple a la cultura anatòlica» i també, «és conegut que les maneres musicals romana d’Orient i grega venen d’Anatòlia» concloent amb «de fet, el poble ibèric de les costes dels Països Catalans va conèixer danses rítmiques afins a la sardana», i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).
Tot i que la denominació sardana com a ball apareix ja al segle xvi, no es té informació de com era aquest ball ni tan sols amb els documents que la citen fins al segle xix. Així doncs és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana, amb el contrapàs.


El contrapàs, estès sobretot per les comarques pirinenques i nord-occidentals de Catalunya, era una dansa semilitúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, que representava l’organització jeràrquica i social d’una comunitat. Els balladors ballen en semicercle i el primer ballador de l’extrem esquerre domina el grup, impulsant-los a fer passes més o menys llargues, amb l’objectiu d’acabar al mateix lloc on ha començat. Si s’aconsegueix aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure el contrapàs. La jornada de ball contenia diverses seccions i figures, una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana.


Aquesta dansa, molt rudimentària i monòtona, acompanyada per instruments populars diferentment escollits segons la comarca, es va estenent, a principis del segle passat, amb les primeres «sardanes curtes» que no van ser més que la vitalització de certs ritmes que després van constituir la base de la veritable sardana que en la seva forma més primària o «curta» es va ballar tant al Rosselló com a l’Empordà i la Garrotxa. El vincle d’unió entre l’Empordà i el Rosselló es va concretar gràcies al creador de l’actual sardana, Pep Ventura, que va aconseguir l’ampliació i enriquiment de l’extingida «sardana curta».
La sardana, amb les seves peculiars característiques coreogràfiques i de comptabilitat i distribució dels passos, venia ballant-se des de temps immemorials a l’Empordà i comarques gironines veïnes, diferenciant-se tan sols de la forma actual en què, mentre en aquesta les dues parts fonamentals, curts i llargs, consten d’un nombre variable de compassos -dins d’uns límits prudencials- en la seva forma coreogràfica primitiva els curts constaven sempre de vuit compassos i els llargs de setze. En el seu aspecte musical aquestes sardanes estaven constituïdes per dues fases de vuit compassos, en compàs binari compost, que es repetien, donant així lloc coreogràficament a dues tandes de curts i una de llargs. En total, sumades totes les repeticions (l’ordre i nombre era idèntic a l’actual) aquestes sardanes constaven de noranta-sis compassos i la seva durada no arribava per tant als dos minuts.
Durant el segon terç del segle xix la sardana curta experimentà una progressiva modificació i es va allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies comencen a copiar el model d’òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no poden acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s’acaba la música. Per contextualitzar aquest canvi, cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components i no eren professionalitzades. Això feia que els agradés incloure músiques de moda d’aquella època per a fer el ball més popular i festiu. La sardana curta va representar una nova actitud social, posant la sardana com a nou ball de moda, per contra de l’antic contrapàs.


El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor Pep Ventura (1817-1875) que reforma l’estructura musical (bàsicament allargant la sardana) i reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura fou sens dubte el principal responsable que la sardana s’afirmés i propagués a finals del segle xix, especialment per les comarques empordaneses, on ell tenia els seus orígens familiars. Pep Ventura no va ser només el que va concretar les essències de la sardana actual, sinó que va donar forma, caràcter i proporcions completament definides i encara acceptades ara com a base incommovible de la genuïna dansa de Catalunya.


D’aquesta manera, la sardana, que fins a mig segle xix era simplement una senzilla dansa campestre concebuda exclusivament per fer ballar, a partir de Pep Ventura, amb les modificacions en l’afinació i el perfeccionament dels instruments d’abans, va esdevenir una peça musical susceptible de ser escoltada amb emoció. Aquestes dues tendències fonamentals es perpetuaren amb múltiples facetes intermèdies i varietat de matisos.


