EL SIRTAKI. CAS I ANÀLISI D’UNA TRADICIÓ DE NOVA CREACIÓ

Gerard Serrano – ESMUC 2021-2022

El 31 d’agost de 2012 es va registrar el rècord Guinness del “Sirtaki més gran que s’hagi ballat mai” a la localitat de Volos, situat a la regió de Tessàlia (Grècia). Aquest esdeveniment, organitzat pel Consell Social i Cultural de la Prefectura de Magnèsia (EKPOL), a més de batre el rècord en qüestió amb un èxit rotund (de 6.400 participants ho varen aconseguir 5.614), la immensa cadena humana va servir per a enviar a tota Grècia un missatge de cohesió i fortalesa davant la catastròfica situació del país per la present crisi econòmica i política que atravessava.

El Sirtaki és una dansa tradicional de Grècia coreografiada pel mestre Giorgios Provias l’any 1964, creada exprofeso per a la pel·lícula de Michael Cacoyannis: “Zorba The Greek”. Aquesta històrica producció dels estudis de la 20th Century Fox (Hollywood), està basada en l’obra literària -que porta el mateix nom- del novel·lista hel·lè Nikos Kazantzakis.

En la pel·lícula s’hi interpreta un ball que ha esdevingut tota una icona de la cultura grega, tant als ulls dels que poblen les seves costes com dels seus veïns de la Mediterrania. Va ser tal l’èxit que va tenir que contribuí força a l’augment del turisme a Grècia al finalitzar la Dictadura dels Coronels, període dictatorial marcat pel govern de juntes militars d’extrema dreta (1967-1974), degut precisament a l’alta demanda dels milers de turistes que visiten el país cada estiu. En general, la diàspora grega balla amb freqüència aquesta dansa en tot el món i gaudeix de molta popularitat en reunions socials, casaments i festivals religiosos.

Anthony Quinn (esquerra) i Alan Bates, que vesteix esmoquin blanc (dreta).

Aquesta fotografia fa referència a l’última escena del llargmetratge, quan el vell Zorba (interpretat pel mexicà Anthony Quinn) i el jove escriptor Basil (Alan Bates) ballen a la platja de Stavros una “dansa improvisada”: el Sirtaki

L’escena esmentada narra els moments després de que Basil (A. Bates), que s’acaba d’embarcar junt al seu company de ball en una empresa que ha fracassat estrepitosament, exclama a Zorba: “ensenya’m a ballar!”. Ell s’aixeca estrepitosament, traient-se la jaqueta (que acaba llançant a terra) i se li acosta passant-li el braç per sobre l’espatlla, tot mostrant-li els primers passos… i comencen a sonar la música.

ORÍGENS DEL BALL

En una entrevista, el director va afirmar que el nom de “sirtaki” va ésser escollit per casualitat, inspirant-se en el terme “syrtos” que prové de syro, que significa “estirar” o “arrossegar”, fent referència als diferents balls en cadena tradicionals, on aquest pas hi és present.

La composició musical és hereva del Syrtos i el Syrtaki, que junt al Kalamatianos són les danses tradicionals en grup més populars de Grècia: les tres són danses que provenen del folklore més antic. En el syrtos els ballarins s’agafen de les mans tot formant una cadena, encapçalada per un dansaire “líder” que condueix el grup i se separa -de forma intermitent- per a executar alguns passos improvisats.

Hi trobem també present la influència del hasapiko (en grec “χασάπικος”), que és la “dansa dels carnissers” de Constantinoble i Macedònia. D’aquesta dansa, més aviat lenta, s’ha pres el pas del “galop” -habitual del folklore-, que representa el trotar d’un cavall. En el sirtaki però, hi apareix de forma més improvisada: depèn dels anims i estat etíl·lic del ballador.

Aquesta dansa es desenvolupa cap a un ball més aviat ràpid, que s’anomena zeibekiko (ζεϊμπέκικο): dansa tradicional adoptada de l’era militar bizantina, la qual consistia en un duel -prèviament assajat- entre dos guerrers. Un ball sagrat pels grecs que expressa per sí mateix la solemnitat del moment, on preval la emoció que evoca el ballarí per sobre del propi ball. Doncs no és un ball social com el sirtaki, és a dir, que puguem veure en una festa o un esdeveniment gran -com els flashmob o un casament-: és un moment personal que el intèrpret tradueix en forma de ball, pel qual podem intuïr que serà una interpretació bastant lliure i desprovista d’una seqüencia de passos preestabler .

A vegades es comparteix amb el públic més proper, com són familiars i amics, però normalment actuen en completa soledat, així ningú els pot interrompre: algunes persones han estat assassinades per molestar a algú que ballava zeibekiko.

ANÀLISI FORMAL

Però aquestes formes de dansa pertanyen a la tradició popular grega, concretament a la música rebètica, que és un gènere que van portar -a mitjans del s.XIX-, els refugiats de guerra que escapaven de la catàstrofe d’Àsia Menor, la immensa majoria d’ells grecs. Desplaçats de la seva pàtria, van portar amb sí la seva música i els seus balls, que es varen practicar i desenvolupar als barris baixos de Pireu, Tessalònica i Siros: totes comunitats pobres i marginades. És per això que a vegades es compara l’origen d’aquesta música amb “els primers dies” del blues o el flamenc. Per tant és quasi una experiència religiosa i emocional; res a veure amb el ball del sirtaki. Que precisament el és una dansa alegre, inclusiva i fàcilment imitativa: es compon d’un motiu d’inici (passos de costat, compassos 1-4) i un motiu principal que va variant (passos creuats de costat, endavant i enrere, compassos 5-20). Són els següents:

