Percussió i veu a la Mediterrània

Quim Boix

ESMUC 2012/2013

 

tammurrata

Parteixo de l’interès que em desperta la formació mínima de la música tradicional com és la veu, i també demostrant interès pels instruments de percussió tan coneguts com abandonats per la música tant acadèmica o clàssica com per la música moderna de consum actual. Tant en el cas d’Europa occidental, com en el cas del nord d’Àfrica coneixem molts casos on hi ha la figura d’una persona que combinant la seva destresa amb el pandero i projectant la seva veu per sobre dels so d’aquest fa arribar un missatge a totes les persones que participen d’un acte social determinat, d’una activitat social col·lectiva.

La percussió:

El pandero, pandereta, tamburello, riq, daf, respon a diferents tipus d’instruments que es toquen amb les mans llevat de  poquíssimes  excepcions. Referint-nos amb el nom genèric de pandero ja trobem dos instruments amb característiques organològicament molt diferents:

  • Un membranòfon d’una sola membrana, generalment circular, que pot o no tenir idiòfons associats, com les sonalles.
    • Sense sonalles. Seria el cas del Bendir Marroquí o el Daff de Syria, tot i que sovint tenen algun tipus de bordonera que intensificar el so o crea un pedar sonor.

Pandero 01

    • Amb sonalles: Pandereta, Riq Àrab,. Membranòfons de mida variable , amb riscle perforat on hi trobem eixos on dringuen sonalles.

Riq

  • Un membranòfon de dues membranes cosides a un marc, generalment quadrat, tot i que pot ser amb altres formes de poligon. No en trobem amb sonalles però a l’interior, entre les dues pells, poden trobar-s’hi bordoneres de tots els tipus o altres elements sonors, com picarols, llavors, o petits objectes que facin un efecte sonor determinat.  El seu so es projecta molt poc en comparació amb els panderos d’una membrana. Tots es toquem amb les dues mans amb l’excepció del poble de Peñaparda, a Castella on ha perdurat la tradició de tocar amb una mà lligada al pandero pel dit polze i percutit amb una porra amb l’altra mà.

pandro quadrat

  • Altres instruments de percussió. En la tradició oral trobem acompanyament de la veu amb molts altres instruments de perscussió. Molts d’ells eren altres instruments habituals com la ximbomba, la canya tallada, el rigo-rago o les castanyoles, però també trobem molts exemples d’estris de la vida quotidiana que també feinen la funció d’acompanyament rítmic, la majoria ideòfons domèstics com la paella amb una cullera i un didal, el joc de culleres, la taula, l’eixada i la pedra, l’ampolla d’anís i la cullera i un llarg etcètera que van fer  e la quotidianitat una eina de diversió i realització musical i social.

morter

La veu:

Hi ha una clara importància històrica de la veu femenina en la pràctica de cantar amb pandero des de l’Edat Mitjana, tant professionals com no professionals, enfront de la masculina.

http://www.youtube.com/watch?v=pOZWVSiRwv4

Segons els estudis del musicòleg Mauricio Molina, a la península Ibèrica del sege XIII, van ser moltes les dones que tocaven el pandero, tant el rodó com el quadrat: La pràctica de l’autoacompanyament és ben recordada en la literatura contemporània: El vers 470 del Libro del Buen Amor  (1330-1343  ) descriu com una cantadera acompanyava el seu cant i la seva dansa amb un pandero

També troba a Zéjel, de 167, del poeta Andalusí Ibn Quzman hi ha la descripció d’un ballaré home acompanyant-se amb un Duff.

Això ens dóna fa arribar a la  idea que, independentment d’on arribessin els panderos, aquests es tocaven en moviment, el moviment de la dansa o el cant i la gestualitat del pandero era part de la seva interpretació.

Molina, Mauricio. Frame Drums in the Medieval Iberian Pensinsula l. 1a ed. DeMusica 14 . Kassel: Reichenberger, 2010.