Va ser amb un altre empordanès, Miquel Pardàs, que la sardana va tenir el seu primer autèntic coreògraf. Pardàs va ser un consumat dansaire popular de Verges, de la mateixa edat de Pep Ventura, que va aplicar la seva imaginació a establir la nomenclatura de passos adequats a la rica i polifònica sardana llarga. Va publicar a Figueres el que es coneix com el primer Mètode per apendre de ballar sardanes llargues. Amb el coneixement del nou mètode per a repartir s’aconsegueix major difusió d’aquest nou estil de sardana, tot i que era poca la gent que aconseguia treure les sardanes, la qual cosa era motiu de lluïment envers la resta de dansaires.


Durant el primer quart del segle xx hi ha una intensa activitat sardanista. Sorgeixen ateneus, casals i associacions que es reuneixen periòdicament i amenitzen les trobades amb cançons populars i ballades de sardanes. La dansa va arrelant en la consciència col·lectiva com a símbol de solidaritat i germanor, a més a més s’hi afegeixen interessos polítics i intel·lectuals que l’aniran convertint en la dansa nacional de Catalunya.

També hi ha qui veu en la sardana orígens ancestrals. Així, l’historiador Josep Pella propugna l’origen remot de la sardana amb les narracions de les danses en cercle, que «corresponen de ple a la cultura anatòlica» i també, «és conegut que les maneres musicals romana d’Orient i grega venen d’Anatòlia» concloent amb «de fet, el poble ibèric de les costes dels Països Catalans va conèixer danses rítmiques afins a la sardana», i la identifica basant-se en la semblança de la sardana que llavors es ballava (sardana curta), amb les hores del dia (8 compassos de curts a la nit i 16 compassos de llargs durant el dia).

Tot i que la denominació sardana com a ball apareix ja al segle xvi, no es té informació de com era aquest ball ni tan sols amb els documents que la citen fins al segle xix. Així doncs és a partir del segle xix que es considera que es crea la sardana, amb el contrapàs.

El contrapàs, estès sobretot per les comarques pirinenques i nord-occidentals de Catalunya, era una dansa semilitúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, que representava l’organització jeràrquica i social d’una comunitat. Els balladors ballen en semicercle i el primer ballador de l’extrem esquerre domina el grup, impulsant-los a fer passes més o menys llargues, amb l’objectiu d’acabar al mateix lloc on ha començat. Si s’aconsegueix aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure el contrapàs. La jornada de ball contenia diverses seccions i figures, una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana.

Aquesta dansa, molt rudimentària i monòtona, acompanyada per instruments populars diferentment escollits segons la comarca, es va estenent, a principis del segle passat, amb les primeres «sardanes curtes» que no van ser més que la vitalització de certs ritmes que després van constituir la base de la veritable sardana que en la seva forma més primària o «curta» es va ballar tant al Rosselló com a l’Empordà i la Garrotxa. El vincle d’unió entre l’Empordà i el Rosselló es va concretar gràcies al creador de l’actual sardana, Pep Ventura, que va aconseguir l’ampliació i enriquiment de l’extingida «sardana curta».

La sardana, amb les seves peculiars característiques coreogràfiques i de comptabilitat i distribució dels passos, venia ballant-se des de temps immemorials a l’Empordà i comarques gironines veïnes, diferenciant-se tan sols de la forma actual en què, mentre en aquesta les dues parts fonamentals, curts i llargs, consten d’un nombre variable de compassos -dins d’uns límits prudencials- en la seva forma coreogràfica primitiva els curts constaven sempre de vuit compassos i els llargs de setze. En el seu aspecte musical aquestes sardanes estaven constituïdes per dues fases de vuit compassos, en compàs binari compost, que es repetien, donant així lloc coreogràficament a dues tandes de curts i una de llargs. En total, sumades totes les repeticions (l’ordre i nombre era idèntic a l’actual) aquestes sardanes constaven de noranta-sis compassos i la seva durada no arribava per tant als dos minuts.

