Les músiques del Carnaval de Solsona

0. Les músiques del Carnaval de Solsona

L’especialista en arqueologia cognitiva Steven Mithen, a Los neandertales cantaban rap (2007), hipotetitza al voltant de la centralitat de la música en la construcció de les identitats, així com del pes de la cançó en la cohesió dels grups humans. Aquest element que esdevé explícit en l’estudi de la història de l’Europa del segle XIX –com a extensió dels processos de construcció nacional– és també palès a dia d’avui. Ja no tant com a eina intencional/ad hoc de cohesió social, les músiques del Carnaval i de la Festa Major i Corpus de Solsona destaquen pel seu ampli espectre de socialització entre la gent de la contrada. Expressat d’altra manera, constitueixen un element de reconeixement mutu entre les persones que les identifiquen, s’hi senten representades i les fan seves. Creiem que la referida centralitat de la música en la institució i el manteniment d’aquest sentiment de pertinença a una comunitat justifica la motivació de prendre com a objecte d’estudi aquestes músiques, concretament les que conformen el repertori del Carnaval de Solsona.

1. Un breu context històric: prohibició i recuperació de la festa

El dia 5 de febrer de 1937 apareixia al Boletín Oficial del Estado del Gobierno General constituït pels soldats sollevats durant la guerra civil espanyola l’ordre de “suspender las Fiestas de Carnaval”.

«En atención a las circunstancias excepcionales porque atraviesa el país, momentos que aconsejan un retraimiento en la exteriorización de las alegrías internas, que se compaginan mal con la vida de sacrificios que debemos llevar, atentos solamente a que nada falte a nuestros hermanos que velando por el honor y la salvación de España luchan en el frente con tanto heroísmo como abnegación y entusiasmo, este Gobierno General, ha resuelto suspender en absoluto las fiestas de Carnaval. Y a estos efectos encarezco a V. E. tome las disposiciones oportunas para su más exacto cumplimiento, evitando pueda celebrarse ninguna clase de estas fiestas en dias tan señalados en los que nuestro pensamiento debe de estar de corazón al lado de los que sufren los rigores de la guerra y de los que ofrendan su vida en defensa de nuestra santa causa de redención. Valladolid 3 de febrero de 1937.—El Gobernador General, Luis Valdés. Sres. Gobernadores civiles.»

(Boletín Oficial del Estado, 5 de febrer de 1937, núm 108)

L’ordre governamental era d’obligat compliment a tots els territoris ocupats per les tropes franquistes, que arribaren a Catalunya entre el final de 1938 i el principi del següent any: amb l’aplicació de tot el corpus legislatiu franquista, el Carnaval quedava abolit al Principat l’any 1939. Malgrat que l’ordre semblava limitar la supressió de la festa als anys de penúria bèl·lica (adduïa a les “circunstancias excepcionales porque atraviesa el país”), la prohibició s’estengué durant tot el període dictatorial, en bona mesura pel caràcter inherentment irreverent de la festa, contrari als postulats nacionalcatòlics del règim.

Cartell del Carnaval de Solsona per l’edició de 1971. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

No obstant això, l’any 1971 La Joventut Solsonina organitzà, després de més de tres dècades, un Carnaval, desatenent la prohibició vigent des de 1937. El peu d’imatge del cartell d’aquell any ja era prou revelador pel que fa a la voluntat d’identificar-se amb la festa republicana; amb la fórmula «Ja fa molts anys que no el veiem / estava molt malaltís / però ara torna a arribar al país» s’evidenciava, en primera instància, que la celebració romania suspesa des d’anys ençà; en segon lloc, s’hi intuïa la sensació, per part dels organitzadors, que la festa perillava de caure en l’oblit; per últim, la vinculació de la figura que «fa molts anys que no […] veiem» amb el fet que «ara torna a arribar al país» indicava una intenció manifesta de reprendre la forma i l’essència d’aquell Carnaval estroncat per la guerra i la dictadura. Solsona recuperava la festa i ho feia convençuda que calia reprendre-la en el punt en què havia estat forçada d’acabar; era clar: la festa s’emmirallaria en la tradició.

