Pep Gimeno “Botifarra”

Tània Castell Sancho

1. Introducció

Quan pensem en música tradicional valenciana un dels primers noms que ens ve a la ment és el de Pep Gimeno, més conegut com a Botifarra. La música de Botifarra va més enllà de la tradició i aconsegueix arribar a una societat actual però que té la seva música per aconseguir aquest afecte? Al llarg d’aquest escrit trobarem la resposta.

2. El cant de batre

Per a poder entendre la música que envolta la figura de Pep Gimeno, primer hem d’entendre la música amb què ell es sent representat i ha marcat gran part de la seva carrera musical, el cant de batre.

No se sap amb precisió d’on prové el cant de batre, ja que el trobem al llarg de diverses localitzacions al voltant del Mediterrani. Hi ha constància d’aquest tipus de cant a diversos llocs de la península Ibèrica, a Còrsega, a Sicília, a Sardenya, a les illes Balears, a la Itàlia meridional, a la costa nord-africana i també a tota la Mediterrània oriental. Per tant, es pot afirma que si es tracta d’un cant mediterrani però que a causa de les migracions i el comerç entre aquests territoris s’ha anat expandint.

L’origen d’aquests cants el trobem al camp, concretament en els camps de blat. Els treballadors de la terra, per fer més amena la seva dura i repetitiva feina, van buscar una manera per fer la tasca més entretinguda, la solució va ser la creació d’uns cants. Més enllà d’una funció lúdica, també té una finalitat laboral, aquests cants servien per a ajudar a l’animal a mantenir un ritme constant en la feina.

El cant de batre s’engloba dins de la música vocal, concretament els cants lliures. Aquests poden anar o no acompanyats d’una instrumentació però en el cas del cant de batre és totalment a cappella. Un altre aspecte important sobre aquest cant és el seu caràcter individual. Arran d’això el cant de batre no està sotmès a una mètrica o un ritme concret.

Les característiques principals d’aquest cant són la interpretació de la música subjecta al mode de mi frigi, la gran càrrega melismàtica (influència dels cants àrabs que van conviure a la comunitat valenciana durant la invasió de la península) i la seva temàtica.

La temàtica més habitual és l’agrícola, concretament cançons sobre feines agrícoles com segar, llaurar, regar… però no es limiten només a aquestes temàtiques sinó que també existeixen cants sobre situacions quotidianes, amoroses o relacionats amb la religió (habitualment dedicats a sants).

La transmissió d’aquest cant històricament ha sigut oral. Gràcies al fet que ha sigut un cant bastant oblidat al llarg de la seva història ens ha arribat amb poques modificacions. Actualment, hi ha personatges com el nostre «Botifarra» que estan duent a terme una tasca de recol·lecció d’aquestes músiques perquè no es perdin a causa de la seva oralitat.

L’estructura també està altament influïda per la petjada morisca. Aquesta és una estructura poètica, habitualment, formada per 4 versos amb la seva corresponent rima, ritme i mesura. La majoria dels cants de batre són octets amb rima assonant al segon i quart vers (A B C B). L’estructura també complementa l’explicació de la història, les dues primeres estrofes plantegen una situació i els dos següents es troba una solució o resolució. És molt comú la repetició del primer vers o bé de l’últim.

Pep Gimeno “Botifarra”

3. Pep Gimeno Botifarra

Més enllà de conèixer la música amb què s’identifica és important conèixer el rerefons social i cultural de Botifarra per entendre amb la seva totalitat la seva obra.

3.1. Biografia

Pep Gimeno «Botifarra» va néixer a Xàtiva el 1960, ciutat on també es va criar vivint amb els seus pares i la seva àvia Otília. La figura de l’àvia va ser molt important per a la seva vida musical qui li va ensenyar gran varietat de cançons.

Ja des de la seva infància Botifarra passa molt de temps amb les persones d’edat avançada. Mentre els altres nens jugaven al futbol, esport que a ell no li agradava, passava temps amb els avis qui li ensenyaven cançons. Ell en un principi preferia escoltar però els ancians l’animaven a cantar.

La primera vegada que Pep cantà davant d’altres persones -més similar a l’estil concert- va ser als 14 o 15 anys. Gràcies a la seva amistat amb Alboiano anava a l’Alboi, on encenien un foc i sopaven. Després del sopar l’animaven a cantar cançons i la gent s’apropava a escoltar-lo cantar.