Durant el segon terç del segle xix la sardana curta experimentà una progressiva modificació i es va allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies comencen a copiar el model d’òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no poden acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s’acaba la música. Per contextualitzar aquest canvi, cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components i no eren professionalitzades. Això feia que els agradés incloure músiques de moda d’aquella època per a fer el ball més popular i festiu. La sardana curta va representar una nova actitud social, posant la sardana com a nou ball de moda, per contra de l’antic contrapàs.

El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor Pep Ventura (1817-1875) que reforma l’estructura musical (bàsicament allargant la sardana) i reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura fou sens dubte el principal responsable que la sardana s’afirmés i propagués a finals del segle xix, especialment per les comarques empordaneses, on ell tenia els seus orígens familiars. Pep Ventura no va ser només el que va concretar les essències de la sardana actual, sinó que va donar forma, caràcter i proporcions completament definides i encara acceptades ara com a base incommovible de la genuïna dansa de Catalunya.

D’aquesta manera, la sardana, que fins a mig segle xix era simplement una senzilla dansa campestre concebuda exclusivament per fer ballar, a partir de Pep Ventura, amb les modificacions en l’afinació i el perfeccionament dels instruments d’abans, va esdevenir una peça musical susceptible de ser escoltada amb emoció. Aquestes dues tendències fonamentals es perpetuaren amb múltiples facetes intermèdies i varietat de matisos.

Va ser amb un altre empordanès, Miquel Pardàs, que la sardana va tenir el seu primer autèntic coreògraf. Pardàs va ser un consumat dansaire popular de Verges, de la mateixa edat de Pep Ventura, que va aplicar la seva imaginació a establir la nomenclatura de passos adequats a la rica i polifònica sardana llarga. Va publicar a Figueres el que es coneix com el primer Mètode per apendre de ballar sardanes llargues. Amb el coneixement del nou mètode per a repartir s’aconsegueix major difusió d’aquest nou estil de sardana, tot i que era poca la gent que aconseguia treure les sardanes, la qual cosa era motiu de lluïment envers la resta de dansaires.

Durant el primer quart del segle xx hi ha una intensa activitat sardanista. Sorgeixen ateneus, casals i associacions que es reuneixen periòdicament i amenitzen les trobades amb cançons populars i ballades de sardanes. La dansa va arrelant en la consciència col·lectiva com a símbol de solidaritat i germanor, a més a més s’hi afegeixen interessos polítics i intel·lectuals que l’aniran convertint en la dansa nacional de Catalunya.

CARACTERÍSTIQUES SOBRE LA SARDANA

Formació musical: Cap a 1840 va descobrir que a Perpinyà es ballava al so d’un nou instrument, la tenora, versió molt més perfecta, dúctil i expressiva dels medievals, guerrers i camperols instruments. Ventura va aconseguir imposar la tenora a Figueres, incorporant l’acompanyament de la «sardana llarga» que va tenir, a partir de llavors, una preponderància extraordinària. En poc temps, a aquest acompanyament (que acostumava a limitar-se al tiple o «prima» una altra rudimentària derivació del flabiol), la cornamusa, el flabiol i el tamborí es van incorporar altres instruments de les orquestres de ball populars, els cornetins, els fiscorns i el contrabaix, quedant formada la veritable cobla de sardanes que Pep Ventura va establir en onze instruments, dues tenores, dos tibles, dues trompetes, dos fiscorns, un trombó, el contrabaix, el flabiol i el petit tamborí rítmic.

