Paula Espinet i Irene Urgell

1. Introducció del cas estudiat

1.1. Qui són i què fan Cocanha?

Cocanha és un grup format per Lila Fraysse i Caroline Dufau, dues integrants especialitzades en la música tradicional occitana, membres del col·lectiu Dètz, un laboratori audiovisual occità. El seu projecte artístic es basa en la integració d’aquesta tradició amb nova creació. Es va fundar a Tolosa de Llenguadoc l’any 2014. 

Durant la major part de les seves obres s’expressen a través de la veu i els tambors de cordes i arreglen el seu repertori. A més a més, no utilitzen la microfonia només per amplificar el seu so sinó també per modificar-lo. Fan ús de sintetitzadors i altres elements que es podrien considerar d’hibridació, que es veu sobretot en el seu últim disc publicat.

“En un estat francès centralista amb un fort passat colonial, silenciant les llengües que l’habiten i formant els dialectes, Cocanha opta per cantar en occità.”

1.2. Context geogràfic

Occitània és una regió principalment del sud de França, situat entre el golf de Biscaia i els Alps occidentals, el mar Mediterrani i els Pirineus. Comprèn bona part del terç sud de França, la Vall d’Aran (Catalunya), les valls occitanes (del Piemont, a Itàlia) i Mònaco.

Actualment, el territori lingüístic occità està dividit entre França, Itàlia (les valls occitanes, o Valdeses i l’enclavament de La Gàrdia –en italià: Guardia Piemontese– a Calàbria), Catalunya (la Vall d’Aran) i Mònaco. El territori sota administració francesa és dividit en set regions administratives.

Occitania mai ha sigut governada per un sol estat en tot el territori, més aviat sempre ha estat repartit entre aquests, tot i que es podrien considerar com a excepcions els territoris feudals que van existir durant l’edat mitjana que van ocupar una part significativa, la més extensa que vas ser coneguda va ser el comtat de Tolosa.

En el cas de Cochana, tot i que es presenten que fan cant d’Occitània en general,  a una de les entrevistes esmenten que elles més aviat busquen fonts de cançons tradicionals de les zones de Gascó.

1.3. Breu context històric

De la cultura llatina i d’una part d’elements celtes, arribà a convertir-se en un dels centres neuràlgics de la cultura romànica a partir del segle ix. Va ser l’occità una de les llengües més primerenques a substituir el llatí en molts actes, documents, peces literàries i obres científiques. Així, les primeres gramàtiques anteriors a la de Nebrija són occitanes (com per exemple les Leys d’Amors del segle xiv).

Posteriorment, a partir de 1968, es dona un ressorgiment cultural occità que, combinat amb la protesta econòmica, desemboca en la dècada dels 70 en una reivindicació nacionalista que considerava que Occitània era una colònia interna de l’estat centralista francès.

1.4. Context sociocultural: la llengua occitana

A causa de la forta influència de la cultura francesa, hi ha certa absència de relat històric. La llengua occitana va patir una forta persecució durant la Revolució Francesa, que va instaurar el francès com l’única llengua oficial de la nova república i considerava l’occità com una llengua reaccionària de l’antic règim. Passats els anys, a causa dels mitjans de comunicació i la poca priorització que se li va donar a aquesta llengua autòctona, la llengua es practica cada cop menys dins el territori francès. El mateix Jean-Jaques Castéret, etnomusicòleg i autor del llibre “la polifonia dels Pirineus gascons” és un ciutadà de Bearn i ha conviscut amb aquesta llengua i cultura, tanmateix, mai es va veure involucrat en voler formar-hi part fins que va decidir escriure aquest llibre escriu en el prefaci.

Del text de Jean-Jaques Castéret “La polyphonie dans les Pyrénées gasconnes: Tradition, évolution, résilience”

Jean-Jaques Castéret és un etnomusicòleg de Bearn que segons esmenta en el llibre ha conviscut amb la tradició del cant polifònic d’occitània al llarg de la seva vida. Tanmateix, esmenta que no ha intervingut massa en el cant, l’escrit en si ha significat una forma de reendinsar-se en aquesta cultura. El llibre se centra a parlar sobretot sobre la polifonia de la zona de Gascunya, que és on ens centrem principalment. En el prefaci menciona com els cants que ell escoltava al seu poble succeïen sobretot per homes cantant pels carrers i majoritàriament a les tavernes. No va ser fins als 2000 que els cants occitans per dones van ser interpretats en públic. Així doncs, abans de parlar sobre la polifonia occitana, l’autor parla sobre la llengua en si i la seva pràctica i dispersió al llarg dels anys.