Però el seu debut davant del gran públic no va tardar a arribar. A conseqüència de la mort del dictador es van recuperar les nits d’albades, a inicis de 1976, on ell participava. Tot i que el seu gran èxit va començà quan acabà la mili i s’uní al grup Sarau l’any 1982.

Sarau era un grup de danses. Els grups de danses són l’etapa darrera d’una disciplina artística que té en la tradició popular la seva principal font d’inspiració i els orígens de la qual es remunten als divertiments escènics que acompanyaven les representacions teatrals des de com a mínim el segle XVII.

Els cinc anys que passa Botifarra amb el grup – del 1982 fins al 1987 quan el grup es dissol- són molt importants per a la trajectòria de Pep. Allí millora les seves habilitats com a cantador, el cant de ball li servia com una escola de compàs immillorable. També estimula molt més la seva relació amb el cançoner tradicional.

Els anys 70 i 80 van ser molt fructífers per a la recol·lecció del cançoner popular. S’elaboren els cançoners de les províncies de València (Alacant, València i Castelló) i s’inicia la fonoteca de Materials de la Generalitat de València.

El grup Sarau també contribuïa a aquesta tasca de recol·lecta. Cada cap de setmana Àngel Roca –ballador, versador i president del grup- i Pep Gimeno, amb l’acompanyament d’algun músic Pere Martínez – guitarra- o Vicent Chàfer – llaüt- i algunes balladores, es plantaven a un poble de la comarca i buscaven un veí que coneguès cançons de la zona. Pep s’escoltava totes les cançons de totes les localitats que enregistraven i a poc a poc va anar absorbint i interioritzant aquesta expressivitat popular.

Una selecció d’aquest repertori recollit apareix al disc Balls i cançons de la Costera, sent el primer testimoniatge enregistrat del cant de Botifarra, que comparteix protagonisme amb Lola Tortosa, també coneguda com a Lola de la Torre, cantadora que cantarà amb moltes ocasions amb Botifarra fins que es retira dels escenaris.

En aquest disc ja exhibeix moltes de les qualitats que després sustentaran el seu prestigi, resumint a grans trets, un timbre, una col·locació i un temperament absolutament genuïns.

Arran de la dissolució de Sarau a finals de la dècada dels 80 molts grups intenten captar a Pep perquè se’ls hi uneixi. Entre la gran multitud d’ofertes que rep, fa cap a l’Escola de Denses de Xàtiva. Allí agafa el relleu del cantador i versador Pep Martínez. Allí comparteix espai amb Loli Mira, Pilar Cuenta i Salvador Pastor, entre altres personatges. L’any 2000 decideixen enregistrar el disc Cants i balls de la Costera amb els seus companys.

En aquest disc la veu de Pep comença a destacar per la seva qualitat expressiva i comença a transcendir els cercles folklòrics i cridar l’atenció fora de la seva circumscripció natural.

Pep Gimeno comença a realitzar petites aparicions, com pot ser la 5a edició del Cant del Ras, fora del seu àmbit d’acció comença a atreure un públic més ampli. Va realitzar aparicions en viu, com l’anterior esmentada, però també petites col·laboracions en alguns discs. Alguns autors, com els Xirimiters de Castelló o la Gossa Sorda, li demanaven fragments de cant de batre per incloure el seu disc, moltes vegades com a petites introduccions.

El disc on Botifarra va comença a tenir un protagonisme i va ser el primer pas pel seu futur disc en solitari va ser Sentit l’any 2003. Aquest disc es va presentar com una singular combinació entre cançó d’autor i la cançó tradicional, interpretades per Néstor Mont i Pep respectivament.

Davant de la insistència d’Emili Vera, plenament conscient de les passions que ja despertava Botifarra entre el públic, i l’oferiment de l’estudi Cambra Records, dirigit pel descobridor de talents Vicent Sengermés, Pep va decidir estrenar-se amb un disc al seu nom.

Si em pose a cantar cançons es publica el 2006 produït i arranjat per Néstor Mont, persona que li va semblar la més adequada després de la col·laboració que van fer en el disc Sentit per la seva gran qualitat musical. Amb una rondalla conformada per Néstor (guitarra i baix), Cristòbal Rentero (llaüt i guitarró), Juanjo Blanco (bandúrria) i Miriam Escrivà (postisses). En un inici Botifarra no es sentia del tot còmode fora del seu univers sonor habitual però a mesura que passa el temps es familiaritza amb les noves costures i comença a trobar els seus punts positius.