 Pel caràcter embrionari i espontani del Carnaval d’aquell 1971, no fou fins l’any següent que la festa es dotà d’una organització prou ferma, que recuperà, ja l’any 1973, la primera reminiscència pròpia del Carnaval celebrat durant els anys de la Segona República espanyola (deixant de banda la ritualitat que caracteritzava la majoria de carnavals republicans, com per exemple l’enterrament de la sardina, ja present en la programació del primer Carnaval). Amb la recuperació de les anomenades Contradanses, la festa pretenia identificar-se amb la tradició festiva de la Solsona pre-franquista. El mateix s’esdevindria amb la programació d’un acte, el dimarts de Carnaval, on s’interpretava pels carrers i places de la ciutat una tonada ben viva ja durant el primer terç del segle XX (Aiguardent, figues, coca i vi blanc). En aquest procés de recuperació estètica de la festa, des d’un punt de vista musical, hi tingué un paper cabdal el mestre Joan Roure i Jané (Vilaseca, 2011).

«Jaume Porredon, “el Campa”, va ser un dels solsonins que va participar en les reunions per a la restauració del Carnaval de Solsona durant la dècada de 1970. Segons el músic fiscornaire, en aquestes trobades hi assistien diversos solsonins vinculats generacionalment a l’antic Carnaval, entre els quals hi destacaven alguns músics que havien amenitzat els saraus durant el primer terç del segle XX. Els intèrprets evocaven la festa i explicaven que, en aquella època, hi havien diversos grups de Contradanses que ballaven pels carrers i places de la ciutat en diferents moments. Segons els músics, els balladors efectuaven una “entrada” a la plaça, i posteriorment dansaven un ball que no estava compost per a l’ocasió, sinó que responia al repertori que disposava l’orquestra en el moment.»

Fontelles-Ramonet, 2020: 31

El testimoni de Jaume Porredon, Campa, recollit per Albert Fontelles-Ramonet, explicita la voluntat d’entroncar l’antic Carnaval amb el present de recuperació de la festa durant els anys 70. Aquest és un element que esdevindrà essencial en la (re)construcció de la festa a partir d’aquella dècada, en un exercici d’aliatge del record i actualitat.

2. El mestre Roure: un estil compositiu particular

Fill de músic, Joan Roure i Jané (Solsona, 1921 – Andorra la Vella, 1990) estigué vinculat des de jove al panorama musical solsoní. El seu pas per nombroses orquestres locals, nacionals i andorranes com a director valida la seva carrera com a compositor i arranjador. Fou en aquest marc de profusió creativa que Roure acceptà de col·laborar desinteressadament –tal com ja havia fet anteriorment en el cas de Festa Major i Corpus– amb la recuperació i la creació de les músiques d’una festa treta de l’ostracisme.

Joan Roure i Jané és una figura paradigmàtica si a processos d’hibridació ens referim. El repertori musical que forma part del patrimoni festiu del Carnaval en dona fe: combina a discreció, en una mateixa obra, referències populars tradicionals, populars modernes i clàssiques. Si bé és cert que aquest estil compositiu es pot resseguir al llarg de tota la seva obra, aquesta pràctica esdevé especialment patent en el cas de les músiques del Carnaval de Solsona.

2.1. Recuperació dels temes populars

Enunciàvem, més amunt, que el primer exponent de la recuperació del Carnaval de la República –també en aquest aspecte es vehicula el caràcter híbrid de la festa: conciliació del record de l’antiga celebració amb una festa de nova planta– van ser les Contradanses (1973). La recuperació de l’acte requeria l’existència d’una música i una coreografia que, desafortunadament, no sobrevisqué al pas del temps (en bona mesura perquè les orquestres contractades només tendien a interpretar les obres presents en els seus repertoris, de manera que no es fixà una música i una coreografia concretes per a l’acte; en parla Joan Boix en el següent vídeo). És a partir d’aquest moment en què Roure inaugura la seva estretíssima relació amb el Carnaval solsoní, amb la composició de la música de les Contradanses.