Cantar és cosa de tots: homes i dones. Si la polifonia es practicava al cafè on abans els homes representaven la població gairebé exclusiva, les dones s’escoltaven a l’església o al cercle familiar, divisions de gènere que ara s’han esvaït.

Remarca que a l’ajuntament de Siros, on s’emmagatzemen els arxius sonors del Festival de la Chanson Béarnaise, Loulou Mandère, cantant i presidenta de l’associació organitzadora del festival, subratlla l’aspecte compost del repertori vocal del Pirineu gascó que combina francès i occità. A Bearn, des de l’edat mitjana fins a la Revolució Francesa, l’occità, en les seves variants del gascó meridional, ha anat perdent la seva condició de llengua quotidiana. La pressió social exercida pel francès es fa sentir amb més força des de finals dels anys 60. Actualment, és parlada habitualment pel 12% de la població de Béarn i Bas-Adour i l’enten un 50%³, el percentatge d’enteniment és similar a Bigorre. Aquesta qualificació lingüística, que podria plantejar la qüestió de la legitimitat de les cançons en francès, s’acompanya d’una distribució geogràfica de l’ús. Els cantants trobats apunten generalment a una dicotomia piemont/valls, aquests últims designats com els conservatoris de la pràctica vocal i els repertoris antics. En aquest paisatge, la vall d’Ossau es distingeix per un repertori abundant en occità, mentre que el francès és predominant a les altres valls bearneses d’Aspe i Barétous, als contraforts del Bearn (on avui la pràctica és menys densa) i a tot Bigorre.

2. Música tradicional occitana o hibridació?

2.1. Cant polifònic gascó

La cantèra o cant polifònic gascó està construïda a partir d’un cant preexistent, anomenat en occità aire (aire), cant (cançó) o normala («veu normal»), al que s’hi afegeixen una o dues veus.

Aquestes veus s’improvisen, una en els aguts – l’hauta (l’agut) – l’altra en el baix – el baisha (el baix) o contrabaisha (el contrabaix) formant, sigui quin sigui el nombre de cantants, dues o tres veus diferents. Les tècniques que es fan servir són senzilles: o bé per veus paral·leles o també mitjançant l’ús de  bordons (sobretot al baix).

En aquesta entrevista (FIRAMEDITERRANIA, 2020) Lila Fraysse explica que el punt de partida de Cocanha era justament aquesta polifonia a tres veus dels Pirineus. Per això van començar sent un trio, per poder experimentar a través de les tres tipologies de veu (hauta, normala, baisha). També comenta que han construït la seva polifonia al voltant d’això però afegint-li una part molt rítmica. Cocanha és també música per ballar.

Els dos exemples següents mostren la mateixa cançó tradicional occitana (Al Pont de Mirabèl), interpretada de maneres diferents. La primera versió és del grup Vox Bigerri, format exclusivament per homes i que estan especialitzats en la polifonia occitana. La segona versió és la de Cocanha, que aquí es podria considerar tradicional perquè fan un ús de les veus similar al de l’altre grup esmentat: una o dues veus a la vegada que la melodia principal de la cançó monòdica. No fan servir cap tipus d’acompanyament, es tracta d’una interpretació a capella.

2.2. Tambor de cordes

Aquest és l’element de tambor del dúplex flauta-tambor a la Provença i el seu equivalent als Pirineus: l’instrument conegut com a tambor de corda. Aquest element de tambor representa el tambor-bordó estudiat que es defineix per la presència d’un timbre (corda estirada) a la pell del tambor que es toca o per la de cordes estirades i colpejades sobre un altre cos com una caixa de fusta en forma rectangular allargada (Marcel-Dubois, 1966, p. 4).

Actualment hi ha quatre tipus de dúplex de flauta-tambor al sud de França: provençal, rossellonès-català, basc, gascó. Aquests instruments de quatre tipus variats tenen en comú l’agrupació de dos elements separats amb una funció musical complementària: en un (la flauta de tres forats tocada amb una mà i utilitzant els harmònics), una funció melòdica, en l’altre (el tambor de constitució diversificada segons els tipus), una funció d’acompanyament (Marcel-Dubois, 1966, p. 5-6).

Cocanha fa servir concretament el tambor de cordes gascó, però no el toquen de la manera convencional. Elles no el toquen mai juntament amb la flauta perquè ja fan la melodia amb la veu, tal com afirma Lila Fraysse (FIRAMEDITERRANIA, 2020). Tampoc el toquen amb la disposició tradicional, en que el tambor està posicionat verticalment, sinó que l’acostumen a tenir horitzontal sobre un suport. D’aquesta manera, es produeix una primera hibridació en la música de Cocanha respecte la música tradicional occitana, ja que canvien la manera d’interpretar un instrument tradicional, primer per desvincular-lo de la flauta i després per la posició d’aquest durant la interpretació.

