Martí Fontclara Palomeras
Mar Vilar Codina
Lluís Gual Gasull
ESMUC 2019 – 2020

Introducció

El poble gitano, roma o romaní és un poble tradicionalment nòmada marcat per una constant i extrema diàspora. La música ha jugat un rol central en la seva vida social i comercial; i han anat adaptant el seu estil a totes les cultures que s’han anat trobant. Gràcies a aquestes condicions, la seva música s’ha convertit en una síntesi de músiques, fins al punt que es podria dir que aquests músics viatgers van ser els precursors del que avui es coneix com a World Music. 

Alhora, gràcies a la seva marcada endogàmia i altres dinàmiques comunitàries, han jugat un paper conservacionista en moltes regions i han aconseguit mantenir viva una gran riquesa musical. Per això hem dividit aquest elaborat en tres apartats. En el primer ens disposem a discernir quines rutes de migració ha seguit el poble gitano durant la seva història. En el segon, analizarem les influències i aportacions musicals històriques que han deixat en els territoris per on han passat al llarg dels segles. En el darrer, analitzarem des d’un punt de vista actual diferents grups d’arrel fusió que han utilitzat elements gitanos per a la seva música.

Orígens i rutes migratòries del poble gitano

Orígens

Es creia que venien d’Egipte, i d’aquí el seu nom (Egyptian > gipsy; egiptiano > gitano), però aquest malentès es va començar a revertir a finals del segle XVIII gràcies a estudis de lingüística comparativa entre el romaní i altres llengües, entre ells el de l’alemany Johann Christian Christoph Rüdiger l’any 1782. El mateix Rüdiger explica que l’orientalista també alemany Hiob Ludolf ja havia determinat en el seu llibre “Una nova història d’Etiòpia” (1684) que el romaní no s’assemblava per res ni al copte ni a l’etíop, desestimant així la idea que el poble gitano procedís d’Egipte. Aleshores, Rüdiger procedeix a comparar l’idioma hindustànic i el romaní, i determina que l’origen del poble rom és clarament al nord-est de l’Índia. 

“I therefore come to the conclusion that the Gypsies together with the Indians constitute one people. […] now that we are in a position to compare the linguistic evidence with all the other historical conditions and characteristics of the Gypsies, we find that they match and correspond entirely. The character of the Gypsies, their first appearance in Europe, their fortune-telling, their feigned Christianity, their abundant livestock [bestiar], silver and gold, their long robes and the big pendants they still wear, all of this fits the Indians much better than any other nation.”  (Rudiger, 1782)

Altres estudis antropològics i genètics han revalidat posteriorment aquesta idea, confirmant que aquest poble va emigrar de les regions històriques de Cachemira, Rajastán i Punyab (zones que actualment l’Estat de l’Índia comparteix amb Pakistán) al segle XIV.

Rutes i subgrups ètnics

D’allà van prendre dues direccions: la primera cap a l’Àsia Menor – Turquia i Grècia – (des d’on van seguir el seu rumb fins a Europa), i la segona cap a Egipte i el Nord d’Àfrica. 

Per això els gitanos no constitueixen una minoria homogènia, sinó que existeixen multitud de subgrups basats en distincions lingüístiques, històriques o ocupacionals. En el següent mapa se’n mostren alguns:

El rastre musical a través de les rutes dels gitanos

Els gitanos a Hongria

Hi ha dos grups de gitanos a Hongria:

• Gitanos hongaresos:  S’han adaptat lingüísticament i culturalment dins el territori i proporcionen al poble música folk i música popular nacional.
• Gitanos provinents de Romania (vlach): Èxode dels gitanos de la zona dels balcans a Romania a finals dels XIX i principis de XX i com a poble de parla romaní, són una quarta part dels gitanos que viuen a Hongria. Van deixar de ser nòmades entre les dues guerres mundials. La seva música és únicament vocal, sense instruments (igual que els hongaresos, han volgut mantenir la seva cultura tradicional).

