El concert de Miquel Gil, Savina Yannatou i l’Orquestra Àrab de Barcelona

Isaïes Albert i Sonia Vidal

ESMUC 2020-2021

El model d’estat no ha d’existir a la música, per això és un llenguatge universal. Hem volgut pensar de quina forma podem dir a la gent d’aquí qui som nosaltres, però fent-ho amb la música. És a dir, qui som, com pensem, amb qui estem i amb qui compartim»

Mohamed Soulimane, 2020

L’any 2005, amb motiu de la Fira Mediterrània de Manresa, es va produir una hibridació d’hibridacions al Teatre Conservatori de la ciutat catalana. Miquel Gil es trobava presentant en aquell moment els seus dos últims treballs fins la data, Orgànic i Katà. Junt amb els seus músics habituals, el cantant valencià rebia a l’escenari a Savina Yannatou amb el seu grup Primavera en Salónico, i a Mohamed Soulimane i Ayoub Bout, membres de l’Orquestra Àrab de Barcelona. El repertori es basava principalment en aquests dos discos de Gil, però la participació de les altres dos entitats va fer que les cançons mutaren cap a altres sonoritats. Dos anys després es publicaria el disc d’aquell enregistrament que ara ens serveix per posar atenció als elements que distingeixen i aparellen les músiques que allà es van trobar. 

En aquest article tractarem d’explicar algunes de les qüestions que considerem clau per entendre el funcionament d’aquesta hibridació de músiques mediterrànies i el per què de la seva connexió en el concert, a més d’analitzar i relacionar aspectes del disc “En concert”. Comprovarem que el fet de compartir melodies i ritmes en diferents països acaba per generar una dinàmica de funcionament pel que fa la negociació dels músics i en la preparació de l’actuació.

A mode de presentació dels principals components del projecte, comencem amb una de les veus més representatives que és la de Miquel Gil, nascut a Catarroja (València) l’any 1956. Als anys 70 fou membre fundador del grup Al Tall, formació de gran repercussió al País Valencià durant la transició democràtica espanyola. En aquest grup es recuperaven cançons tradicionals d’arreu del territori valencià, tot incorporant també peces de composició pròpia.

L’any 1986 decideix emprendre un camí per separat del grup i forma Terminal Sur (anomenat primer Mare Internum), agrupació amb la qual es fusionen elements del pop electrònic del moment amb melodies gnawa, rumbes o cants d’estil amb instruments tradicionals. Deixaren gravat el disc Viajeros (1988).

Ja als anys 90 l’estil de Miquel Gil pren una orientació diferent, centrant-se en la part vocal i interessant-se per les músiques d’àmbit mediterrani d’arrel. Al seu repertori tenen un gran pes les melodies i les tímbriques d’orient mitjà, que creu molt vinculades a la cançó tradicional valenciana. Després del disc Buscando tu olor (1997), tornarà a cantar en valencià amb Orgànic (2001) i Katà (2004), discos que protagonitzen la major part del repertori del concert que tractem en aquest article.

Actualment, després d’haver gravat tres discos d’estudi més i fer les seves respectives gires, és també co-presentador del programa Bambant per Casa a la nova televisió valenciana A Punt.  Cal mencionar també la seva participació en projectes musicals amb Eliseo Parra, Manel Camp, Efrén López o Pep Gimeno “Botifarra”. El seu últim treball data de 2019, un disc anomenat Geometries, seguint amb la recerca i fusió de músiques mediterrànies diverses. 

Un altre de les veus representatives del concert és la de Savina Yannatou acompanyada del seu propi projecte “Primavera en Salónico”. Savina Yannatou és una cantant grega nascuda l’any 1959 a Atenes. Va fer estudis de guitarra clàssica en primer lloc, i posteriorment va continuar amb el cant, disciplina amb la qual es va acabar profesionalitzant. Es una destacada figura del cant i la música tradicional grega junt amb les agrupacions amb les quals ha participat. Tot i així, també ha mostrat interès per la música antiga del seu entorn i per estils jazzístics d’avantguarda. Amb el grup Primavera en Salónico recorren diferents peces del repertori tradicionals de diverses músiques del mediterrani, tant de la banda oriental com la occidental. Així mateix, incorporen elements d’altres contextos musicals per acabar fent una reinterpretació de les cançons que escullen.