Pràctica actual:

Al Mashreg

Hi trobem una àmplia gamma de panderos utilitzats tant a la seva música més folklòrica o el que podríem anomenar la seva clàssica. Aquest panderos es convinen sovint amb un tercer membranòfon, molt sovint en forma de copa com és el cas del darbuka o  a Persia el Tombak. Formant veritables orquestres de percussió.  En aquestes formacions de música oriental hi ha conjunts de panderos on hi ha generalment un instrument greu base com seria el Daff, mentre que els altres instruments com el Riq o el darbuka subdivideixen i ornamenten improvisant sobre uns patrons rítmics establerts. Aquestes formacions poden formar part d’un conjunt amb instruments de corda o aeròfons o poden ser un conjunt en si mateix. La tècnica que s’aplica als panderos de l’est d’Africa és molt diferent al del Magreb o Europa. Un exemple és la tècnica com s’articula el Riq, utilitzant els dits de la mà que subjecta per atacar la pell o els riscles, en combinació amb els dits de l’altra mà més lliure. Aquesta tècnica permet una subtilesa dinàmica molt gran i permet gran quantitat de sons i registres interpretatius per un instrument aparentment simple. En molts intèrprets aquests instruments busquen unes frases musicals molt expressives amb un alt grau de virtuosisme.

http://www.youtube.com/watch?v=Hwox0T3613Y

http://www.youtube.com/watch?v=iZET5gbsVkE

Al Magreb

Hi trobem una pràctica musical i unes tècniques més semblants a les que trobem a la Pensínsula ibèrica. La mà percutidora més hàbil es mou i treballa sobre el moviment del pandero sobre la mà que subjecta. Molt sovint podem trobar una formació de pandero amb altres instruments, com és el cas de la música i dansa del Marroc o la Música clàssica Andalusí.

http://www.youtube.com/watch?v=A-CX0Dd4W8U

Europa occidental

És la pràctica musical que més conec, de manera que puc parlar-ne amb més deteniment.

Dins les peculiaritats de cada zona hi ha una pràctica comú en la quasi tota la  interpretació del pandero i la veu: El pandero, si és del tipus rodó s’agafa amb una mà que inercialment pot moure l’instrument  i la mà lliure articula els cops de les notes en combinacions del palmell o dels dits; el volum del pandero pot ser molt fort, de manera que la veu ha projectar més enllà del so d’aquest. Generalment són veus agudes sense falset i que busquen la ressonància nasal o de la cara, a diferència de les tècniques de cant líric.

La majoria de casos estudiats són de cantaires o grups de cantaries que tenen la clara funció de fer ballar, però també hi ha cançons de pandero per a cantar repertori no ballable, com cançons narratives, cançons de corpus, caramelles o cançons de capta de cofradies religioses, com les cançons de pandero que cantaven les majorales de la cofradia de la mare de Déu del Roser a Ulldemolins , el Priorat.

A partir d’aquesta  premisa podem distingir moltes variants en funció de la zona on es toqui. Podem tenir en compte dos punts de vista: generalizar en com es canta i toca en àrees geogràfiques grans com per exemple Galícia, Andalusia o Castella, o fixar l’atenció en casos molt focalitzats com el cas particular de la cantaire d’un poble petit  en comparació d’una cantaire  d’un poble proper. Per no extendre molt el treball he generalitzat molt les arees comentades i si hi trobem molta varietat en una zona segurament és perquè hi ha hagut més testimonis que en altres zones on tot sembla més homogeni.

La Península Ibèrica

A trets genèrics podem diferenciar subtilment zones molt estudiades per tècnica i per repertori: Característica comuna : Ús del triscao. Triscao: Tècnica relativament moderna de lliscament del dit que provoca un fictici redoble de les sonalles.

Castella, un territori molt extens amb una gran varietat de balls i danses pròpies. Hi trobem diverses tècniques amb pandereta amb una i dues mans. a mà oberta, a mà tancada. Repertori molt associat a la jota,bolero i seguidillas  i ballables més moderns com  el passodoble, sovint acompanyats de lletra.

http://www.youtube.com/watch?v=pOZWVSiRwv4

Pandero quadrat. Molt associat també a la dansa, amb els casos molt rellevants dels ritmes  5/8 de les Charradas  amb pandero quadrat a dues mans i  els Ajechaos del poble de Penyapadra que es toquen amb pandero i porra.

http://www.youtube.com/watch?v=939v6zrgVvQ

http://www.youtube.com/watch?v=SQg3eERHADk

Astúries,

Tècnica a una com a dues mans i fins tot a una mà utilitzant el puny. També consta la practica del pandero quadrat.

País Valencià, Catalunya, Aragó: De tècnica molt semblant a les anteriors esmentades. Cal remarcar la recuperació de la figura del cantaire amb pandero i amb pandero quadrat que estan fent molts músics actuals.

