Dance among the urban gypsies of Romania (UPDATED)

La situació actual de les danses entre els gitanos urbans de Romania

1.       Introducció

El 1984, el musicòleg americà Robert Garfias publicà el text “Dance among the urban gypsies of Romania” al Yearbook of Traditional Music de l’International Council for Traditional Music. Aquesta entitat afiliada a la UNESCO, fundada el 1947, té com a objectiu l’estudi de la música tradicional, inclosa la dansa, per ajudar a la seva preservació i disseminació. Però Garfias enfocà la seva investigació no tant en la voluntat de conservació per a la transmissió futura sinó en la recerca dels orígens de les pràctiques musicals contemporànies, per la qual cosa les associa a les dels romanesos no gitanos i intenta trobar-hi semblances amb la música turca.

En la seva investigació trobem una metodologia comparativa i una recerca historiogràfica que, combinades amb la mirada antropològica i el treball de camp, han donat com a resultat un text complet que cita elements concrets. L’exhaustivitat en la cita d’instruments i danses gràcies a les fonts escrites ens permet, als investigadors posteriors, estirar el fil per tenir més informació sobre aquests temes, mentre que la descripció extensa de dues de les manifestacions culturals ens ajuda a crear-nos una imatge mental d’aquell ambient llunyà en el temps i en l’espai.

En veure que algunes de les danses que menciona ja havien desaparegut als anys 80, se’ns manifestà la inquietud per conèixer en quin estat es troben actualment entre la població gitana urbana de Romania. Per això, primer analitzarem l’actualitat social d’aquests sectors culturals. Després, ens centrarem en les pràctiques musicals i de ball dels romanís urbans. Finalment, ens endinsarem en el món de la manea com a exemple de l’evolució i resignificació de les danses al llarg del temps. 

2.       Els estudis de Robert Garfias als anys 80 

Quan Robert Garfias trepitjà Romania, el país es trobava en una situació molt diferent de l’actual. Des del 1947, era una república comunista sota el control de la Unió Soviètica, tot i que va aconseguir més autonomia després de la mort de Stalin el 1953 i l’expulsió de les tropes militars soviètiques el 1958. El cap de govern Nicolae Ceaușescu (1965-1989) impulsà la natalitat dels romanesos amb mesures agressives i discriminatòries alhora que feia créixer les ciutats amb la construcció de barris residencials. El creixement urbà era garantit per la forta política d’industrialització del país, de manera que entre el 1950 i el 1980 el 80% de la població aproximadament es mogué del camp a les ciutats.

En aquest context, Garfias ens relata una ambient de canvi demogràfic i social on les comunitats gitanes són desiguals respecte dels seus modes de vida. Tot i que des de la slobozie del 1856 es va acabar la seva esclavització com a primera passa per a la igualtat, el mode de vida particular dels gitanos o romanís encara manté les seves característiques identitàries que el diferencien del mode de vida dels romanesos. En general, els gitanos són semi-nòmades, mentre que els que són urbans viuen en cercles endògens entre la resta de romanesos. L’èxode rural de l’època Ceaușescu acompanya els moments finals del procés de sedentarització que els gitanos de Romania van anar experimentant des de la seva entrada al país al segle XIV. 

Des de l’Edat Mitjana, els gitanos foren valorats com a músics i treballaven professionalment al servei de les cases benestants. El prestigi derivà cap a la transformació de la música com a professió hereditària, de tal manera que els músics o lăutari d’aquestes famílies encara formaven part al segle XX dels grups musicals més famosos a nivell estatal. Als anys 80, Garfias percep diferents estils regionals en la música d’aquestes comunitats, relacionats amb els moviments de les danses, la mètrica i les formes d’ornamentació de la línia melòdica, tot i que el que té una major difusió és el de Bucarest. 

Fent una abstracció, defineix les característiques de la música dels gitanos romanesos com una sincrasi del sistema modal turc dels makam, adaptat al sistema harmònic occidental, les estructures rítmiques del folklore romanès i les línies d’expressió dels gitanos nòmades. A més, en el context urbà aquests trets es mesclen amb les influències del ball de saló europeu i de les danses urbanes gregues i turques. Els instruments utilitzats pels romanís són també un reflex de la barreja poblacional, ja que els petits ensembles o taraf estaven formats tradicionalment per violins (d’un a tres), un conjunt de flautes de Pan anomenades nai o muscal i un petit llaüt anomenat lauta o cobză, i als anys 80 hi havien incorporat el cymablom, el contrabaix i l’acordió. 

