Ginebra Olives Calbet
Esmuc 2019-2020
Un exemple d’hibridació i globalització
La cançó glosada és una forma de cant propi de les Pitiüses, diferenciada del cant redoblat, que consisteix en una composició curta de versos units pel sentit o per les rimes, que es reciten mitjançant una estructura melòdica senzilla. La mateixa música, que sol ser únicament de veu solista, se sol repetir per a moltes composicions. El conjunt d’aquestes cançons o gloses constitueix un glosat. A causa de la transmissió oral, les cançons s’han anat modificant de tal manera que una primera glosa de la mateixa cançó pot anar seguida de gloses diferents, i també passa que sovint avui dia no es coneix la cançó completa.
La cançó glosada fins a mitjans segle XX s’interpretava en cantades familiars o populars. Era una activitat d’oci lligada a activitats rurals al voltant de l’economia de subsistència, de manera que era una part quotidiana del model de vida. Algunes cançons es transmetien de generació en generació, mentre que d’altres eren d’elaboració pròpia. El cantador —el qui cantava— i el cançoner —el que componia els textos— sovint eren la mateixa persona. Tothom cantava, homes i dones, tot i que existien els cantadors d’anomenada, de renom, que es consideraven professionals.
Era comú fer cantades a la fresca en acabar la jornada de feina a l’estiu, o en haver sopat a l’hivern, entre veïns i amics, però també existien cantades programades que es repetien en festivitats assenyalades. La gent s’asseia en cercle i generalment primer cantaven els homes i després les dones, que tenien per costum fer-se pregar. A vegades el propietari d’una casa convidava els cantadors d’anomenada a menjar i vi i, a canvi, aquests cantaven les cançons en l’ordre que dictava el propietari.
Les cançons volien transmetre missatges concrets en relació a una situació determinada. Podien ser cançons amoroses, infantils, de crítica social, religioses, puntoses (de caràcter ofensiu), eròtiques, romanços hagiogràfics o d’història. La seva mètrica era generalment de versos heptasíl·labs, amb rima consonant o assonant. Una cançó que anava variant de rimes s’anomenava una cançó embullada. Un conjunt de versos amb un sentit i unitat temàtica s’anomenava cobla, i entre cobla i cobla al final de cada estrofa podia aparèixer el cobleig o tornada, amb una música i lletra que s’anaven repetint.
Al llarg del segle XX alguns intel·lectuals com Isidor Macabich, Joan Castelló o García Matos encara pogueren enregistrar la cançó glosada dins aquest context rural. Segons Roig et al. (2018), després de la Guerra Civil les reunions de cantadors es van reduir i es van dissoldre els grups i les activitats lúdiques com aquesta i com el ball pagès. Tot i això, durant la Postguerra, les cançons enregistrades des del CSIC per Arcadio de Larrea Palacín (1947) i Manuel García Matos (1951) encara van acompanyades de descripcions que mostren la tradició viva de cançó redoblada i glosada en el mateix context rural anterior a la guerra. Cal notar que Larrea anomena “cançó” a la redoblada i “glosa” a la glosada:
La población, aparte de la agrupada en Ibiza y las cabezas de Ayuntamiento en el campo, se halla muy diseminada en las casas de campo. Los cantares […] se componen principalmente de dos clases: las ‘cançons’ y las ‘glosas’. La ‘cançó’ se canta sobre un módulo igual para cada cantador; se llama redoblar cuando al final se hace un a modo de trino. Se acompaña siempre del tamboril y se canta en las ocasiones solemnes —bodas, bautizos, fiestas— y en las veladas o vetlles […]. Las ‘glosas’ son composiciones cortas que se cantan en cualquier ocasión; pueden cantarse a coro y no se acompañan de tambor. A señalar la abundancia de glosas de texto muy obsceno. En mis andanzas es el único caso observado. Entre las glosas ocurren los llamados ‘repicades’ en que un cantor responde a otro. La glosa se canta mucho cuando los mozos vuelven de festejar.
Ros-Fábregas (2012), «MISIÓN 30», Fondo de Música Tradicional IMF-CSIC.