Els següents exemples mostren com es toca el tambor de cordes, en el primer cas de manera tradicional (amb la combinació flauta-tambor) i en el segon com ho fa Cocanha.

2.3. Podoritmia

Una altra característica de la seva proposta és que fan ús de la podoritmia en moltes de les seves cançons, a més de la percussió corporal amb les mans. Els següents exemples mostres una borrèia a 3, primer cantada pel cantador Félix Trébosc, i després la versió que fa Cocanha, on es pot veure clarament com utilitzen els peus per a la part rítmica de la música que fan.

2.4. Temàtica

Una altra de les característiques de Cocanha és que centra el seu repertori amb la temàtica de gènere. Canvien molt les lletres de cançons tradicionals.

Lila Fraysse explica (FIRAMEDITERRANIA, 2020) que examinen material recollit per “collectatges”, arxius sonors que van ser gravats una mica abans o després dels anys 50 aproximadament. D’aquest material agafen el que els hi ve de gust. A vegades només la melodia, si la lletra no els hi agrada perquè no és actual, o perquè sovint el paper de les dones que surten és inferior. Per això moltes de les cançons del seu repertori tenen un transfons.

Per tots aquests elements comentats fins ara, es pot afirmar que la proposta de Cocanha és una hibridació, ja que encara que el repertori és tradicional (en lletra, música o ambdues), també incorporen tècniques de sonorització actuals per potenciar els sons, a més d’agafar idees de les músiques contemporànies populars d’avui dia.

3. Conclusions d’aquest primer bloc

La proposta de Cocanha fa que un determinat repertori de tradició oral pugui seguir-se interpretant en l’actualitat però de manera diferent. Creiem que és positiu que intentin no encastar-se en la tradició, sinó mirar de que aquesta canviï amb el temps, sense que això suposi una cosa negativa, al contrari, aporta un coneixement nou per les decisions que prenen en quant al tractament d’aquestes cançons.

Per afegiment, el fet que cerquin un repertori amb perspectiva de gènere, que les integrants busquin una polifonia més practicada per dones i que obrin les possibilitats sonores a les tecnologies sense deixar tampoc el rastre més tradicional com l’ús del tambor de cordes o l’estil vocal. Ens fa veure que no només busquen la continuació d’aquest repertori, sinó que busquen que aquest tingui un significat per a elles i el seu present.

Rols de gènere a Cocanha

1. Descripció i explicació

Hem pogut basar molta part d’aquesta presentació gràcies al llibre d’Isaure Gratacos. Una historiadora que ha treballat prop de 50 anys en la recerca del paper de la dona en el Pirineu. La informació s’ha extret sobretot del seu llibre “Fées et gestes : femmes pyrénéennes, un statut social exceptionnel en Europe. Toulouse” (1987). 

1.1. Contextualització de les dones al pirineu

Cal entendre que des de fa molts anys, les investigacions dutes a terme respecte al paper de la dona en el pirineu gascó són quasi bé nules. Ja sigui a causa de l’ocupació francesa, el masclisme implícit que existeix de per si o també la falta d’informació sobre la societat occitana.

Molts dels viatgers que buscaven fer un estudi en aquestes zones parlaven amb les dones fent un judici purament estètic. Per tant molts dels coneixements que es tenen de les seves costums són més aviat generals. Tot i així encara ha arribat als nostres dies per algunes d’aquestes descripcions que les dones llauraven el camp com els homes.

Algunes de les informacions s’argumenten en el primer capítol “dones oblidades” del llibre de Gratacos. En aquest s’esmenta que la zona del pirineu occità abans de finals del 1791, era una societat particularment igualitaria amb el que estava passant amb la resta d’europa fins finals del XVIII: “Amb nosaltres, les dones no s’han quedat mai dempeus els homes menjaven”, va dir Jean Boué orgullós a Arbon. A més a més, segons alguns estudis com per exemple d’Elisée Reclus, però, el 1862, especifiquen que «els antics bascos reconeixien en les dones les mateixes aptituds que en els homes per fundar família i mantenir-la pròspera», mentre que «quasi tots els pobles de l’antiguitat tenien un sentiment per les dones que aguantaven menyspreu». Reclus té aquesta observació només per bascos tot i que sabem que aquesta situació s’estenia des d’Occident). 