Característiques de la dansa: 

  • Curts: Habitualment té un nombre senar de compassos, de setze a quaranta-cinc, i es caracteritza pel fet que en aquestes tirades els balladors mantenen els braços avall. En el primer compàs de la tirada de curts el peu esquerre s’avança, fa un punt a terra i retrocedeix. En el següent compàs el ballador es desplaça cap a la dreta i seguidament marca un nou punt amb la dreta. El segueix un nou desplaçament i punt cap a l’esquerra i així successivament alternant la dreta i l’esquerra. Cada quatre compassos, doncs, es torna al mateix lloc. Dins una mateixa sardana la tirada de curts és única i es repeteix la mateixa melodia les tres vegades que sona.
  • Llargs: Habitualment té un nombre senar de compassos, de cinquanta-cinc a noranta-cinc (en algunes sardanes, excepcionalment poden superar els cent compassos), i en aquest cas els balladors alcen els braços. Els desplaçaments a dreta i esquerra són idèntics a la tirada de curts, la diferència és que en els llargs el nombre de punts a marcar és tres, en lloc d’un. Així doncs, cada vuit compassos es torna al mateix lloc. Dins una mateixa sardana la tirada de llargs és única i es repeteix la mateixa melodia les quatre vegades que sona.
  • Introit: Cada sardana s’obre amb un curt refilar de flabiol acabat amb un toc de tamborí que serveix per a anunciar als balladors que la sardana està a punt de començar.
  • Contrapunt: Abans de l’última tirada hi ha una petita pausa del ball, en la qual els balladors abaixen els braços, mentre el flabiol toca de nou unes breus notes com a solista.
  • Comptar: La primera i segona tirada tant de curts com de llargs es ballen d’una manera continuada, sense acabar amb els peus junts al final de cada tirada (només cal acabar amb els peus junts al final de les segones tirades). La primera raó per la qual es fa d’aquesta manera és per comptar quants compassos té la tirada de curts i la de llargs respectivament, per tal de poder repartir la sardana. La segona raó és per poder interpretar-la.
  • Interpretar: Cal memoritzar en quins compassos hi ha canvis de ritme, per tal de ballar pausadament o saltar segons la música. Podem distingir clarament dos tipus de salt durant la sardana, tot i que la interpretació dependrà de cada sardana i ballador el salt petit i l’amunt. El salt petit acostuma a ser un fragment posterior a la presentació del tema musical per part de la tenora en el qual els tibles tenen una melodia de caràcter picat que es reflecteix amb aquest pas interpretatiu de la colla, idèntic a l’amunt però, tal com indica el nom, més petit, i l’amunt acostuma a ser el tema presentat per la tenora a l’inici dels llargs quan sona interpretat per tota la cobla, lògicament amb un volum fort. Mentre es punteja se salta 3 cops per compàs, que corresponen aproximadament a dues corxeres i una negra.
  • Repartir: Una vegada comptada la tirada de curts i de llargs es diu que el ballador ja sap quan «tiren els curts i els llargs». Amb el coneixement d’aquestes dues xifres ja es pot «repartir la sardana», la qual cosa significa calcular quants passos de curts (passos de «dos») i de llargs (passos de «tres») cal fer al final de cada tirada per acabar-la amb els peus junts i a l’esquerra. (L’estil selvatà es diferencia de l’estil empordanès, que és el més estès, perquè en lloc d’acabar a l’esquerra, acaba a la dreta.)
  • Cop final: Acabada la sardana, encara al darrer compàs de la darrera tirada de llargs, la cobla toca el darrer acord amb un cop sec, en el qual els balladors avancen els braços en direcció al mig de la rotllana en senyal de comiat.

EXEMPLES AUDIOVISUALS

En aquest vídeo es veu una sardana completa (set tirades) ballada per la colla campiona de Catalunya, la Colla Violetes del Bosc.

En aquest vídeo es pot veure una cobla tocant una sardana de concert (dos curts i dos llargs).

A mida que han anat passant els anys la música de les sardanes s’ha anat adaptant als nous estils compositius i ha deixat de ser tant clàssica. En el següent exemple es pot comprovar com s’ha adaptat als “nous temps” amb una sardana de concert.

BIBLIOGRAFIA

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sardana

Entrevista a Anna Costal

Entrevista a Jordi Molina

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s