Ferran Juamira López
Esmuc 2018-2019
Hamsa
Hamsa o també conegut com a Mà de Fàtima és un símbol d’origen Nord Africà i que proporciona protecció.
Amb origen l’any 820 a.C. el símbol ha pres amb el pas del temps varis significats, sempre lligat amb dots de defensa, fins al punt de formar part de la cultura popular sobretot al nord d’àfrica i, a orient, tot i que la cultura occidental l’ha utilitzat en multitud d’ocasions fora del seu significat, simplement com a objecte decoratiu.
Tot i presentarse en diverses versions, normalment la mà de fàtima, és una mà extesa amb el polze i el dit menut significativament més petits de lo habitual, corbats cap a fora, i simètric igual que els dits Anular i Index, mentre que el Mig sobresurt. Al palmell de la mà hi trobem un Ull. La resta d’elements que s’hi poden arribar a veure, normalment no són més que objectes o dissenys amb objectius purament estètics i decoratious.
El significat varia segons la cultura, els musulmans estableixen la relació de la mà i dels cinc dits amb els cinc pilars fonamentals de l’islam: La professió de la fe, la pregària ritual, l’almoina, el dejuni durant el mes de ramadà i el pelegrinatge. Els hebreus fan el mateix amb el Pentateuc o Torà (que són els cinc primers llibres de la Biblia) i relacionen els cinc dits amb el Gènesi, l’Èxode, el Levític, els Nombres i el Deuteronomi. Tot i això els símbol no té relació directa amb l’Alcorà, és més, una interpretació rigorosa de la religió desaconsella l’ús d’aquest ja que el propi Alcorà prohibeix l’ús d’Amulets i la Superstició en general.
Pel que fa a l’ull totes les interpretacions coincideixen al dir que és l’ull de Déu.
Així doncs grup Barceloní, Hamsa Hamsa, amb el nom ja fa una declaració d’intencions, no només per el significat de protecció de la mà, sinó per el contingut multicultural, que es veu com no reflexat en la seva música.
Tota aquesta declaració d’intencions es multiplica quan ens focalitzem en el seu logotip, on apart de la mà de fàtima, també trobem la mitja lluna, que tot i que es relacioni amb l’Islam representa tradicionalment als turcs i l’imperi Otomà. I per acabar es pot veure, un cercle darrere la mà, fent referència a la corona d’espines de jesús (les lletres en aquest cas fan d’espines), fent referència a la religió cristiana.
Història del grup i components
Hamsa Hamsa neix a Barcelona a finals de l’any 2017, quan Ofer Ronen (Guitarra i Ud) procedent de Tel Aviv (Israel), s’instal·la a la ciutat comtal per estudiar el Màster en Interpretació de Guitarra Flamenca a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), centre on en aquell moment també estava estudiant (en el seu cas el Grau Superior d’Interpretació en Cante Flamenco) Anna Casado.
La connexió entre els dos músics esdevé quan, la cantaora, a les portes del seu projecte final, decideix incloure peces de repertori tradicional sefardí, música que l’havia influenciat durant varis períodes en els que va viure a Israel, i decideix posar-se en contacte amb Ofer que apart de la guitarra també tocava l’Ud, un instrument similar al llaüt però sense trasts amb un màstil més petit, molt utilitzat en la música de tradició jueva, turca i àrab entre d’altres.
Aquesta connexió serveix també a Ofer per aprofundir en el repertori Flamenco, i en l’acompanyament del cante, així doncs, comencen a partir d’aleshores una sèrie de trobades on els dos músics intercanvien música i coneixements. En aquestes primeres trobades, el repertori principal era format tant per un flamenc més tradicional, com repertori tradicional sefardí, però en les dues ocasions, sense ànim de fer una interpretació purista, sino deixant que les influències que havien tingut al llarg de la seva vida entressin en joc, donant-li un aire més fresc a la seva música.
El duet, que fins aleshores no havia anat a més d’una sèrie de quedades experimentals i purament de creixement propi musical, decideix portar la fusió trobada durant tot aquest període al públic, i ampliar la formació amb percussió. Fou doncs quan s’afegeix al grup Acari Bertran que també era membre de Coetus, grup de percussió al que ells anomenen la Orquesta de Percusión Ibérica.