Joan Boix explica el procés de recuperació de l’acte de les contradanses en el Carnaval de 1973. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

2.1.1. Les Contradanses (1973)

La primera composició de Roure per al Carnaval de Solsona és una autèntica declaració d’intencions del seu estil compositiu i un avís del que encara havia de venir. L’obra amalgama referències tradicionals solsonines i populars catalanes:

Cliqueu aquí: Les Contradanses.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt dels números per accedir a l’enllaç):

  • La Patum de Solsona (popular solsonina): 1 i 2.
  • El Ball de Cavallets de Solsona (Joan Roure, a partir de la melodia del Ball de Cavallets d’Olot): 1 i 2.
  • Els Rigodons del Ball de Bastons de Solsona (Joan Roure, a partir de la melodia del Ball de Cascavells): 1 i 2.
Imatges de les Contradanses en l’edició de 1973, la primera d’ençà que foren recuperades. La banda, conformada aquell primer any –i de manera extraordinària– per instruments de vent-metall i dos violins, és dirigida pel mestre Joan Roure. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

2.1.2. Aiguardent, figues, coca i vi blanc (c. 1975)

De la melodia i la lletra, ja se’n té constància almenys des de principi del segle XX. Popular a Solsona durant el primer terç de la centúria, la lletra fou versionada en el marc de la disputa entre les dues colles enfrontades des de començaments de segle arran de la municipalització de l’aigua i l’arribada de la llum. L’enfrontament arran d’aquests dos elements vehiculava, en el fons, la profunda polaritat política de la societat solsonina. D’aquesta manera, la quarteta «El darrer dia de Carnestoltes / fadrins i noies pels carrers van. / I la gent crida perquè els convidin / a aiguardent, figues, coca i vi blanc» fou modificada d’aquesta manera: «El darrer dia de Carnestoltes / fadrins i noies pels carrers van. / Els nois s’enfilen a garrotades / mentre les noies van somicant.», en referència als enfrontaments que durant un Carnaval dels anys 20 es produïren entre les dues faccions enfrontades.

La recuperació d’aquesta tonada per part de Roure (amb una harmonització i l’addició d’un ballable cadencial) evidencia, una vegada més, la voluntat d’entroncar amb la tradició carnavalesca prèvia a la guerra civil espanyola, és a dir, la pretensió d’hibridar una tradició recuperada amb unes noves pràctiques festives. Per a les generacions més grans vives durant els 70, l’escolta d’aquella quarteta evocava directament als carnavals dels anys 20 i 30, heus aquí la vinculació de la tradició amb la modernitat.

Cliqueu aquí: Aiguardent, figues, coca i vi blanc.

Joan Boix parla de la recuperació d’Aiguardent, figues, coca i vi blanc i de les circumstàncies de la popularització de la tonada a Solsona durant el primer terç del segle XX. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.
L’acabada de fundar Orquestra Patinfanjàs interpreta Aiguardent, figues, coca i vi blanc el dimarts de Carnaval de 1978. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

2.1.3. El ball del Xut (1981)

El reviscolament de la música popular dels anys de la Segona República espanyola per part de Joan Roure també es vehiculà a través de la incorporació al Ball del Xut (1981) d’un motiu melòdic molt popular a la Solsona dels anys 10 i 20. Anomenada Cançó de la llum, aquesta tonada feia referència al contenciós generat arran la comercialització de l’energia elèctrica a la ciutat. En un primer moment, la generació i la distribució d’electricitat a Solsona era monopoli de la companyia regentada per Josep Reig. Però veient la incapacitat per abastar tota la demanda de llum, Josep Moles decidí crear una segona empresa generadora i comercialitzadora d’electricitat destinada a ser de titularitat municipal. Ja s’ha comentat més amunt que aquesta disputa de despatxos es traduïa paral·lelament a la vida social: dues faccions amb visions polítiques i econòmiques contraposades constituïdes, cadascuna, en dues esferes aïllades (cadascuna amb el seu cafè, el seu periòdic o la seva orquestra). Dues bombolles, certament, que quan es trobaven podien desencadenar autèntiques batalles campals com les que narren Lacetània i La Verdad, les dues publicacions locals del moment (Creus, 1994: 231-236). És arran d’aquest enfrontament esclerotitzat entre la societat solsonina –que arribà a causar un mort– que apareix entre la facció del Moles una lletra que condemna el monopoli exercit per Josep Reig (cara visible del bàndol de la Gruta) en la comercialització de la llum: «La gent de Solsona / volem la llum clara i bona / que la Gruta no ens dona / nosaltres la volem.» La melodia de la quarteta fou aprofitada pel mestre Roure en la composició del Ball del Xut. En el vídeo adjunt, Jaume Porredon, Campa, referint-se a l’estrena del ballet a la plaça Major, l’any 1981, assegura que “hi havia gent gran d’aquella generació a qui va caure alguna llàgrima, perquè van recordar coses del passat”.

