Canto a tenore

Martí Virgili, Pau Barniol, Sergi Masalias

ESMUC 20-21

Història

El canto a tenore és un estil de cant popular polifònic característic de l’illa de Sardenya (Itàlia), particularment a la regió de Barbagia, encara que algunes altres subregions sardes donen exemples d’aquesta tradició. També és de gran importància en la tradició local, tant perquè és una expressió artística original i autòctona, com també perquè és una expressió social del món agro-pastoral, estrat social caracteritzant fortament de l’illa.

Ara que ja s’ha fet la descripció del què és el canto a tenore, proseguirem a explicar la història, començant pel naixement i evolució d’aquest cant popular polifònic de Sardenya, però abans hi ha una cosa a destacar, i és que aquest cant tradicional és una de les formes més antigues de polifonia vocal conegudes arreu del món.

Pel que fa els orígens, la informació que es té és massa vaga per permetre una datació exacte del naixement. Tot i així, es creu que les veus s’inspiraven originalment en els sons de la natura: el contra basat en el blat de l’ovella, el bassu en el queixal d’una vaca i el mesu oghe imita els sons del vent que bufa. Segons alguns, el líder del cor, el solista, cantava poemes que significaven que l’home era capaç de governar la naturalesa. Les veus que caracteritzen de forma particular el cant són les dues més greus, el baix i el contralt, que tenen un so gutural (aspre).

Per altra banda, les primeres evidències històriques d’alguna cosa semblant al canto a tenore, són de finals del segle XVII, mentre que es poden trobar referències més detallades durant el segle següent, en obres d’escriptors com Giovanni Spano,  “Ortografia Sarda nazionale” del 1840.

Des dels començaments i enguany, aquest cant polifònic s’empra en ocasions informals, ja sigui en bars (tzilleris), per a festes (religioses, civils, familiars) com podria ser un casament i durant els “spuntini” (literalment menjars) o reunions de convivència amb amics generalment al camp. Tanmateix, també es troba en esquilades d’ovelles o el carnaval barbarici. En canvi, les serenates nocturnes van caure en desús.

Al mateix temps, en les darreres dècades s’ha desenvolupat una escena semiprofessional que ha vist néixer grups permanents que actuen a l’escenari durant festes, espectacles i concerts, fins i tot amb grups folklòrics, tant a Sardenya com a tot el món, comercialitzant i adaptant-se a les tendències actuals, donant a conèixer aquest tipus de música tan característica de l’illa de Sardenya dels darrers segles.

Actualment, el canto a tenore ha tingut gran visibilitat gràcies a que l’any 2005, la Unesco va fer una proclamació providencial i oportuna per a la salvaguarda del canto a tenore, que a partir dels anys seixanta corria un gran risc d’extingir-se. Concretament, la Unesco va proclamar el canto a tenore dels pastors de la illa de Sardenya com a Patrimoni Oral Intangible de la Humanitat.

Característiques sobre la vocalitat

“El Canto a tenore” És un tipus de vocalitat multipart que és denominat com a cant pastoral a la regió de Sardenya. Aquesta pràctica és realitzada per a quatre veus masculines a capella. Les diverses veus podrien ser agrupar segons el rol que fan.

Acompanyament                                                                            

L’acompanyament no conté lletra i no hi ha un moviment harmònic determinat com a tal. Simplement l’acompanyament es basa en un sol acord on l’interès recau sobre la resolució de la tercera. L’únic moviment harmònic d’aquest tipus de música és el canvi de to, normalment a un to per sobre de l’original. Tot i que, en música més recent podem trobar cadències com IV, V, I o V, I a part del canvi de to.

Les veus que conformen l’acompanyament són les següents:

  • Bassu. Ús del recurs tècnic vocal, el cant gutural, fa el paper de baix, interpreta la nota fonamental de l’acord. La veu del Bassu, normalment està composta per uns recursos fonètics característics en funció de la regió de Sardenya. Que són: Sèneghe[Ͻ], [o] i [u]. El fonema [a] (Orgosolo o Orosei)
  • Contra.També fa ús del cant gutural. Intervàlicament la veu es situa una cinquena per sobre de la veu del Bassu, tot i que de forma molt puntual i esporàdica canvia aquest interval per una sisena, fet que dóna una una mica més de llibertat de moviment a la pròpia veu. Fonèticament: [a] o [e], [Ə] (En funció de la regió també)
  • Oche. La veu que té més llibertat dins el rol d’acompanyament[1], encarregada de completar l’acord amb la tercera. La seva configuració fonètica és similar a la veu del Contra.