És a dir, la dominació masculina no existia allà a la llei. Dones i els homes tenien una igualtat social estricta, i així va ser el període contemporani, des del segle XIX industrial, el que va introduir, amb la “cultura universal”, patrons implantats abans en altres llocs.El fet que es mantingués tant temps aquesta estructura social es deu a la seva aïllada topografia. Es sap perquè en aquestes zones hi ha molta quantitat de població amb el grup sanguini 0 negatiu, grup genèticament recessiu, que ens dona a entendre que la gent d’allà s’ha barrejat molt poc.

1.2. Com es presenten en el format escenicomusical

No obstant això, les dones han tingut als Pirineus i ho han fet de nou, un paper que no juguen enlloc més; basat en una mitologia viva i saborosa, la vida social, cultural i sexual està marcada pels costums originals que han conservat, a mitjans del segle XX, una gran part. Així mateix, l’originalitat pirinenca no resideix en la naturalesa del condició femenina, sinó més aviat en la seva extraordinària durada.

Per tant, ja que no es guarden prous transcripcions de les peces abans del segle XIX, en part a que molta d’aquesta tradició era oral i va passar per una forta repressió colonial. No hem trobat cants que es diferencien per gènere. Com la societat occitana era per llei, igualitària, podem interpretar que homes i dones cantaven el mateix junts en un sol espai comú.

Del la informació que hem aconseguit trobar, tenim l’autor Jean-Jacques Castéret, que hem citat anteriorment. L’autor esmenta el paper de la dona com un cas molt poc documentat, ja que la seva tradició oral va passar a l’espai privat. Hi ha molt poc coneixement sobre si existeix un repertori únicament pel gènere femení.

1.3. Com es presenta Cocanha a diferència d’aquests rols tradicionals

Cocanha és un grup que s’ha trobat a posteriori amb aquest context colonial de la nació francesa. En conseqüència d’aquest fet durant sobretot el segle XIX, s’han topat amb melodies masclistes també en occità. Tenint en compte doncs aquest context, el grup busca donar una visió nova a aquesta tradició, no només des d’una perspectiva feminista i de nova creació, sinó com una re-interpretació del que podria haver significat cantar aquestes peces occitanes durant el període d’igualtat de drets.

2. Qüestionament o manteniment dels rols de gènere

Un cop vist el rerefons social i els rols de gènere a Occitània, exposarem algunes característiques que fan que Cocanha tingui un fort component ideològic respecte als rols de gènere, i concretament a la teoria feminista.

2.1. Discografia

En primer lloc, només examinant la seva discografia comprovem que els conceptes dels discos i la seva imatge estan clarament marcats per una intenció en aquest sentit.

El primer disc, I ès?, publicat l’any 2017, planteja una pregunta a l’oient: «Estàs a punt?» per interpel·lar-lo i que es qüestioni si realment vol fer aquest viatge de qüestionament dels rols de gènere, ja que la majoria de cançons d’aquest disc tenen una temàtica relacionada amb el paper de la dona en relacions socials: matrimoni, família, treball…

I ès? (2017)

Tal i com Alan Tigay exposa a la seva ressenya sobre aquest CD: Cocanha té un estil feminista, evident en l’edició de lletres tradicionals centrades en l’home i a la portada del fotomuntatge del seu àlbum que mostra un clítoris esculpit. (Ressenya Alan Tigay)

I és cert, la portada de l’àlbum és un fotomuntatge amb una enorme estàtua de l’òrgan del plaer femení en una rotonda de Tolosa. A la ressenya que va fer Valentin Chomienne de I ès? també afegia una petita entrevista a les integrants de Cocanha. Caroline Dufau explicava els motius d’aquesta portada: “Som tres dones que pugem a l’escenari, feministes i occitanes. La nostra llengua i el clítoris han patit censura i opressió. A través d’aquest àlbum, recuperem l’espai amb la nostra llengua i els nostres cossos! (Ressenya Valentin Chomienne)

El segon i últim disc fins el moment, Puput, de l’any 2020, també té una voluntat de reformular aquests rols de gènere, però sobretot la necessitat de les mateixes integrants de Cocanha de qüestionar-se la seva pròpia misoginia i la relació amb la norma social.

Puput (2020)

Van triar el nom de “Puput”, perquè es tracta d’un ocell peculiar en quant a imatge. Segons les mateixes Cocanha: «Aquest és un ocell amb el bec llarg, esvelt, lleugerament arquejat, amb una cresta erectil, l’esquena d’arlequí i el vol escàs i saltant. El vam triar per la seva força subversiva.»

L’àlbum també proposa cançons tradicionals occitanes que o bé ja tenen un missatge clar respecte als rols de gènere i elles ho fan servir per mostrar aquesta realitat, o bé canvien el significat cap a l’altre banda, per tal que les protagonistes de les cançons siguin les dones.

