Cocanha: cants polifonics a dançar

Paula Espinet i Irene Urgell

Qui són i què fan Cocanha?

Cocanha és un grup format per Lila Fraysse i Caroline Dufau, dues integrants especialitzades en la música tradicional occitana, membres del col·lectiu Dètz, un laboratori audiovisual occità. El seu projecte artístic es basa en la integració d’aquesta tradició amb nova creació. Es va fundar a Tolosa de Llenguadoc l’any 2014. 

Durant la major part de les seves obres s’expressen a través de la veu i els tambors de cordes i arreglen el seu repertori. A més a més, no utilitzen la microfonia només per amplificar el seu so sinó també per modificar-lo. Fan ús de sintetitzadors i altres elements que es podrien considerar d’hibridació, que es veu sobretot en el seu últim disc publicat.

“En un estat francès centralista amb un fort passat colonial, silenciant les llengües que l’habiten i formant els dialectes, Cocanha opta per cantar en occità.”

Caroline Dufau i Lila Fraysse, integrants actuals de Cocanha

Context geogràfic

Occitània és una regió principalment del sud de França, situat entre el golf de Biscaia i els Alps occidentals, el mar Mediterrani i els Pirineus. Comprèn bona part del terç sud de França, la Vall d’Aran (Catalunya), les valls occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

Actualment, el territori lingüístic occità està dividit entre França, Itàlia (les valls occitanes, o Valdeses i l’enclavament de La Gàrdia –en italià: Guardia Piemontese– a Calàbria), Catalunya (la Vall d’Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives.

Occitania mai ha sigut governada per un sol estat en tot el territori, més aviat sempre ha estat repartit entre aquests, tot i que es podrien considerar com a excepcions els territoris feudals que van existir durant l’edat mitjana que van ocupar una part significativa, la més extensa que vas ser coneguda va ser el comtat de Tolosa.

En el cas de Cochana, tot i que es presenten que fan cant d’Occitània en general,  a una de les entrevistes esmenten que elles més aviat busquen fonts de cançons tradicionals de les zones de Gascó.

Breu context històric

De la cultura llatina i d’una part d’elements celtes, arribà a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle ix. Va ser l’occità una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així, les primeres gramàtiques anteriors a la de Nebrija són occitanes (com per exemple les Leys d’Amors del segle xiv).

Posteriorment, a partir de 1968, es dona un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l’estat centralista francès.

Context sociocltural: la llengua occitana

A causa de la forta influència de la cultura francesa, hi ha certa absència de relat històric. La llengua occitana va patir una forta persecució durant la Revolució Francesa, que va instaurar el francès com l’única llengua oficial de la nova república i considerava l’occità com una llengua reaccionària de l’antic règim. Passats els anys, a causa dels mitjans de comunicació i la poca priorització que se li va donar a aquesta llengua autòctona, la llengua es practica cada cop menys dins el territori francès. El mateix Jean-Jaques Castéret, etnomusicòleg i autor del llibre “la polifonia dels Pirineus gascons” és un ciutadà de Bearn i ha conviscut amb aquesta llengua i cultura, tanmateix, mai es va veure involucrat en voler formar-hi part fins que va decidir escriure aquest llibre escriu en el prefaci.

Del text de Jean-Jaques Castéret “La polyphonie dans les Pyrénées gasconnes: Tradition, évolution, résilience”

Jean-Jaques Castéret és un etnomusicòleg de Bearn que segons esmenta en el llibre ha conviscut amb la tradició del cant polifònic d’occitània al llarg de la seva vida. Tanmateix, esmenta que no ha intervingut massa en el cant, l’escrit en si ha significat una forma de reendinsar-se en aquesta cultura. El llibre se centra a parlar sobretot sobre la polifonia de la zona de Gascunya, que és on ens centrem principalment. En el prefaci menciona com els cants que ell escoltava al seu poble succeïen sobretot per homes cantant pels carrers i majoritàriament a les tavernes. No va ser fins als 2000 que els cants occitans per dones van ser interpretats en públic. Així doncs, abans de parlar sobre la polifonia occitana, l’autor parla sobre la llengua en si i la seva pràctica i dispersió al llarg dels anys.

Cantar és cosa de tots: homes i dones. Si la polifonia es practicava al cafè on abans els homes representaven la població gairebé exclusiva, les dones s’escoltaven a l’església o al cercle familiar, divisions de gènere que ara s’han esvaït.