Solista

Rep el nom de Mesu oche, té el rol de solista dins la formació. La seva part conté lletra i conforma gairebé tot el contorn melòdic. Les característiques més destacables de la veu són:

To nasal molt timbrat, veu projectada, vibrada i en determinats intèrprets ús del tremolo. La melodia és melismàtica amb un ampli ventall de inflexions i ornamentacions.

Característiques generals del conjunt                                                

Anàlisis espectral

Una característica de l’acompanyament és que apareix una combinació de diversos formants[2] de la veu, fet que resulta en un to punyent molt particular i un so metàl·lic amb una riquesa molt àmplia sobre l’espectre sonor. Sobretot fa èmfasi sobre les freqüències més sensibles a l’oïda humana, cosa lògica, pensant que és una música de carrer i que no té possibilitat d’amplificació per ser escoltada.

Sobre aquesta línia també podem dir que aquesta combinació i alteració sobre els harmònics per naturalesa, crea en moments donats una vocalitat peculiarment diferent, un cant d’harmònics, on una sola veu intensifica un dels seus harmònics i com a conseqüència és percebuda com dues notes diferents.

El cant d’harmònics està estretament relacionat amb el cant gutural, ja que en essència el cant gutural també és una alteració dels harmònics naturals, tot i que aquests harmònics són usats d’una altra manera i el resultat és diferent.

Afinació

L’afinació de l’acompanyament és pura. És a dir, la relació entre les diverses notes que fan les veus és un ràtio pur, corresponent a la sèrie d’harmònics. A partir de la nota de referència del bassu, el contra afegeix la quinta 2 centèsimes de to per sobre del nostre sistema temperat i l’oche en rebaixa 14 de la tercera major occidentalitzada.

Aquesta peculiaritat unifica les tres veus en un únic so, i és exposat amb força i presència degut a la seva riquesa espectral esmentada anteriorment.

Òbviament aquesta afinació constant mantinguda en el temps amb extrema precisió requereix d’una tècnica i una atenció molt aguda. És per això que la disposició en l’espai dels intèrprets que realitzen l’acompanyament és tan important i crida tant l’atenció.

Posició

Contrastant amb la organització genèrica del cor occidental, el “Canto a Tenore” té una disposició diferent, pròpia, on els intèrprets que tenen el rol d’acompanyament s’aproximen molt entre ells i es disposen en semicercle. Aquest posicionament que es duu a terme té dues funcions:

  • Comunicació. Amb petits gests i mirades
  • Efecte físic. Conceben el fet de cantar no solament amb la veu sinó també amb el cos, per la ressonància produïda del so.

Ritme i tempo

Per norma general, tempo constant bastant lleuger. Principi mètric divisiu, tendència a la subdivisió ternària de la pulsació. Compàs isomètric.

Identitat

La pronúncia de síl·labes, el timbre i l’estructura de les intervencions del cor són els principals elements que permeten identificar l’estil de cada regió.

El cant,segons la temàtica, els podríem classificar en:

  • Profans (Cançons de ball , de ritme lliure i cançons)
  • Religiosos

La seva vestimenta, sovint és de vestuari de carrer (és a dir que en moltes ocasions no tenen un vestuari típic per cantar).

Però sí que podem destacar que en actes d’escenari, els mateixos components del grup acorden un vestuari concret. Segons la regió i en algunes circumstàncies on es permet l’elecció del vestuari, aquest pot ser: el tratge tradicional del país o el tratge que aquí anomenaríem “elegant sard” en el que té molta presència el vellut, el color negre sobre les camises blanques sense coll (coll mao) pantaló fosc (grisos o negres) i sabates de cuir negres (les dones també portarien cossets).