Hi ha un tipus de música folk dels gitanos hongaresos, la música per a ballar, on practiquen l’scat: l’artista introdueix paraules onomatopeiques sense sentit en imitació de la tècnica violinística. La paraula que ells utilitzen és “rolling”. S’hi afegeixen també papers d’acompanyament, com per exemple el “baix oral”, que també fa onomatopeies imitant instruments. La resta de membres fan efectes percussius amb instruments casolans per assegurar la base rítmica (estam). L’accent sempre cau fora dels temps forts.  Aquí en trobem un exemple enregistrat a la vila de Kótaj, que facilita l’etnomusicòleg Carlos Reynoso al seu blog (veure referències).

Tenint en compte que els gitanos venen de la Índia, ara podem rastrejar d’on prové aquest cant sil·làbic. Parlem del konnakol, una tècnica que s’utilitza a l’àrea indostana per enseyar els ritmes complexos de tambor; i que ocasionalment també s’utilitza com a tècnica virtuosística de la veu.

Els gitanos a Espanya

A la primeria del segle XV la invasió turca de les zones europees de l’Imperi Bizantí provocà una onada migratòria dels gitanos que havien arribat a Grècia i Turquia que els dugué a l’Europa central i occidental. És a conseqüència d’aquest fet que els gitanos arriben a Espanya. Viatjaven en grups d’un centenar de persones aproximadament i sembla que al principi eren ben rebuts: eren nòmades i es dedicaven a l’entreteniment i l’espectacle. Però ja des de finals del segle XV va començar la repressió contra aquesta minoria. 

Agustí Vega, que va ser secretari general del partit polític Aliança Romaní, ho explica així a la pàgina web de la Unión Romaní: 

“Al principio de su llegada a la Península Ibérica, los gitanos son bien acogidos. Vivían con libertad y no sólo no eran rechazados, sino que los campesinos y aldeanos, les miraban con simpatía y comerciaban con ellos. Sus habilidades artesanas, su facilidad para entretener y divertir, eran apreciadas.  Y es que la sociedad que los gitanos encuentran a su llegada era muy distinta a la que luego se conformó con el fin de la reconquista y la consiguiente unificación de los reinos de Castilla y Aragón. La hegemonía del cristianismo acaba con la convivencia más o menos armoniosa y pacífica entre diversas culturas y religiones (judíos, árabes y cristianos) que es sustituida por el fanatismo y la represión. […]”

Efectivament, la Pragmàtica de Madrid de 1499 els obliga a abandonar la vida nòmada sota pena d’expulsió o esclavitud, i des d’aquella es van dictar 280 pragmàtiques més contra el poble gitano. 

“Mandamos a los egipcianos que andan vagando por nuestros reinos y señoríos con sus mujeres e hijos, que […] cada uno de ellos viva por oficios conocidos, que mejor supieran aprovecharse, estando atada en lugares donde acordasen asentar o tomar vivienda de señores […] y no anden más juntos vagando por nuestros reinos como lo facen, o dentro de otros sesenta días primeros siguientes, salgan de nuestros reinos y no vuelvan a ellos en manera alguna, so pena de que si en ellos fueren hallados o tomados sin oficios o sin señores juntos, pasados los dichos días, que den a cada uno cien azotes por la primera vez, y los destierren perpetuamente destos reinos; y por la segunda vez, que les corten las orejas, y estén sesenta días en las cadenas, y los tornen a desterrar, como dicho es, y por la tercera vez, que sean cautivos de los que los tomasen por toda la vida.” (Real Pragmática de 1499, fechada en Medina del Campo, Novísima Recopilación, Libro XII, título XVI)

A finals del segle XVII es va iniciar una segona onada migratòria de gitanos cap a Espanya com a conseqüència de la persecució a l’Europa occidental. Però a Espanya tampoc es va aturar la persecució. El juliol de 1749 es va produir la «Gran Redada», un projecte d’exterminació de gitanos autoritzat per Ferran VI, que pretenia extingir els gitanos del regne separant-los. Més de 9.000 persones gitanes foren preses. I de fet fins el 1978 hi havia tres articles al Codi de la Guàrdia Civil que instigaven a vigilar de prop els gitanos.

