El cant d’estil.

Miquel Gironés

ESMUC 2012/13

 

cant estil 1

 

El cant d’estil naix a finals del segle XIX, com a evolució de formes i musiques anteriors de la tradició valenciana, i es consolida durant les primeries del segle XX com un gènere més definit, amb unes formes més “sofisticades”. S’adapta als usos i formes més moderns d’una societat urbana emergent.

Amb la revolució industrial comença el declivi del model de societat rural. Este canvi radical del tipus de vida evidentment comença a destruir els mecanismes que constitueixen el teixit social de la cultura tradicional associada fins llavors al món rural.

Així és com entenem, entre altres coses, la progressiva transformació de la música popular en allò que denominem música folklòrica. La folklorització, definitivament suposa el naixement d’una conducta que reivindica els elements culturals de la societat rural, allò que s’està perdent, els enyora. Els romàntics fan de tots estos elements objectes de museu.

Però el món real encara resta viu i intenta adaptar-se a les noves circumstàncies. És en este context on es generen algunes de les manifestacions musicals urbanes.

El cant valencià d’estil s’emmarca dins d’estes coordenades. Este gènere de folklore nou va configurant-se en la zona central del territori valencià al mateix temps que van sorgint a a altres territoris musiques com el flamenc, el rembetiko, el fado…

És la època del fonògraf, els discos de pedra, la ràdio. Els començaments de la industria discografica. Les antigues musiques tradicionals serveixen de punt de partida per a la creació i consolidació de nous generes territorials adaptats a les circumstancies del moment. Aquest també és el cas del cant valencià. Molts cantaors realitzen enregistraments i a les primeries del S.XX consoliden molt el gènere en gran part del territori Valencià. En alguns casos arriben a esdevenir autentiques estreles locals i en contades però recordades ocasions viatgen a oferir cantades a terres llunyanes, com Múrcia, Madrid. Tot sembla anar per el camí correcte, però un ràpid i inconscient proces

de folklorització, manca de visió i voluntat evolutiva marquen junt a la personalitat valenciana les claus de la desfeta.

El franquisme accentua més encara el proces de folklorització, la societat esdevé cada vegada més impermeable i conservadora als canvis. La llengua patix una persecució clara i queda arraconada al reducte folklòric i amb el que el cant d’estil acaba per esdevenir això, un producte folklòric de “coros y danzas” de “regionalismo bien entendido”.Cal entendre que on més es pateix eixe procés de castellanització és en ciutats com la de València que és precisament el nucli on més força té l’estil. La nova societat franquista s’estanca i amb ella els símbols, les musiques, la literatura. Les falles son un exemple clar del mateix producte de museu que perd l’esperit més dinàmic, i ja no diguem crític.

Des de la època de la renaixença que a valència va tindre molt poc abast i amb el fraquisme després la identitat valenciana s’ha congelat i folkloritzat tant que encara hui en dia patim les conseqüències. El blaverisme és una d’elles. I tot el que té a vore amb “lo valencià” es treu de l’armari en ocasions contades. Al cant li estava passant el mateix, el dia de la presentació de la falla, el dia de la verge, etc.

A part, també cal fer menció especial a la desconnexió que durant molts anys van viure les generacions que van rellançar la identitat valenciana, els revolucionaris dels 70 i 80, de la nova cançó amb tot el mon del cant d’estil. Ja no era rebuda com aquella musica urbana de principis de segle, adaptada a uns nous tems. Ara era un producte que venia de la obscuritat de la caverna, amb un so antic, amb unes temàtiques pastorils, de glòries i jocs florals que provocaven rebuig per part de la noves generacions. Açò durà un temps, i gent com Al Tall han segut dels que més han treballat per la dignificació de tota la musica més tradicional, cantants com l’Ovidi Montllor ja inclogué algun vers, alguna tonada, però per al gran public consumidor de musica en la nostra llengua el cant valencià passà totalment desapercebut.

