La rumba catalana

Maria Cuatrecasas Estévez i Ignasi Piera i Sedó

ESMUC 2017/2018

 

La rumba catalana és originària de la comunitat gitana de Barcelona. És interpretada a partir de la senzillesa instrumental del flamenc gitano: veu, guitarra i palmes. En la formació més bàsica el guitarrista i cantant principal va acompanyat dels seus   palmeros que a més de picar les palmes li fan els coros.

La rumba catalana té dues característiques pròpies que són:

  • L’ús de la tècnica del “ventilador”, rep el nom pel moviment que fa el canell contra l’instrument a l’interpretar. Aquesta tècnica permet unir tres elements en un sol instrument: l’harmonia en fer sonar les cordes, la funció de bongo en colpejar la caixa de ressonància i la funció de güiro cubà en rascar les cordes.
  • A diferència dels cants flamencs, en la rumba catalana apareixen majoritàriament temes més aviat  alegres i festius. Trobem abundants lletres «picants» i poden utilitzar el doble sentit.

La rumba catalana és una expressió musical de les comunitats gitanes de Barcelona, i ha estat utilitzada com a mètode d’interacció. A part de ser una forma específica de diàleg amb els paios, els gitanos catalans, especialment els de Barcelona, han trobat en la rumba un element configurador i preservador de la seva identitat ètnica.

Influències afrocubanes 

El que destaca de la creació de la rumba catalana ve determinada per l’assimilació en l’experiència musical dels gitanos catalans a Barcelona, la qual era tradicionalment flamenca, dels ritmes afroamericans, en concret els de Cuba, que als anys quaranta arriben a les sales de festa de Barcelona més freqüentades pels gitanos. Juntament amb els ritmes també podem parlar d’instruments de percussió que abunden a la rumba catalana (com tambors, sonalles o xilòfons) i el tractament del cant, que sempre és alegre i festiu, i alternen el cant del solista amb la resposta del cor (cants de crida i resposta).

Elements del flamenc

Els estudis tradicionals afirmen l’origen flamenc de la rumba catalana i, sovint, és tractada com un gènere menor, de menys interès artístic. Es considera que l’experiència dels gitanos catalans era tradicionalment flamenca, especialment cantaors dels estils llevantins que van aflamencar els estils caribenys. Aquest origen es justifica en la instrumentació bàsica que respecta la combinació flamenca de guitarres, cants i palmes i s’hi parla especialment dels aspectes vocals.

Front aquestes teories, hi ha noves interpretacions que defensen la particularitat de la rumba catalana i tenen en compte per a la seva evolució els elements propis de la societat musical catalana i els de la identitat musical gitana. Aquesta nova visió no dona validesa a les teories que deriven la rumba del flamenc vocal, però es mantenen  les influències instrumentals entre flamenc i rumba catalana, amb un acompanyament guitarrístic similar.

ORIGEN DELS GITANOS CATALANS

Un primer corrent migratori gitano entra pels Pirineus a principis de segle XV i als anys vuitanta d’aquest segle arriben per mar un altre corrent procedent de Grècia i voltants a causa de l’èxode que provoca la invasió turca de Constantinoble a mitjan de segle. Són orígens confusos i difícils d’aclarir. Arriben al segle XV, amb cartes de presentació de l’alta noblesa i jerarquies eclesiàstiques europees, però del segle XVI al XVIII són perseguits després d’haver abusat dels privilegis i haver rebutjat la vida sedentària de la resta del país. A partir de llavors es comencen a aplicar unes polítiques d’integració forçada, que dura encara fins avui.

Gitanos catalans i no catalans

El gitano català fa segles que habita Catalunya, va ser durant els anys cinquanta del segle XX que es produeix una arribada (no massiva) de gitanos no catalans que venen a treballar tant en zones urbanes com rurals de forma alterna, ja que les feines del camp són temporals.