Musicalment, si d’alguna autoria poden estar orgullosos el poble gitano, és
del flamenc; quan van arribar les primeres tribus a Andalusia, van trobar-se una cultura musical molt desenvolupada, de la que ràpidament van fer-ne una interpretació. El flamenc és l’extracció, durant tres segles, d’aquesta mescla cultural. La creació de la dansa i el can flamenc estaven influïts no només per les cultures preexistents, sinó que també pel seu temperament, la seva manera de viure i una situació social. Els pobles petits de muntanya d’Andalusia, els gitanos es van trobar amb gent que eren similars a ells: els jueus i els d’origen àrab. Els tres col·lectius coincidien en el fet de ser perseguits, ser pobres i ser un poble sofert, fet que els va aproximar i mesclar. El flamenc precisament es caracteritza per reflectir el sofriment i dolor de les seves cançons. Abans d’utilitzar la guitarra pel flamenc dansat, s’utilitzava el tamborí, les castanyoles, el violí, el martell i l’enclusa (a més de les palmes). L’ús del martell i l’enclusa es justifica, possiblement, per la relació del poble gitano amb gremi dels ferrers.

És interessant veure com els instruments que s’utilitzaven a les beceroles del flamenc poden tenir certa relació amb el folk gitano hongarès del que ens parla a l’article, Katalin Kovalcsik; la pobresa i falta de recursos del poble gitano hongarès obliga al col·lectiu gitano a transformar elements quotidians del dia a dia en instruments per acompanyar les cançons de caràcter vocal: culleres i àmfores. En el flamenc, tot i que l’origen és profundament antic (des dels fenicis), el so de les culleres el reprodueix de manera semblant les castanyoles i els elements percussius de les àmfores, el podria recordar el martell i l’enclusa.

Si anem més enllà i el que volem relacionar és el flamenc amb la música originària de la Índia, ens n’adonem que han mantingut aquests trets per tradició oral des de les primeres onades migratòries i radiquen en:

• les «ragas» hindús, comparables als «palos» del flamenc
• la partició de les notes musicals en múltiples microtons, difícil d’aconseguir amb els instruments musicals però no amb la veu
• La capacitat d’improvisació i el domini instintiu del compàs

Al blog de lebrijaflamenca.com, citant una conferència sobre cultura gitano-andalusa, es reconeix el següent: 

«Existen dos ramas bien diferenciadas en el flamenco: aquella que proviene de las músicas orientales y han conservado las familias de gitanos, que han devenido en palos como la soleá, la seguiriya, la bulería, entre otras; y la rama proveniente del folclore andaluz e incluso castellano, de donde son palos como la farruca, los fandangos, algunos tangos, alegrías, peteneras y otro etcétera. Ambas ramas conviven hoy día e incluso algunos estilos se han mezclado en esta convivencia.»

Històricament sempre hi hagut la voluntat dels territoris a desvincular-se de la cultura gitana i en el flamenc no n’ha quedat al marge; hi hagut una voluntat d’atribuir-se «la propietat intel·lectual» del flamenc desmarcant-se de la profunda vinculació que hi ha amb el poble gitano. Si que és cert que aquest tipus de música s’ubica a Andalusia però si això ha pogut ser així, és gràcies al pas dels gitanos en aquell territori:

Els gitanos als Balcans

El pas dels gitanos pels Balcans es remunta a la invasió otomana datada entre els s. XIV i s. XV:  “… alguns d’ells van intervernir directament a la conquista participant en unitats auxiliars o com artesans que servien a l’exèrcit, o bé per estar entre la població que va acompanyar les invasions” (Marushiakova i Popv, 2001:26).

Al llarg de la història però, el seu pas per aquest territori no ha estat gaire més senzill que a Espanya. Malgrat seguir amb la seva voluntat de mantenir-se al marge de la societat i potenciar la seva comunitat dins d’un territori, als Balcans, els gitanos també van ser perseguits. Al darrer segle, per exemple, van patir dos porraimos (que és com s’anomena en Romaní la persecució i genocidi del poble roma):

• Durant el nazisme
• Durant la Guerra dels Balcans

En el primer porraimos, els gitanos balcànics van ser un dels col·lectius més perseguits i assassinats; es comptabilitza que a l’antiga Iuguslàvia van acabar amb la vida d’uns 90.000 gitanos, essent el país amb més víctimes mortals romanes. Per fer un paral·lelisme, històricament també perseguit, el poble jueu van patir la mort de 66.000 persones al mateix país.  Malgrat
l’esforç de Himmler i Hitler per acabar amb el poble gitano, aquest va resistir seguint amb el camí que l’havia mantingut viu fins a les hores.