Entre els barris perifèrics poblats majoritàriament per gitanos, anomenats mahalale, distingeix diferents tipus de cançons que la pròpia comunitat anomena “cançons del mahala” o muzica lautareasca: les cançons dels lăutari, cançons de beure, cançons de plaer i cançons d’amor. Tot i les distincions internes, tenen en comú l’ús del ritme de la doina, la cançó tradicional romensa. Pel que fa a les danses, Garfias les divideix en dos grups: les que contenen patrons rítmics relacionats amb les danses tradicionals romaneses i les que tenen elements “purament gitanos” i turcs i mai han estat ballades pels no-gitanos. 

A diferència de les cançons, que tenen un títol específic relacionat amb el text, les danses tenen una denominació general que fa referència a la forma, de manera que sota un mateix nom es troben danses amb diferents melodies que comparteixen un patró. Per a Garfias, es tractava de danses rituals que ja havien perdut el significat originari, però no explica la resignificació en la seva època sinó que s’interessa per aquelles característiques musicals que es poden haver perpetuat. Per això, investiga les fonts escrites i audiovisuals d’altres etnomusicòlegs, tot i que no li aportin una informació fiable dels detalls d’enregistrament a causa de la relaxació en la recopilació de les dades d’autoria. De fet, les polítiques estatals sobre música tradicional de Romania anaven dirigides a la propagació de la idea de “música del poble”, per la qual cosa el concepte d’individualitat quedava relegat a un segon pla. 

La hora, que defineix com a dansa ritual descontextualitzada, se solia interpretar el matí després d’un casament per celebrar l’alegria de les noces. La ballen també els pagesos romanesos, com a dansa en cercle, mentre que la versió dels gitanos urbans és individual o per parelles per influència d’altres danses urbanes. L’autor defineix la “hora en estil gitano” o hora tiganeasca com una dansa d’estil improvisatori, personal i expressiu, que segueix un patró de cicles binaris. S’interpreta en grans esdeveniments socials com banquets però també en restaurants de copes. 

Però la dansa més popular entre els romanís urbans que investiga Garfias és la manea (pl. manele). Segons ell, es tracta d’una elaboració de les expressions sonores dels venedors de carrer (mani) de les grans ciutats turques, forma improvisatòria desenvolupada a Turquia que hauria arribat ja en forma de dansa a Romania i a través dels gitanos. Garfias la considera una cançó dansada de cicles quaternaris, amb una pulsació lenta, on destaca el ritme chiftitelli, comú en les danses del ventre de l’Orient Pròxim. De moment, a Romania només la ballen els gitanos urbans, en entorns socials mixtes com grans reunions familiars, però també en entorns d’escenari després de l’auge d’intèrprets famosos com Romica Puceanu. Segons l’investigador, podria ser que en origen fos una dansa de dones, ja que en unes noces on fou convidat observà com a l’inici de cada interpretació són les dones que comencen a ballar dominant l’àrea, amb moviments fluctuants del tronc, els braços aixecats i els peus fixos.

Quatre dècades després de les investigacions de Robert Garfias, la forma i el context d’interpretació de la hora i de la manea es poden haver transformat. Poden estar en procés de desaparició —com passà amb la tanana, que l’autor intentà trobar sense èxit—, haver-se expandit o haver-se transformat. A més, ens interessarà veure si la perspectiva comparativa respecte de la música romanesa o la música turca segueix vigent en les investigacions actuals sobre les danses dels gitanos urbans de Romania. 

3. Les comunitats gitanes en la societat romanesa 

Romania és un país bastant jove en la seva forma actual, amb disparitats regionals pronunciades. Entre ciutats i ambients rurals hi ha molta diferència, però també entre regions territorials amples. 

