Pere Miró Mayor
Esmuc 2013/2014
Que es creï un instrument nou no és un fet usual. Que aquest instrument sigui creat a casa nostra, encara menys. I tenir la sort de conèixer un dels enginyers acústics i músic que ha participat en el projecte i que guarda l’únic exemplar existent sota els seus dominis és per dedicar-hi quatre ratlles.
Al parlar d’un instrument, ràpidament hi apareixen diversos aspectes relacionats: D’una banda, el motiu pel qual ha estat construït. També apareix l’aspecte físic, de construcció i les particularitats sonores. A més a més, cal mirar si hi ha un repertori, quins instruments li fan costat, en quin context social el podem trobar i en quin estil es desenvolupa.
Finalment, només afegir que tot aquest text és possible gràcies a la col·laboració d’en Jordi Campos (tiplista, tenorista, baritonista, saxofonista, professor de música i enginyer acústic). El seu punt de vista ha estat bàsic per a reflexionar sobre els diversos aspectes culturals, socials, econòmics i musicals que envolten aquest instrument i entendre quin és el procés de creació d’un instrument des de la perspectiva d’una persona que n’ha viscut la gestació, el naixement i, ara, el creixement.
LA LLAVOR
La idea sorgeix d’un projecte final de carrera sobre el disseny d’instruments de vent fusta. Les coincidències van ajuntar a diverses persones interessades en la temàtica i l’adquisició d’un projecte de l’Institut d’Estudis Catalans. La necessitat de tenir una xeremia més baixa ja es data del 1948. El compositor Joan Lamote de Grignon en destacava la importància. Tanmateix, a l’època no hi havia ni els recursos tècnics ni econòmics per a tirar el projecte endavant. La barítona és un instrument més greu que els seus germans tiple i tenora. La fusta del ginjoler amb la qual es fabriquen les altres xeremies no té troncs massa llargs i això en dificulta la construcció. Quan es va crear el primer prototip era totalment recte. El segon ja va tenir la campana corbada aprofitant la d’un clarinet baix.
Actualment, ha estat tocada per dos tenoristes i ja tenen millores pensades per l’instrument. No obstant això, només hi ha un prototip i la finalitat de l’Institut d’Estudis Catalans és que pugui anar de mà en mà provant-se i, ben a poc a poc, extenent-se.
PER DINS
Si l’equiparem a la veu humana és el registre de tenor. S’extén des del Si 1 al Sol 4 (dues octaves i mitja). Està afinada en Fa i és l’octava baixa del tiple. Al tocar-se en posició vertical i ser tant llarga (a diferència del tiple i la tenora), té un tudell similar al del corn anglès per acostar-lo a la boca.
A nivell sonor no té tanta presència de so com els seus dos germans de doble canya però perquè tampoc necessita la pressió que requereixen ambdós instruments. Guanyes suavitat i perds el so punyent. A més a més, combina perfectament bé amb les altres xeremies i al ser un instrument més greu pot desenvolupar noves funcions. Funcions que requereixen obertura de mires, bones idees i voluntat d’acceptació.
L’ESTIL
D’entrada, hi ha gairebé una única perspectiva general popular que veu aquest instrument destinat a la cobla. Sens dubte, n’és una possibilitat i no cal dir que la necessitat de creació ve deguda a la manca de freqüències greus d’aquesta formació musical. No obstant això, cal que hi hagi una mentalitat oberta i de prova. Com ja he dit abans, la sonoritat és menys estrident i tot i que li dóna punts negatius en alguns aspectes, també li obre portes en d’altres. Es pot plantejar seriosament una música de cambra amb xeremies? Podem fer combinacions amb oboès, clarinets, fagots, saxos o pianos sense que un instrument de doble canya col·lapsi tot l’espai sonor? Sens dubte, la part del so que perd al carrer la guanya en interior.
Relacionat amb la cobla sembla que hi ha una mentalitat conservadora del “ja estem bé com estem”. D’altra banda, també hi ha uns aspectes econòmics: Afegir la barítona vol dir augmentar la plantilla? Vol dir substituir instruments? Vol dir que un mateix músic en combini diversos com ja fa molts anys que fan els músics de big bands que tant toquen el clarinet, com la flauta o el saxo? Són diversos aspectes que estan oberts i que els anys aniran responent. Segurament, el context de la sardana, tot i l’activitat que té anual, no ajudarà a la implantació d’aquest instrument ja que la música queda en un segon terme. La festivitat i, en definitiva, un acte que es converteix en social-cultural-musical fa que molts músics es limitin a complir amb la seva feina. Potser cal cercar aquest perfil de músic arriscat, engrescat, passional i vocacional que no només espera la compensació econòmica sinó també la musical.