Pel que fa a la Guerra dels Balcans, el poble romaní va ser la diana de tots els fronts bèl·lics: amb la voluntat de crear estats purs van obligar a tot aquell qui no fos de la religió o d’un perfil cultural determinat a exiliar-se o bé a ser torturat i/o assassinat. Tal és la repressió que pateix el poble gitano (i jueu) que a Bòsnia, a dia d’avui, només distingeix la població en catòlica, ortodoxa o musulmana privant, per exemple, de presentar-se a un càrrec públic (com diputat o president de la República).

Elements gitanos en la música d’arrel-fusió actual

A partir de 1989, amb la progressiva dissolució de l’URSS, la música gypsy experimenta un boom arreu del món. A partir d’aquest moment, els grups romaní comencen a fer gires arreu del món, contribuint a la difusió de la seva música. Una de les figures clau relacionades amb aquesta difusió mundial és la de Goran Bregović, compositor dels Balcans que ha destacat per diverses bandes sonores de pel·lícules i per la seva col·laboració amb artistes de talla internacional com Iggy Pop o Cesárea Évora. Tot i això, ha estat un músic criticat per certs sectors gitanos: «His image as a cosmopolite and an authentic composer is undermined by his critics who accuse him of cultural appropriation, contamination of tradition, and capitalist exploitation.» (Sandler, 2017) Vegem un exemple de la seva música, on versiona la cançó folklòrica gitana dels Balcans Ederlezi:

Les Balkan Paradise Orchestra, grup de música català en format fanfara, també han versionat aquesta cançó amb una estètica molt propera a la versió de Bregović:

Un altre corrent que ha estat influït per la música gypsy és la que s’ha englobat sota l’etiqueta de «Balkan-Beats». A mitjans dels anys 90 del segle XX, DJs no romanís com Shantel van començar a samplejar música balcànica-romaní en els seus espectacles. Avui en dia, aquest fenomen s’ha estès a clubs de Nova York, San Francisco, Tokio, Istanbul o Ciutat de Mèxic entre d’altres. El moment àlgid d’aquest moviment va durar fins a la primera dècada dels 2000, tot i que avui en dia encara es poden trobar algunes mostres d’aquesta pràctica arreu del món.

Amb la incorporació de la música gypsy al fenomen mundial conegut com la world music, s’hi ha incorporat un altre element que avui en dia s’ha convertit en imprescindible: els instruments de vent-metall en forma de brass bands. Aquest fet és tan rotund que s’ha arribat a afirmar que un festival Balkan o Gypsy sense instruments de vent metall seria gairebé un oxímoron, és a dir, que es consideren com una unitat indissoluble: no poden existir l’un sense l’altre! (Silverman, 2015) La música per a pel·lícules de Bregović ha contribuït decisivament a aquest fet. Vegem-ne un exemple de la Marco Marcović Brass Band:

Un element més a considerar en el procés d’occidentalització de la música gypsy/balkan dins del context de la world music és la simplificació dels compassos (mètrica) gairebé exclusivament a 2/4 i 4/4 per tal d’acomodar la música als gustos i costums occidentals. Per il·lustrar aquest fet hem escollit una sèrie d’exemples que ens mostraran la riquesa i varietat de compassos utilitzats en la música gypsy; derivats de la mètrica aksak: compassos d’agrupacions asimètriques (també coneguts com a coixos) que segueixen patrons additius per a la seva construcció.