Als anys 70, el grup musical UC, format per Joan Marí, Isidor Marí i Victorí Planells, es va dedicar a recuperar aquestes cançons tradicionals donant-los un estil folk. Per tant, sembla que va ser als anys 50 i 60, temps que coincideix amb el canvi de model econòmic cap a l’explotació turística, quan es perd aquest model de vida rural i d’economia de subsistència on fins llavors s’havien produït les cantades i les ballades pageses.El seu primer disc Uc. Cançons d’Eivissa (1974), va reinserir les cançons tradicionals en l’imaginari popular col·lectiu. A més, va permetre posar una melodia a les cançons registrades en paper els anys 1947 i 1951. Ho podem veure, per exemple, amb la cançó narrativa “La serena cau menuda”, cantada per Eulàlia Marí Ferrer el 1947 amb aquesta lletra:
I convertida en la cançó “Sa serena cau menuda” d’UC d’aquesta altra manera:
UC incorpora com a darrera estrofa la glosa “En el cel manca una estrella”, que Enric Planells Tur el mateix 1947 recitava d’aquesta manera:
Per tant, tot i que en un moment donat havien estat dues cançons diferents, UC, a causa de l’enregistrament, deixa fixada així l’estructura de la cançó per a l’imaginari col·lectiu dels 70. Segurament les altres cobles que UC no va fer servir d’aquestes dues cançons ja s’han perdut com a cant. A més, UC l’acompanya de guitarra, en forma de dos plans sonors que marquen la pulsació amb acords harmònics rascats i la subdivisió quaternària amb acords placats. El que es manté de la forma tradicional és, per tant, la lletra d’una de les gloses que componen la cançó i la repetició de la mateixa melodia —que originalment no sabem com era— a cada glosa. El que s’afegeix en concepte de procés d’hibridació amb el moviment folk és l’ús de la guitarra, un instrument que no s’utilitzava fins llavors en la música tradicional pitiüsa.
Després del seu segon treball En aquesta illa tan pobra (1976), UC va començar a incorporar cançons de composició pròpia als seus discos de tal manera que el repertori tradicional amb sonoritat folk quedà en l’imaginari com un conjunt de música popular eivissenca de cançons antigues i no tan antigues. Per exemple, la cançó “Flors de baladre”, composició d’Isidor Marí, s’ha convertit en una cançó popular que ha estat versionada d’una manera equiparable, però traslladat al món actual, a la transmissió oral de “Sa serena cau menuda”. En podem escoltar una versió cantada pel grup Rels que fins i tot fou utilitzada com a propaganda electoral per la coalició d’esquerres Ara Eivissa el maig del 2019:
UC, que ha tingut una llarga trajectòria i molt de reconeixement, es va acomiadar dels escenaris el passat juliol del 2019 al festival Cançons de la Mediterrània de Palma. Hereus del seu projecte, diversos grups joves han seguit fent versions —o transmetent la tradició— de les cançons eivissenques. Les han fet majoritàriament sobre les cançons d’UC, no sobre els registres del CSIC, atès que la melodia i l’ordre de les cobles, uns paràmetres que eren fàcilment variables en la tradició rural, han quedat fixades. Així ho podem escoltar a la versió de Ressonadors de “Sa serena cau menuda”, conjunt que, tot i basar-se en l’estructura de la cançó d’UC, inscriu la seva versió com a “tradicional” en els apartats de “compositor” i “lletrista”.
En aquesta versió, la veu de dona és de formació acadèmica, el tractament antic de “vós” ha estat substituït per la segona persona del singular i l’acompanyament folk per un acompanyament híbrid de jazz i rock. Així, el producte musical s’ha actualitzat de la mateixa manera que la tradició de les cantades on s’inseria s’ha substituït pel format concert. En una entrevista al Diario de Ibiza en motiu del Premi Ramon Llull que reberen el febrer del 2011, Ressonadors expressaven que gràcies a UC es despertà l’orgull i el gust per aquestes cançons eivissenques que s’havien oblidat però no del tot, de tal manera que el que feia falta era actualitzar-ne la tradició:
Con las canciones ibicencas pasaba un poco como con los villancicos: todos nos sabemos los estribillos pero nadie se sabe el resto de la letra. En el primer disco nos aprovechamos de la ´precampaña´ de investigación que había hecho UC, mientras que en el segundo también hicimos, sobre todo Joan, más trabajo de campo y rescatamos alguna canción.
Ojalá lo que hemos hecho nosotros y en su día hizo UC lo hagan otros dentro de 30 ó 40 años, porque eso significará que las canciones están vivas. ´Ressonadors´ es lo que es no por nosotros sino por las canciones y por los cantantes y músicos que han puesto en él su grano, bueno su granaco de arena
Ferrer Arambarri, L. (2011). “Ressonadors: «En cuanto nos den un Grammy, nos separamos»”. Diario de Ibiza.
