Marçal Ramon i Castellà

ESMUC 2012/2013

“La jota, cantada o ballada, és en definitiva un gènere folklòric que possibilita la comunicació, la relació entre les persones, l’afirmació del prestigi i la crítica social”

(Generalitat de Catalunya. Culturcat [pàgina a internet]).

Totes les societats tenen un gran nombre de manifestacions escèniques en forma de dansa i cant que, sempre amb voluntat festiva o ritual, han enriquit d’allò més la forma de ser d’aquestes societats. Si filem una mica més prim i ens centrem en el territori mediterrani occidental que actualment anomenem Països Catalans, podríem formular una gran llista amb un gran nombre de festes i rituals, locals o regionals, on la dansa i el cant (o també la dansa cantada, que entenem com a balls parlats) tinguin un nivell presencial i d’importància bastant elevat. No ens podem oblidar de pals (entenent pal com a estil de ball o forma de ballar a nivell coreogràfic) tan arrelats a aquestes contrades com el ball pla, les contradanses, el contrapàs, els balls de cintes, de cercolets, de bastons i molts d’altres; però en aquest petit treball volem intentar endinsar-nos en el món de la jota, que segurament és la dansa que es balla a més racons de les terres de parla catalana, tot i els petits matisos diferencials entre cada un d’aquests, tant a nivell coreogràfic i cantat, com a nivell melodico-harmònic.

Com moltes altres manifestacions tradicionals, la jota ens ha arribat gràcies a la tradició oral i visual. Actualment la podem considerar una de les danses més vives als Països Catalans, però també a algunes zones d’Aragó, per exemple. Un dels fets que ha permès que la trobem tan present arreu, de ben segur és que no s’ha deixat de ballar mai a la zona de les Terres de l’Ebre i al Priorat, així com també el gran treball de recuperació i estudi de persones i grups com Ramon Balaguer, Saragatona, Paracota, la Jota a la plaça o la Clavellinera, entre molts exemples.

Així doncs, la jota és un ball de plaça, en contraposició als balls d’embalat “(…) alegre i provocatiu, que insinua però en el qual la parella mai arriba a tocar-se” (Generalitat de Catalunya. Culturcat [pàgina a internet]). Com a manifestació folklòrica, engloba tres vessants: la dansa, la música i el cant.

En aquest treball intentarem analitzar i desgranar aquestes tres vessants tant característiques de la jota, així com també fer un petit descobriment d’algunes festes i rituals dels Països Catalans on aquesta hi sigui present i finalment, explicar breument els instruments i les formacions musicals que han acompanyat des de sempre aquestes músiques, tant en la vessant de la dansa com en la vessant relacionada amb el cant.

LA JOTA COM A MÚSICA I DANSA DE FESTES I RITUALS

“Les festes i els rituals anuals de la vida col·lectiva d’una població -siguin religiosos o profans- són els moments privilegiats de la vida d’una comunitat”

(AVIÑOA, Xosé, 2001. Article de Jaume Ayats. Pg. 76, vol. V).

Igual que totes les cultures del món, la cultura catalana té un nombre molt elevat de festes i rituals tant de caire religiós com de caire profà. Molts estan relacionats amb el Cicle litúrgic, on hi podem trobar el dia de Nadal, Setmana Santa, Corpus o Tot Sants, per exemple. Son festes que acompanyen les dates relacionades estretament amb la religió cristiana (en el nostre cas) i també hi han dies marcats on es fan rituals o festes per venerar sants, màrtirs o la mare de Déu. Per altra banda, molts d’altres estan relacionats amb el Cicle de l’any, on hi podem trobar festes relacionades amb les estacions. L’arribada del bon temps i la fertilitat com podria ser pels voltants de Sant Joan o Carnestoltes són clars exemples de festes que pertanyen a aquest cicle.

Així doncs, hem decidit buscar festes o rituals, religiosos o profans, dels Països Catalans on el ball i, concretament, la jota siguin el centre de la celebració. Per poder dur a terme correctament aquesta petita recerca hem fet ús dels cinc volums del famós Costumari Català de Joan Amades (Barcelona: Salvat ediciones i Edicions 62, 1982), on hem pogut trobar unes quantes festes i/o rituals on la jota pren bona part del protagonisme. Hem intentat agafar alguns exemples que ens puguin permetre cobreir més o menys l’extensió territorial dels Països Catalans, per tant hem escollit festes del País Valencià, del Principat, de la Franja i de les Illes Balears. D’aquesta manera podrem veure quina és o era la forma d’incorporar i entendre la jota dins les festes i rituals, fora de la primera concepció de ball de plaça que podem tenir d’ella.

