Marcel Puig Castells

ESMUC 2012/2013

 

 

Tot seguit explicaré breument com va ser l’arribada del Fiscorn, quins instruments hi havia fins llavors, i com i on a partir d’aquells anys trobem el Fiscorn. Podrem veure quin va ser el seu recorregut per les formacions musicals, els seus èxits i el seu retrocés.

També podrem veure analitzada una petita mostra dels primers ballables que van incorporar el fiscorn i quina funció hi va prendre. Les semblances i diferències que hi podem trobar amb el tractament del fiscorn contemporani.

Procedència i característiques

La primera meitat del segle XIX va ser una època on es van inventar i patentar una gran quantitat d’instruments, sobretot a la zona centreeuropea. Van ser músics i constructors com Adolphe Sax, inventor del saxo i de la família dels saxhorns(tubes, bombardí, altohorns…). De vegades se li atribueix la invenció del fiscorn a ell. Tot i que no hi ha una posició del tot clara es creu que prové dels bugles, instruments de vent metall que no tenien pistons ni vàlvules. El fiscorn no pertany, doncs, a la família dels saxhorns, és un flugelhorn, com el fliscorn(amb “L”!), el qual el trobem a bandes tan militars com no. És un instrument cònic, com els saxhorns, però hi ha una gran diferència: el fiscorn enfoca i projecta el so endavant, i no amunt com els altres. Aquesta característica fa que el so sigui directe a l’oient, de manera que continua tenint un so suau i rodó, però és directe i definit, a diferència dels saxhorns, que enfoquen amunt. Aquests trets, segurament, van afavorir-ne la implantació.

Arribada

Va arribar doncs procedent dels països centreeuropeus cap al 1850 com a instrument de moda(com tots els que utilitzaven pistons i cilindres) i es va implantar ràpidament en moltes formacions que tocaven diversos estils. Va ser en aquests mateixos anys en el que va rebre el nom que ara porta. Va ser Miquel Pardas, teòric musical i el coreògraf que va ajudar a establir el mètode per ballar sardanes llargues(va editar un mètode l’any 1850), qui va anomenar el fiscorn. Al cap dels anys ha quedat rellevat pràcticament només a la cobla de sardanes.

N’hi he dit “cobla de sardanes”(per ser més clar fins i tot hauria d’haver dit de sardanes llargues) perquè moltes de les formacions en les que es va instal·lar es deien cobles. Actualment quan parlem de la cobla parlem d’una formació estipulada i concreta. Durant el segle XIX la formació “cobla” no tenia ni un número de músics concrets ni uns instruments definits.

El fiscorn també es va introduir ràpidament en bandes, bandes militars, orquestres de ball, fins i tot en orquestres d’òperes i sarsueles.

Algunes de les formacions que podríem haver trobat com ara les primeres cobles de sardanes llargues, ja amb tenores(en aquests anys també eren un instrument en efervescència i que anava canviant i perfeccionant-se), també amb tibles, flabiol, i amb el figle(més endavant veurem què és exactament), i amb els cornetins, que no van ser substituïts per trompetes fins la segona dècada del segle XX. Trobem que interpretaven òperes, on la disposició soprano-tenor-baríton corresponia a tible-tenora-fiscorn.

També en orquestres de ball, formacions com flauta, clarinets, trompes, cornetins, trombó, violins, contrabaix i percussió. En alguna apareix un instrument que es diu “octasino”, està a sobre del clarinet, per tant podria ser un requint o un flautí.

També podem trobar alguna formació que desperta curiositat i dubte. En un escrit hi surt la formació: “Flubiol, Manotó, Tamboril, Chilló, Tiple, Trompon, Fiscorn, Tenor, Bellix, Figle, Cornetí”. “Manotó”, “Chilló” i “Bellix” que si eren instruments(que podrien ser errors del copista) no sabem pas quins són.

Ja tenim una petita idea sobre la seva arribada i la manera i el lloc on ho fa. Ara bé, el fiscorn ocupa un lloc que o estava buit, i per tant el que fa el fiscorn és omplir aquest buit o el que fa és substituir uns altres instruments.

Hi ha un cas que es tracta de substitució i és molt representatiu. Quan arriben els instruments de pistons i cilindres tenen una valoració molt bona: estan de moda. Són maquinàries inventades relativament recentment(també a Europa central i per Sax bàsicament) i són l’últim crit en tecnologia organològica. En canvi les vares són un mecanisme vell, antic i passat de moda. L’instrument que va rebre, segurament, la pitjor part va ser el buccèn. Tant que actualment amb prou feines se sap quin instrument és, i fins i tot el corrector del Word no el té al diccionari!

El buccèn és un trombó amb la campana que surt per sobre del cap, i que enlloc de campana té un cap de drac. Al museu de la música n’hi ha, del tot recomanable fer-hi una ullada. En els ballables que després analitzaré, es veu aquesta transició. El mateix autor, la mateixa dècada del 1850, i el mateix tipus de ballables canvien el buccèn pel fiscorn és una cas realment curiós:

La funció dels instruments és molt semblant. El fiscorn passa a un pla superior pel que fa al protagonisme que agafa, fa algun cant i melodies que en el buccèn no apareixien.

