Marta Coll, Magí Castro, Laia Glück

ESMUC 2023-2024

En aquest article parlem d’aquest cordòfon tan especial i present en la música del Mediterrani, fent un recorregut que va des dels seus antecessors a l’evolució organològica de l’instrument en la seva forma més contemporània.

BREU HISTÒRIA DE L’INSTRUMENT

Tot i no saber-se exactament el lloc d’origen de la viola de roda, sabem que en el s. XI (tot i que en alguns tractats del s.X ja apareixia) existia un instrument que va ser el seu predecessor: l’organistrum.

Detall del Pòrtic de la Glòria, a la Catedral de Santiago de Compostel·la

En aquesta coneguda representació d’aquest instrument en el Pòrtic de la Glòria (s.XII) de la Catedral de Santiago de Compostel·la, podem observar que havia de ser tocat per dos músics: un donava voltes a la maneta per girar la roda que feina sonar les cordes i un altre estirava cap amunt les tecles amb les quals obtenia els tons desitjats. 

Sembla ser que aquesta viola de roda va evolucionar cap a la simfonia, instrument que tocava un sol músic i, tot hi ser un instrument diatònic, tenia més possibilitats interpretatives que l’organistrum, entre altres coses perquè les tecles no s’estiraven, sinó que es polsaven. 

Miniatura número 160 de les Cantigas de Santa María d’Alfons Xè “El Savi”

A la miniatura número 160 de les Cantigas de Santa María d’Alfons Xè “El Savi” (s.XIII) es veuen dues simfonies amb la seva corresponent caixa harmònica rectangular i la manivela amb la que es fa girar la roda que frega les cordes de l’instrument. 

Durant el Renaixement, la viola de roda es perfecciona fins a tal punt que a partir del s.XV és un instrument cromàtic i ja s’utilitza una corda que permet l’acompanyament rítmic: la trompette. En aquest famós quadre de Hieronymus Bosch (1450-1516) hi apareix una representació de l’instrument del segle XV:

Fragment d’ El jardí de les delícies, Hieronymus Bosch

A partir del s. XV, la viola de roda evolucionà seguint dos camins diferents: un que la condueix fins als instruments de cort del Barroc (amb cossos de llaüt i de guitarra) i l’altre que evolucionà fins als instruments populars, adoptant cossos diversos, un dels quals va ser el trapezoïdal. Les tres formes esmentades són les que podem trobar més comunes a les violes posteriors: la forma de llaüt en les violes franceses, la de guitarra en les gallegues i hongareses i la forma trapezoïdal. 

En el Barroc la viola de roda arriba a gaudir d’una gran popularitat, assolint durant el s.XVIII la seva edat d’or, en la que es van compondre nombrosos duets per a viola de roda i musette (cornamusa barroca) i grans compositors del moment van escriure per aquest instrument: A. Vivaldi, W.A. Mozart, N. Chédeville, etc.

Esbossos de l’enciclopèdia de Didier D’Alembert (1751-1777) en els que es poden veure la dissecció de l’instrument i dues formes diferents de cos: llaüt i guitarra. Extret sons et couleurs

Després d’aquesta època, l’instrument va perdre el lloc dins els ambients més cultes i es convertí en popular, tocat per gent de carrer que sovint venien dels sectors marginats de la societat. Va ser en aquest moment que es va establir com a instrument tradicional a França, en concret a les regions de Berry, Bourbonnais, Auvergne i Limousin. 

A Hongria la viola de roda va aparèixer el s.XVI però fins al segle XVIII no es va estendre per tot el país com a instrument popular i folklòric. És un indret en el que la presència d’aquest instrument sempre ha estat més o menys contínua. 

Durant el s.XIX assolí certa popularitat en països com Bohèmia, Eslovàquia o Romania. A Galícia, en canvi, un altre punt important on es toca la viola de roda, gairebé va desaparèixer a la segona meitat del s. XIX. Es va recuperar durant les primeres dècades del s.XX gràcies a un advocat d’Ourense anomenat Faustino Santalices. 

Actualment, existeixen luthiers prestigiosos que es dediquen a construïr violes de roda i nombrosos violistes de roda d’una qualitat excel·lent per tot Europa. I a més d’usar-se i identificar-la dins el folklore hongarès, en els últims 20 anys ha sigut i és un instrument present en formacions europees de música de caire tradicional i popular.

Rep un nom diferent a cada lloc: 

• Viola de roda (Catalunya)
• Zanfonía o Rabil (Galícia)
• Zabarrete (País Basc)
• Sanfona (Portugal)
• Vielle à roue (França)
• Ghironda (Itàlia)
• Hurdy-gurdy (Gran Bretanya i Irlanda)
• Draailier (Holanda)
• Drehleier (Alemanya)
• Lira (Suècia)
• Tekero (Hongria)

Una figura important del s. XX per la viola de roda és l’intèrpret i compositor Valentin Clastrier (Niça, 1947). Se’l considera el pare de la viola de roda contemporània perquè a banda de ser un gran virtuós, ha inventat recursos (tant tècnics com sonors) que ha situat l’instrument en una altra esfera. Té uns enregistraments de composicions molt sorprenents i el seu instrument té 27 cordes, enlloc de les sis convencionals. 