  1. Compassos 1-2: El peu dret el mantenim ferm -lleugerament obert-, i l’esquerre es mou fins a trobar-lo, arrossegant el peu sense força, alhora que flexionem els genolls.
  2. Compassos 3-4: El mateix procés, però al revés.
  3. Compàs 5: El peu dret creua per davant de l’esquerre i amb una lleugera inclinació del genoll dret el peu esquerre es desplaça de costat cap a l’altra costat, recuperant així l’estabilitat. 
  4. Compàs 6-7: Repetim.
  5. Compàs 8: El peu dret creua per davant de l’esquerra. Seguidament la cama esquerra es balanceja per davant de la dreta, però ara amb un pas més arrossegat. Estem repetint els passos dels compassos 5-8 però al contrari.
  6. Compassos 9-12: L’anterior procés, però en el sentit contrari
  7. Compàs 13: Creuem el peu dret per davant de l’esquerra dibuixant un arc.
  8. Compassos 13-16: Creuem el peu esquerra per davant del dret, igualment dibuixant un arc. 
  9. Compassos 17-20: Variacions sobre els passos anteriors.

El ball s’interpreta més o menys igual en les 9 regions, tret d’algunes variants més personalistes en les quals algunes agrupacions de ballarins hi inclouen puntades de peu i petits salts durant l’exhibició. L’estructura i ordre d’entrada dels passos però, es manté igual.

El compàs és binari, però com podrem apreciar si escoltem la peça, el tempo va “in crescendo”, sent així que el compàs comença sent 4/4 (amb un tempo més reposat i lent) però acaba canviant a 2/4 (més accelerat). El director de la pel·lícula va encarregar precisament al director musical i al coreògraf una dansa inspirada en el ball tradicional hasapiko, però que aquesta desemboqués en un tempo més ràpid, perquè la situaria a l’escena final del film per a donar per finalitzada la filmació i acomiadar l’espectador, acabant així amb un final optimista i de sentit vital.

INSTRUMENTACIÓ

La música d’aquesta pel·lícula roman en la memòria col·lectiva de tot el món pel so del bouzouki i és del cèlebre compositor grec Mikis Theodorakis.

Realment és interpretada per dos bouzouki, que entonen una melodia a dos veus i alhora s’acompanyen a sí mateixos. Una guitarra entra a la segona tornada del tema (A’) tocant acords i línia de baix alhora. A l’estrebet, quan el compàs ja accelerat (a compàs 2/4) es troba en el punt àlgid de la cançó, s’hi afegeix un instrument de percussió: uns timbals que toquen a negres sobre el temps fort, accentuant el primer temps de cada compàs. 

Actualment s’interpreta a quartet amb una base rítmic-harmònica moderna formada per teclats i/o guitarra, baix elèctric i bateria.

El fet de que no hi hagi una veu cantant s’ha heredat del zeibekiko: compositors com Manos Loizos, han refusat a escriure una lletra al sirtaki perquè el so i la melodia ja tenen la suficientment força.

La peça principal de “Zorba el Grec” és una indispensable referencia musical de la interpretació d’aquest instrument (del grec bronzoúki [μπουζούκι] que significa “guitarra del sol”), que fa gal·la de la seva sonoritat i la rapidesa amb la que pot ésser interpretat. És un cordòfon de corda premsada que té forma de pera i un mànec que presenta de 22 a 26 trasts (fets de bronze), bastant més llarg que la guitarra. Es toca amb plectre o pua, ja que s’utilitzen cordes d’acer fi o níquel, fet que produeix una sonoritat metàl·lica i brillant. 

Es considera el panduris o pandurion -que es tocava en l’antiga Grècia-, com al seu antecessor directe, el primer instrument de corda premsada del que es té constància en la història de la música occidental.

N’hi ha 2 tipus de bouzouki:

  • El tricord (τρίχορδο): Amb 3 parells de cordes (6) afinades en Re-La-Re o Mi-Si-Mi (un to per sobre, a la manera tradicional). Aquest temperament permet tocar a la vegada acords de dues notes, baixos i contra-melodies. Representa l’instrument més important de la música grega moderna, sobretot en la música laiká (o popular) i en el cant rebètic.
  • El tetracord (τετράχορδο): Amb 4 parells de cordes (8) afinades en Do-Fa-La-Re (com la afinació de les cordes inferiors de la guitarra però un to per sota). És un instrument relativament modern i s’ha temperat d’aquesta manera per adaptar-se a les necessitats actuals (influència de la música moderna) i ampliar així les seves possibilitats rítmic-harmòniques.

CONCLUSIÓ

La pretensió d’aquesta recerca i posterior síntesi de tota la informació que he estat recopilant no ha estat cap altre que la de posar en valor la memòria popular que ha perdurat en forma de tradició a través de l’entreteniment de les masses: una pel·lícula en blanc i negre -produïda a Estats Units-, que ha ajudat a que el poble grec no oblidi les seves arrels, és més, al unir el passat i el present s’ha creat una coreografia musical nova que ja forma part del col·lectiu mediterrani i la tradició grega. I alhora ha brindat als hel·lens l’oportunitat de fer seva una dansa que es caracteritza per ser un ball festiu, alegre i inclusiu: tothom hi és convidat!

BIBLIOGRAFIA

  • BAURT Robert, ROBERT Egeler (2019): “Gimnasia, juego y deporte para mayores, Ed. Paidotribo.
  • The Passenger (2020): “Greece”, Europa Editions.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s