Tot i que aquest és el vestuari habitual per a tots els membres del grup, a vegades el Mesu oche (el solista) és diferent per marcar més aquest caràcter de solista envers el cor.

Sèneghe:

En aquesta població italiana el canto a tenore es coneix com a Cuntrattu i tenen com a peça principal i més representativa el Ballu’e Cantidu (ball i dansa) que es representa sobretot durant l’època de carnaval per acompanyar els ballarins.

A continuació veiem una fotografia del grup Su Cuntrattu Seneghesu que és una formació de Cuntattu de la població, que ha sortit del seu context i ha actuat fora del seu poble (per la península i a l’estranger).

Orgosolo

En aquesta població de la regió italiana del Supramonte, el canto a tenore té una importància artística molt rellevant. Tant és així que en el centre històric de la ciutat hi ha un centre de documentació dedicat per complet al patrimoni cultural del canto a tenore.

La posició del Canto a Tenore, crea una unitat i una sonoritat equiparable als bordons d’una cornamusa i forja una identitat molt característica. Aquesta la trobem tant en la identitat de Sardenya com amb la del conjunt de països del Mediterrani. A Sardenya concretament la trobem en instruments sards, com ho és el launeddas, que recull gairebé les mateixes característiques que la formació del canto a tenore.

A mode de conclusió sobre la reflexió de la identitat, podríem dir que el Canto a Tenore ha esdevingut una figura molt emblemàtica i molt forta en la identitat Sarda.

Exemples sonors i audiovisuals

El primer vídeo exemplifica una forma menys contaminada de fer aquest tipus de música, més purista, de la regió d’Orgosolo, on es pot escoltar molt breument el cant d’harmònics.

En aquests pròxims vídeos, queden exemplificats el canvi fonètics de les parts vocals. No és una música occidentalitzada, però cadascuna ha adoptat unes característiques sonores pròpies del lloc (Orosei i Sèneghe)

En aquest darrer vídeo, es pot veure que s’ha fet una fusió amb la cultura occidental, tant tècnicament com sonora, s’acosta més a un quartet vocal polifònic com el coneixem.

Àudios i CD’s que hem escoltat, per basar-nos en el treball

Conclusions

Després de fer un anàlisi sobre la música i el caràcter sonor d’aquesta, sumada a la nostra perspectiva d’intèrprets de música tradicional, i músics de carrer, compartim que el Canto a tenore és una de les músiques que empra molt intel·ligentment elements de la música tradicional mediterrània, per tal de despertar les emocions.

La veu és un component que ens resulta òrganic i proper, i ens arriba amb intensitat per la aspresa del timbre i la riquesa d’harmònics. La harmonia juga amb la tensió i la resolució de l’acord amb el mateix principi de la música occidental, per tant entenem el moviment harmònic i podem empatitzar amb ell. I pel que fa a l’afinació, la relació entre els diversos intervals és pura i harmònica i com a conseqüència, ens és plaent a l’oïda.

Com a conclusió, malgrat aquesta música té elements que són extesos pertot el mediterrani, adquireix un fort paper de representació de la societat sarda. Té un fort caràcter i una sensibilitat aguda, que permet vincular-la a qui l’escolta i en forja un emblema. Tot per la conciliació d’ emocions, identitat (llengua i vestuari) i música.

Bibliografia

Enllaços a pàgines web i articles

https://en.wikipedia.org/wiki/Cantu_a_tenore

https://ich.unesco.org/en/RL/canto-a-tenore-sardinian-pastoral-songs-00165

https://www.atlasobscura.com/articles/sardinian-throat-singing

http://www.esmuc.cat/esmuc_digital/Esmuc-digital/Revistes/Numero-27-abril-2014/Gent-Esmuc/Veus-mediterranies

Documentals


[1] Un dels moviments més comú de la veu oche és la quarta que resol a la tercera major. És per això que les veus que resten en el rol d’acompanyament no tenen tanta llibertat.

[2] Els formants són els paràmetres que té la veu per modificar la seva configuració dels harmònics sobre el timbre, fet que fa que tinguem la possibilitat de distingir fonèticament les vocals tot i tenir la mateixa freqüència.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s