Cliqueu aquí: Ball del xut.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt del número per accedir a l’enllaç, l’àudio correspon al número 2):

  • Cançó de la llum (popular solsonina): 1 i 2 (àudio).
Cançó de la llum interpretada per Maria Mas. Font: Montserrat Riu.
Jaume Porredon («Campa»), membre del grup recuperador del Carnaval i fundador de l’Orquestra Patinfanjàs, parla de l’estrena a plaça del Ball del Xut, l’any 1981. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

2.2. Música pròpia per als gegants i altres actes de la festa

2.2.1. El Bufi (1974)

L’any 1974, després de tres edicions de la festa recuperada i coincidint amb l’estrena de quatre gegants que imitaven satíricament els de Festa Major i Corpus, aparegué el pasdoble El Bufi. Dedicat a un dels balladors dels gegants, Joan Roure conjuminà, en aquest cas, referències populars solsonines (una nadala popular catalana a bastament cultivada a Solsona arran de la seva interpretació durant les representacions de “Els Pastorets” i un pasdoble de Festa Major, compost pel mateix Roure) amb una reconeguda marxa militar estatunidenca. El pasdoble ha esdevingut l’himne oficiós de la festa i ha transcendit els límits de Solsona.

L’aparició d’aquesta obra està estretament vinculada a la gènesi d’un projecte definit com a miracle pel Jaume Subirà, actual director de l’Orquestra Patinfanjàs: la creació d’una banda musical integrada, en la pràctica totalitat, per persones gens versades en música. L’ampli desenvolupament de la festa durant els primers anys evidencià la necessitat d’incrementar el pressupost edició rere edició, fins al punt que la festa començà a perillar per manca de recursos. L’any 1976, Joan Subirà (el Joan de la Rossa), plantejà la possibilitat de formar una orquestra que se cenyís a interpretar El Bufi durant els dies de Carnaval; la proposta venia acompanyat de la promesa de convidar els tocadors a un sopar al restaurant Gran Sol de Solsona pagat per aquell o aquells que, en el termini d’un any, no aconseguissin tocar el pasdoble en qüestió. Després d’un any d’assajos ininterromputs (on els integrants de la banda aprengueren a tocar els instruments des de zero), l’acabada de constituir Orquestra Patinfanjàs entonava per primera vegada El Bufi. Avui, la banda segueix posant la música al Carnaval –inclosa la interpretació dels ballets dels gegants– i, per la seva singularitat i per l’estreta vinculació amb l’esfera festiva solsonina ha ampliat la presència a la Festa Major, el Corpus, la nit de Reis, sant Antoni i sant Cristòfol, entre d’altres.

Cliqueu aquí: El Bufi.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt dels números per accedir a l’enllaç):

  • Baixeu pastors (nadala popular catalana): 1 i 2.
  • La geganta d’en Manel, línia dels saxos tenors (Joan Roure): 1 i 2.
  • National Emblem March (E. E. Bagley): 1 i 2.
Imatges del Carnaval de 1978, en el marc del qual l’Orquestra Patinfanjàs interpretà per primera vegada el Bufi (fins aleshores, l’Orquestra Pirineus i l’Orquestra de La Coromina havien estat les encarregades d’amenitzar musicalment la festa). La gravació sonora també enregistra les notes de l’orquestra solsonina. A partir del minut 0:12, Jaume Porredon («Campa»), amb un barret vermell, tocant el fiscorn; a partir del minut 0:21, Joan Subirà («Joan de la Rossa»), amb bata groga, tocant la trompeta i, a la seva dreta, Joan Roure, amb la trompeta a la mà. També cal fer una menció especial, a partir del segon 0:53, a l’aparició de Manel Casserras i Boix, creador de les figures de cartró pedra del Carnaval i Festa Major. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.
Jaume Subirà, actual director de l’Orquestra Patinfanjàs, parla de l’aparició d’aquesta banda musical solsonina. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