En el tema Zumbul del grup de punk-gypsy de Seattle Kultur Shock podem escoltar clarament (sobretot a l’inici del tema, però realment el patró és gairebé constant al llarg de tota la peça) un compàs de 7/8 repartit en (2+2+3)/8, majoritàriament seguint el patró rítmic següent:

Un altre exemple dels patrons mètrics additius propis de la música gypsy, en aquest cas un compàs de 9/8 repartit en (2+2+2+3)/8, en una cançó tradicional de dansa Romani que s’anomena Niska Banja. Escoltem-ne una versió dels American Boychoir en un arranjament de Nick Page:

Fins ara, els exemples que hem vist tenen l’agrupació més gran de corxeres (3) al final del compàs. En aquesta dansa tradicional de Bulgària anomenada Ruchenitsa l’agrupació del 7/8 es fa de la següent manera:

Biflats és un grup de 14 músics provinents del món de la cobla, que es va crear, com diuen ells, amb l’objectiu de fer «World Music made in Catalonia». Incorporen una àmplia secció de vents metall així com instruments de la cobla, com la tenora i el flabiol.
Als seus concerts versionen el tema «Bamboleo» dels Gipsy Kings, però el tema que ens interessa més com a arrel fusió és «El bou de portbou», del seu primer disc «Catalan Fanfare» del 2017. En aquest tema utilitzen un mode que relacionem amb el raga hindú «Bhairav». El motiu prrincipal del tema que introdueix el flabiol al principi agafa les 5 primeres notes d’aquest raga, amb aquest interval d’un to i mig tan característic del 2n grau al 3r grau. Més endavant també fan el que hem anomenem «rolling» o «scat» com a lluïnent vocal.

En la nostra recerca hem pogut observar que molt sovint trobem les denominacions klezmer i gypsy utilitzades de forma conjunta, indistinta i moltes vegades fins i tot es confonen els termes: “Sometimes klezmer music alternates with Balkan music, sometimes it is assumed to be one and the same, and sometimes they are fused.” (Silverman, 2015)

Aquest fet Silverman l’ha anomenat un performance complex, més que un gènere musical, perquè és més una qüestió d’interpretació i discurs que no pas d’estil o gènere musicals. Sovint, aquesta fusió de les dues estètiques musicals s’ha fet des dels propis orígens de les dues músiques, però a Occident ha derivat en l’anomenat New Europe Old Sound, que ha tendit a ser un so de naturalesa sorollosa, enèrgica, brassy, propera a un ambient de circ i amb una inclinació cap a les melodies de caire modal.

Conclusions

Hem vist com la música gitana ha estat capaç d’adaptar-se al seu pas per diferents territoris i això l’ha enriquit i li dóna un gran valor musical. Al seu torn, ha influenciat de manera significativa moltes músiques al llarg dels segles i fins a dia d’avui desperta l’interès de nombrosos grups d’arrel fusió. Aquests grups, però, no sempre es dediquen a estudiar a fons la música gitana, sinó que amb la finalitat de conferir un caire exòtic a les seves composicions utilitzen recursos melòdics (escales diferents a les més habituals) i altres elements que fan que «ens soni a música gitana», però en simplifiquen d’altres, com ara els ritmes. Aquesta falta de fidelitat (perquè la reproducció i anàlisi profund tampoc són la finalitat d’aquests grups) fa que es barregi sense remordiments amb altres estils que també «sonen exòtics» com hem vist amb el klezmer; però també dóna peu a barreges molt interessants i sorprenents com el punk-gypsy. 

Per altra banda, malgrat l’admiració per la seva música, veiem que a vegades es deslliga de la cultura i comunitat gitana, de manera que un país que contínuament  ha reprimit la comunitat gitana com és Espanya es pot fer seva la seva música fins a convertir-la en un símbol identitari. Ells se’n ressenten, com és natural, i reclamen el reconeixement d’autoria. A més a més, la tendència amb la seva música és més aviat conservadora, defugint totes aquestes barreges estranyes i més si provenen d’algú que no és gitano (vegi’s la opinió dels gitanos sobre Rosalía o Goran Bregović). 

Sigui com sigui, la història de la comunitat gitana dóna un caire més intens a la seva música i les seves lletres, potser aquesta veritat és el que crida tant l’atenció. En un món en globalització constant i amb ganes d’experimentar amb la música sempre hi ha qui pateix per la desvirtualització de l’original i qui es decanta més per experimentar i crear nous conceptes;  dues vessants segurament necessàries per conservar però alhora mantenir viva i en moviment la música folk. 