Com podrem comprovar en els següents exemples, la jota, tal i com hem dit abans, no només forma part d’una dansa de ball de plaça sinó que va molt més enllà d’aquest concepte. A cada part del territori que estem tractant podem comprovar que hi han diferents formes de tractar-la, de tocar-la, d’instrumentar-la i, fins i tot, segons a quina localitat anem, podem veure que la funcionalitat d’aquesta dansa és molt variada. A nivell d’instrumentació hem pogut comprovar que no hi ha uns instruments que siguien predilectes per tocar jotes, sinó que a cada racó es toca amb instruments diferents des de la guitarra fins la gralla, passant per la cornamusa. I, a nivell de funcionalitat, podem veure que aquesta dansa assumeix diferents papers en aquestes festes i rituals catalans, però com veurem en els següents exemples, per sobre de tot la jota té una gran relació emb el flirteig entre nois i noies. Tot i ser una dansa sense contacte, ofereix i permet grans possibilitats de joc amb la parella a nivell coreogràfic i, les diferents festes de les diferents localitats han utilitzat aquests passos i aquesta música per donar pas al joc home-dona. Finalment, en altres casos també hem pogut veure que la jota està relacionada amb les diferents feines cotidianes com les feines del camp o, simplement, anar a buscar aigua a la font. Feines que permeten incorporar-hi un cert punt de joc i alicient tant amb cants com amb dansa, aspectes que la jota compleix a la perfecció.

Així doncs, fem un petit desgranament d’altunes festes i/o rituals de diferents localitats dels Països Catalans on hi sigui present la jota.

• Burjassot, Horta Nord. La jota de carrer
  

Ens situem a la ciutat de Burjasot, on el dia 28 de maig dia de Santa Ubaldesca, advocada dels fruits de la terra, especialment del blat i la vinya. Era anomenada la santa del pa i el vi i era representada amb una espiga i un raïm a la mà.

A aquesta localitat es feia una festa per venerar la Mare de Déu de la Cabeça. Segons les notes recollides per Joan Amades al Costumari català, el fet que més destacava a aquesta festa eren les ballades que anaven presidides per la jota de carrer. Aquesta dansa era molt popular als pobles de l’Horta de València. Es tocava i ballava generalment de nit, seguint els carrers del poble i estava acompanyada al so de la guitarra i, avegades, del guitarró. Com diu Amades, «el moviment d’aquesta jota és molt animat i bulliciós» (AMADES, Joan, 1982. Pg. 661, vol. III). És una jota que, a part de dansar de forma molt animada i avançant pels carrers del poble, també es cantava. La gent podia cantar-hi cobles com per exemple la següent:

«A la mar me’n vull anar,

a vore les aïgues blaves,

que ha vengut una barqueta

de pometes catalanes.»

• Sapeira, Pallars Jussà. El xirongo

Al petit llogaret de Sapeira, que des del 1970 forma part del terme de Tremp, al mes de maig e plantava el mai, l’arbre més alt que es podia trobar al terme. El pelaven i a sobre s’hi posava una branca de cirerer carregada de cireres i en aquesta s’hi penjava un mocador virolat. Els fadrins del poble havien de pujar trepant i el primer que aconseguia abastar el mocador es convertia en l’heroi de la festa. Una altra vegada, en aquesta festa la dansa ocupava la part més important i, en aquest cas es ballava l’esquerrana i el xirongo, que ve a ser com una variant de la jota. Com en el cas de la jota de carrer de Burjasot, aquesta dansa també era cantada amb la següent lletra:

«El xirongo de la rata,

de la rata dels carrers;

quan la rata ja n’és morta

el xirongo balla més.

Ala, ala, rata,

balla bé el xirongo,

que mentre tu balles

jo em giro i em tombo.»

La festa seguia amb aquestes dues danses fins que els fadrins es cansaven de ballar amb les noies. En aquest moment, els homes iniciaven els passos d’un contrapàs (que ells anomenen ball pla però que no té res a veure amb els passos d’aquest) que es ballava formant una llarga tira encapçalada pel fadrí que havia aconseguit agafar el mocador anteriorment. Aquesta dansa es duia a terme pels carrers del poble fins que el fadrí s’aturava davant una casa. Allà formaven una pila (un castell) sota el balcó de la casa per tal de que la mestressa de la casa oferís vi bo a l’home que estava més amunt de la pila. «La broma solia durar fins que tots estaven cansats de voltar i més encara de beure, que gairebé sempre era en excés» (AMADES, Joan, 1982. Pg. 367, vol. III).