2.2.2. La Cremada (1975)

Del record del Carnaval anterior a la guerra civil espanyola, també en restava l’enterrament de la sardina –comú a bona part dels Carnavals celebrats al principat. L’acte, recuperat ja durant la primera edició de 1971 i metamorfosejat a “l’enterrament del Carnestoltes” o “cremada del Carnestoltes” (figura de cartró pedra construïda per l’ocasió pel mestre geganter Manel Casserras i Boix), fou dotat de música pròpia l’any 1975, novament per gràcia del mestre Joan Roure i Jané. D’aleshores ençà, cada Dimecres de Cendra Solsona acomiada el ninot a la pira funerària al so d’un pupurri, altra vegada, amb les més diverses referències musicals. La més destacada, per la seva voluntat provocativa i dissident, és “Raskayú” (1943), obra de Bonet de San Pedro prohibida per la censura del règim franquista per les aparents vinculacions entre el moribund protagonista de la cançó i Francisco Franco. Sent estrenada el febrer de 1975, La Cremada de Joan Roure, amb la incorporació de la referència de Bonet de San Pedro, esdevenia una clara al·lusió a l’evident defalliment del cap d’Estat, que, recordem, moria al cap de deu mesos després d’una llarga letargia.

Cliqueu aquí: La Cremada.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt dels números per accedir a l’enllaç):

  • Simfonia 5, primer moviment (Trauermarsch) (Gustav Mahler, a partir de la Marxa fúnebre de Felix Mendelssohn): 1, 2.1 i 2.2.
  • The Pink Panther theme (Henry Mancini.): 1 i 2.
  • Raskayú (Bonet de San Pedro): 1 i 2.
  • Eviva Espana (Leo Caerts): 1 i 2.
  • Marieta de l’ull viu (Càndida Pérez): 1 i 2.
Imatges de La Cremada, interpretada per lOrquestra de La Coromina el Dimecres de Cendra de 1980. Al minut 0:35, Joan Roure tocant la trompeta. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

2.2.3. Ball de gegants de Carnaval (1977)

L’aparició de les dues primeres parelles de gegants l’any 1974 propicià, tres anys més tard, la composició d’un ball de plaça exclusiu per a aquestes quatre figures. S’ha indicat, més amunt, la naturalesa caricaturesca dels quatre primers gegants respecte les figures de la Festa Major. Aquest element satíric també es notifica en l’obra musical que ara ens ocupa: prenent la melodia del ball de gegants de la Festa Major de Solsona, Roure la transforma del mode menor original al mode major amb què ballen les figures de Carnaval. Aquesta relació ambivalent i burlesca –també expressada amb la substitució del tamborí, en el ball de gegants de Festa Major, per una esquella, en el ball de gegants de Carnaval– il·lustra de manera prou gràfica la manera com es percep la festa des de dins: el Carnaval solsoní neix, en definitiva, com a oposició estètica i essencial a la Festa Major de Solsona. Els organitzadors del Carnaval –que, no obstant el que hem dit, són pràcticament els mateixos que els que organitzen la Festa Major i el Corpus a la ciutat– enfronten la solemnitat de la festa en honor a la Mare de Déu del Claustre amb l’astracanada del Carnaval; la joia continguda i el fervor desenfrenat; els bons modals i la irreverència.

Juntament amb aquesta referència popular local, Roure incorpora al final del ball una clucada d’ull a l’èxit Zurriagazo, popularitzat a la Televisió espanyola per Fernando Esteso des de l’any 1975. Palesem, una vegada més, que l’estil compositiu del mestre Joan Roure hibrida referències de procedència estilística ben diversa, que, nogensmenys, comparteixen un element: el reconeixement per part del poble d’aquestes melodies. Per una banda, la música dels gegants de Festa Major, de caire popular tradicional i interpretada de manera pràcticament ininterrumpuda, any rere any, almenys des de mitjan segle XIX; d’altra banda, una peça esdevinguda èxit de la TV en un moment en què l’oferta de cadenes televisives es limitava a dos canals.

Cliqueu aquí: Ball de gegants del Carnaval de Solsona.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt dels números per accedir a l’enllaç):

  • Ball de gegants de la Festa Major de Solsona (Joan Roure a partir d’una melodia popular solsonina): 1 i 2.
  • Zurriagazo (Fernando Esteso): 1 i 2.