El disc va tenir una gran acceptació entre el públic i va començar el que es coneix com el fenomen Botifarra. Les entrades dels concerts es van esgotar i la crítica van la presentació del disc com a fenomen.

«He de dir que em sembla un qualificatiu ben escaient perquè com sabem, fenomen significa fet poc freqüent, extraordinari, digne d’admiració. I ausades que el cas Pep reuneix totes aquestes qualitats.»

Presentador de l’acte de presentació del disc

Les dimensions que estava prenent la popularitat de Botifarra començà a transgredir tot allò conegut fins aleshores, sobretot per la transversalitat del seu abast: pocs artistes valencians contemporanis podien presumir d’haver concitat un reconeixement tan ampli i tan poc segmentat.

Hi ha diversos factors, que ens expliquen la raó d’aquest fenomen, dividits en dos tipus principals: interns i externs.

Els factors interns van ser resumits per Paco Cerdà en un decàleg recollits al diari Levante-ElMercantil Valenciano el 26 de novembre de 2011. Aquests són:

  1. Veu prodigiosa. La veu de Pep té unes característiques tímbriques que la fan perfecta per al cant valencià
  2. Bons mestres. Pep ha après les cançons dels millors mestres que existeixen els avis que han anat mantenint aquestes cançons en vida.
  3. Passió per la cultura popular. Pep ha mostrat una gran passió per aquest repertori aguantant 30 anys cantant en l’anonimat, fent una tasca brillant.
  4. Arranjaments de Néstor Mont. Néstor té la capacitat de convertir la música tradicional en un folk més proper a les generacions més joves.
  5. Dots de mestre a l’escenari. Fent ús del seu particular carisma, Pep explica en cada concert la procedència de cada cançó que interpreta o dita que utilitza.
  6. Una ambició il·limitada i amplitud de mires. Pep no es tanca a cap repertori concret sinó que busca ampliar els seus coneixements cada dia, obtenint altres maneres de viure la música.
  7. Versatilitat. Pep és capaç de cantar amb diferents formacions musicals des d’un acompanyament simple de guitarra fins a un acompanyament realitzat per una formació de grans formants. Però no només es limita a la formació sinó que també s’adapta a l’espai, pot cantar un poble petit fins a un escenari de gran escala com pot ser el Palau de la Música de Barcelona.
  8. Bona companyia. Pep sempre ha aconseguit rodejar-se de grans músics i professionals que l’han ajudat a créixer com a persona i músic.
  9. Una personalitat encisadora. És innegable que Botifarra és una persona amb un carisma propi que atrau les persones.
  10. Autenticitat. Amb la gràcia que el caracteritza ha aconseguit despolititzar la música en valencià i aglutinar entorn la seva música totes les sensibilitats polítiques.

La música i l’art de Pep Gimeno sedueixen jóvens i vells, vilatans i ciutadans, llauradors i metges, catedràtics i obrers, i, el que pareix impossible: conservadors i progressistes, blavers i catalans”.

Joan Olivares

Els factors externs no són tan extensos però no per això són menys importants.

  1. Retrobament amb les tradicions musicals més genuïnes que es produeix a Europa a principis de la dècada de 1970. A Europa s’inicià un moviment on l’interès per les tradicions creix i molts llocs del món comencen a crear «cançoners» de la seva música tradicional i a donar una certa vida a aquests repertoris.
  2. La situació musical que viu València. Amb la creació l’any 2004 del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià es va generar una onada de canvis en el panorama musical. Les discogràfiques de música en valencià que cada vegada estaven més mortes comencen a reviure gràcies a l’influència d’aquestes dues institucions i els espectacles segueixen un camí similar sent cada vegada més habituals.
  3. Factors polítics i socials. La societat valenciana necessitava un mecanisme d’identitat col·lectiva que fos apte per a tots els públics i que recordés els conflictes del passat. Botifarra com que no té cap referent ideològic polític concret en la seva música és molt adequada per aquesta tasca.