Poc temps més tard, també entra a formar part del grup el contrabaixista Jon Unanua, provinent del País Basc, i que feia feia set anys s’havia traslladat a la capital catalana mogut per la seva passió per la música i en concret pel Jazz.
Amb l’arribada d’aquests nous membres el grup dóna un gir, i comença a integrar elements del jazz i de la música moderna o música pop oriental. És quan el grup decideix donar-li un caire més festiu, i més alegre a la seva música, elaborant un nou repertori, pensat per a un públic més global, però sense perdre l’essència dels inicis, i donant-li un fort èmfasi a la posada en escena, i potenciant el directe.
En aquest punt és quan els dos membres fundadors, decideixen que el grup segueixi un camí propi natural, i començar paral·lelament els seus projectes personals, en el cas de Ofer “Por Medio”, un projecte format per composicions pròpies i poesies antigues en hebreu traduïdes al castellà, adaptades a formes tradicionals del flamenc. Per altre banda Anna Casado crea Maktub, on fa arranjaments propis de cançons tradicionals flamenques. En els dos projectes tant el guitarrista i la cantaora en formen part.
A partir de llavors Hamsa Hamsa queda encara més oberta a l’experimentació amb altres músiques.
És aleshores quan entra a formar part del grup Lluc Riba, un saxofonista català, amb fortes influències del jazz tant de tradició com més modern. Aquest canvi va també lligat amb l’entrada de Albert Enkaminanko, substituint a Acari Bertran, canviant doncs la percussió per la bateria, cosa que també fa que Jon en certes ocasions substitueixi el contrabaix per el baix elèctric.
El grup doncs pateix una forta transformació i agafa un direcció molt encarada cap a la música de ball, i encarada en l’àmbit festiu. Això però no fa que l’essència de mantenir repertori sefardí desapareixi, sino que el que canvia és la fora, començant així un nou procés d’hibridació entre lo tradicional i lo modern “urbà” que com bé diu la seva vocalista Anna Casado “ a vegades la hibridació surt de forma natural, des de les influències i idees que cada membre del grup aporta des de la seva formació i tradició, mentre que en d’altres ocasions aquesta hibridació és buscada, intentant cambiar lo tradicional sense perdre l’essència”.
Anàlisi i Evolució
Com hem vist fins ara Hamsa Hamsa en el llarg de la seva història, ha patit varies transformacions, que es veuen reflexades en varis enregistraments que el grup ha realitzat durant la seva història.
Agafant el concepte modern de comunicació el grup ha prioritzat l’ús de video i d’imatge per sobre a l’enregistrament clàssic en format de disc físic. Els dos primers amb la formació a quartet sense saxo amb percussió i contrabaix i els dos més nous amb la formació actual amb saxo, bateria i baix elèctric.
Adon Haselichot
En aquest primer video Hamsa Hamsa amb la formació antiga interpreta Adon Haselichot, un poema micticoreligiós anomenat Piyyut.
Els Piyyut són poemes religiosos que normalment es reciten i canten durant els serveis religiosos jueus. En aquesta ocasió el grup Barceloní adapta la peça i la treu del seu espai habitual, i la porta a un estudi. En aquesta adaptació s’aprecia a la perfecció l’hibridació entre aquest Piyyut tradicional i el Flamenc. Per una banda tenim la lletra es es manté intacta, però que és interpretada amb melismes propis del cante flamenco i de la música tradicional mediterrània.
També podem veure com Ofer en aquesta ocasió toca la guitarra flamenca, utilitzant “voicings” molt propis del flamenco, parts instrumentals que recorden a les facetes del flamenc i una tècnica i un so molt pròpies de l’estil, com el “rasgueo” i la forma d’atacar la cord i lligar les notes.
Pel que fa a la percussió també veiem clarament la barreja, en l’utilització de varis elements de les dues cultures, on predomina l’ús del cajón com a base rítmica i diversos elements percussius per a crear atmosferes.
Tota la peça va evolucionant, de una interpretació més tradicional a una de més fusionada.
Yaarat Devash
En aquesta versió del Yaarat Devash, un Piyyut tradicional Israeli amb text de Rabbi Israel Ben Najarah, podem veure l’evolució de Hamsa Hamsa.
Tot i que ens trobem en una peça que originalment és molt similar a la primera, l’arranjament és completament diferent, i queda reflexada la clara intenció del grup d’integrar elements més festius, més ritmics, més ballables, i amb fortes influències del jazz i de la música urbana.