• Tortosa, Baix Ebre. La jota tortosina, «Ball del panoli»

Per Sant Antoni Abat, a la ciutat de Tortosa, els confrares sosrtien a ballar la jota tortosina, qualificada del ball del panoli, és a dir, del pa en oli, que fa referència a l’entrega de coques amb oli que la gent entregava als confrares i als participants de la dansa. A diferència de Burjasot, el ball es feia al so de la gralla curta.

• Benissanet, Ribera d’Ebre. La jota foguejada

El dia 25 de juliol, a Benissanet hi havia gran festa i, com és de costum, el centre de la la celebració era el ball. En aquest, els fadrins demostraven l’interès que tenien per una noia segons la quantitat de piules, correcames, «carretilles» i d’altres focs petadors que un amic de l’interessat tirava als peus de la noia mentre els dos ballaven. La noia havia de seguir ballant amb el noi intentant aconseguir que el vestit s’ensengués, per això, com a mesura de seguretat, les noies es mullaven la part superior del vestit per no cremar-se la pell. «Les parelles no sortien del ball fins que a la balladora se lo havia encès la roba, enmig de l’entusiasme de la concurrència que contemplava la dansa. Ballador i balladora estaven tant més contents, com més estrall havia fet el foc a la roba d’ella» (AMADES, Joan, 1982. Pg. 597, vol. IV). Aquesta jota, la jota foguejada, s’acompanyava amb gralla o cornamusa.

• Fraga, Baix Cinca. Balls de càntirs

La jota també és present a la ribera del Cinca. Les noies, quan anaven a buscar aigua a la font pública del riu Cinca, mentre esperaven que se’ls omplís el càntir, començaven a dansar amb pas de jota. A part, de camí (anant a buscar aigua o tornant-ne), quan es creuaven amb una altra noia, amb els càntirs a sobre i tan bonament com podien, també ballaven una jota. «Aquest desig persistent de ballar, encara que sigui entre dones i que resulti forçat per raó d’anar embarassades de mans, sembla revelar la persistència tenaç d’alguna pràctica pregona vella que es resisteix a desaparèixer com sol resistir-se tot allò que ha ocupat un lloc primordial en la consciència (…)» (AMADES, Joan, 1982. Pg. 316-317, vol. II).

• Àger, la Nogeura. Dansa dels guanyadors del Cós de la Cordera de festa major

A aquesta petita localitat de la Noguera, per festa major , el 22 de gener, es duia a terme el Cós, era una petita competició (cursa) que acabava amb una dansa en forma de jota. Primer de tot, dues persones passejaven els premis per tot el poble. Un corder, un pollastre i una ceba. EL pollastre i la ceba els passejaven lligats a una forca. «L’orquestra, tot tocant, acompanyava als qui feien la passada dels premis, que finia a plaça. Els corredors anaven en cos de camisa i calçotets i un mocador lligat al cap. Un tret de pistola anunciava la sortida. Per tal d’obrir-los camí, els precedia un indicidu a cavall.» (AMADES, Joan, 1982. Pg. 582, vol. I). El primer que arribava a la plaça havia de tocar el corder i el segon el pollastre, aquest era anomenat sotacós. Les persones que arribaven després ja no estraven a la plaça perquè guanyar la ceba era considerat deshonrós. Seguidament, els dos guanyadors anaven a mudar-se i un cop tornaven a la plaça, es carregaven els premis a les espatlles i ballaven una jota al so de l’orquestra.

Un cop acabada la dansa, els guanadors anaven a oferir els premis a personatges de renom del poble al so de la música. Aquests havien de refusar el present i donar entre 20 i 25 pessetes al guanyador i entre 10 i 15 al sotacós, diners que s’utilitzaven per pagar les despeses de la festa. A la nit, al ball, l’orquestra cantava una serenata a cada un dels personatges que havia pagat als guanyadors.

• Diferents pobles de l’illa de Mallorca. La jota mallorquina.
  

El dia 24 d’agost, després de missa, els fadrins presidits pel majoral que anava amb una corretja a la mà anaven a la plaça a ballar. Els casats i les casadores trigaven molt més a anar-hi. «Mentrestant el majoral es lliurava a mil extravagàncies, ballotejant estranyament i fent tantes excentricitats com se li acudien; tota la collad els fadrins havien d’imitar-lo, i al que ni ho feia l’apallissava a corretjades ben fortes (…)» (AMADES, Joan, 1982. Pg. 917, vol. IV). A mida que s’anaven presentant les dones velles, els fadrins havien d’omplir-les a petons i, quan arribaven les joves començava el ball de jotes al so d ela cornamusa i, més tard, de la gralla.