Amb tot açò però és difícil d’endevinar com es possible que el cant d’estil haja arribat als nostres dies amb una continuïtat uniforme, amb eixa mala salut de ferro, i que a sobre ara estiga vivint ara un dels moments pot ser més prolífics i engrescadors. Amb vitalitat cada vegada més forta i amb un futur que molts esperem viu i normalitzat.

També com no cal fer esment de la diferència de tracte que es fa dels diferents “folklores” de l’estat per part de l’estat. Es a dir, el flamenc, la copla, la jota aragonesa han gaudit d’un tracte privilegiat i allò valencià ha estat proscrit, pels espanyolistes primer però després també per tota una caterva de “modernets” i ciutadans del món que prefereixen escoltar musica suahiri del surinam meridional, cosa molt interessant per altra banda, que parar atenció en el seu entorn.

El cant d’estil es fonamenta en diferents vares (palos) que quasi amb total seguretat provenen d’evolucions d’antigues maneres de cantar, d’antigues formes. És un cant a l’aire, melismàtic i amb un nexe d’unió amb molts cants mediterranis. Com una evolució escolaritzada dels antics cants de batre i evidentment dels fandangos (entesos com fandangos del sud), s’incorpora en usos a l’antiga tradició de rondar: les albaes.

Les albaes es perden en el temps i diríem que és una de les vares del cant d’estil però podríem considerar-les fora ja que només comparteixen la virtuositat vocal i la improvisació de la lletra, per supost també una part de la funcionalitat, però no formen part del mon dels fandangos.

Una de les virtuts de l’estil és la de la improvisació tant en lletra com en melodia i les

referències a una antiga atemperació i modalitat que el cantaor practica sense importar que la base ritmico-harmonica siga totalment tonal i temperada.El cantaor ha de posseir excepcionals dots vocals per a dibuixar filigranes melismàtiques improvisades i normalment gaudix d’una gran potència.

 

cant d'estil 2

 

– Antigament el genere masculí tenia grans dificultats per arribar a la tessitura requerida per les melodies sense utilitzar el falset. Amb tot alguns privilegiats com el “Ceguet de Marxalenes” podien arribar a superar el Re4 sense despentinar-se. Amb els anys els musics van començar a adaptar-se a el registre del cantaor i això ha permés que molta gent bona artísticament però amb qualitats vocals diferents, puga dedicar-s’hi amb dignitat. Tot i això els valencians encara continuen preferint l’homenot que es capaç de cantar allà dalt i a pit, sense micròfon i amb la potència suficient per deixar bocabadats a tots i a totes.

En el passat com ocorria amb la resta d’instruments tradicionals, els alumnes que volien cantar eren tutelats per el mestre que els portava per les “guitarraes” per fer-los escoltar fins que algun dia els deixaven arrancar-se en alguna copleta. La figura de l’aprenent al que el mestre li ensenyava prou però no tot, en el temps es convertiria en un competidor. En el cant d’estil així com en molts instruments tradicionals encara passa allò del mestre que sempre li recorda a la gent que tal o l’altre és el seu deixeble però que quan agafa massa renom s’encarrega de desprestigiar per una especie de por a ser superat pel fill.

Hui en dia hi han escoles de cant, la forma d’ensenyar-se es prou diferent i evidentment els cantaors actuals mantenen prou diferencia amb els d’abans. Només cal anar a les gravacions antigues per adonar-se’n que la normalització i escolania actual està deixant- se pel camí alguns camins i usos melodico-expressius importants. La manca d’improvisació i el seguiment de l’estil del mestre son massa evidents en alguns casos. Però així i tot la feina que estan fent des de l’escoles de cant és importantíssima i ens assegura un futur que d’altra manera no tindríem ja que s’ha perdut l’us més tradicional i habitual d’abans quan molta gent de l’horta podia entonar amb certa dignitat un dels estils del cant valencià. Hui en dia pot ser hi han més cantaors “profesionalitzats” però la gran majoria de la població no sabria que és una valenciana.

