Martí Fontclara i Palomeras
Esmuc 2019-2020
El procés d’hibridació del que faré referència és el que gira entorn de la sardana. Moltes són les discussions que envolten aquest «gènere» musical però fins al moment, la que s’emportava el premi era: balladores o de concert? Heus ací l’eterna disputa entre balladors i intèrprets, coneixedors de la vàlua d’algunes peces contra els que defensen l’essència més popular de la dansa en qüestió.
Aquest discurs però, ha evolucionat derivant-se al: «sardanes normals» o «modernes». Els responsables d’aquesta crisi en el si del sardanisme són la cobla Contemporània qui, amb les seves actuacions-show i amb el seu repertori basat en sardanes temàtiques (pel·lícules, cançons de moda, etc.), han posat la por al cos als fonamentalistes; malgrat ser peces musicals amb l’estructura típica de la sardana, han estat rebutjades per una part important dels sardanistes i han acostat aquesta música nostrada a una població on, possiblement, la sardana convencional no podia arribar: mitjans de comunicació i població infantil/juvenil.
Sense la voluntat de fer un acte de pedanteria, m’agafo a una sardana que vaig escriure per a la Cobla Contemporània l’any 2007 amb temes de Star Wars i Indiana Jones: «Darth Vader buscant l’arca perduda».
Tot seguia amb el procés habitual en el món sardanista: s’escriu, s’assaja, s’estrena (amb més o menys acceptació) i es guarda al calaix (o es va tocant de tant en tant en el millor dels casos). En aquest cas però, i sense tenir-ne massa consciència, aquesta sardana va triomfar arribant als racons on una sardana “normal” no hagués arribat. Fins i tot va ser utilitzada per representar catalanitat als mitjans de comunicació més populars i per fer pedagogia al públic infantil:
Aquest procés d’hibridació de la sardana no ha estat, ni de bon tros, el primer… Pep Ventura a mitjans del s.XIX (incorporant àries de les òperes de moda del moment), l’intent de Santi Arisa de crear la SardaNova, els intents de fusió amb Elèctrica Dharma o la utilització de perfils estètics propis de la música nord-americana de Marc Timón, en són un exemple. En aquest cas però, la Cobla Contemporània ha anat una mica més enllà, ja que ha sabut camuflar melodies «foranes» de corrents estètiques profundament allunyades amb la sonoritat pròpia de la sardana més tradicional. I això, com dèiem, ha creat molta controvèrsia, ja que malgrat que siguin sardanes amb trets distintius propis, moltes poblacions/agrupacions s’han manifestat contraris a l’acceptació d’aquest nou perfil. Mentre que veus internes al món rebutgen la música de la Contemporània, moltes d’externes celebren l’arribada d’aquest nou fenomen; pedagògicament per exemple (i tornant a les beceroles de l’article), és profundament més fàcil accedir a les criatures mitjançant sardanes amb melodies dels dibuixos animats que veuen a la televisió que amb clàssics de Garreta. Malgrat que ens faci mal dir-ho, així s’ha de reconèixer. És la via potser més fàcil però més afectiva de mantenir viva la sardana i acostar-la a nous públics per, qui sap, tenir «futurs clients».
Indirectament, segons el meu criteri, aquesta «sardana moderna» és una via empresarial per assolir l’exclusivitat d’un segell que cap altra cobla té: «si no vull/puc competir amb les altres cobles, creo una marca diferenciada». Això es tradueix amb la venta de marxandatge, CD’s, etc. I això, la cobla Contemporània ho explota molt bé.
Com a conclusió opino que com a divertimento la proposta està molt bé: és una eina més per acostar la sardana a nous públics. Penso però, que en cap cas pot substituir l’essencial. Des d’un punt de vista crític, penso que com a societat no hem sabut fer les coses del tot bé, ja que figures com Garreta, Toldrà o Serra són autèntics desconeguts i això ho trobo inadmissible. Sí que és cert que les modes i els gustos canvien però mai s’hauria d’haver menyspreat aquests compositors de nivell superlatiu. Desgraciadament però no tinc prou arguments (més enllà dels estrictament musicals) per defensar la música per a cobla del s. XX contra la del s. XXI, ja que com és sabut, no sempre la bona música acaba triomfant sobre la mediocre.
Sí, ho admeto, jo també sóc un mediocre.
és mediterrani 