Finalment, un altre dels impulsors i creadors d’aquest projecte és l’Orquestra Àrab de Barcelona. Es va crear l’any 2005 per el músic Mohamed Soulimane, nascut a Chaouen, la ciutat de color blau al nort del Marroc, amb qui hem tengut la sort de poder realitzar una entrevista. Es tracta d’un projecte format per artistes àrabs, grecs i catalans on trobem una gran hibridació de diferents tradicions musicals de la mediterrània, amb un missatge de respecte i pau que els ha fet recorrer mig món ensenyant i obrint fronteres amb la seva música.

Però el procés que va acabar culminant en el desenvolupament d’aquest projecte multicultural va començar quan Mohamed Soulimane va arribar a Barcelona, va tocar amb músics de la ciutat i es va voler empapar tot el que pogués de la nova cultura per poder entendre el concepte cultural i musical del territori on es trobava. Una vegada realitzat aquest procés, va començar a pensar què podia fer ell per aportar lo que ell era a la música.

Així, primer va pensar amb les persones que l’acompanyaria en aquest viatge, i especifica que “el músic que no és persona no és músic…si la música no canvia el teu caràcter, el teu benestar, si no fa de tu millor persona vol dir que ets treballador de la música, no músic”, perquè no es pot entendre la música de l’OAB sense pensar amb valors com el respecte, la tolerància o l’educació. Així, va poder dur a terme l’objectiu que cercava amb aquest projecte:

D’aquesta forma, entrant dins el procés de creació, referent a com es materialitza aquesta hibridació de cultures, ens trobem amb la composició de temes propis. Mohamed Soulimane es refereix a aquest procés com si fos una paella on afegeixes cada ingredient en el moment idoni. Així, primer ell composa la idea base del tema, y després li passa als músics del grup diguent-los que “s’ho duguin al seu terreny, que ho escriguin com ells ho sentin”, d’aquesta forma es van afegint diferents idees que després reb Mohamed, fa feina damunt la nova aportació i ho torna a enviar als músics que fan encara més aportacions. A vegades queda només un reflex d’allò que era el tema original, i a més després entra en joc el moment de gravar a l’estudi on poden sorgir noves inspiracions que aportar al moment. 

Aquest concepte d’espontaneïtat i d’afegir a la música el que es sent en el moment és un factor fonamental per entendre aquest tipus de música, i que té molta influència de la tradició àrab on la improvització i les energies son molt importants, Mohamed ho veu de la següent forma:

Una figura clau per la creació de l’Orquestra Àrab de Barcelona va ser Lluis Puig, exconseller de cultura, que va donar tot el suport necessari des de l’administració perquè aquesta il.lusió es pogués fer realitat. A més, també va ser el fil conector entre l’OAB i Miquel Gil, que després de fer algunes proves de fusionar música valenciana amb música àrab, i contactar contactar amb Savina, varem començar a donar forma al projecte que va culminar en el disc En concert.

Referent al disc, li vàrem demanar a Mohamed com es va arribar a produir aquesta hibridació, quines característiques culturals, a nivell musical, varen observar que podrien fer que encaixessin millor les diferents músiques que es treballen en el repertori i el que ens va dir no ens va deixar indiferents. La seva resposta va ser: la mar mediterrània, un dels mars que més cultures diferents acull, és molt forta i ens uneix molt, ja que trobam moltes influències, d’una música a una altra. 

És aquesta essència d’intercanvi cultural la que ha predominat en aquest projecte, de que cada membre aportés la seva forma d’entendre la música i la seva tradició que ha mamat des de petit. Es tracta d’una idea molt pura que tracta d’anar més enllà superant tot tipus de barreres cultural que puguin haver, entenent que la diferència és riquesa. Segons Mohamed, quan es fa feina amb aquesta mentalitat, amb aquesta essència, és molt fàcil que tots els músics s’entenguin perfectament, a més de que esdevé un procés d’aprenentatge molt enriquidor.

Entrant dins el disc, el primer tema que ens trobem és Bandereta, introduït per un solo del que sembla ser una gralla sense acompanyament instrumental, però amb una sonoritat que ens recorda més al món àrab, amb molta ornamentació i amb molt de vibrato. Seguidament entra la guitarra amb la percussió marcant un 5/8, un ritme amalgama dels que predominen en la complexitat rítmica de la tradició àrab, i finalment entra Miquel Gil cantant una lletra de Plàcid Rosaleny i intercalant contramelodies amb la gralla. Aquesta primera cançó ja presenta molts elements propis de la hibridació que anirem veient al llarg del disc, com és l’ampli repertori d’instruments d’orígens diferents: el bouzuki, la guitarra, el baix, percussions mediterrènies i orientals, la gralla…

Si ens endinsem dins els elements àrabs, veiem instruments propis com el ney, el kanun, l’oud o el violí, entre altres. A més, a temes com Van Tres, el més llarg de tot el disc, podem veure com es manifesta un dels elements claus de la música àrab que és la improvisació, possiblement sobre un mode del maqam (sistema de modes àrab) i sobre una base de percussió que va alternant entre temps forts i dèbils. En aquest cas el solista és Mohamed Soulimane amb el seu violí àrab.