En aquesta ocasió veiem a Ofer amb l’ud, que tot i que al principi de la gravació pot semblar que la interpretació per part d’ell sigui més tradicional, veiem com al llarg del desenvolupament de la peça integra efectes com un “flanger”, i fa un solo amb recursos no pròpiament de la tradició.
Pel que fa a la part vocal, és molt important l’ús dels “coros”, que en la versió anterior ni hi havia, que també ens transporta a aquest esperit de comunitat, i aquest esperit festiu.
El que cambia també radicalment és la base rítmica, per un costat a la percussió de li afegeix una bateria, i es canvia el contrabaix per el baix elèctric. Amb aquesta formació veiem com els patrons rítmics més tradicionals sefardis o del flamenc són substituïts per ritmes urbans, amb un esperit molt més basat en el concepte de “groove”.
També és molt important la incorporació del saxo, de la mà de Lluc Riba, que juga dos papers fundamentals, el primer, doblant la melodia principal, que ens recorda molt a la tradició popular en varies parts dels mediterrani on un instrument melòdic dobla la veu principal, i per altre banda com a solista, fen un solo amb recursos provinents molt més del jazz modern que de la tradició.
Siete Modos de Guisar la Berenjena
Com a mode de conclusió ens trobem amb un dels enregistraments més recents, en aquest cop en forma de videoclip. En aquesta ocasió veiem com tota aquesta fusió i tot aquest procés procés d’hibridació queda perfectament reflexat tant en el so com en les imatges.
En aquesta ocasió interpreten “Siete Modos de Guisar la Berenjena”, una adaptació molt personal d’aquesta peça sefardí de Rodas.
La peça és una cançó enumerativa, en el que es nombren set maneres diferents de cuinar una albergínia. Les cançons enumeratives són molt populars dins la música sefardí, tal i com també ho són les nanes o les cançons de casament.
El primer que cal destacar és la traducció que es fa de la lletra, aquest cop però sense coros, i el tempo que respecte l’original també augmenta, donant-li així un ritme més festiu i ballable.
La base rítmica, en aquesta ocasió es presenta com a una perfecte barreja entre el concepte dels dos enregistraments anteriors, amb el baix elèctric portant una linea més similar al dels “grooves” urbans actuals, i una part percussiva que en aquesta ocasió, sense bateria barreja ritmes amb reminiscències tradicionals i amb un so que ens pot transportar a orient, amd d’altres ritmes també més moderns. Cal destacar també l’ús de “palmas”, fen un ritme clarament influenciat pel flamenc.
Pel que fa al saxo, tal i com hem vist en l’anterior Piyyut, gran part de la seva funció és doblar la melodia principal de la veu, apart de fer una melodia a l’uníson amb l’ud, el cual en aquesta ocasió es manté més firme a l’estil tradicional, sense utilitzar efectes, i utilitzat una tècnica bastant més purista.
En l’arranjament hi trobem varies parts destacades com el “soli” mencionat de saxo i ud, i un solo de percussió que ens recorda als famosos “quatres” de la tradició jazzística.
I per acabar, deixant de banda la part musical, en el videoclip, queda molt present també aquest mestissatge de cultures. Per un costat tenim els integrants del grup vestits amb vestimentes que poden transportar-nos a la tradició sefardí i unes ballarines amb vestimenta oriental, que contrasten amb la forma de vestir més quotidiana oriental del públic. Els espais de gravació també han estat cuidadosament escollits barrejant espais urbans, com carrers del barri del Raval de Barcelona, com espais que ens transporten a l’origen de la peça.
Per acabar en el videoclip també es vol fer èmfasi a aquest sentiment comunitari, on el grup es forma de semicercle està oferint el concert al mateix pla que el públic, una costum i una imatge molt recurrent a la mediterrània.
Així doncs tal i com queda present en aquest últim videoclip, la formació barcelonina, ha set capaç d’integrar totes aquestes cultures i tradicions musicals tant diverses, creant un estil propi que esperem els porti a molts d’èxits.
Aquest treball ha estat realitzat gràcies a la col·laboració dels membres de Hamsa Hamsa, a partir d’entrevistes i anàlisis d’enregistraments que s’han realitzat al llarg de la seva història.
és mediterrani 