Per altra banda, el grup Projecte Mut, que s’autodefineix com a grup folk-rock, és agent d’un nou procés d’hibridació en incorporar instruments folklòrics com les castanyoles, el tambor, la flaüta o l’espasí a un tipus de cançons que com hem dit solien ser només cantades. Així, per semblar més tradicional, un grup de música moderna incorpora instruments d’altres àmbits de la tradició a un element que originalment no hi comptava. A més, crea cançons noves a partir de poemes d’autors eivissencs o bé compon cançons que podrien semblar les de la tradició oral d’un temps. Així passa a “Sa Companyona”, cançó del 2013 de temàtica eròtica i bromista masculina, amb lletra de Xicu Bufí “Verru”, que canten sobre guitarra elèctrica amb una veu nasal no impostada que és imitada per la flaüta. Els cantants agafen el rol de cantadors que van a fer bromes a les dones (“…perquè he d’anar de cantada / dones, si em voleu votar, / que sa broma sé que us ‘grada»), com podria haver passat a les cantades rurals de fins els anys 50:
I ara hauré de repassar, que sa cosa està embullada, jo ni manco sé lligar dos mots per fer sa cantada. Mirau lo que hem de pensar, lo que és aquesta vegada, però us puc assegurar que sa música m'agrada. També m'agrada trempar "enquè" hi hagi mala anyada i ara jo us vull explicar des "modo" que m'ho passava, perquè "hasta" em vaig avesar a afilar-me lo que bastava, sa verga la vaig deixar com un cèrcol de garrafa. I es vi mai se va acabar, que era lo que m'agradava, jo m'hi vaig encomanar a n'es sant que m'ajudava, però vull deixar-ho anar perquè he d'anar de cantada dones, si em voleu votar, que sa broma sé que us agrada. I no ens hem d'agraviar si deim alguna "asanada", i ara hauré de repassar, que sa cosa està embullada. I ara hauré de repassar, que sa cosa està embullada, jo ni manco sé lligar dos mots per fer sa cantada. Font: Viasona
L’actualització de la tradició de la cançó glosada eivissenca s’ha produït per un procés d’hibridació amb els estils musicals de moda del moment, el folk als anys 70 i el pop, el rock i el jazz als 2000. Com diria García Canclini (2003), es tracta d’una estratègia de reconversió que ha interessat a la població local per apropiar-se dels beneficis de la modernitat, però sense perdre la identitat pròpia. En aquest cas, a diferència de la proposta de Goldberg (1994), l’objecte d’estudi no es pot desplaçar de la identitat a l’heterogeneïtat intercultural, ja que les músiques amb les quals s’ha mesclat la cançó eivissenca són tan esteses arreu del món que ja no es poden associar a una cultura determinada, mentre que la cançó eivissenca segueix sent acotada. Per tant, seguint Chanady (1999), el que s’ha produït és una modernització desigual de la cançó, en què el text —la poesia popular— no s’ha deixat hibridar amb formes musicals que originalment no hi tenen res a veure.
La incorporació dels instruments tradicionals a Projecte Mut és un procés d’hibridació diferent, no desigual, en què dos elements tradicionals en perill d’extinció es fusionen per aportar un contingut identitari més elevat sobre una base de música globalitzada. Els components d’UC encara van conèixer els costums i els hàbits de la vida de l’illa pre-turística, mentre que en els de Projecte Mut aquest mode de vida segueix viu en les ments gràcies a les històries contades pels majors. Així, com diria Eduard Said (2013), el nou model de vida contrasta amb el record de la vida en un altre ambient. Tant el nou ambient com l’anterior són vívids i s’ajunten en un contrapunt. Però en el cas de Projecte Mut el contrapunt s’ha convertit en melodia acompanyada, fent predominar el folklore eivissenc per sobre d’un acompanyament simplement funcional.
Referències
Chanady, A. (1999). “La hibridez como significación imaginaria”. Revista de crítica literaria Latinoamericana, 25(49), 265-279
DD. AA. (2019). “Sa companyona – Projecte Mut”. Viasona [en línia]. Consulta 17/12/2019 a https://www.viasona.cat/grup/projecte-mut/colleccio-de-satellits/sa-companyona
Ferrer Arambarri, L. (2011). “Ressonadors: «En cuanto nos den un Grammy, nos separamos»”. Diario de Ibiza [en línia]. Consulta 17/12/2019 a: https://www.diariodeibiza.es/pitiuses-balears/2011/02/24/ressonadors-den-grammy-separamos/465554.html
García Canclini, N. (2003). «Noticias recientes sobre hibridación». Trans, Revista Transcultural de Música, 7
Goldberg, D. T. (1994). “Introduction: multicultural conditions”. En Goldberg, D. T. (ed.), Multiculturalism: A Critical Reader. Cambridge: Basil Blackwell, 1-41
Roig, C. et al. (2018). Ensenyem cultura popular d’Eivissa. Consell d’Eivissa – Federació de Colles de Ball i Cultura Popular d’Eivissa i Formentera
Ros-Fábregas, E. (2012), «MISIÓN M30», Fondo de Música Tradicional IMF-CSIC, ed. E. Ros-Fábregas (d’ata d’accés: 18 Dec 2019), https://musicatradicional.eu/es/source/148
Ros-Fábregas, E. (2012), «La serena cau menuda», Fondo de Música Tradicional IMF-CSIC, ed. E. Ros-Fábregas (data d’accés: 17 Dec 2019), https://musicatradicional.eu/ca/piece/11590
Ros-Fábregas, E. (2012), «En el cel manca una estrella», Fondo de Música Tradicional IMF-CSIC, ed. E. Ros-Fábregas (data d’accés: 18 Dec 2019), https://musicatradicional.eu/ca/piece/11612
Said, E. W. (2013). Reflexiones sobre el exilio: Ensayos literarios y culturales seleccionados por el autor. Debate
UC (1974). Uc. Cançons d’Eivissa [enregistrament sonor]. Barcelona: EDIGSA, DL
UC (1976). En aquesta illa tan pobra [enregistrament sonor]. Barcelona: EDIGSA, DL
és mediterrani 