Tot i que culturalment són gairebé el mateix, hi ha el problema de la integració dels gitanos forasters amb els autòctons. Els gitanos catalans es volen distanciar de la resta gràcies a dos factors: la llengua catalana que fa segles que parlen, i la seva posició econòmica superior.

RELIGIÓ I COMUNITAT GITANA

Les creences dels gitanos, tradicionalment, han estat relacionades amb el que podríem anomenar com una “aconfessionalitat monoteista”. Lliurement, els membres de les comunitats gitanes prenien part en les formes religioses que els oferien les diferents cultures dominants en què inscrivien les seves activitats. El gitano mai no s’ha preocupat de mantenir una relació regular amb cap instància religiosa perquè regulés les seves creences. Com se’ns ha destacat, la sobrietat de l’Església catòlica a Catalunya no ha lligat gaire bé amb el tarannà gitano, la qual cosa ha provocat que la participació en aquests ritus depengui en gran mesura de la personalitat del mossèn de cada parròquia i de la seva actitud cap a ells.

Les esglésies evangèliques dels gitanos s’estableixen al centre mateix de les comunitats , però sovint s’ha fet notar que el culte evangèlic no era compatible amb el tipus de vida dels artistes gitanos, fet que va provocar la desaparició de Peret de l’escena musical quan va entrar a formar part activa del funcionament d’una d’aquestes esglésies, i el seu posterior retorn a la música després d’abandonar la seva adscripció religiosa.

HISTÒRIA DE LA RUMBA

Inicis 

Com hem dit, l’origen de la rumba catalana no té una versió definitiva, però el que està clar és que la Barcelona on neix la rumba catalana és una ciutat que desperta després de sofrir una guerra civil. Els anys de la postguerra van ser molts durs, i van enriquir a un sector de la població dedicat a la provisió de les necessitats bàsiques. És per això que els gitanos catalans de Barcelona, al dedicar-se a la venda ambulant pels mercats, van tenir una posició econòmica benestant, que ràpidament traspassa les esferes domèstiques i acompanya els seus artistes en els ambients d’oci, música i ball de la ciutat.

Malgrat tot, al començament de la rumba, aquesta no transcendeix els estrictes àmbits familiars de les comunitats gitanes de Barcelona. La rumba és interpretada per joves gitanos que tenen inquietuds artístiques als bars i locals que són freqüentats per les famílies gitanes.

En aquest context és on Peret inicia la seva carrera artística, i de la rumba catalana que ell sap fer, en fa un objecte comercial per tal de que així pogués arribar a tothom. Més tard aconsegueix un gran èxit que va més enllà del que mai havia arribat el flamenc convencional. Un gitano anomenat l’Orelles, amb gran prestigi com a guitarrista entre els seus entorns, i “el Gitanet” tocaven durant els anys quaranta i cinquanta per diverses sales de Barcelona, però són Peret i “el Pescadilla” qui revolucionen el toc de guitarra, incloent-hi el ventilador.

Anys 60 

Antonio González, conegut com “el Pescadilla” i inventor de la tècnica del ventilador, es va casar amb Lola Flores, i va mudar-se a Madrid on es va veure eclipsat per la fama de la cantant flamenca. Aquest fet va deixar via lliure a Peret perquè a finals dels anys seixanta, aprofitant l’expansió que es vivia de la indústria discogràfica de l’estat espanyol, es consolidés com el músic més destacat del moment, amb èxits com Una lágrima (1968), Mig amic (1968), Borriquito (1971). Aquest últim èxit, va ser amb el qual va arribar al seu moment més àlgid,i es va popularitzar mundialment gràcies al boom turístic d’aquell any a Espanya.

El muerto vivo (1965) és una cançó del colombià Guillermo González Arenas que Peret va popularitzar adaptant-la a la rumba l’any 1966.

El mig amic, amb una petita explicació prèvia que fa Peret sobre la cançó.