LA JOTA COM A ALTAVEU

LA JOTA LA CANTADA IMPROVISADA

«El vers cantat és l’element més singular de la música popular a Catalunya, València i les Illes Balears i la Jota la modalitat pròpia de les Terres catalanes de l’Ebre: hi ha jotes de ronda, de plegar olives, espaïdes, de segar, de batre…»

(Casa de la Jota. Centre d’interpretació de la Jota de les Terres de l’Ebre [pàgina a internet]).

Com ja s’ha anat mencionant en aquest treball, la jota és un ball que també es pot cantar. Però no és un ball amb una lletra concreta que l’identifiqui sinó que es caracteritza per la possibilitat i faciclitat que ofereix la seva música per poder improvisar versos a sobre. El fet de cantar podia anar lligat o no a la dansa, per tant, la jota cantada queda totalment independitzada de la jota ballada. Aquest fet permetia als glosadors, les persones que improvisaven, opinar, rebatre, criticar o fer burla de qualsevol cosa.

Inicialment les jotes estaven formades per estrofes de quatre versos, més tard van evolucionar a sis versos i la forma mètrica, que es basa en versos heptasíl·labs, està marcada per la tonada i per l’estructura de la melodia que els cantadors tenen interioritzada. Als versos parells la rima assonant hi és permesa, i fins i tot els versos senars poden ser lliures. La llengua emprada generalment és el català, però segons el moment històric, el context social o el cantador ho fan en castellà o bé barrejant les dues llengües.

«Les melodies d’aquests cants, tot i estar acompanyades per instruments polifònics, no tenen referent tonal i coincideixen en modalitat amb altres manifestacions de la música popular de la zona. La interpretació de la jota cantada s’acompanyava antigament de dolçaina i tabal, i poste- riorment –i fins avui en dia– d’una rondalla, formació composta per un nombre variable de músics (anomenats popularment tocadors o també les músiques) amb instruments de corda polzada, de vent i de percussió. Avui, la base d’aquesta formació musical l’integren un cantador, un clarinet i una trompeta en Sib, un bombardí, una guitarra o dues i un guitarró» (CASTELLANOS, Eva; MARTÍ, Cinta; QUERALT, M.Carme; SALVADOR, Roc; VIDAL, Joan Francesc).

ELS GLOSADORS

EXEMPLES SONORS

• Jota de la plegadora d’olives

• Jotada (jota improvisada). La gran jotada
  

• Jota improvisada

BIBLIOGRAFIA

AMADES, Joan (1982). Costumari català: el curs de l’any, vol. I Hivern. Barcelona: Salvat editores i Edicions 62.

AMADES, Joan (1982). Costumari català: el curs de l’any, vol. II Les carnestoltes – La Quaresma – La Setmana Santa – El Cicle Pasqual. Barcelona: Salvat editores i Edicions 62.

AMADES, Joan (1982). Costumari català: el curs de l’any, vol. III Primavera. Barcelona: Enciclopèdia Salvat editores i Edicions 62.

AMADES, Joan (1982). Costumari català: el curs de l’any, vol. IV Estiu. Barcelona: Salvat editores i Edicions 62.

AMADES, Joan (1982). Costumari català: el curs de l’any, vol. V Tardor. Barcelona: Salvat editores i Edicions 62.

AVIÑOA, Xosé (2001). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear, VI Música popular i tradicional. Barcelona: Edicions 62.

AYATS, Jaume (2005). Dir de cara al públic: Els cantadors entre l’escenari i el carrer. Caramella. Vol. 12, pàg. 4-5.

CASTELLANOS, Eva; MARTÍ, Cinta; QUERALT, M.Carme; SALVADOR, Roc; VIDAL, Joan Francesc; La jota cantada improvisada a les Terres de l’Ebre

Casa de la Jota. Centre d’interpretació de la Jota de les Terres de l’Ebre [pàgina a internet]. Recuperat el 30/05/2013, des de l’adreça http://www.lajota.cat/

Generalitat de Catalunya. Culturcat [pàgina a internet]. Recuperat el 30/05/2013, des de l’adreça http://www20.gencat.cat/portal/site/culturacatalana/menuitem.be2bc4cc4c5aec88f94a9710b0c0e1a0/?vgnextoid=8a35d5e5d74d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=8a35d5e5d74d6210VgnVCM1000000b0c1e0aRCRD&vgnextfmt=detall2&contentid=3600f62524fd7210VgnVCM1000008d0c1e0aRCRD&newLang=ca_ES

Diversos autors. Els balls parlats a la Catalunya Nova. Tarragona: El Mèdol, 1992.

MOREIRA, J. Del folklore tortosí. Tortosa: Imprenta Querol, 1999 (1934).