Referències bibliogràfiques

ALARCÓN, Ginés (2014): El alma de los gitanos: un viaje a través de su música [en línia]. Revista Balcanes, 27 de gener de 2014 [Consulta: 25/10/2019] Disponible a <https://revistabalcanes.com/el-alma-de-los-gitanos-un-viaje-traves-de-su-musica/>

KOVALCSIK, Katalin (1987): «Dance music elements in the Folk Music of Gypsies in Hungary». Popular Music, Gener 1987, Vol. 6, No. 1, pp. 45-65

LEBRIJA FLAMENCA: Conferencia “Cante y cultura gitano-andaluza” en La Choza de Juaniquín [en línia] Lebrijaflamenca.com, 2019 [Consulta: 27/10/19] Disponible a <http://www.lebrijaflamenca.com/2019/08/cante-y-cultura-gitano-andaluza-en-la-choza-de-juaniquin-a-cargo-de-lebrijaflamenca-com/>

MUSEU VIRTUAL DEL POBLE GITANO A CATALUNYA: Els gitanos i la música [en línia]. Generalitat de Catalunya [Consulta: 25/10/2019] Disponible a <https://www.museuvirtualgitano.cat/art/els-gitanos-i-la-musica/>

REYNOSO, Carlos: Música y cultura gitana: Perspectivas y estado de situación – Conferencias y materiales [en línea]. Buenos Aires, 07/07/2019 [Consulta: 25/10/2019] Disponible a <http://carlosreynoso.com.ar/gitanos/>

RICE, Timothy; PORTER, James i GOERTZEN, Chris (ed.) (2000): The Garland Encyclopedia of World Music, Volume 8: Europe. New York: Garland Publishing, Inc.

RÜDIGER, Johann Christian Christoph: On the Indic language and origin of the Gypsies (1782). Leipzig: P.G. Kummer. Disponible en línia a <https://romani.humanities.manchester.ac.uk/downloads/1/ruediger_translation.pdf>

SANDLER, Polina: Self-Colonization and Self-Orientalization in the Balkans: The case of Goran Bregović [en línia]. Cologne: University of Cologne, 2017. [Consulta: novembre 2019]. Disponible en línia a <https://www.academia.edu/34666384/Self-Colonization_and_Self-Orientalization_in_the_Balkans_The_Case_of_Goran_Bregovic>

SANTIAGO CAMACHO, Carla: Nos acercamos a una cultura, los gitanos (2008). Madrid: A.D.I. (Aula Documental de Investigación).
ISBN: 84-921352-6-3 Disponible en línia a <https://www.gitanos.org/publicaciones/tolerancia/pdf/10_los%20gitanos.pdf>

SILVERMAN, Carol (2015): «Gypsy/Klezmer Dialectics: Jewish and Romani traces and erasures in Contemporary European World Music». Ethnomusicology Forum. The New Old Europe Sound: Claiming Balkan, Romani and Klezmer Musics, 2015, Vol. 24, pp. 159-180

STOYANOVA, Vessela. Against the Odds: an Exploration of Bulgarian Rythms [en línia]. Boston: Berklee College of Music, 4 febrer 2018. [Consulta: octubre 2019]. Disponible en línia a <https://www.fusionmagazine.org/against-the-odds-an-exploration-of-bulgarian-rhythms/>

VÁZQUEZ, Alfredo: Historia del pueblo gitano y su música [en línia] 15 de novembre de 2013 [Consulta: 26/10/2019] Disponible a <https://es.slideshare.net/Aavmvazquez/historia-del-pueblo-gitano-y-su-msica>

VEGA CORTÉS, Agustín: Los gitanos en España [en línia] Unión Romaní, 13 de febrer de 1997 [Consulta: 26/10/2019] Disponible a <https://unionromani.org/los-gitanos-en-espana/>

WIKIPEDIA: Porraimos [en línia]. [Consulta: 27/10/2019] Disponible a <https://es.wikipedia.org/wiki/Porraimos>

WIKIPEDIA: Pueblo gitano en España [en línia]. Actualitzat el 21/10/19 [Consulta: 26/10/2019] Disponible a <https://es.wikipedia.org/wiki/Pueblo_gitano_en_Espa%C3%B1a>