2.2.4. Ball de la Draca (1984)

Fins aquest moment, la presència de préstecs musicals s’havia limitat a la música clàssica, la música tradicional popular local i nacional i la música popular catalana i espanyola de caire més recent. Però l’any 1984, seguint el costum d’acompanyar cada nova figura de cartró-pedra, Joan Roure referencià en el ball de la Draca el riff de baix de Dolce Vita, èxit de vendes de l’italià Ryan Paris aparegut l’any anterior. Cal tractar aquest fet, al nostre parer, com un element especialment remarcable pel que fa a l’anàlisi de les músiques del Carnaval de Solsona. Parlem, novament, de la naturalesa híbrida d’aquest fenomen; però, en aquest cas, i per primera vegada, l’estil compositiu del mestre Roure transcendeix les fronteres locals-nacionals-estatals (que havien marcat l’àmbit d’influència fins aleshores) i fa participar la festa de les modes musicals internacionals (si bé és cert que, ja anteriorment, havia aparegut el tema de la Pantera rosa a La Cremada, podem prescindir-ne per l’àmplia difusió a nivell estatal d’aquesta melodia des de feia anys). Es tracta d’una dada no gens baladí a l’hora de comprendre l’essència de la festa –pel cap baix, des de la perspectiva musical–: hi ha una voluntat manifesta, per part de les persones que construeixen l’esquelet del Carnaval solsoní (música, imatgeria festiva, organtizació d’actes…) d’entroncar tradició i modernitat, en un intent d’apel·lar constantment, i per tants mitjans com sigui possible, els participants de la festa.

A més a més, l’amalgama estilístic es tradueix, en aquesta obra, amb la incorporació de música popular moderna de segell espanyol: Porompompero, popularitzada per Manolo Escobar des de 1979. En una versió posterior composada per a cobla se substituí aquesta referència per una relectura de la música del Ball cerdà de la Seu d’Urgell, malgrat a dia d’avui se segueix interpretant la composició original amb l’èxit d’Escobar. Per últim, Roure recorre a una autorreferència ja explotada per ell mateix en la música del Carnestoltes d’Andorra; parlem de ¡Arriba va!, marchiña coreada composada per Roure i Joan Serracant l’any 1948 per a l’Orquesta Demon, de la qual eren membres. Amb tot, es palesa el valor intrínsec de les músiques del Carnaval de Solsona com una cadena conformada de diferents baules musicals, representetives de diferents temps i estils.

Cliqueu aquí: Ball de la draca.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt dels números per accedir a l’enllaç):

  • Dolce vita (Ryan Paris): 1 i 2.
  • Carnestoltes d’Andorra (Joan Roure, a partir de ¡Arriba va!, de Roure i Joan Serracant: 1, 2.1 i 2.2.
  • Ball cerdà de la Seu d’Urgell (popular catalana): 1 i 2.
  • Popompompero (Manolo Escobar): 1 i 2.

2.2.5. Altres ballets

La resta de músiques de Roure també inclouen, com acabem d’il·lustrar, referències a múltiples estils i èpoques. És el cas del Ball de Nans de Carnaval, amb la incorporació de ritmes fox-trot (prenent El vestir del Pasqual) i d’havanera, així com el passatge de A beber y a ahogar, de l’òpera Marina; del Ball de comte de l’Assalto, que recull un fragment de la Cavalleria lleugera de Franz von Suppé i de la cançó popular infantil catalana El general Bum-bum, totes dues descriptives de la naturalesa del gegant (un cavaller).

2.3. El relleu de Roure: nous ballets a partir d’un mateix patró

El ventall de músiques del Carnaval de Solsona ha experimentat un increment notable a partir de l’any 2008, fet que testimonia la vitalitat de la festa. Més enllà de la dada quantitativa, l’element destacable és la perpetuació de l’estil compositiu cultivat per Joan Roure des de l’inici de la celebració de la festa recuperada. Així, els compositors que han participat de l’ampliació del repertori han tingut present la posada en comú de les músiques hereves de la tradició musical clàssica, popular i tradicional amb les modes musicals recents.

La llista de compositors de les músiques del Carnaval de Solsona ha passat d’un a sis en menys d’una dècada: Roger Mas i Xavier Guitó per al Ball del Tòfol-Nano; “Pitu” Colilles per al Ball de la Vaqueta; Joan Miquel Villaró per al Ball del Pep dels Oriols i per al Ball de la Gallina; Joan Boix per al Ball de l’Olímpic; i Albert Fontelles-Ramonet per al Ball de l’Indiot. Si bé tots són representantius d’aquest amalgama estilístic, ens servirem de l’obra signada per Joan Boix, que la dissecciona en el següent vídeo.