Anys 70 

En aquests anys, Espanya viu el final de la dictadura franquista, i en morir el dictador, es vol eliminar tot el que hagués tingut relació amb el règim franquista. La rumba havia estat utilitzada per part l’estat per acompanyar, de cara al turisme, la imatge de sol i platja. Per tot això, sumat a la visió que es té del gènere musical, hi ha músics que deixen de tocar per dedicar-se als seus antics negocis.

“Els Amaya” són els que introdueixen la guitarra elèctrica, creant així una nova manera d’entendre i tocar la rumba. Juntament, amb les seves innovacions, s’hi van sumar altres grups amb altres idees, i això va fer que la rumba catalana es desnaturalitzés i entrés en una decadència, ja que es torna un gènere molt repetitiu i que no transmet idees.

A finals dels anys setanta, un argentí que viu des de jovenet a Barcelona, Gato Pérez, un “paio” (manera en què anomenen els gitanos a les persones que no són gitanes), és qui farà revifar la rumba catalana. Va ser en unes festes de Gràcia on va conèixer la rumba catalana de mà d’uns gitanos. A partir de llavors va començar a freqüentar locals on hi anaven gitanos catalans, com la Petxina, i els voltants de la plaça del raspall a Gràcia, o també el carrer de la Cera o Hostafrancs. Va voler aprendre la rumba catalana de primera mà, és a dir, de les famílies gitanes que la cantaven. Ben aviat va treure el seu el primer disc, Carabruta  i el següent any Romesco, que va ser molt ben rebut i va ser considerat el millor disc espanyol de l’any. El ventilador és el tema més recordat d’aquest disc. Gato Pérez aporta un element inesperat a la rumba catalana, com la salsa o influències del folklore argentí, i fa unes lletres de temàtiques més socials, situades en un ambient urbà com és Barcelona, tot explicant històries que ell coneixia o inclús de pròpies. 

Rumba dels 60 – Gato Pérez

Anys 80 

L’any 1982 Peret es retira de la música per ser pastor de l’Església evangèlica de Filadèlfia, a Barcelona. “El Pescadilla” viu a Madrid amb la seva dona, Lola Flores, que és la que s’emporta l’atenció de l’audiència.  Aquests fets, s’ajunten a que la rumba ha passat a ser un gènere més semblant a la “patxanga”, una música folklòrica de mala qualitat i símbol espanyolista; la força que cobra el moviment català de la Nova Cançó i el Gato Pérez no té tant d’èxit com en els primers discos. Tot això comporta una “decadència” de la rumba catalana.

Tot i això, els Gipsy Kings són els que mantenen la rumba catalana amb un cert èxit a nivell internacional, on mesclaven música flamenca i pop. Però per altra banda, han fet de la rumba catalana un estil propi i intransferible sense donar a conèixer tot el bagatge existent en aquesta tradició musical.

Gitanitos y morenos – Gato Pérez

Anys 90 

Peret retorna als escenaris l’any 1992, quan es va celebrar la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics a Barcelona. La rumba catalana va tornar a tenir una certa popularitat gràcies, en bona part, a una aposta institucional que tenia l’objectiu de reivindicar un símbol identitari català i alhora que pogués integrar nous catalans arribats d’arreu d’Espanya, en especial, del sud. També volien aprofitar l’esdeveniment dels Jocs Olímpics per promocionar el país i potenciar el sector turístic. En aquesta cerimònia hi van participar els “Amaya”, “los Manolo” i Peret, que van acabar interpretant plegats Gitana Hechicera, cançó dedicada a la ciutat de Barcelona.

Acte de clausura dels Jocs Olímpics

Actualitat 

Arran de l’èxit en l’aposta institucional per a potenciar la rumba catalana per els Jocs Olímpics, la rumba va quedar consolidada com a gènere musical. Molts grups van començar a cantar rumba catalana sense haver tingut cap contacte abans.

Des d’aleshores han anat sorgint grups que han utilitzat aquest gènere barrejat amb altres gèneres actuals com Dusminguet (ska, folk, pop, rumba, etc.), La Troba Kung-Fú (cúmbia, rock, rumba), o d’altres com: Ojos de Brujo, Estopa o La Pegatina

A mitjans de la dècada dels 2000 s’han creat associacions pel foment de la rumba com Rumbacat o FORCAT (Foment de la Rumba Catalana).