LA INCERTESA DEL FUTUR
Què comporta que s’hagi creat un instrument nou? I com es pot fer perquè sigui popular i es toqui? D’entrada, ha d’haver-hi una mentalitat general positiva envers l’aparició d’una nova figura. Un dels següents passos és que els instrumentistes tinguin l’interès en voler-lo adquirir. Aquest aspecte té una tara de partida: És un instrument que te l’has de fer construir i el seu preu és una mica més car que el d’una tenora (estem parlant d’uns 4000€). Aquest aspecte el converteix, ara per ara, en un instrument de difícil accés. D’altra banda però, que els músics tinguin aquesta voluntat també va unit a la creació d’un repertori i d’una necessitat laboral i musical d’incorporar aquesta sonoritat en el teixit musical tradicional català. Com ja he dit abans, considero oportú fer la comparació amb la pluralitat que els músics de les big bands de vent fusta i vent metall solen tenir tocant dos o tres instruments en una mateixa actuació. No és una qüestió de perdre sonoritats sinó de intercanviar-ne i generar noves combinacions. Evidentment, tot això va lligat a un repertori i a un context musical en el qual la música sigui encara més necessària per escoltar i no només com a un element més d’una festa popular.
Referent al repertori ja s’han fet diversos passos: S’ha fet un concert de cambra a l’Institut d’Estudis Catalans amb les xeremies, el contrabaix i percussió. En Carles Coll també va proposar fer una peça amb l’orquestra de l’Empordà. A la cobla la Principal del Llobregat es vol fer cobla amb barítona podent sentir l’instrument combinat amb la resta i com a solista. En Xavi Capdevila o l’Oscar Barqué ja han composat per cobla i barítona. També la Cobla del Sons Essencials ja compta amb la barítona a la seva formació.
Segurament, també escoles públiques com l’Esmuc que disposen d’un departament de música tradicional i un parc d’instruments més exòtics o més costosos, faria bé d’obtenir-ne una per a contribuir a la normalització de l’instrument i oferir als seus estudiants i professors la possibilitat de tenir un d’aquests instruments a l’abast fent costat al prototip de l’Institut d’Estudis Catalans que ja està per a l’ús públic.
EL MEDITERRANI
Definir la música mediterrània o, fins i tot, debatre sobre la seva existència, és una qüestió ben llarga. Tanmateix, podem afirmar que hi ha una relació entre les diverses músiques populars dels països mediterranis. Una relació rítmica, de sons modals que usen escales i polirítmies o diversos balls com el ball pla o el contrapas. Sens dubte hi ha unes arrels consolidades i, si s’hi creu, es pot afirmar doncs que la barítona és un instrument mediterrani. En primer lloc, pel que fa a la família de les dobles canyes i per la seva provinença del tiple i la tenora. En segon terme, perquè s’ha creat a Catalunya, territori mediterrani amb músiques populars que entren dins les categories que abans he definit.
En definitiva, tot plegat són etiquetes generalment necessàries que ens ajuden a ordenar el coneixement i a classificar les informacions. En molts casos són subjectives i, en d’altres, van estretament lligades a segones intencions econòmiques, culturals o polítiques. Però, més enllà de tot això, del mediterrani n’és qui en vol formar part i la mentalitat oberta i de fusió que el caracteritza és un terreny necessari i idoni per a la incorporació d’aquest nou instrument i la seva futura acceptació.
CONCLUSIÓ
En definitiva, tot aquest text pretén ser una aproximació al fenomen del naixement d’un nou instrument i una humil difusió d’aquest. No obstant això, poder tractar d’aquest tema ha estat una excusa per a parlar dels diversos aspectes culturals, socials, econòmics, físics o musicals que l’envolten. D’altra banda, també ha estat un descobriment l’escepticitat amb la qual es mira des de certs sectors musicals. La por a la novetat és una manera de fer/ser que no hauria de donar-se en la música. El conservadorisme és una actitud negativa. Disposar de la riquesa actual estilística, de formacions i de concepte és gràcies al risc
Ara per ara només fa mig any de la presentació en públic de l’instrument i moltes de les qüestions aquí plantejades encara els falta contingut i s’han d’anar responent al cap dels anys. A més a més, també he pogut esbrinar que rere un instrument com aquest, en un país com aquest hi ha una voluntat individual molt gran per a que això tiri endavant que si aconsegueix sumar públic, músics i compositors té la vellesa assegurada. Sobretot, he trobat una tradició sardanista molt forta que sembla que li costa visualitzar aquest nou element. La tradició contra la novetat és un dilema habitual
BIBLIOGRAFIA
http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Lamote_de_Grignon_i_Bocquet
http://ca.wikipedia.org/wiki/Carles_Coll_i_Costa
http://www.contemporania.net/autors/oscar_barque.htm
http://ca.wikipedia.org/wiki/Xeremia
https://www.facebook.com/LCSSE
http://www.tv3.cat/videos/4727712/La-baritona-un-nou-instrument
http://www.youtube.com/watch?v=IIud2l2MsV0
és mediterrani 