Remarca que a l’ajuntament de Siros, on s’emmagatzemen els arxius sonors del Festival de la Chanson Béarnaise, Loulou Mandère, cantant i presidenta de l’associació organitzadora del festival, subratlla l’aspecte compost del repertori vocal del Pirineu gascó que combina francès i occità. A Bearn, des de l’edat mitjana fins a la Revolució Francesa, l’occità, en les seves variants del gascó meridional, ha anat perdent la seva condició de llengua quotidiana. La pressió social exercida pel francès es fa sentir amb més força des de finals dels anys 60. Actualment, és parlada habitualment pel 12% de la població de Béarn i Bas-Adour i l’enten un 50%³, el percentatge d’enteniment és similar a Bigorre. Aquesta qualificació lingüística, que podria plantejar la qüestió de la legitimitat de les cançons en francès, s’acompanya d’una distribució geogràfica de l’ús. Els cantants trobats apunten generalment a una dicotomia piemont/valls, aquests últims designats com els conservatoris de la pràctica vocal i els repertoris antics. En aquest paisatge, la vall d’Ossau es distingeix per un repertori abundant en occità, mentre que el francès és predominant a les altres valls bearneses d’Aspe i Barétous, als contraforts del Bearn (on avui la pràctica és menys densa) i a tot Bigorre.

Música tradicional occitana o hibridació?

Cant polifònic gascó

La cantèra o cant polifònic gascó està construïda a partir d’un cant preexistent, anomenat en occità aire (aire), cant (cançó) o normala («veu normal»), al que s’hi afegeixen una o dues veus.

Aquestes veus s’improvisen, una en els aguts – l’hauta (l’agut) – l’altra en el baix – el baisha (el baix) o contrabaisha (el contrabaix) formant, sigui quin sigui el nombre de cantants, dues o tres veus diferents. Les tècniques que es fan servir són senzilles: o bé per veus paral·leles o també mitjançant l’ús de  bordons (sobretot al baix).

En aquesta entrevista (FIRAMEDITERRANIA, 2020) Lila Fraysse explica que el punt de partida de Cocanha era justament aquesta polifonia a tres veus dels Pirineus. Per això van començar sent un trio, per poder experimentar a través de les tres tipologies de veu (hauta, normala, baisha). També comenta que han construït la seva polifonia al voltant d’això però afegint-li una part molt rítmica. Cocanha és també música per ballar.

Els dos exemples següents mostren la mateixa cançó tradicional occitana (Al Pont de Mirabèl), interpretada de maneres diferents. La primera versió és del grup Vox Bigerri, format exclusivament per homes i que estan especialitzats en la polifonia occitana. La segona versió és la de Cocanha, que aquí es podria considerar tradicional perquè fan un ús de les veus similar al de l’altre grup esmentat: una o dues veus a la vegada que la melodia principal de la cançó monòdica. No fan servir cap tipus d’acompanyament, es tracta d’una interpretació a capella.

Tambor de cordes

Aquest és l’element de tambor del dúplex flauta-tambor a la Provença i el seu equivalent als Pirineus: l’instrument conegut com a tambor de corda. Aquest element de tambor representa el tambor-bordó estudiat que es defineix per la presència d’un timbre (corda estirada) a la pell del tambor que es toca o per la de cordes estirades i colpejades sobre un altre cos com una caixa de fusta en forma rectangular allargada (Marcel-Dubois, 1966, p. 4).

Actualment hi ha quatre tipus de dúplex de flauta-tambor al sud de França: provençal, rossellonès-català, basc, gascó. Aquests instruments de quatre tipus variats tenen en comú l’agrupació de dos elements separats amb una funció musical complementària: en un (la flauta de tres forats tocada amb una mà i utilitzant els harmònics), una funció melòdica, en l’altre (el tambor de constitució diversificada segons els tipus), una funció d’acompanyament (Marcel-Dubois, 1966, p. 5-6).

Cocanha fa servir concretament el tambor de cordes gascó, però no el toquen de la manera convencional. Elles no el toquen mai juntament amb la flauta perquè ja fan la melodia amb la veu, tal com afirma Lila Fraysse (FIRAMEDITERRANIA, 2020). Tampoc el toquen amb la disposició tradicional, en que el tambor està posicionat verticalment, sinó que l’acostumen a tenir horitzontal sobre un suport. D’aquesta manera, es produeix una primera hibridació en la música de Cocanha respecte la música tradicional occitana, ja que canvien la manera d’interpretar un instrument tradicional, primer per desvincular-lo de la flauta i després per la posició d’aquest durant la interpretació.