2.2. Anàlisi de les lletres

A l’entrevista feta per LeDepeche.fr Caroline Dufau aformava que: De totes maneres, és important que no ens atenem al cant tradicional tal com l’escoltem. De vegades, no dubtem a modificar les lletres quan són massa masclistes, per exemple, actualitzem el repertori tradicional per posar-lo al dia. Ens empeny a ser creatives!

Per tant, a continuació mostrarem alguns exemples de les lletres que Cocanha ha optat per mostrar tal qual les van agafar dels «colletages» o les que s’han modificat per reformular el missatge i significat.

Janeta

«La cançon de Joaneta» tradicionalment, i Janeta de Cocanha és una pastorela molt popular al Rouergue, i que sembla que es remunta al segle XIX; encara que segueix sent molt popular avui en aquesta zona i els departaments veïns.

En les cançons com en els contes, el llop encarna, per descomptat, la bèstia salvatge i ferotge, però també el depredador masculí. De la mateixa manera que a “Quand Margoton se’n va al molin”, aquí els llops simbolitzen l’amor salvatge que es practica fora de les regles socials. (CORDAE)

Les mateixes Cocanha acostumen a posar d’on treuen les cançons tradicionals. En aquest cas, la seva versió està agafada de la que van fer gravar al cantador Fernand Vialaret,  i que es pot escoltar al vídeo de sota. La lletra explica que un pastor li proposa a una noia, Janeta, d’anar a passar una hora al prat. Un cop allà veuen que l’herba és molt bonica però que està mullada. El pastor es treu la capa, la posa a terra i proposa a Janeta de seure per jugar a un joc. Es passen molta estona jugant, perden la noció del temps i se’ls hi fa fosc. Llavors Janeta s’amoïna pensant què li diran els seus pares quan vegin que ha estat fora de casa tant de temps, al que el pastor li respon que els hi digui que el llop rondava per allà. Què si no hagués estat per ell, un pastor valent, el llop se l’hauria menjada.

Cocanha utilitza la mateixa lletra del principi de la història, però omet la part final en la que Janeta es preocupa i es comenta la part del llop. Representa que no ha de patir per què li diran si torna a casa, pot estar-hi fora igual que el pastor. Cal comentar un detall i és que a la versió de Cocanha és Janeta qui es treu el mantell i el posa a terra perquè el noi s’assegui; i també que aquí el pastor també té nom, com Janeta, no és anònim sinó que es diu Pèire.

Lletra en occità (tradicional)

Traducció al català

« “Joaneta end anarem gardar, (bis) Per plan passar una oreta, lalà, A lalà, Joaneta lalà, Per plan passar una oreta ? – Aval, aval, al prat sarrat, (bis) I a una tan bèla erbeta, lalà, A lalà, Joaneta lalà, I a una tan bèla erbeta.” Mès quand sasquèron al prat sarrat, (bis) L’èrba sasquèt roelada, lalà, A lalà, Joaneta lalà, L’èrba sasquèt roelada. Lo pastorèl quitèt son mantèl, (bis) Per far assetar Joaneta, lalà, A lalà, Joaneta lalà, Per far assetar Janeta. “Joaneta assetatz-vos aquí, (bis) Jo(g)arem una partideta, lalà, A lalà, Joaneta lalà, Jo(g)arem una partideta.” Mès quand agèron jo(g)at e rejo(g)at, (bis) La nuèch los i a suspreses, lalà, A lalà, Joaneta lalà, La nuèch los i a suspreses. “Qué me dirà lo miune papà, Qué me dirà la miuna mamà ? D’èstre tant demorada, lalà, A lalà, Joaneta lalà, D’èstre tant demorada ? – Tu diràs al tiune papà, A la tiuna mamà, Que lo lop i rodava, lalà, A lalà, Joaneta lalà, Que lo lop i rodava. Que sans un brave pastorèl, (bis) Benlèu t’auriá manjada, lalà, A lalà, Joaneta lalà, Benlèu t’auriá manjada.” »

«Janeta, on anirem a quedar-nos, (bis) Per passar una bona hora, lala Oh, lala, Janeta lala, Per passar una bona hora? – Per allà, per allà, al prat segat, (bis) Hi ha una herba tan bonica, lala Oh, lala, Janeta lala, Hi ha una herba tan bonica». Però quan van arribar al prat segat, (bis) L’herba estava mullada, lala Oh, lala, Janeta lala, L’herba estava mullada. El pastor es va treure la capa, (bis) Per fer asseure la Janeta , lala Oh, lala, Janeta lala, Per fer asseure la Janeta . «Janeta , seu aquí, (bis) Jugarem a un petit joc, lala Oh, lala, Janeta lala, Jugarem un petit joc». Però quan havien jugat i tornat a jugar, (bis) La nit els va sorprendre, lala Oh, lala, Janeta lala, La nit els va sorprendre. «Què em dirà el meu pare, Què em dirà la meva mare? Haver-se quedat tant de temps, lala Oh, lala, Janeta lala, Per haver-se quedat tant de temps? —Li diràs al teu pare, A la teva mare, Que el llop rondava per allà, lala Oh, lala, Janeta lala, Que el llop rondava per allà. Que sense un pastor valent, (bis) Potser t’hagués menjat, lala Oh, lala, Janeta lala, Potser t’hagués menjat». »

