Raï i perspectives d’estudis

Lluís Coll Pujolar
Esmuc 2012/2013

 

 

Com a estudiant de l’assignatura Músiques Tradicionals del Món a l’Escola Superior de Música he tractat de confeccionar un treball basat en el gènere en la música raï. Ho fet però des d’una vessant de veure el paper de les dones (cheikes) dintre el desenvolupament del gènere i també he intentat tractar el tema de l’emigració de ciutadans algerians a França. I una cosa que no falta en el viatge d’aquests és la música, i en aquest cas, la música raï. Per anar construint el contingut he agafat idees bàsicament del llibre de Frank Tenaille “ Le Raï: de la bâtardisse a la reconnaissance internationale”, del llibre de la reconeguda autora tractadista d’aquest tema Marie Virolle “Le chanson raï: de l’Algérie profonde à la scènce internationale”, tot seguit de la mateixa autora he mirat l’article “ The role of women in raï music i per acabar per centrar-me més en l’aspecte de l’emigració m’he fixat més en l’article de Gabriel Marranci “ A complex identity and its musical representation: beurs and raï music in Paris. Espero que hagi sabut extreure de cada un d’ells el més adient que m’hagi pogut servir per a una bona confecció del treball.

 

El paper de les Cheikes

Anomenades cheikes, les artistes femenines de la música raï són unes grans difusores del gènere. Els noms femenins més importants de la història com la Cheika Remitti principalment, i altres com Yasmina i Larmia Reliziana van tenir el goig durant la seva època de plenitud d’omplir els principals auditoris de ciutats del país com Oran i altres en les quals el raï és i ha estat un símbol per tots els estrats de la societat. Amb el seu talent artístic a l’hora de realitzar els seus cants i danses creen una mena d’hedonisme i a la vegada amb l’ajuda dels textos de les cançons són capaces de transmetre un doble llenguatge que també permet mantenir la tradició antiga de l’art satíric i burlesc. És dintre aquest context mogut on es comença a gestar el que serà el bressol del raï modern. Les cheikes van tenir el seu principal punt de desenvolupament de l’activitat artística en la celebració de festes com els casaments, els baptismes o les nits de Ramadà, etc. En aquests actes desplegaven tota la seva energia i amb la seva personalitat incansable exercien d’autèntiques mestres de cerimònia. Un moment clau en la seva evolució és el trencament que van efectuar amb el repertori religiós i que va permetre incloure temes que tractaven de la vida quotidiana, temes de l’actualitat i també de passió amorosa. La utilització del cant els permet fer el pas de sortir d’una situació anterior de context rural i pobresa, i acabar sent també un mitjà per subsistir en les seves necessitats. Més endavant explicaré més concretament la figura de la Cheika Remitti, però en molts de casos les cantants han passat un món de violència, vida precària i un context marginal que en moltes de les quals ja ha durat des de la infantesa. Totes elles expressen el desig d’anar a redimir-se a la Meca, casar-se de bona manera, establir-se per elles mateixes, és a dir poder mantenir un estil de vida independent i sobretot oblidar el passat. Marie Virolle ens explica tot guardant el seu anonimat, casos de diferents dones que han passat per situacions complicades. Per exemple el cas d’una cantant que va néixer en una família pobre i que tenia un pare amb problemes. El cas va ser que quan aquest va morir la seva mare es va tornar a casar i la cantant, la filla va ser portada a l’hospici. A l’edat de divuit anys ella va marxar de casa i es va trobar embarassada i sense estar casada. Més endavant ella va conèixer un cantant que va adoptar el seu nen, i d’aquesta manera va entrar en el món de les arts, cantant als casaments i als cabarets. O per exemple el cas d’una cantant que és filla d’una prostituta i neix en un món on només la gent amb més recursos pot sobreviure. Aquesta cantant va experimentar una gran pobresa que la va forçar a buscar alguna cosa per menjar o algun lloc per dormir. O el cas d’una altra cheika que va quedar soltera a l’edat de vint anys i a més a més el seu pare també havia acabat de morir. Sense esperança i amb un fill que encara era una criatura ella va començar a cantar en un conjunt de meddahat. Llavors ella va conèixer un flautista i va començar una carrera artística amb ell com a cheika, però en el seu cas ella no es va tornar a casar cap més vegada. Un dels fets que marca a aquestes generacions d’artistes femenines és que van posseint una certa mala reputació deguda a la seva activitat majoritàriament dintre períodes nocturns i esbojarrats.

 

Cheika Remitti: la “Diva”

Primer de tot ella és un exemple clar del pas, del nexe entre la prehistòria rural i la modernitat cosmopolita. També és un clar exemple de superació i valentia personal ja que orfe de família, i després d’haver desenvolupat diferents feines aconsegueix anar iniciant a poc a poc una carrera artística que acabarà sent importantíssima i determinant. Els seus primers passos van ser anant de ciutat en ciutat en festes on es realitzava un gran intercanvi de músiques i danses. Les temàtiques de les seves cançons eren diverses, des d’històries relacionades amb la mar, amb l’obertura de fronteres o relacionades amb l’alcohol. Però a part d’aquestes va popularitzar i posar de moda els temes eròtics i com a conseqüència d’això va tornar a donar valor a l’aspecte de la libido. És com una autèntica mare espiritual del gènere raï i dintre el seu currículum s’hi poden comptar la gravació de cinquanta-cinc discs de 78 revolucions i que desprès d’efectuar la primera actuació a França el 1979 va actuar posteriorment en festes d’immigració i arran d’això va aconseguir diverses distincions de l’acadèmia Charles-Cros.