Els següents exemples mostren com es toca el tambor de cordes, en el primer cas de manera tradicional (amb la combinació flauta-tambor) i en el segon com ho fa Cocanha.

Podoritmia

Una altra característica de la seva proposta és que fan ús de la podoritmia en moltes de les seves cançons, a més de la percussió corporal amb les mans. Els següents exemples mostres una borrèia a 3, primer cantada pel cantador Félix Trébosc, i després la versió que fa Cocanha, on es pot veure clarament com utilitzen els peus per a la part rítmica de la música que fan.

Temàtica

Una altra de les característiques de Cocanha és que centra el seu repertori amb la temàtica de gènere. Canvien molt les lletres de cançons tradicionals.

Lila Fraysse explica (FIRAMEDITERRANIA, 2020) que examinen material recollit per “collectatges”, arxius sonors que van ser gravats una mica abans o després dels anys 50 aproximadament. D’aquest material agafen el que els hi ve de gust. A vegades només la melodia, si la lletra no els hi agrada perquè no és actual, o perquè sovint el paper de les dones que surten és inferior. Per això moltes de les cançons del seu repertori tenen un transfons.

Per tots aquests elements comentats fins ara, es pot afirmar que la proposta de Cocanha és una hibridació, ja que encara que el repertori és tradicional (en lletra, música o ambdues), també incorporen tècniques de sonorització actuals per potenciar els sons, a més d’agafar idees de les músiques contemporànies populars d’avui dia.

Conclusions

La proposta de Cocanha fa que un determinat repertori de tradició oral pugui seguir-se interpretant en l’actualitat però de manera diferent. Creiem que és positiu que intentin no encastar-se en la tradició, sinó mirar de que aquesta canviï amb el temps, sense que això suposi una cosa negativa, al contrari, aporta un coneixement nou per les decisions que prenen en quant al tractament d’aquestes cançons.

Per afegiment, el fet que cerquin un repertori amb perspectiva de gènere, que les integrants busquin una polifonia més practicada per dones i que obrin les possibilitats sonores a les tecnologies sense deixar tampoc el rastre més tradicional com l’ús del tambor de cordes o l’estil vocal. Ens fa veure que no només busquen la continuació d’aquest repertori, sinó que busquen que aquest tingui un significat per a elles i el seu present.

Fonts bibliogràfiques

Carrera, A., & Grifoll, I. (2014, 6). Occitània en Catalonha: De tempses novèls, de novèlas perspectivas.

Castéret, J. J. (s.d.). La polyphonie Pyrénéenne | Le chant | Arts | Patrimoine vivant | Français. https://sondaqui.com/Le-chant/polyphonie

Castéret, J. J. (s.d.). Flûtes et tambourin à cordes | Instruments de musique | Arts | Patrimoine vivant | Français. https://sondaqui.com/Instruments-de-musique/instruments-flute-tambourin

Castéret, J.J. (2013). La polyphonie dans les Pyrénées gasconnes: Tradition, évolution, résilience. Editions L’Harmattan.

Charles-Dominique, L. (2010). Frank Tenaille: Musiques et chants en Occitanie. Création et tradition en Pays d’Oc. Cahiers d’ethnomusicologie. Anciennement Cahiers de musiques traditionnelles, 23, Art. 23.

Cual sem | COCANHÁ. (2016, desembre 15). https://cocanha.net/qual-sem/

FIRAMEDITERRANIA (Director). (2020, octubre 15). MIRADES A L’ARREL – Entrevista a Cocanha. https://www.youtube.com/watch?v=hdclVntkxCg

Igual, V. (2003). El català de l’Alguer: Un model d’àmbit restringit. Institut d’estudis catalans.

Le chant en occitan, une expérience récente et originale de prise en main d’une culture et d’une langue. (s.d.). https://journals.openedition.org/lengas/375?lang=en

Marcel-Dubois, C. (1966). Le Tambour-Bourdon: Son Signal Et Sa Tradition. Arts et traditions populaires, 14(1/2), 3-16. http://www.jstor.org/stable/41001332

N, O. L. 44° 18′, occità, & horari▾ occitana G. S. 198 113 km2 I. descriptiu F. (s.d.). Wikiwand—Occitània. Wikiwand. https://wikiwand.com/ca/Occitània

Occitània | enciclopedia.cat. (s.d.). https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/occitania-0

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s