Així, podem trobar aquesta factor d’espontaneïtat i improvisació, que ens comentava Mohamed a l’entrevista, a varis punts del disc, sobretot quan s’enllacen cançons o solos. Un altre cas és al tema Tornada, on en aquest cas el solista és el ney, instrument de vent propi de l’orient mitjà, també sobre una base de percussió i acompanyament del kanun. Aquest moment d’improvisació s’intercala amb un estil més a prop de la balada protagonitzat per el cant, molt influenciat per la tradició oral, de Miquel Gil amb acompanyament de oud i guitarra, en cap moment deixam de veure elements de les diferents cultures fusionats i complementat-se entre si.

Per altre banda, a temes com Tic-Tac predomina un estil tímbric més proper a la música popular de banda, amb un quartet de vents que ens recorda a les bandes de música o a les xarangues que podriem trobar a la terra del cantant valencià, tot i que estan esteses per gran part del territori espanyol. Els vents introdueixen el tema principal que s’anirà intercalant amb els versos de Miquel Gil, amb lletra de Sònia Carmona. Tot aquest tema es construeix sobre el ritme constant que marquen les diferents guitarres, guitarró i bandurria. Es tracta d’un tema molt festiu que convida a ballar.

Les músiques tradicionals de la mediterrània responen sovint a dinàmiques de transmissió oral, on les guies escrites queden en segon pla. Es busca una connexió entre els músics que pertany al moment de la interpretació i que transcendeix qualsevol percepció fixa de la peça que s’està tocant. És per això que moltes de les partitures que poden existir són transcripcions posteriors a la transmissió oral de les peces i difícilment arriben a reflectir tot allò que sona al cent per cent. Aquesta tradició oral es tradueix també en la preparació d’aquest concert i totes les col·laboracions posteriors que s’han donat entre els seus músics. És un element essencial per entendre la cohesió del repertori que estem comentant.

Una de les qüestions més interessants que podem trobar en l’àmbit musical mediterrani és la semblança que existeix entre alguns repertoris de diferents nacionalitats. Prova d’això és el cant de batre valencià, un cant de treball agrícola que troba uns contorns melòdics gairebé idèntics en cançons de la mateixa funcionalitat de zones del nord i centre del Marroc.

Al següent vídeo trobem algunes evidències entre les dues variants comentades amb una breu explicació prèvia per part de Pep Gimeno “Botifarra” als primers instants.

Doncs aquest cas també el veiem reflectit en aquesta hibridació en directe que treballem. Savina Yannatou canta una cançó tradicional occitana anomenada Adieu Paure Carnavás, que es canta al sud de França per acomiadar a Monsieur Carnaval, una figura que es crema com a símbol dels mals comportaments al llarg de l’any i també com a inici de la quaresma al calendari cristià.

A continuació, després d’un solo de ney , entra en escena l’Orquestra Àrab de Barcelona amb un solo de violí, donant l’entrada a la cançó Wa Habibi. Aquesta segona peça que s’enllaça amb la primera té una connotació religiosa important, ja que és tradicional cantar-la als territoris de Líban o Israel divendres sant. Tot i la llengua àrab, està destinada també al calendari cristià compartit al llarg del mediterrani per tants països. De fet, no solament la connotació tràgica/melancòlica és comú, sinó que la melodia d’ambdues cançons resulta extremadament semblant a les estrofes.

Aquest exemple ens permet establir la hipòtesi que l’enteniment entre músics de diferents regions mediterrànies pot resultar de gran adaptabilitat per les connotacions socio/culturals que s’acaben traduint en les músiques “autòctones”, trobant més trets en comú dels que habitualment podem preveure.

Respecte a les versions enregistrades a estudi, cal dir que un dels aspectes que es diferencien en aquest concert és l’estructura d’algunes de les peces. Sovint s’intercalen seccions d’improvisació amb diferents instruments que acaben per allargar les seccions instrumentals preexistents o s’afegeixen algunes noves. Aquesta alteració es produeix tant enmig de les peces com també en sentit d’introducció. Cal dir que la improvisació no es dona solament en aquests moments, sinó que també es deixa veure en respostes curtes que els instruments fan a la veu enmig de les estrofes.