Segons els darrers censos, la població rom a Romania varia considerablement entre 619 007 (dades del cens nacional del 2011) i 2 milions (estimacions d’algunes ONGs). Són entre el 2,7 i el 10 % de la població romanesa. Tant al carrer com als mitjans de comunicació, els gitanos formen part del paisatge de Romania. Aquesta omnipresència, però, no és homogènia, per la qual cosa seria inapropiat parlar d’una comunitat gitana. De fet, entre ells existeix una gran diversitat social i cultural. 

Els indicadors socioeconòmics mostren que són una població globalment marginal, mal integrada en la societat romanesa. El cens nacional dels ciutadans romanesos els considera entre les minories nacionals. Tot i això, molts d’ells no es declaren gitanos a causa d’un sentiment infundat de vergonya, una pertinença que cerquen oblidar o amagar. Així, tan podem trobar gitanos que s’autoconsideren “tradicionals” i que estan orgullosos de la seva identitat, com d’altres que es declaren romanesos i hongaresos per distingir-se dels gitanos de la capital o d’altres regions o, encara, aquells que són amagats pels mitjans de comunicació. D’altra banda, n’hi ha que estan molt ben integrats en la societat, que són diplomats universitaris i que no parlen l’idioma romaní, però que es reafirmen com a gitanos i són actius en moviments associatius i militants sobre aquests temes. El cens mostra, per tant, una gran diversitat de situacions locals.

El repartiment d’aquestes comunitats no és homogeni en el territori: a Dobrogea i al nord de Valàquia hi estan menys concentrades, mentre que a Transilvània i al sud de Valàquia la població de gitanos supera la mitjana nacional. Aquestes fluctuacions reflecteixen la història diversa de les regions que componen la Romania actual. 

Les xifres mostren que els romanís són més rurals que la resta de la població: un 39% de gitanos urbans contra un 53% de romanesos urbans. Aquesta repartició mostra, també, que Romania és més bé un país rural, tot i l’intent del règim comunista d’urbanització de la societat. 

Quant a la religió, són fidels a la religió nacional: un 82% es declaren ortodoxos (contra el 86% de la població romanesa), un 3,74% són catòlics, un 3% protestants, etc. La diferència proporcional més gran amb els romanesos es troba en el percentatge de pentacostistes, en què els gitanos representen un 6,34% davant  l’1,5 a nivell nacional. 

A nivell socioprofessional la diferència és més marcada amb la resta de la població:

  • El 34,31% dels declarats gitanos no acabaren el curs escolar contra el 5,57% a nivell nacional.
  • El 25,6 % de gitanos són analfabets davant el 5,57% a nivell nacional.
  • El 28 % de gitanos actius estan sense ocupació laboral contra l’11% de mitjana nacional.

Els gitanos estan 10 cops menys alfabetitzats, 6 menys escolaritzats i un terç més inactius laboralment. Però no hi ha proporció entre baix nivell d’instrucció i inactivitat. També s’ha de tenir en compte que molts dels declarats inactius treballen en negre, el que és molt comú en ambients rurals. 

Pel que fa a les diferències entre gitanos i la resta de població romanesa a l’àmbit professional, només un 33% de gitanos són assalariats, contra el 70% a nivell nacional. El 53% són patrons, empresaris privats, artesans o treballadors del camp. Aquesta diferència es pot explicar per les dificultats d’accés als treballs assalariats per a alguns gitanos des del final del comunisme, però també s’explica per una ètica econòmica particular, i és que les activitats buscades i valorades pels romanís són les basades en la independència i el control del temps de treball, com el comerç, l’artesanat o les professions independents. 

Segons l’estudi de l’Agència Rom de Romania (ANR) per examinar la pobresa de les comunitats gitanes, la dimensió mitjana d’una comunitat és de 300 persones i la majoria de les comunitats són marginades, amb dificultats d’accés a les infraestructures de l’aigua i l’electricitat. Però també hi ha un bon número de gitanos ben integrats a la societat romanesa. L’aproximació quantitativa global posa de manifest un fet incontestable: en proporció, una bona part de ciutadans romanesos poc o mal integrats en la vida moderna i vivint en condicions materials difícils són gitanos, però considerar la població romaní com a pobra i marginal és una qualificació que va més enllà i que les xifres no poden justificar. 

