Pol Aumedes Morell

ESMUC 2012/2013

 

• Introducció

Fa temps vaig conèixer en  Marco Domenichetti músic italià de Negruzzo que toca el piffero, Junts vam crear un duo amb arrels italianes i catalanes. Per interpretar els temes de la seva regió (Quattro Province) vaig fer la funció amb el meu acordió diatònic (en italià organetto) del que ells utilitzen per acompanyar al piffero, l’acordió cromàtic (fisarmonica). Hem sorprenia constantment dels trets rítmics, girs melòdics i les harmonies curioses que es creaven en aquell repertori. Amb aquest treball exposo la procedència d’aquest repertori i els trets característics d’aquesta música.

• Quattro province

Moltes vegades les fronteres físiques no coincideixen amb les ares culturals i aquí en tenim un clar exemple. Les Quattro Province, (Itàlia) culturalment queda emmarcada en quatre províncies: Alessandria, Gènova, Pavia i Piacenza.
És històricament una zona de transit comercial que unia Gènova i Aquileia (mediterrani amb Adriàtic) i a l’època romana i durant l’edat mitja portava els pelegrins de França a Roma. Amb la industrialització i l’arribada de les noves comunicacions terrestres que van deixar de fer-se a través de les muntanyes i situar-se a les valls i les planures amb l’aparició de mitjans de transport més ràpids, aquesta va quedar aïllada i fora de moltes influencia creant una cultura pròpia i particular..
Entre els elements culturals comuns d’aquestes valls hi ha la música i la dansa. La manera de cantar, influenciat pel trallallero de Gènova, i el repertori de música per a piffero i fisarmonica per acompanyar les danses.

El repertori musical és extens i s’ha anat formant  través dels anys. Inclou melodies per ballar (Monferrina, Giga, Piana o gèneres que es van adoptar després com la polca, el vals o la masurca provinents d’altres indrets d’Europa) i cançons que van marcar els moments de la vida rural o  altres per acompanyar les processons en diverses ocasions.

Jo concretament hem vull centrar en l’estudi del  duo musical de la zona: Piffero i Musa posteriorment substituït per Piffero i fisarmonica. Aquesta parella  de músics son l’ànima de la festa a totes les valls. Cal remarcar que la zona és poc habitada i els pobles son petits, quasi sempre doncs amb una parella de músics en acústic ja es pot fer una festa a la plaça de qualsevol poble.
Com va arribar l’acordió a substituir la musa en l’acompanyament al piffero? Com va influir l’arribada d’aquest nou instrument en la música de la zona i com és van adaptar les melodies?

• El piffero i la musa

El piffero és un instrument de vent-fusta de doble inxa, te els seus orígens a l’edat mitja en la família de les bombardes, esta afinat amb sol i té un àmbit d’una octava. La Musa és un aeròfon d’insuflació indirecta mitjançant un bufador lligat a una bossa, un bordo i un grall. El bordó fa la nota Sol i el grall té un àmbit d’una octava.

Piffero i musa han sigut fins entrat el segle XIX la formació clàssica per acompanyar les danses de les Quattro Province (4P). Actualment i des de l’arribada de l’acordió cromàtic la Musa quasi no s’utilitza i no hi ha cap gravació antiga de referència per saber quin tipus de joc feien aquest dos instruments però és creu que anaven fent la melodia quasi sempre en heterofonia per sobre del bordó i en ocasions fent alguna segona dues veus.

Les peculiaritats d’aquesta formació la donava bàsicament el bordó de la Musa que sempre emetia una nota constant durant tota la peça. Molt del repertori que s’interpretava estava en Sol Major i anava bé per al bordó (sol) que hi posava la Musa.
Però a vegades tocaven temes en La menor i sonava el bordó de Sol durant un caire molt modal a la peça i per  resoldre al final feien un gir melòdic per acabar en Sol Major.
Una altra peculiaritat d’aquest formació és l’afinació no  temperada i s’observa en gravacions antigues de piffero que algunes notes tenen afinació intermitja, hem de suposar doncs que també passava amb la Musa.