Lletra en occità (Cocanha)	Traducció al català
Janeta ont nos anam trobar Per plan passar una oreta. Aval, aval, al prat sarrat I a una tan bèla erbeta. Més quand sasquèron al prat sarrat L’erba sasquèt roelada. La Jana quitèt son mantèl Per far setar lo Pèire. « Janeta jai te amb ièu, Jogarem una partideta » Quand agèron jogat e rejogat La nuèch los i a suspreses.	Janeta on ens anem a trobar Per passar una horeta Allà, allà, al prat segat Hi ha una tan bella herbeta Més quan van pujar al prat segat L’herba estava mullada La Jana va deixar el seu abric Per a fer que el Pere s’aturi « Janeta seu amb mi, Jugarem una partideta » Quan van haver jugat i rejugat La nit els va sorprendre.

M’an dit Martin

M’an dich Martin (Félix Trébosc)

M’an dit Martin (Cocanha)

Tornem a agafar un dels exemples que havíem fet servir per comentar la part musical de Cocanha, però aquest cop per parlar-ne de la lletra. A M’an dit Martin es veu clarament com es vol canviar el rol de gènere dels homes per a que les dones tinguin el mateix. La cançó tracta d’algú que està parlant amb un altre, s’entén que els protagonistes són dos homes. El primer li comenta a l’altre que un tercer home, un tal Martin li ha explicat que a aquest segon li agraden les noies, però que també li agrada el vi. El protagonista li respon que a ell li agrada tot, el vi i les noies; però que també les noies i el vi, subratllant en quin ordre. Després li exposa que si hagués de triar preferiria les noies, o el vi; no ho té clar.

Cocanha canvia noies per nois; fent referència a que el personatge número dos ara és una noia. A ella li pregunten i també diu que li agraden els nois i el vi, i que si hagués de triar no sabria què escollir; però al final afegeixen un vers que diu que no cal que s’amoïni, que es pot prendre els dos, no té per què triar. Per tant, la noia passa a tenir l’oportunitat d’escollir el que vol.

Lletra en occità (tradicional)	Traducció al català
M’an dit Martin qu’aimavas las dròllas M’an dit Martin qu’aimavas lo vin Ieu aimi tot, lo vin amai las dròllas Ieu aimi tot, las dròllas amai lo vin Mes per causir, aimariái mai las dròllas Mes per causir, aimariái mai lo vin	Martin em va dir que t’agradaven les noies Martin em va dir que t’agradava el vi M’agrada tot, el vi i les noies M’agrada tot, les noies i el vi Posats a escollir, m’agradarien més les noies Posats a escollir, m’agradaria més el vi

Lletra en occità (Cocanha)	Traducció al català
M’an dit Martin qu’aimavas los dròlles M’an dit Martin qu’aimavas lo vin Ieu aimi tot, lo vin amai los dròlles Ieu aimi tot, los dròlles amai lo vin Mes per causir, aimariái mai los dròlles Mes per causir, aimariái mai lo vin Ieu te disi, Martin te’n fagues Pren-te los dos, pas besonh de causir	Martin em va dir que t’agradaven els nois Martin em va dir que t’agradava el vi M’agrada tot, el vi i els nois M’agrada tot, els nois i el vi Posats a escollir, m’agradarien més els nois Posats a escollir, m’agradaria més el vi Martin va dir, no us preocupeu Preneu tots dos, no cal triar

Se sabiatz-Que son aüros

Aquesta cançó exposa la realitat social de moltes noies, i és que un cop assolien el matrimoni, ja no podien tenir certes oportunitats ni decidir per elles mateixes, estaven supeditades a la voluntat del seu marit. En canvi, quan una dona queda vídua, recupera en certa manera aquesta llibertat perquè ja no té un home al costat, encara que acostumava a representar al marit i heretar la seva situació econòmica. Passava a ser la cap de família i per tant havia de prendre moltes decisions.