Es característica també l’adaptabilitat dels elements que s’afegeixen en aquest sentit. Trobem  instruments com el santur, el violí o el bouzouki que acaben per adoptar la melodia de les cançons originals i la combinen en aquestes seccions o respostes improvisades en moments concrets.L’encreuament tímbric en aquestes parts produeix, en conseqüència, una notable pujada de dinàmica respecte a les versions d’estudi.

Així mateix, Ayoub Bout, de l’OAB, s’incorpora en una de les peces amb una lletra en llengua àrab, aplicant a la veu una melismàtica i uns adorns propis del seu cant. La peça acaba amb una improvisació seva conjunta amb la de Miquel Gil, cadascun amb el seu estil. És un moment on s’observa el contrast dinàmic entre la versió d’estudi i l’enregistrada en viu.

Per qüestions socio-culturals, l’herència musical de períodes anteriors ha acabat jugant un gran paper en l’estilització de diferents regions del mediterrani. Al concert, trobem adaptacions de ritmes molt diversos que tant Miquel Gil com Savina Yannatou han experimentat als seus treballs. En una fusió frenètica, Savina adapta un Ballu Sardu o Ballu Brincu de Serdenya. La seva versió d’aquestes cançons incorpora una secció rítmica ràpida d’estil trocaic que no és tan destacada en la seva versió originària de l’illa italiana. No obstant això, el contorn melòdic si que es mostra fidel, tot i les variacions. Aquest ritme trocaic ràpid també l’utilitza Miquel Gil en la seva cançó Cavall d’Aràbia i és el vehicle que podria haver servit d’enllaç per l’última peça del concert on el Ballo Sardo dona el relleu a aquesta composició del cantant valencià mentre s’incorporen instruments diversos seguint el mateix patró. Des d’aquest punt de vista, la qüestió rítmica s’estableix com un canal de comunicació essencial per fusionar les composicions, fruit possiblement d’una tradició en la utilització dels clàssics modes rítmics que s’establiren a l’edat mitjana, i que s’estendria progressivament per tota la zona meditarrània. 

Com veiem, els tres actors que participen en aquesta hibridació ja representen hibridacions constants en les seves respectives carreres. És per aquesta raó que l’adaptació entre ells no representés grans dificultat en la preparació del concert. Entenem aquesta col·laboració múltiple com una conseqüència lògica del seu treball per separat, on s’han interessat per la incorporació d’elements d’altres cultures d’arrel mediterrània.

Un aspecte clau d’aquest encontre és la posada en escenari dels trets comuns que moltes de les músiques i cultures mediterrànies comparteixen. Els músics d’aquest concert tracten de comunicar a l’espectador aquest argument amb peces com les que hem tractat, on recursos melòdics o tímbrics resulten experimentades per zones de les dues bandes del mar. Aquí és on resideix la idea principal del concert, reforçada amb les idees que ens expressa Mohamed Soulimane a l’entrevista i les pròpies hibridacions que previament ja havien dut a terme els músics en les seves respectives carreres.

A més de compartir uns forts ideals, el de la música com a trencadora de barreres i el de fomentar la diversitat cultural a través del respecte i l’adaptabilitat. de tradicions.

Referències

• Gil, Miquel; Yannatou, Savina & Primavera en Salonico; Orquestra Àrab de Barcelona (2006) En concert (CD audio). Galileo Music. Madrid

• Lorca, Rosa (2016) Entrevista a Mohamed Soulimane: cuando pones cosas que no encajan, los oídos la rechazan. Revista C’monMurcia: https://cmonmurcia.com/entrevista-a-mohamed-soulimane/ (darrera consulta 07/11/20)

Soulimane, Mohamed (2020) Entrevista personal telemàtica (2-11-2020)

Frechina, Josep Vicent (2000) Al Tall: Vint-i-cinc anys de tossudesa. Revista Caramella. Música i Cultura popular Num. 2. pp 30-42

Campoy, César (2019) Entrevista Miquel Gil: Estámos en un momento fantástico. Revista Mondosonoro https://www.mondosonoro.com/entrevistas/miquel-gil-exorcismo-poliedrico/ (darrera consulta: 5-11-2020)

Fonts gràfiques:

Imatge Miquel Gil: eltemps.cat

Imatge Savina Yannatou: teatrofernangomez.es

Imatge Orquestra Àrab de Barcelona: eixdiari.cat