Trobem un altre instrument que no va tenir una relació èxit-desaparició com la van tenir el fiscorn i el buccèn, però podem intuir que l’arribada del fiscorn i dels saxhorns va tenir alguna cosa a veure amb la decadència d’aquest. Es tracta del figle:

Va ser un instrument inventat a França, bàsic i molt important el l’orquestra romàntica. A Catalunya se’n té constància a formacions de carrer i cobles. Sobretot va ser substituït per la tuba i el bombardí, i per l’homòleg en la corda, el contrabaix, però el fiscorn va ocupar, ben del cert, funcions que complia el figle.

Després de l’arribada

Després del gran èxit en la seva arribada al país el fiscorn va anar desapareixent de moltes formacions i de mica en mica va deixar de ser un instrument tan popular, tot i que encara manté una certa popularitat.

Als països centreeuropeus va tenir un recorregut semblant a aquí. El fiscorn, d’origen europeu, no té representació en quasi cap formació alemanya o austríaca o en la zona, alguna formació folklòrica. A Catalunya ha quedat bàsicament a la cobla i en conjunts de música tradicional. El cas del fiscorn és un bonic exemple de com un instrument esdevé propi o tradicional en el transcurs del temps i per motius més aviat atzarosos.

Em sorgeix una pregunta que no es pot resoldre sinó aplicant i interpretant la lògica: perquè el fiscorn es va mantenir a la cobla, i va desaparèixer d’altres conjunts? Com és que no es va mantenir en altres estils de música?

Ha estat substituït per bombardins i trombons sobretot, però en la cobla no. Podem veure que en moltes cobles antigues, abans de l’establiment de la actual i havia bombardins i enlloc de contrabaixos, tubes. El so del fiscorn és molt diferent al del trombó: més dolç, més fosc, rodó, avellutat, ample, són adjectius que normalment rep el fiscorn, per tant si es buscava aquest so, no podia ser substituït per trombons, més nets, clars, brillants i punyents. El so, doncs, s’assembla bastant al del bombardí. Doncs perquè mai s’ha establert en la cobla? La resposta és molt senzilla. En les formacions de carrer es necessita que el so arribi a la gent. El bombardí enfoca amunt, i al carrer amunt només hi ha aire, per tant el seu so no arriba amb intensitat al públic. El fiscorn enfoca endavant. Encara ho necessitem més quan a la fila del davant hi ha instruments tan potents. És una característica molt interessant del fiscorn i bastant única. Enfocar endavant amb un so d’instrument cònic amb un registre determinat. Això el fa de característiques úniques.

 

4 ballables catalans. Els primers del fiscorn

Tot seguit veureu el tractament que té el fiscorn en 4 ballables diferents, tots de la primera dècada del fiscorn a Catalunya i del mateix compositor.

Josep Marraco i Ferrer(1835-1913) va ser compositor i músic. Mestre de capella de la Catedral de Barcelona. Va composar sobretot música religiosa, però també té una bona col·lecció de ballables: contradanses, valsos, xotis, galops, polques, masurques o rigodons. Les primeres de les quals n’he pogut tenir constància les va escriure amb 13 anys(1848).

Jo he escollit quatre ballables: un galop, un xotis, una polca i una contradansa. El primer és de 1859 i els altres del 1862. Així doncs són de les primeres composicions d’aquest compositor on hi va posar fiscorn. El mateix va fer servir el buccèn fins una composició de 1854, és a dir que ell va viure la transició d’un instrument a l’altre com a compositor.

1-      Galop “La Bacanal”- 1859

Aquest galop està escrit per dos violins, un “octasino”, dos clarinets, dues trompes, dos cornetins, dos trombons possiblement de pistons, un fiscorn, un baix i percussió. D’entrada veiem com requereix el fiscorn, els trombons sols no li completen l’orquestreta.

Podem veure que una de les utilitzacions més importants del fiscorn és per omplir harmònicament, ho veiem amb aquest gràfic “Uni Basso”.

Més endavant també podem veure com agafa el cant amb els altres vents metall(cornetes i trombons). En les partitures on encara hi havia buccèn(1851-1854) aquest no agafa mai aquest tipus de cants, es limitava a fer coixí harmònic.

2-      Schotisch “El Gran Rossini”- 1862

Aquest ballable està escrit per una formació molt semblant a l’anterior: 2 violins, flauta, 2 clarinets, 2 cornetins, 2 trompes, fiscorn i contrabaix.

El fiscorn hi és el segon instrument més greu. I aquí també podem veure com fa de reforç del baix en molts moments. 

També hi ha seccions on porta el cant principal o altres on fa petits contracants d’acompanyament.

3-      “Polka”- 1862

La formació és idèntica al xotis que hem vist anteriorment, ja que estan escrites al mateix any, i segurament el compositor escrivia per aquesta formació que tenia disponible.

El fiscorn continua tenint una funció de reforç harmònic, però podem veure com per primera vegada és utilitzat per fer un solo sencer durant tota una secció, en els altres ballables quan cantava ho feia amb els vents metalls. Un solo amb cinc bemolls a l’armadura!

4-      Contradansa “Los gorriones”-1862

Aquesta contradansa forma part d’un conjunt de 4 contradanses. Està escrita per la mateixa formació, exceptuant que hi detalla que són flautins i no flauta. És una peça molt curta, i el fiscorn comença amb els cornetins portant la melodia. Durant tota la resta de la peça té una funció únicament d’acompanyament. En el manuscrit veiem que té molts compassos que no hi ha res escrit. Segurament estaria reforçant el contrabaix.

Hem pogut tastar el recorregut del fiscorn, des de l’arribada als anys 50 del segle XIX i el tractament que va tenir en alguns ballables d’aquesta època, dels primers que el van incorporar a la seva formació.