L’ANR també ha analitzat la filiació cultural de les comunitats gitanes, que es divideixen en: caramidari (paletes), rudaria (fusters), vatrasi (de casa, implementats des de fa molt de temps en el territori), caldari (calderers), ursaria (descendents dels saltimbanquis) i altres com els lăutari. Aquestes diferències expliquen la freqüent absència del sentiment de pertinença a un grup ètnic i la importància, per contra, donada al nucli comunitari.

4. Les danses en la societat gitana de la Romania actual

4.1. Pràctiques musicals i de ball

A partir de la recerca feta, hem pogut observar l’evolució en la música i la dansa dels gitanos urbans de Romania. Per exemple, en la celebració de les noces, diversos estudiosos han observat que aquesta festivitat malgrat el pas del temps segueix mantenint l’estructura original. Però també han observat que tant la música com els balls (els no-rituals) han patit uns certs canvis. Un exemple clar i vistós és la substitució d’instruments acústics per altres amplificats i electrònics, suplantant els tradicionals. 

Segons Garfias, dins la comunitat romaní urbana hi ha un grup de persones que es dediquen a la música. Són els lâutari, músics professionals que actuen en petits conjunts tradicionals. Ells són els encarregats de les músiques de totes les celebracions i festivitats tradicionals gitanes. Als inicis eren esclaus que es dedicaven a entretenir musicalment els seus amos, tocant la música que se’ls demanava. Després d’aconseguir l’emancipació, van continuar fent música, i dedicant-s’hi professionalment. És per això, doncs, que es van fer amb el monopoli musical i que segueixen encara essent els músics dels casaments i festivitats tradicionals gitanes a Romania. Aquesta feina també manté la tradició de l’herència. El pare que es dedica a la música forma i ensenya el fill (masculí), passant així la tradició musical a través de les generacions. 

Garfias ens deia que els lâutari de l’època dels 80 tocaven en una formació instrumental de violí, acordió, contrabaix i tambal. Amb aquesta agrupació s’interpretaven totes les danses i músiques tradicionals. Tenim constància també que eren molt típiques les danses grupals, entre elles la hora, ballada per homes i dones, amb passes diagonals i cap endavant i cap enrere amb les mans alçades. Hi va haver un moment però, durant el govern de Ceaușescu, en què la música i les danses que es feien en casaments i festivitats les dictava el govern comunista. Els lâutari van rebre instruccions en el sentit que només podien interpretar gèneres nadius, a causa dels objectius del govern de controlar l’expressió cultural per permetre només música romanesa “pura i tradicional”.

Tota aquesta restricció i regulació en les músiques i danses que patien els gitanos urbans al final va desaparèixer amb la Revolució Romanesa de desembre del 1989. Amb poc temps es van anul·lar totes les restriccions culturals, per la qual cosa ja el gener del 1990 van aparèixer nous sons, com també gèneres i estils musicals que estaven començant a reemplaçar els més antics. Es van popularitzar molt els instruments electrònics, de manera que es va produir la substitució dels instruments acústics i tradicionals. Així mateix, es van començar a qüestionar elements de gènere i ètnics dels diversos estils de ball que es feien fins aleshores, la qual cosa en va provocar la descomposició. A més, en les danses, tots aquells balls que eren considerats com a “no-nadius” en molts casos van passar a substituir els balls considerats “nadius”. Després de les restriccions i la repressió que van patir els gitanos urbans, la representació de la seva cultura va ser un element clau, tant va ser així que fins i tot es van convertir en moda. 

Alguns dels estils musicals romanís van ser presents i van ser interpretats en esdeveniments públics romanesos després del 1989, fet que va provocar aquest interès i aquesta popularitat. El repertori que es va poder sentir, tant en dansa com en cançons, va ser el de la “música oriental” (muzică orientală) i “música lăutar” (muzică lăutărească). Dins de la “música oriental” trobaríem la dansa de la manea, i dins de la “música lăutar” trobaríem la lăutar hora, de les quals Garfias ja parla al seu estudi. Així, veiem com la classificació actual de la música entre els gitanos urbans romanesos ja no és aquella de Garfias entre la que té elements del folklore romanès i la que té elements turcs, però l’orientalisme continua essent una categoria prou rellevant per parlar-ne. Per això, a continuació ens disposarem a analitzar més en detall com han evolucionat aquestes dues danses. 