El fenomen Botifarra cada vegada és més present dins del panorama cultural valencià. La seva figura ha sigut objecte de dos llibres biogràfics (Pep Gimeno Botifarra. La veu de la memòria d’Antoni Martínez Revert i Pep Gimeno “Botifarra”. El cant de la terra de Joan Olivares i Josep Vicent Frechina), ha protagonitzat el documental El cant de les arrels dirigit per l’Albert Montón i ha estat guardonat amb nombre important de premis.

Però el seu reconeixement no acabava aquí i també gaudeix d’un reconeixement més «popular» com ser un ninot en les falles de València. La figura de Botifarra ha estat present diversos anys en les falles de València en ocupacions importants però destaca el ninot de l’any 2014 el qual va guanyar el primer premi de la Secció Especial i del primer premi d’Enginy i Gràcia. A més de ser un dels ninots més fotografiats i aclamats per la gent.

No tot és positiu en l’efecte Botifarra. L’efecte negatiu més important és l’eclipsi que genera la seva figura respecte a altres figures similars (cantadors i recol·lectors de cançons). Els mitjans de comunicació han sigut en gran part els culpables d’aquest efecte. S’ha venut la figura de Pep com el gran salvador de la cançó tradicional valenciana, en alguns casos més extrems com l’únic salvador. Botifarra és un component de la recuperació i expansió del repertori però no és l’únic.

«Ha contribuït notablement a la recuperació de les il·lusions perdudes, l’esperança, el sentiment i l’orgull de ser poble de molts valencians.»

Joan Olivares
Resultado de imagen de pep gimeno banda
Pep Gimeno “Botifarra” amb una de les bandes

3.2 Col·laboracions

La vida de Pep Gimeno -com es veu a la seva biografia- està molt fortament marcada per totes les persones amb qui ha treballat i col·laborat. Arran d’aquestes experiències Botifarra s’ha anat nodrint generant un estil únic i inimitable.

Botifarra sempre s’ha mostrat predisposat a acceptar qualsevol proposta de col·laboració. Gràcies a això s’ha aventurat en molts territoris musicals ben diversos, alguns més propers al seu àmbit musical altres més llunyans però tots han contribuït al creixement de l’artista.

La col·laboració que Botifarra ha realitzat a més gran escala és el projecte de les bandes de música. El projecte es va iniciar quan Pep coneix a Ramon Lorente, director de la Unió Musical de la Nucia. Lorente amb l’assistència de Pere Ródenas va arranjar una selecció de les peces més conegudes del cançoner de Botifarra per a banda. D’aquest projecte va nàixer el disc Botifarra a banda.

Arran la gira d’aquest disc, s’inicien les col·laboracions amb moltes bandes. Per a la realització d’aquesta gira, s’enviaven les partitures a les bandes dels pobles per on passaria Botifarra (amb un termini de temps prudent per l’estudi i preparació de les peces) i un dia abans del concert Pep acudia als assajos de la banda. Allí s’adjuntaven les dues parts i es polien els detalls pertinents. A l’inici del projecte es calculava que per l’any 2016 s’haurien realitzat col·laboracions amb unes 150 bandes aproximadament, és a dir, uns 7500 (una mitjana de 50 músics per banda).

Tampoc s’ha d’oblidar les seves dues col·laboracions amb un recorregut temporal més destacat: Nus i Cants de batre.

Nus es tracta d’una col·laboració amb Miquel Gil. Aquesta consisteix en una sèrie d’espectacles creats solament per ells, sense cap músic acompanyant. L’únic acompanyament musical que gaudeixen aquests espectacles és la guitarra de Miquel Gil i les percussions de Botifarra, com poden ser panderetes, castanyoles… L’espectacle també té un caire humorístic i didàctic.

«Una receta con una elaboración sencilla cocinada en un mano a mano, guitarra, percusión y dos voces con mucha personalidad como instrumento principal, se sirve con muchas tablas y una complicidad absoluta como condimentos de peso dando solidez a una propuesta que muestra al tiempo sus facetas didáctica, lúdica y como vianda principal una vocación artística de primera magnitud, un plato delicioso en conjunto.»

Crítica de Nus de Carles Garcia a Cancioneros.
Resultado de imagen de Botifarra miquel gil
Pep Gimeno “Botifarra” amb Miquel Gil

Per altra banda, Cant de batre era una sèrie d’espectacles on Botifarra juntament amb altres cantadors, com poden ser Toni Guzman, Toni Navarro Violí, Jacint Hernàndez, Àlex Torres i Pere Gumbau, repassaven el gènere musical. Parlaven i interpretaven diverses cançons, realitzant una tasca gairebé didàctica i d’expansió del repertori. Aquests espectacles deixaren de realitzar-se l’any 2016.