Fotografia de Valentin Clastrier

ORGANOLOGIA

La viola de roda és un instrument fet de fusta i es classifica dins els instruments de corda fregada. Dins de la classificació de Hornbostel-Sachs té la referència de 321.321-72. Del 321, el 32 pertany als cordòfons compostos (el suport de les cordes i de la caixa no es pot separar sense destruir l’instrument) i l’1 pertany a la categoria de llaüt. El 321 següent pertany a la categoria de llaüt amb mànec fixat mitjançant una quilla i de forma abombada. L’últim nombre, el 72, fa referència a que és un instrument que té un mecanisme de roda que frega les cordes contínuament, descansant sobre un pont central, a diferència de fer-ho amb un arc.

L’actual viola de roda moderna té quatre tipus de cordes diferents l’una de l’altra:

• Les cantores: Les encarregades de la part melòdica de la viola. La polsació s’obté a partir de les tecles, a diferència de fer-ho a través del dit. Acostumen a estar fetes de tripa i afinades a l’únison.
• Els bordons: Sonen contínuament com a pedal harmònic. Acostumen a ser de violoncel o especialitzades per bordons de viola de roda. Estan afinats en quintes i octaves, passant sobre ponts independents situats a cada cantó del pont principal i sonen constantment en moure la roda.
• Les trompetes o mosques: S’encarreguen de la base més rítmica a través del moviment del cavallet, que percudeix damunt una petita base gràcies a la seva movilitat. Acostumen a estar fetes de tripa.
• Les ressonants o simpàtiques: A través d’una reverberació natural sonen per simpatia. És dels pocs instruments occidentals que ha mantingut aquestes cordes.

El número de cordes actual de les violes pot ser fins a 23 cordes però fa uns anys variava segons el territori, l’intèrpret i el luthier, per tant, en podem trobar moltes variants:

• A França: Les violes tradicionals consten de sis cordes: dues cantores, dos bordons i dues trompetes (una d’aquestes dues és la mosca, nom que prové perquè es troba al mig del so bordó i de la trompeta i aquest recorda al d’una mosca).
• A Hongria: Només tenen tres cordes: una cantora, un bordó i una trompeta.
• A Galícia: En tenen cinc: tres cantores i dos bordons.

L’afinació de les cordes, que es duu a terme a través de les clavilles, varia segons el nombre de les cordes, tot i que cadascú les afina una mica al seu gust interpretatiu.

La manera de fer sonar un to o un altre a les cordes es fa a través de la modificació, mitjançant unes tangents, mogudes des d’un teclat, i no amb la pressió d’un dit al trast, com podem acostumar a trobar en altres instruments de corda fregada.

Aquest teclat activa el mecanisme que pitja una corda i a través de prémer aquestes tecles l’alçada de la corda va canviant i es van aconseguint les notes desitjades, amb una tessitura d’una extensió de dues octaves cromàtiques.

A l’altra banda del teclat trobem el manubri o maneta, també resinada com els arcs, que és l’encarregada de fer la part rítmica, a través de la velocitat de la roda, i és la part responsable del fregament de les cordes i de la qualitat del so de l’instrument, com passa amb l’arc.

Les cantores, els bordons i les trompetes sonen gràcies a la maneta que fa girar l’intèrpret i que fa girar la roda.

Fotografia de Victor Sangermán

Imatge extreta del llibre «Iniciació a la viola de roda» de Marc Egea

• 1. Cap
• 2. Clavilles
• 3. Tecles inferiors
• 4. Tecles superiors
• 5. Caixa del teclat
• 6. Cordes cantores
• 7. Pont de les cantores
• 8. Clavilla del tirant
• 9. Pont fix de la trompeta
• 10. Trompeta
• 11. Cordal
• 12. Pom de la maneta
• 13. Braç de la maneta
• 14. Tapa harmònica
• 15. Cos
• 16. Boca de ressonància
• 17. Roda
• 18. Bordó baix
• 19. Primer bordó
• 20. Timbres de simpatia
• 21. Clavilles dels timbres
• 22. Claviller

Aquest instrument normalment es toca assegut sobre alguna base, tot i que hi ha excepcions. Això és perquè es necessita lligar a través d’una cinta que passa al voltant de la cadera per a què quedi fixada i faciliti la seva intepretació.

Veuríem que la posició de la viola és la correcta quan la roda queda a l’alçada del melic, intentant que no es bellugui en excés per poder controlar tot l’instrument. Aquesta mà dreta que fa girar el manubri i la roda ha d’estar relaxada amb el puny al centre del palmell. El dit índex serà, sobretot, l’encarregat de portar el ritme amb el manubri, junt amb el polze paral·lel a terra. Amb la mà esquerra plana llisquem per la caixa on es troba el teclat.

Fotografia de Sons de la Mediterrània d’Enderrock. Les mans de Marc Egea i la seva viola de roda.

BIBLIOGRAFIA

EGEA, Marc (2008). Iniciació a la viola de roda. Barcelona: Dinsic Publicacions Musicals. Edició subvencionada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Pàg. 6-14. ISMN: 979-0-69210-515-5

FALCÓ IBÀÑEZ, Anaís (2022). Instruments de música tradicionals. Figueres: Brau Edicions. Pàg.149-150. ISBN : 978-84-18096-39-6

WEBGRAFIA

Els berros de la cort. La viola de roda [en línia]. [Consulta: 15 novembre 2023]. Disponible a: <https://elsberrosdelacort.cat/instruments/viola-de-roda/>.

Enciclopèdia Catalana. La viola de roda. (s.d). Enciclopèdia catalana en línia. [Consulta: 15 novembre 2023]. Disponible a: <https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-de-la-musica/viola-de-roda>.

NIEPOLD, Ruprecht (2009). Sons et couleurs, Naissance d’une vielle [en línia]. [Consulta: 17 novembre 2023] Disponible a: <https://www.sons-et-couleurs.eu/vielfrna.htm >.