4.2. La manea 

La manea durant el s. XX era un gènere de dansa vocal, amb base  de música urbana, molt típica i popular en les celebracions i festivitats dels gitanos urbans de Romania. Aquesta dansa és una mescla d’elements “nadius”, romanís, balcànics, orientals i occidentals. Segons M. Beissinger, es va fer popular sobretot després de l’època de repressió, ja que les llibertats post-comunistes en van permetre la interpretació pública —abans era prohibida—, fet que la va donar a conèixer. No obstant això, Garfias ja ens parla d’intèrprets famosos de manea com Romica Puceanu, però potser l’èxit era dins els cercles romanís. En tot cas, se la considera com a “música oriental” perquè reflecteix un so distintiu del Pròxim Orient, bastant diferent al de la música tradicional romanesa.  

En la manea, l’orientalisme es continua reconeixent pel seu patró rítmic sincopat en temps binari, el chiftitelli del qual parlava Garfias, que contrasta amb els compassos binaris més uniformes de la música tradicional romanesa. A més, les melodies contenen especialment cromatismes i acords de segones augmentades, com també figures molt ornamentades, i variacions en els patrons diatònics típics dels gèneres romanesos. Ara mateix, però, en la manea els instruments que s’utilitzen per interpretar-la són instruments electrònics o bé estan amplificats: els sintetitzadors, teclats, guitarres elèctriques, violins, bateries, acordions, clarinets i saxofons. Podem veure de manera ben notòria com la formació instrumental ja no utilitza els instruments tradicionals d’abans. 

La manea com a dansa també és bastant diferent de les danses tradicionals romaneses. És una forma d’improvisació solista (individual) que es caracteritza per moviments subtils i sensuals de les mans i els braços, que han d’estar estesos, mentre els peus fan passes endavant i endarrere. Com que la manea és tan diferent als balls tradicionals romanesos convencionals, ha engendrat una nova identitat cultural, identitat que atreu a bastants. Realment la manea en les celebracions, segons diversos investigadors, és la dansa més social i participativa dels gitanos urbans. 

La manea abans dels canvis del 1990 era una dansa únicament femenina, afirmació que confirma la hipòtesi de Garfias dels anys 80. Encara a dia d’avui, majoritàriament, s’animen més a ballar-la les dones, tot i que ara és considerada com una dansa de gènere mixt. Aquesta dissolució de les distincions de gènere mostra una evolució més occidental, un sentit d’identitat més global, que es dona doncs a tots els Balcans post-comunistes. 

4.3. La lăutar hora

És una forma de dansa romaní que, com la manea, ha circulat des de principis del segle XX entre els gitanos. Igual que la manea, la lăutar hora reflecteix un estil urbà que va evolucionar al sud de Romania. És una dansa tradicional de temps binari i s’interpreta amb instruments clàssics lăutar (l’acordió, el contrabaix i el tambal); a més, aquest tipus de dansa es pot ballar tant acompanyada per música instrumental com en les cançons. La peculiar línia de baixos rítmics, que proporciona el tambal, és el que destaca més d’aquesta dansa. 

Es balla individualment, a diferència de la hora romanesa, però s’executa en un cercle grupal. També a diferència de la romanesa, la lăutar hora destaca per la improvisació, els canvis sobtats de direcció, els moviments actius dels braços i els dits, el moviment rítmic dels peus i, en general, per un estil enèrgic. Si bé la hora romanesa era tradicionalment una dansa social preferida en les celebracions, en el món actual, la lăutar hora la substitueix.

La popularitat creixent de la lăutar hora és similar a l’atractiu de la manea, és a dir,  que hi ha hagut una gran fascinació per la cultura i l’expressió dels gitanos urbans. De fet, igual que la manea, ha estat adoptada pels romanesos especialment des del 1989, de manera que la lăutar hora suplanta la hora romanesa, almenys en les celebracions al sud de Romania. Ballar la lăutar hora ha suscitat un interès molt gran per part dels romanesos, ja que els ha servit per aproximar-se a la cultura dels gitanos urbans. Ballar tant la lăutar hora com la manea els ha servit per descobrir aquesta cultura i apropar-s’hi i formar-ne part, cosa que ha ajudat a desprendre’s del tractament xenòfob que rebien els gitanos durant l’època comunista i ha vingut a millorar la relació de les diverses cultures de Romania. 