Lletra en occità (Cocanha)	Traducció al català
Se sabiatz drolletas, jamai vos maridariatz Restariatz restariatz soletas, gardariatz la libertat Me soi maridada, ai perduda la libertat Soi venguda vieusa, l’ai tornada recobrar  (…)	Si en sabéssiu més, noies, no us casaríeu mai Us quedarieu solteres, mantindrieu la vostra llibertat Em vaig casar i vaig perdre la llibertat He quedat vídua, l’he tornat a recuperar (…)

Suu Camin de Sent Jacques

Un altre exemple és el de Suu Camin de Sent Jacques (Al camí de Sant Jaume). Es tracta d’una cançó burlesca, recollida per Arnaudin (1912, p. 373). S’explica que a la ruta dels pelegrins que van cap a Santiago de Compostela s’hi està construint una casa. La cançó funciona de tal manera que es va preguntant de què estan fetes les parts d’aquesta casa, i a continuació es respon amb els materials. Aquesta casa però, té els bastiments, les portes, les finestres… de materials ben curiosos: pela de meló, plomes de paó, botons… Un cop s’han enumerat tots els elements els amfitrions exposen que hi passa gent nit i dia, i que si els hi demanen beguda, els hi donaran; si els hi demanen allotjament, els hi oferiran; però si els hi demanen noies, els fotran cops de bastó.

En aquest cas Cocanha no canvia la lletra d’aquesta cançó, però sí que emfatitza la part de les noies, posant-la al principi de la peça, alterant així l’estructura d’aquesta, que comença i acaba amb aquesta part.

Lletra occità (tradicional i Cocanha)

Traducció al català

Suu camin de Sent Jacques, N’an hèit bastir ua mèison De que’s lo paretzatge? De lescas de jambon De que’s lo frinestatge? De plumas de paon De que’s lo lambrissatge? D’arròsas e botons De que’s lo calhivatge? De cueishas de capons De que’s lo cobrissatge? De teulas de laton D’òre las latehulhas, D’argent los cabirons De que’s lo carrelatge De pèças e ‘scutrons Lo solar de la pòrta? De pela de meron Per ‘qui davant qui passa, Tan de gens nèit e jorn Se domandan a búver, Nos les-i ‘n serbirom Se nes domandan lòtge, Nos les-i ‘n balherom Se nes domandan filhas, N’auran còps de baston.

Al camí de Sant Jaume, N’han construït una casa De que són les parets? De llesques de pernil De que són els finestrals? De plomes de paó De què és el revestiment? De roses i botons De què és l’enganxanent? De cuixes de capons De què és la coberta? De teules de llautó D’or els llistons, D’argent les bigues De què és l’enrajolat? Monedes i coronetes El llindar de la porta? De pela de meló Per aquí davant passa, Tanta gent de nit i dia Si demanen una copa, Nosaltres els hi servirem Si ens demanen allotjament Nosaltres els hi donarem Si ens demanen noies joves, Hi hauran cops de bastó.

2.3. Escena musical femenina occitana

Per últim, ens agradaria esmentar que, encara que Cocanha és un cas molt concret; no és l’únic si pensem en grups de música totalment femenins que interpreten música tradicional occitana. Actualment, existeix tota una escena de grups femenins que també fan servir aquest repertori, potser no tant en clau de gènere i des d’una visió feminista com Cocanha, però no és que Cocanha sigui un cas únic i que els grups de polifonia occitana siguin absolutament masculins. A sota deixem alguns exemples musicals de diversos grups: La Mal Coiffée, Samaïa i Salvatjonas.

La Mal Coiffée

Samaïa

Salvatjonas

3. Conclusions d’aquest segon bloc

En conclusió, no podem saber del cert com s’han conservat les peces occitanes, però és sorprenent el resultat quan ens trobem que potser ha existit una societat igualitària entre gèneres temps abans que aquests últims anys. És un fet poc comú que se’ns dubte caldria fer una recerca a més profunditat, ja que formats d’estructura social com aquests existeixen a poques quantitats. A més a més, entendre aquest passat sobre l’antiga societat occitana ha donat a entendre que Cocanha no només fa una proposta d’innovació d’una tradició quasi oblidada, sinó que fa una proposta per recuperar un possible pensament social d’equitat que ha quedat tapat per la colonització francesa. Així doncs, podem remarcar que el treball de Cocanha va més enllà d’innovar tradició, sinó d’entendre-la d’una forma més pròpia sense deixar de reivindicar els drets que segueixen presents en els nostres dies.