 

El gènere en la música Raï:

Certs escrits diuen que el paper de les cantants femenines en la música raï es fonamenta en el costat “androgen” del seu personatge. Per explicar això primer hem de tenir present que la distinció de gènere al Magrib és forta. En global es troba un sistema repartit en dos pols: pel que fa a la divisió del treball, dintre els senyals com la manera de vestir i també en els codis de comunicació. Aquest repartiment en dos pols està subjecte a dos tipus principals de conflicte, l’un lligat a l’assimilació per la cultura de senyals i codis importats o a processos de “modernisme”, de “desenvolupament”; l’altre és un punt de conflicte antic referent a què la societat magrebina coneix tradicionalment els espais de posada en joc de les fronteres de gènere on es representen els papers i identificacions. També existeix una classe de “tercer gènere”. Això s’explica que d’una part elles combinen els trets femenins i els trets masculins, i d’una altra part elles es troben sovint situades en una situació de contacte entre el món de les dones i el propi dels homes sense que això els faci jugar forçosament el rol d’intermediàries o de conciliadores. Elles, les dones, es veuen unes i les altres autoritzades a apropiar-se dels comportaments masculins. Les dones de més edat, són al Magrib respectades a la mateixa manera que els homes. A més a més elles poden exercir un control i repressió sobre les dones més joves de les mateixes característiques que el dels homes. Les cantants i balladores es manifesten davant homes i dones. A casa dels homes elles són les dones però del tot indomables, que no se’n poden apropiar, qualitats que elles representen per certs trets, gestos i proposicions de virilitat. En canvi a casa de les dones, pels mateixos trets de comportament, elles porten el concepte de masculinitat, en la resta no són “perilloses” sexualment. Una cheika es mou, viatja com un home, la seva manera de comportar-se és com la d’un home. A més amb la mateixa igualtat de condicions que un home, una cheika fuma i beu alcohol, a més ella pot, per exemple, xiular amb tots els seus dits com un home.

 

L’emigració algeriana a França:

Encara existeix un cert concepte de patriarcat en les dones franco-magrebis. Moltes vegades qüestions de com s’han d’integrar dintre la cultura francesa es reflecteixen en qüestions de gènere. Una gran majoria d’homes franco-magrebins “integrats” que sovintegen en els night clubs i tenen xicotes blanques, invoquen valors tradicionals quan estan amb les seves germanes i comanden gelosament els seus moviments dins i fora de casa. Els pares també sovint volent mantenir la seva identitat ètnica, almenys en l’entorn domèstic intenten tenir controlades les seves filles i també amb els membres que trien per a casar-se. En aquest sentit si una d’aquestes noies es casa amb un noi no musulmà, aquest fet pot arribar a causar grans problemes dins el context familiar.

Des de molt temps enrere, l’àrea del Mediterrani ha estat creuada per peregrins a la recerca de santuaris, llocs sagrats, i també buscant noves oportunitats i nous tipus de mercat per comerciar. Avui dia com en temps passats, aquest pelegrinatge continua, però implica principalment la gent que viu al sud del Mediterrani que volen buscar en els nous santuaris de l’era global que són les ciutats europees. Aquests peregrins com els seus predecessors, tenen l’esperança de trobar un futur millor que sovint és impossible trobar en la seva pròpia terra, degut als problemes econòmics i a vegades per les terribles guerres que colpegen el territori. Com en moltes parts i situacions de la vida la música també acompanya els peregrins cap als seus nous llocs. Però no tenen gaire en les seves pertinences, però les gravacions de música de la seva terra originària fa sovint una part indispensable de les seves pertinences personals. La música és una eina identitària, un contacte emotiu amb la terra deixada enrere, és un símbol de possible retorn. La emigració des del Magrib cap a França i concretament a la seva capital París va ser i continua essent una de les més importants i continuades emigracions que travessen el Mediterrani. Els immigrants algerians experimenten dos aspectes diferents: ésser moguts de la seva terra d’origen i el fet d’adaptar-se a una nova cultura, d’una altra banda, els seus nens, que són nascuts i estudien a França, experimenten una problemàtica d’identitat.

 

BIBLIOGRAFIA
– FRANK TENAILLE, “ Le raï: de la bâtardisse a la reconnaissance internationle”, “MUSIQUES DU MONDE”. CITÉ DE LA MUSIQUE/ ACTES SUD .2002.

– MARIE VIROILLE, “ La chanson raï: de l’Algérie profonde à la scène internationale. KARTHALA.1995.PARIS

– GABRIEL MARRANCI, “ A complex identity and its representation: beurs and raï music in Paris”, in Music and Anthropology ( Journal of musical anthropology of the Mediterranean)

– MARIE VIROLLE, “ The role of women in raï music”, in Music and Anthropology ( Journal of musical anthropology of the Mediterranean)

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s