Cliqueu aquí: Ball de l’Olímpic.

Referències (indiquem amb el número 1 la localització de la referència dins de l’obra i amb el número 2 la referència original; cliqueu damunt dels números per accedir a l’enllaç):

  • Gonna fly now (Bill Conti): 1 i 2.
  • Quisiera ser tan alta (popular infantil espanyola): 1 i 2.
  • Ball dels cavallets cotoners de Barcelona (Jordi Fàbregas): 1 i 2.
  • Cant de la Passió de Solsona (popular solsonina): 1 i 2.
  • Gran Gouyasse (ball dels gegants de La Ducasse d’Ath, Bèlgica, popular belga): 1 i 2.
  • Der gute Kamerad (Friedrich Silcher): 1 i 2.
Joan Boix esquartera i analitza el Ball de l’Olímpic, del qual és autor. Font: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

3. Conclusió: una fusió d’estils, temps i espais

El present treball, com creiem queda explícitament enunciat, pretén analitzar el caràcter híbrid del Carnaval de Solsona posant la lupa en l’apartat musical de la celebració. Roure, que llega el testimoni a Mas i Guitó, Colilles, Villaró, Boix i Fontelles-Ramonet, inaugura una dinàmica pròpia per a la música del Carnaval de Solsona, prenent referències populars locals i nacionals i fusionant-les amb manlleus musicals de procedència clàssica i popular d’arreu del món. D’alguna manera, les referències de les músiques d’aquesta festivitat interactuen bo i conformant un mosaic ric de procedències estilístiques, cronològiques i espacials. Només a partir d’aquesta premissa pot comprendre’s la comunió, en un mateix repertori, de nadales populars catalanes amb música vuitcentista solsonina, marxes militars americanes o èxits pop dels 80.

El Carnaval de Solsona, i en concret les seves músiques, són el reflex d’un procés d’hibridació que comença amb la voluntat de recuperar el Carnaval truncat per la Guerra Civil espanyola i la posterior dictadura sense renunciar a l’adaptació de la festa a l’actualitat. Un procés d’hibridació que no ha quedat reclòs en l’obra de Roure, sinó que, com hem vist, ha perviscut en les composicions dels successius artistes que han contribuït a l’ampliació del repertori musical de la festa. En altres paraules, els participants en la celebració hi han reconegut les dinàmiques d’hibridació entre tradició i modernitat i així ho han conreat.

4. Bibliografia i continguts digitals amb l’anàlisi de les músiques del Carnaval de Solsona.

Associació de Festes del Carnaval de Solsona [@carnavalsolsona]. (13 de febrer de 2021). Inspiracions Live [Arxiu de vídeo]. Youtube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=anE60cOzGIQ

Boletín Oficial del Estado. 5 de febrer de 1937, núm. 108.

Casaldàliga, M.; Solé, P. i Vilaseca, P. [@flixmus_8905]. (14 de gener de 2020). Inspiracions #1: D’on prové la música del Carnaval de Solsona? [Arxiu de vídeo]. Youtube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=CV2yuWOysIs

Casaldàliga, M.; Solé, P. i Vilaseca, P. [@flixmus_8905]. (28 de gener de 2020). Inspiracions #2: D’on prové la música del Carnaval de Solsona? [Arxiu de vídeo]. Youtube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=4h3pLEUuAKc

Casaldàliga, M.; Solé, P. i Vilaseca, P. [@flixmus_8905]. (11 de febrer de 2020). Inspiracions #3: D’on prové la música del Carnaval de Solsona? [Arxiu de vídeo]. Youtube. Disponible a: https://www.youtube.com/watch?v=N4PcdvE_WG4

Creus, M. (1994). “Vida política a Solsona des de principi de segle fins a la Segona República”. A: Solsona, 400 anys d’història. Miscel·lània. Solsona: Ajuntament de Solsona, Regidoria de Cultura, p. 231-236.

Fontelles-Ramonet, A. (2020). “Les contradanses de Solsona: un gènere de gèneres”. A: Programa del Carnaval de Solsona. Solsona: Impremta Muval, p.30-31.

Mithen, S. (2007). Los neandertales cantaban rap. Barcelona: Crítica Editorial.

Vilaseca, N. (2011). El Carnaval de Solsona. La història d’un desafiament genuí. Solsona: Associació de Festes del Carnaval de Solsona.

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s