Més enllà dels grups i artistes esmentats en la biografia, ha col·laborat en molts més. Les més destacades, i per posar algun exemple, són: Obrint Pas, Lola Tortosa, Albert Climent, i Orxata Sound System.

3.3 Discs

Tots els discs de Botifarra tenen com a nexe d’unió el cant tradicional valencià. Tot i això, cadascun té una personalitat pròpia que es repassarà a continuació

En els primers discs Si em pose a cantar cançons i Te’n cantaré més de mil, els arranjaments han estat fets per Néstor Mont però tot i això són molt diferents entre si. L’enfocament que dóna Néstor a l’acompanyament en els dos discos és diferent.

Pep comença a sortir de l’àmbit purament valencià i se’n va a les terres de l’Ebre on treu un disc en conjunt amb Quico Célio, el Noi i el Mut de les Ferreries, grup de música tradicional.

La barraca no es presenta, doncs, com un disc fet per dos grups, sinó per una única i nova formació on conviuen integrats. Aquest pressupòsit queda palès al llarg de tota la gravació, on es detecta l’esforç d’aglutinació, un notori treball de fons que busca elements de compenetració, que mira d’arribar a un aiguabarreig on l’aportació d’uns i altres confluïsca amb naturalitat.”.

Joan Vicent Frechina

Posteriorment, Pep va investigar el món bandístic a les terres de valència en el disc Botifarra a banda del qual s’han explicat els detalls a l’apartat de col·laboracions.

Seguint per aquesta línia, Pep col·laborar amb un quintet de metalls resultant el disc Metalls d’estil, una de les col·laboracions que ha portat al límit de l’exigència a Pep. Spanish Brass Luur Metals és una agrupació musical amb una trajectòria destacable, amb una similitud amb la carrera de Pep, les múltiples col·laboracions amb altres músics d’altres estils. L’encarregat dels arranjaments d’aquest disc és el veterà «jazzman» Ramon Cardo. La gravació d’aquest disc va resultar molt complicada per culpa de l’encontre de dos llenguatges molt diferents entre Botifarra i Spanish Brass que va requerir una forta empatia per part de tots els participants.

Escoltant-los, podem imaginar les primeres petjades de la col·laboració com un autèntic xoc de civilitzacions: les complexes evolucions harmòniques, l’entremaliat diàleg instrumental que només deixa intuir les melodies originals, la rítmica subtil que no ofereix punts on recolzar el fraseig cantat…”

Joan Vicent Frechina
Resultado de imagen de pep gimeno spanish brass
Pep Gimeno “Botifarra” amb Spanish Brass

L’objectiu del següent disc Ja ve Nadal és molt simple, treure a la llum part del repertori que Pep ha anat recol·lectant en els seus viatges pels pobles valencians. De totes les peces s’han seleccionat aquelles que es poden relacionar amb una temàtica nadalenca.

Davant el gran nombre de rondalles que Pep havia recol·lectat, Pere Ródenas va tenir la idea de crear un espectacle. Ródenas es va encarregar d’arranjar aquestes rondalles però volia crear un acompanyament una mica diferent de l’habitual rondalla de corda. En aquest espectacle quatre cantadors representen a dos cecs -Pep Gimeno Botifarra i Jacint Hernández en el paper de Naiet Cirerer- i dos pigalls -Xavier de Bétera i Hilari Alonso-. S’entrena el 24 d’octubre de 2015 al Gran Teatre de Xàtiva i, posteriorment, es va enregistrar en el disc Home Romancer (comparteix nom amb l’espectacle). El punt més destacat d’aquest espectacle és l’equilibri entre les veus dels quatre cantadors que van alternant la seva participació, al contrari de l’habitual repartiment de veu.

Resultado de imagen de Botifarra home romancer
Espectacle Home Romancer

Pep va un pas més endavant amb De banda a banda del Mediterrani disc que enregistra amb Ahmed Touzani, músic nascut a Tànger que toca el violí, el llaüt àrab i canta. L’objectiu d’aquest disc és unir les dues bandes del mar Mediterrani, l’àrab amb la valenciana. Aquests repertoris tenen molts trets comuns gràcies a la influència que va tenir la presència dels àrabs a la península.