 

Les vares.

– El cant valencià té varis estils que parlen de diferents harmonies i melodies. El cantaor s’introdueix en la cançó de manera diferent depenent de l’estil i el versador li dicta una lletra improvisada que pot transcórrer per molts camins. Mentre el cantaor per mitja dels melismes també improvisa la melodia i allarga i adapta aquesta segons la lletra, la situació i voluntat d’ell mateixa.

-L’u i les Riberenques serien directament fandangos del sud, emparentats amb els verdials, malaguenyes, rondenyes, murcianes, manxegues. De fet comparteixen no sols l’harmonia i la cadència afandangada o “andalussa” si no que l’obstinat melòdic el podem trobar en una festa de fandangos a Ciudad Real.

-L’u i dos i L’u i dotze son més complicats d’encasellar. A part hi ha prou discussió sobre el tema, alguns directament ho veuen com un fandango evolucionat, però al no transitar per el mode de Mi altres li atorguen el nom de jota valenciana, per la semblança harmonica.

Jordi Reig així ho explica al seu llibre: La musica tradicional valenciana: una visió etnomusicològica.

-Les Albaes com ja em dit estarien fora estilisticament però no funcionalment.

 

cant d'estil 3

 

– Figures del passat.

Segons una cronologia de l’investigador Carles Pitarch podem parlar de molts noms, gràcies sobretot a les gravacions de discos de pedra i a algunes referències escrites.

-A la primera generació (1873-1900):

Carabina, Maravilla, Mascarilla, el Sardinero o el Sabateret, dels quals no han aparegut fins el moment registres sonors de les seues interpretacions,

-Segona (1900): una figura famosíssima i decisiva per a l’evolució del cant: Evaristet (Evaristo Payà 1874-1951). Evaristo, a qui anomenaven el rei del cant valencià fou el pare del conegut cant requintat que va encunyar a base de potenciar els melismes (requints) de l’estil antic, ampliant així les possibilitats expressives del gènere. Des d’aquell moment, cant requintat s’ha usat en contraposició al que es vingué a denominar cant pla, la forma antiga de cantar, més senzilla i austera. Este barroquisme d’Evaristo anà guanyant terreny i progressivament anà evolucionant en eixa direcció per cantaors posteriors i dut a un extraordinari grau de virtuosisme i tensió emocional.

Unes altres figures relevants ha tingut el món del cant per les seues aportacions a l’evolució del génere o per la personalitat del seu estil. Esmentaré entre altres el Xiquet de Benaguassil, el Xiquet de Pedralba, Ceguet de Marjalenes o la Xata de Godella, tots ells de la segona generació. De la tercera generació (anys 10 i 20) es destaquen el Xiquet de Bètera, la Blanqueta o el Xiquet de Paterna. En els anys de la postguerra qualla la quarta generació destacant el Xiquet de Mislata, Conxeta la del Mercat o el Pollastre. El Xiquet del Carme i Victorieta, de la cinquena generació i encara en actiu o Apa entre els més actuals destaquen com a hereus de tota la saviesa acumulada en la història del cant d’estil.

 

– Actualitat i futur.

– Evidentment el mon del cant d’estil no està exempt de polèmiques i si això li afegim el component tradicional i valencià la festa està servida.

S’ha d’entendre que la societat valenciana ha maltractat i malbaratat les seus tradicions i costums , les ha arraconat, però després a l’hora de reivindicar-se o quan li ha vingut en gana les utilitza com a armes per a la batalla.

Els valencians hem segut capaços de permetre 18 anys de mal-govern, de destruir els nostres paratges, de vendre’ns el camp dels avis sense ni immutar-nos però després també som capaços d’acabar violentament un dinar per que algú ha dit que tirar-li pebre a la paella o pilotetes de carn no es pot fer en una paella valenciana. Som capaços de barallar-se entre familiars per que un ha emparentat en una família de l’altra banda (societat musical) del poble. Som capaços de parlar en Castellà sempre i que quan algú ens diu: “molt a sovint”, retreur-li: “Això és Català”.