Galicia-Portugal, Es generaltiza una tècnica molt particular: la mà més destra no percuteix sinó que aguanta la pandereta mentre la mà percutora té una posició fixa. És el gest del canell de la mà destra la que produeix les notes musicals, a l’inrevés de la resta de tècniques de pandereta que veiem representades. Molt comuna en el repertori de les pandereteiras per a fer ballar en solitari, en colla o per acompanyar gaiteros.

pandereteiras gallegues

http://www.youtube.com/watch?v=EbJskuZCDYo&list=PL89F4BD256369C49C

http://www.youtube.com/watch?v=N0HE3Y_fuPI

Euskadi, Molt associat tradicionalment al duo amb Trikitixa , l’acordió diatònic basc, tot i que també acompanyava molts altres instruments rurals bascos, com l’Alboka. Actualment són panderetes de mida més petita que la mitjana peninsular i amb una disposició de les sonalles que busca un so molt agut i fort que la fa molt característica.

MOTRIKU_ETA_KEPA_JUNKERA_content

http://www.youtube.com/watch?v=s3w58Dwjb98

Andalusia: A Sevilla S’ulitizen en romeries i en les Sevillanas, amb un ritme molt peculiar, on predomina el Triscao. Cal tenir molt en compte les festes de Verdiales (Málaga on s’identifica el pandero amb la festa ) .

Antonio Cobos El Galleta,de

http://verdialesenvideo.wordpress.com/2012/05/05/galleta-antonio-cobos-195/

A Itàlia. Cas particular del tamburello i la tamorra.

tamburello i tamorra

Anomenem  tammorra el pandero rodó amb sonalles gran (35-65 cm ) i la tècnica associada de l’Àrea de Nàpols.

La tècnica genèrica es basa en un ampli moviment del canell que subjecta la tammurra i l’articulació del cos es fa amb la mà oberta i estesa, combinant el palmell de la mà obert amb els cops fets amb la punta dels dits. La tamorra és gran i es mou molt àmpliament, de manera que crea un efecte visual molt gran. La manera d’agafar la tammorra és ritualment important, segons la tradició: si s’agafa el pandero amb la mà esquerra es diu que s’agafa a la manera masculina, però si s’agafa amb la dreta i es percuteix amb l’esquerra es diu que és la manera femenina. Els gèneres rítmics són basicament basats en frases ritmes de compassos compostos de 6/8 o 12/8 amb convinacions de cops greus i aguts de la pell.

Tammorra Napolitana

http://www.youtube.com/watch?v=83TwDYJ7I_8

El tamburello és un nom genèric que ens parla d’un pandero amb sonalles més petit, molt utilitzat a tot el sud d’Itàlia amb petites variants tècniques des de  Sícilia, Calàbria fins el Salentu. El tamburello del Salentu és el protagonista del fenòmen de la Pizzica i la música de nova creació a la zona de la Puglia on la seva pràctica no només està molt estesa, sinó que forma part de la idea de festa col·lectiva dels habitats d’aquesta zona. La tècnica bàseica del tamburello salenino va molt associada a la pràctica de la pizzica i té el mateix nom. La mà que aguanta el tamburello fa ben poc, pero la mà que percuteix ho fa amb un patró de moviments circulars de canell i la combinació de cops amb la base del polze i la u formada amb el polze i l’ínex en compassoss de 6/8. Aquesta tècnica permet executar un 6/8 a unes velocitats molt altes.

http://www.youtube.com/watch?v=Xd8aYAkgnxY

Segle XXI: Cants i panderos globalitzats

Actualment totes aquestes tècniques s’han posat en comú i s’han agafat tècniques de totes les zones del món, de manera que molts intèrprets professionalitzats del seu instrument han anat afegint les tècniques que més els interessava a la pràctica apresa del seu instrument,  així que els propis músics sovint distingeixen entre tècnica del seu instrument i una “tècnica mixta”.

Conclusions 

Malgrat que s’aprecien dues tècniques molt diferenciades a tota la mediterrània ( la oriental i occidental )amb moltes variants, podem trobar-hi en totes elles un element comú: L’eina de comunicació entre  la o el cantaire i els balladors .

En un món cada cop més interconnectat aquestes petites diferències interpretatives de cada estil entren en contacte amb noves tècniques que entren a formar part dels recursos interpretatius del músic. Estem avançat cap a una interpretació més rica del pandero i la veu o per contra els cantaries estan empobrint i perdent els seus trets diferencials? Segurament la resposta a aquesta pregunta ens porta a parlar de molts matisos, molts grisos i molts punts de vista. Al cap i a la fi, és la pràctica i la necessitat qui determinarà si una tradició es transmet i com es transmet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s