5. Conclusions

Els canvis d’estatus de les comunitats gitanes a Romania, lligats als canvis polítics, han acompanyat les seves pràctiques musicals fins a dia d’avui. L’anàlisi de les transformacions en les seves danses ens ensenya com no podem estudiar una manifestació cultural deslligada de la societat que la produeix. Tant és així que no entendríem el manteniment de la tradició en les noces si no s’expliqués per la importància del sentiment de comunitat familiar. Com hem vist, els gitanos de Romania, amb les seves diverses filiacions culturals, no donen tanta importància a la identitat ètnica com a la identitat comunitària, fet que justifica l’occidentalització en els instruments dels lautari però, al mateix temps, la pervivència dels conceptes de manea i de lăutar hora com a danses romanís.

Així, tot i que s’hagin produït revivals del folklore romaní per la tendència al reconeixement de la diversitat cultural —impulsada des de la UNESCO a través d’associacions com la International Council for Traditional Music—, afavorits pel final de la repressió comunista, la recuperació d’elements tradicionals no és una activitat que hagi estat habitual al llarg de la història de la música dels gitanos. De fet, Garfias ja ens parlava de manifestacions culturals perdudes després de la slobozie, quan l’alliberació hauria pogut comportar, per contra, un renaixement cultural fent bandera de les tradicions. 

En conclusió, la Revolució Romanesa, entesa dins la caiguda del Bloc de l’Est, provocà en la música i les danses dels gitanos un reflux d’influències lligades al re-equilibri de poders. Si durant la dominació otomana van ser molt importants les influències turques i gregues, fins al punt que es pugui especular l’origen turc de la manea, després de la Revolució serà més important la influència occidental, que ja havia començat a produir-se de manera subalterna sota el govern de Ceaușescu. Però, alhora, l’avanç humanitari en igualtat de drets i diversitat de cultures causarà una revaloració a escala global de la “cultura rom”, per la qual cosa les danses gitanes passaran per primera vegada a influir en les de la resta de la població i no només a la inversa.

6. Bibliografia 

Ban, Cornel (2012). “Sovereign debt, austerity, and regime change: the case of Nicolae Ceausescu’s Romania”. East European Politics and Societies, 26(4), 743-776.

Beissinger, Margaret H. (2016). “Romani performance and the music of celebration: Traditional weddings in pre-and post-1990 southern Romania”. En: Thede Kahl (ed.) Von Hora, Doina und Lăutaren: Einblicke in die rumänische Musik und Musikwissenschaft (Forum Rumänien). Berlin: Frank und Timme, 129-41. 

Beissinger, Margaret H. (2005). “Romani (Gypsy) Music-Making at Weddings in Post-Communist Romania: Political Transitions and Cultural Adaptations”. Folklorika, 10 (1), 39-51. 

Comisia centralǎ pentru recensământul populaţiei şi al locuinţelor (2012). Recensământului Populaţiei şi Locuinţelor – 2011 [en línia]. Disponible a <http://www.insse.ro/cms/files/statistici/comunicate/alte/2012/Comunicat%20DATE%20PROVIZORII%20RPL%202011>.

Hemetek, Ursula (2017). “ Roma and “their” music in South-eastern Europe: silenced voices? exclusion, racism and counter-strategies”. En: Annemette Kirkegaard et. al (eds.). Researching Music Censorship, Cambridge Scholars Publishing, 83-103.

Garfias, Robert (1984). “Dance among the urban gypsies of Romania”. Yearbook for Traditional Music, 16, 84-96.

Olivera, Martin (2009). “Introduction aux formes et raisons de la diversité rom roumaine”. Études tsiganes, (2), 10-41.

Radulescu, Speranta et al. (2016). Manele in Romania: Cultural Expression and Social Meaning in Balkan Popular Music. Lanham: Publisher Rowman & Littlefield.

Regents of the University of California (2002). “UCI Faculty Profiles: Robert Garfias” [en línia]. Disponible a <https://www.faculty.uci.edu/scripts/ucifacultyprofiles/detaildept.cfm?id=2524>.

Esteve Colomer Homar

Grégoire  Delforge

Ginebra Olives Calbet


Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s