Reflexions finals

Aquesta ha estat una tasca que ens ha servit per contextualitzar un artista actual dins l’àmbit de la música tradicional, però amb hibridació. Per fer-ho, hem hagut de fer una recerca extensa sobre la tradició de la qual provenen Cocanha, per veure realment quins són els elements que mantenen, quins els que no, i quins canvien. També ens hem trobat la dificultat de trobar fons primàries quan ens posem a investigar una música de fora; amb les barreres lingüístiques incloses. Un altre aspecte important a considerar és el fet d’evitar generalitzar amb els resultats obtinguts, encara que sí que podem trobar referències a altres grups de l’escena musical occitana actual. El fet d’haver triat un grup concret fa que haguem pogut aprofundir més en exemples musicals concrets i en altres aspectes de la seva proposta artística, ja sigui la posada en escena, la concepció dels enregistraments o els videoclips i ús de l’audiovisual per a promocionar la seva música.

Fonts bibliogràfiques

Arnaudin, Félix. (1912). Chants populaires de la Grande-Lande et des régions voisines, recueillis par Félix Arnaudin. Musique, texte patois et traduction française, t. 1 (Œuvres complètes III), Paris / Bordeaux / Labouheyre, impr. H. Champion / Féret / Paul Lambert, 1912 (réimpr. 1995, éd. Confluences / Parc Naturel Régional des Landes de Gascogne). http://www.babordnum.fr/items/show/77

atigay. (2018, juliol 17). Cocanha: i ès ? World Listening Post. https://worldlisteningpost.com/2018/07/17/cocanha-i-es/

Carrera, A., & Grifoll, I. (2014, 6). Occitània en Catalonha: De tempses novèls, de novèlas perspectivas.

Castéret, J. J. (s.d.). La polyphonie Pyrénéenne | Le chant | Arts | Patrimoine vivant | Français. https://sondaqui.com/Le-chant/polyphonie

Castéret, J. J. (s.d.). Flûtes et tambourin à cordes | Instruments de musique | Arts | Patrimoine vivant | Français. https://sondaqui.com/Instruments-de-musique/instruments-flute-tambourin

Castéret, J.J. (2013). La polyphonie dans les Pyrénées gasconnes: Tradition, évolution, résilience. Editions L’Harmattan.

Charles-Dominique, L. (2010). Frank Tenaille: Musiques et chants en Occitanie. Création et tradition en Pays d’Oc. Cahiers d’ethnomusicologie. Anciennement Cahiers de musiques traditionnelles, 23, Art. 23.

Cual sem | COCANHÁ. (2016, desembre 15). https://cocanha.net/qual-sem/

d’Ondes, L. (2018, febrero 19). COCANHA. Longueur d’Ondes. http://www.longueurdondes.com/2018/02/19/cocanha/

FIRAMEDITERRANIA (Director). (2020, octubre 15). MIRADES A L’ARREL – Entrevista a Cocanha. https://www.youtube.com/watch?v=hdclVntkxCg

Gratacós, Isaure. (1987). Fées et gestes : femmes pyrénéennes, un statut social exceptionnel en Europe. Toulouse. https://excerpts.numilog.com/books/9782402592017.pdf

i ès ? Cocanha, CD de filhas de Cocanha, chants polyphoniques à danser. (s/f). Espaci-occitan.com. Recuperado el 20 de diciembre de 2022, de https://www.espaci-occitan.com/botiga/fr/chant/25-i-es-cocanha-cd-9999000000214.html

Igual, V. (2003). El català de l’Alguer: Un model d’àmbit restringit. Institut d’estudis catalans.

La cançon de Joaneta. (s/f). Occitan Aveyron. Recuperado el 20 de diciembre de 2022, de https://www.occitan-aveyron.fr/fr/diffusio/source/arvieu/la-cancon-joaneta_SRC4496

le-blog-de-viure-al-pais-france, P. P. (2017, abril 10). « I ès? »: lo tot primièr album de Cocanha. Le blog de l’occitan / Lo blòg occitan – L’occitan sous toutes ses coutures / L’occitan espepissat, espiat… de cada costat! https://france3-regions.blog.francetvinfo.fr/le-blog-de-viure-al-pais-france3/2017/04/10/i-es-lo-tot-primier-album-de-cocanha.html

Le chant en occitan, une expérience récente et originale de prise en main d’une culture et d’une langue. (s.d.). https://journals.openedition.org/lengas/375?lang=en

Marcel-Dubois, C. (1966). Le Tambour-Bourdon: Son Signal Et Sa Tradition. Arts et traditions populaires, 14(1/2), 3-16. http://www.jstor.org/stable/41001332

N, O. L. 44° 18′, occità, & horari▾ occitana G. S. 198 113 km² I. descriptiu F. (s.d.). Wikiwand—Occitània. Wikiwand. https://wikiwand.com/ca/Occitània

Occitània | enciclopedia.cat. (s.d.). https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/occitania-0