Es a dir, al no haver una personalitat clara, unitària, com podria haver a Catalunya, el País Valencià funciona molt per zones, molt diferenciades avui en dia encara. La identitatvalenciana que des de fora ens venen o coneguem és la associada a les comarques on precisament es canta l’estil i on la paella no porta pebre. I açò per explicar que a l’igual que en l’exemple de la paella, la visió valenciana de les coses és molt reduccionista al temps que es viu i a la zona on s’habita. En el cant d’estil passa un poc el mateix, la gent no sempre es capaç de parlar amb subjectivitat i amb unes mires una mica més globals. Be , en realitat açò passa en l’anàlisi de totes les musiques des d’una perspectiva sentimental, nacional, orgullosa i folklòrica.

 

cant d'estil 4

 

– Els motius de discussió llavors sorgeixen prompte.

Primer de tot està el tema ideològic que s’ha viscut sempre com una batalla entre blaveros-dreta i calalanistes-esquerra. Aquesta batalla es viu des de els anys 70 en tots els sectots de la societat valenciana i el de “lo tradicional” és un dels més sensibles. EL cant valencià però ha viscut un proces semblant al de la dolçaina. En uns inicis de la batalla de València estava en propietat del sector més reaccionari però amb els anys digam que el sector catalanista ha guanyat la batalla. La de la dolçaina ja fa molts anys i la del cant d’estil en estos últims 10 anys on ja quasi totes les escoles de cantaors son propietat de “catalanistes”. Es dona el cas especial per exemple de Victorieta que tot i ser una personalitat associada al “regionalisme” de dretes té en els seus millors deixebles a catalanistes de mena. En este camp encara hi ha batalla però està clar qui la guanyarà ja que en definitiva els “catalanistes” son els autèntics valencianistes i els únics preocupats en promoure allò tradicional i valencià. La resta abandonen a la mínima i obeeixen la substitució lingüística i cultural amb els ulls tancats.

Altra batalla més interna del mon de l’estil és, tret de les qüestions personals i d’enveges a part, la de l’estil i influències “adequades”. Així trobem cada vegada més a persones que reneguen de les aportacions estilístiques del flamenc o d’altres músiques que segons ells embruten i desdibuixen l’autenticitat dels melismes valencians. No van desencaminats però obliden que ja molts dels primers cantaors als anys vint sovintejaven el flamenc i l’alternaven amb el cant d’estil.

També hi ha un sector critic a les noves musiques, d’intencionalitat artística que veuen directament de les formes i maneres del cant valencià per que segons ells tapen des de la “comercialitat” el cant més autèntic i tradicional. Tampoc s’equivoquen ja que encara no viu el cant valencià amb plena normalitat i no sempre es bo començar la casa per la teulada.

Però en definitiva, la musica és lliure i les tradicions son vives i no podem posarli portes al camp. Es evident que el risc existeix però venim d’una anormalitat continuada que fa que estiguem intentant assolir la normalitat des de molts fronts i estem construint la casa pels fonaments, el terrat i les habitacions tot al mateix moment.

 

cant estil 5

 

 

Bibliografia:

-La musica tradicional valenciana: una aproximació etnomusicològica (Jordi Reig)

–Tesis Miguel Angel Berlanga: Los Fandangos del Sur, conceptualizacion. Estructuras sonoras, Contextots Culturales. Universidad de Granada. 1998.

http://www.sibetrans.com/trans/a318/en-torno-al-cant-valencia-destil- investigaciones-y-proyectos. Carles Pitarch

-El Cant Valencià d’estil :Vicent Torrent

-Converses i entrevistes amb: Josemi Sanchez, Vicent Torrent, Jacint Hernandez, Josep Aparicio “Apa”, Pep Gimeno “Botifarra” i el “Xiquet del Carme”

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s