Pel que fa a la rumba com a expressió popular, i no tant com a un objecte comercial, se segueix practicant en festes, casaments, o d’altres celebracions de gitanos catalans, que de fet, utilitzen la rumba com un tret identitari per tal de diferenciar-se de la resta de gitanos que viuen a Catalunya.

Flor de Primavera – La Troba Kung-fú 

El gat rumberu – La Pegatina

MEDITERRANIETAT?

Quan parlem de gitanos és important fer referència a la seva organització social, basada en les relacions de parentiu. Aquetes se sostenen en dos eixos classificatoris d’status: el grup d’edat i el sexe. El llinatge estén el parentiu més enllà de l’àmbit estrictament familiar. Per això, podem dir que el gitano català no pot existir sense un grup familiar del qual depèn i al qual pertany. Les aliances, hostilitats, cooperació, competència, solidaritat…, troben la seva regulació tradicional dins el sistema de parentiu, de família i de llinatge.

Els codis ètics passen per respectar els més vells de les famílies i, sobretot, els “onclos”, qui tenen un prestigi especial, el qual els dóna el poder de decidir en el moment que se’ls demana. Dins els grups d’edat dels gitanos trobem que l’autoritat es lliga a l’experiència i a la vellesa. Aquesta idea es basa en la creença que la saviesa és una conseqüència  de l’experiència, i per tant, els joves no poden accedir a ella. Els gitanos catalans de Gràcia, Hostafrancs i el Portal, en més o menys grau, sempre s’han mostrat orgullosos d’haver pogut mantenir els seus codis ètics de prestigi i honor.

Un altre codi cultural important en els gitanos és la imatge i el paper que la dona té assignats, bastats en la virginitat i orientats a ser esposa i mare. Les dones poden representar el poder en un llinatge, però sempre responen a un rol masculí. Així doncs, les característiques principals del rol de la dona, com hem dit abans, se centren en la virginitat, el matrimoni i la procreació. La dona gitana està sempre supeditada a l’home; als membres masculins de la família mentre sigui soltera, i al seu marit quan es casi. Amb el temps arribarà a ser “tia”, sempre que hagi demostrat la seva virtut, hagi parit fills, especialment barons, i hagi sabut “buscar la vida” a la seva família.

Tot el que acabem d’explicar ho podríem relacionar amb les característiques comunes en les societats del Mediterrani, com la individualitat, el clientelisme i patronatge, l’honor i la vergonya.

En especial, cal fer referència a l’honor, que pels gitanos és una de les característiques més importants a mantenir, i tota la seva manera de viure es basa a partir d’aquesta idea: mantenir l’honor propi i el de la família. És per això que també hem mencionat les dones en la societat gitana. “Les característiques principals de la dona se centren en la virginitat, el matrimoni i la procreació”, i si una dona no fa això, caurà en la vergonya, no només ella sinó tota la seva família.

En aquest sentit doncs, podem dir que els gitanos encaixen bastant bé dintre de les característiques que s’atribueixen a les societats del Mediterrani, i podem considerar així que la rumba catalana és mediterrània.

 

WEBGRAFIA

 

 BIBLIOGRAFIA

  • Álvarez i Aura, Albert (1995). Sabor de rumba: identitat social i cultural dels gitanos catalans. Lleida: Pagès.
  • La Quimera (2006). La Rumba Tomba [Enregistrament de vídeo]. Primer capítol. Emès a Barcelona TV.

  • María Jesús Castro, “Encuentros y desacuerdos entre la rumba catalana i el flamenco” (2010). http://www.rumbacatalana.eu/pdf/maria-rumba-flamenco.pdf

  • Sánchez-Mustich, Cèlia (2005). Peret: l’ànima d’un poble. Barcelona:Edicions 62

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

w

Conectando a %s