“El dia que vaig conèixer l’Ahmed em va dir una cosa que se’m va clavar molt endins en el cor: ‘He vingut a escoltar-te moltes vegades perquè quan tu cantes, jo sent el meu poble cantar’.

Pep Gimeno “Botifarra”
Resultado de imagen de Botifarra ahmed
Pep Gimeno “Botifarra” amb Ahmed Touzani

Finalment, decideix unir-se amb Pau Chàfer, pianista de música clàssic. En el disc A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara, buscar unir aquests cants més tradicionals amb uns arranjaments més propers a les grans simfonies clàssiques.

4. Hibridació

Un cop repassada, a grans trets, la música de Botifarra, es pot afirmar que la música d’aquest autor ha aconseguit mesclar-se amb diversos estils de música, alguns més exòtics, altres més locals.

Canclini defineix hibridació com “procesos socioculturales en los que estructuras o prácticas discretas, que existían en forma separada, se combinan para generar nuevas estructura, objetos y prácticas». Atesos a aquesta definició, la música de Pep es pot englobar dins d’aquesta definició.

Seguint amb Canclini, aquest diu que hi ha tres tipus d’hibridació: Música tradicional amb música clàssica, música tradicional amb música moderna i, finalment, entre dues o més músiques. Les col·laboracions i disc que s’han vist anteriorment es poden inscriure en una de les categories amb més o menys mesura.

Partim d’un músic, com és Pep, que ha viatjat per molts pobles diferents dels quals ha anat absorbint diversos elements, a part de les lletres, creant una música valenciana hibrida formada pels diversos estils de cantar cant tradicional valencià.

Sense importar amb qui està cantant o qui l’està acompanyant hi ha un aspecte de la música de Pep que mai canvia i és la col·locació i timbre de la veu. Botifarra manté la seva veu característica a pesar de canviar la instrumentació, l’espai, el llenguatge harmònic.

Per una major comprensió es farà ús d’uns exemples que ajudin a una millor comprensió d’hibridació

4.1 Sant Rorro

Aquesta cançó és una de les compreses al disc A un home que ve del poble, ningú fa baixar la cara (Pep també l’ha interpretat amb altres llocs i amb altres artistes) i serà un exemple d’hibridació de música clàssica amb música tradicional.

La versió d’aquesta obra amb Chàfer és diferent de la que Pep sol interpretar amb acompanyament de guitarra. Ja en l’inici hi ha diferències, en aquest cas la cançó comença amb una introducció de piano al més estil clàssic que definirà l’harmonia de tota l’obra. Per tant, l’obra adopta un llenguatge clàssic des de les primeres notes.

Però hi ha elements que es mantenen purament tradicionals més enllà de la lletra i la veu de Pep. Les dobles cordes i la guitarra estan presents durant tota la peça per a donar un color més tradicional a la música. El paper d’aquests instruments és menor que en la música tradicional, estan per a donar color o reforçar la veu del piano.

Una altra diferència de la versió d’acompanyament de piano és que l’estructura de pregunta-resposta. En la versió de Chàfer el piano amb l’ajut de les cordes contesta a la veu, aquests tipus de textura és molt habitual en la música clàssica.

4.2 Gerineldo

En aquesta cançó del disc De banda a banda del Mediterrani, la influència de la cultura àrab és molt evident, representant una hibridació entre dues músiques tradicionals de diferent territori.

Ja d’entrada el llenguatge harmònic i els ritmes recorden al continent africà. És curiós com la música vària el seu acompanyament segon si està cantant Pep o Ahmed. Quan canta Ahmed la música sona més africana mentre que quan ho fa Pep sona més europea. En aquest cas la hibridació va més enllà de la música, fent una cançó amb marroquí i castellà. Si observem la tècnica vocal, la veu d’Ahmed és més melismàtica que la de Pep (l’ús dels melismes és més habitual en la música àrab).

4.3 La dansa del Vetlatori

La col·laboració que realitza amb Orxata Sound System és un dels exemples més clars on ha participat Botifarra d’hibridació entre música tradicional i moderna, concretament electrònica. L’estètica general de l’obra és una cançó tradicional a la qual se li han afegit efectes electrònics.

5. Bibliografia

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s