 

• L’arribada de la fisarmonica (l’acordió cromàtic) a 4P

A cavall entre aquestes dos formacions hi ha en Giacomo Jacmon Sala nascut l’any 1873, uns dels històrics piferraios que va viure al canviant de segle i també el pas de la musa a l’acordió. D’ell se n’ha escrit un llibre: “Suoni e voci delle quatro province” on a partir d’una gravació històrica de piffero i fisarmonica  s’estudia les característiques i l’herència que es transmet de la manera interpretativa com Jacmon tocava.
Jacomo va ser considerat una dels música més importants pels seus contemporanis, era un home viatger i carismàtic i va aportar a la musica que interpretava aire frecs i una sensibilitat especial amb una acurada tècnica.

El llibre narra molt bé el moment casual en que piffero i fisarmonica és van trobar aquell dia del 1901:” és diu que Jiacomo Sala i Creidöra, músic de musa originari d’un poble de la vall Curona, van parar un matí a Capenna di Cosola per esmorzar després d’haver estat tocant la nit anterior a Carrega. A Capena hi havia aquell matí  Giolo (Angelo Mottini 1875-1952) de Pey que tocava la fisarmonica i tornava de tocar d’una festa a Cosola, a la vall Borbera. Jacomo” Aquell dia va ser quan piffero i fisarmonica van tocar junt per primer cop i  expliquen que Jacomo va trobar en l’acordió un nou mon expressiu i el va adoptar en la seva formació. La gran influència que tenia Jacmon com a músic en tota la zona de 4P va fer que els altres pifferaios adoptessin poc a poc també aquest nou model musical.

Un cas similar a Catalunya el podríem trobar en el desplaçament que va tenir el sac de gemecs de l’escena musical tradicional a principis se segle XIX quan és va fixar per Pep Ventura la formació definitiva de  la cobla on el sac de gemecs no hi va tenir cabuda. També va ser per motius interpretatius i de riquesa harmònica considerant el sac de gemecs limitat en quest aspecte. Contràriament al que va passar a Quattro Province però en la cobla el repertori d’aquest formació es va eixamplar amb noves composicions per les noves possibilitat que oferia la formació.

• Com s’adapten les melodies i l’afinació a la nova formació

L’ introducció de la fisarmonica no va canviar en cap moment el repertori però si que es van haver de buscar la manera de tocar l’acordió per acompanyar al piffero que  va passar de tenir una melodia amb un bordó al costat a un instrument harmònic i molt més rítmic.
Jacmon ja va començar a treballar  en aquest aspecte per trobar els acompanyaments, harmonies i afinació adequats per al repertori específic de la zona (alessandrinas, monferrinas, giga 2, giga 4 i la piana). Però va ser al llarg dels anys d’experimentar que es va anar consolidant una manera estàndard de tocar la fisarmonica a Quattro province.

1. A nivell harmònic: És van haver d’harmonitzar totes les melodies que abans partien d’un bordó de sol. L’harmonia apareixia per primera vegada explicita i seguint la melodia del piffero. Les harmonitzacions van ser senzilles i bàsiques, amb acords de la tonalitat i sense tensions addicionals.
   Un dels vestigis que ha quedat més evident de la influencia de la musa és la cadència final de molts temes, sigui la tonalitat que sigui, per acabar en sol major (la nota bordó que feia la musa i que feia resoldre tot el tema). Actualment és fa un gir melòdic que sorprèn i que abans estava molt justificat per la tensió constant del bordó que demanava a l’intèrpret resoldre.
2. A nivell rítmic: La rítmica és un dels elements important que va aportar la fisarmonica, podríem considerar també que fa una funció percusiva amb una rítmica enèrgica. A la vegada també fa la funció del  bordó constant que creava la Musa amb una manera d’acompanyar molt plena de so constant per fer aquest coixí. La funció bàsica de l’acordió es d’acompanyament harmònic tot i que a vegades fa algun contracant melòdic de breu durada i sempre és al repertori vingut de fora com vals, polca o masurca.
3. A nivell d’afinació: El piffero i la musa eren instruments no temperats. Amb l’arribada de la fisarmonica, instrument temperat és troben amb dos afinacions diferents.  Això no ha impedit que el piffero mantingui la seva sonoritat particular i que enfront de la fisarmonica encara ressalta més. Bàsicament aquesta tret s’evidencia a l’interpretar repertori propi de la zona i sobretot en les monferrines, on la nota do del piffero tendeix a pujar cap al do sostingut encara que sense arribar-hi. L’harmonia de la fisarmonica posa un La Major en l’harmonia i això dona una sonoritat “blues” al repertori.