Esther Navarro Justicia

Esmuc 2012/13

La música andalusina és, compartint aquesta mateixa dimensió amb totes les manifestacions musicals, un sentiment per sobre de tot. Darrera d’aquest sentiment s’amaga una identitat amb arrels ancestrals. Darrera d’aquesta identitat es descobreix un llarg camí que va des de la cort de Bagdad, passant pel Nord d’Àfrica, fins a la Península Ibèrica, per tornar al Magreb actual. Un camí entorn el Mediterrani, cruïlla de cultures, amb les que el fenomen cultural que va gaudir del seu esplendor a la civilització d’ Al-Andalus  va compartir espai esporàdica o permanentment al llarg d’ un període de nou segles. En aquest espai, durant un temps, no va existir una línea divisòria entre orient i occident. El procés d’arabització de la península va ser lent, natural per a una població que va assolir poc a poc elements d’altres cultures sense deixar de banda la seva pròpia;  la llengua i la cultura van ser característiques d’una civilització amb un caràcter i identitat propis, nascuts del sincretisme orient-occident, i malgrat el decret reial que va suposar l’eliminació de tot tret islàmic o extra-cristià l’any 1609, avui en dia aquesta frontera, intrínsecament en la nostra cultura o cultures actuals, no està tant clara. Igualment, l’herència d’Al-Andalus, dels nostres avantpassats, resideix encara amb més presència en la música de les comunitats andalusines de les terres de l’Àfrica septentrional. Igualment, una part de nosaltres se’n va anar, obrint un nou camí, amb els jueus i musulmans que van haver de deixar la seva terra i la seva cultura compartida, pel pes innecessari que exerceixen les religions amb les que hem construït el nostre món.

Context històric, polític, social i cultural

És pertinent entendre el passat per entendre l’essència de la música andalusina.

En aquest atlas històric del Mediterrani veiem les diferents fases polítiques de la Península Ibèrica des de l’any 752, època d’intercanvis culturals degut al control de l’imperi islàmic, fins el 1492, any en que va caure Granada i la flama de la civilització Al-Andalus es va apagar per donar pas al regnat dels reis catòlics.

http://explorethemed.com/ReconquistaPt.asp

En aquest altre veiem les fases polítiques del Magreb des de l’any 700 al 1700:

http://www.qantara-med.org/qantara4/public/show_carte.php

Hem d’entendre que, així com els atlas canvien amb la rapidesa d’un “clic”, els processos que impliquen canvis culturals, ja sigui per endoculturació, aculturació o sincretització, no son així de senzills. La població no deixa de parlar una llengua ni canvia els seus costums i les seves creences degut a una sèrie de lluites a partir de les quals s’estableix un nou control polític. I si hi ha una cosa que mai es perd, aquesta és la identitat natal. Recordem que un dels preceptes del Coran és que es respecti la cultura i els rictus de cada territori. A Al-Andalus, tota una població  homogeneïtzada pel territori estava representada per tres religions: la cristiana, la jueva i la musulmana. El procés d’arabització, juntament amb el del floreixement d’una de les civilitzacions més riques i avançades del món en aquell període de temps, es va donar de forma gradual al llarg dels segles.

Per veure els elements que han format el que actualment és la música andalusina, hem de tenir en compte aquest encreuament cultural, hem de desfer el camí i descobrir què hi havia abans de tot, què va arribar, què va ser i a on va anar, prenent com a nexe el que va ser, és a dir, Al-Andalus i la Península Ibèrica.

Si volem centrar-nos en els elements de la música andalusina del Marroc actual, importada per una de les diàspores d’Al-Andalus, hem de saber també què hi havia allà i què va ser quan va arribar part de la població islàmica de la península, tant andalusins com els cristians que hi van romandre.

 

Tot això es va donar a dins d’un context polític i social que va anar canviant al llarg dels segles. Aquest gràfics de la Península i del Magreb ens ajudaran a tenir una visió més global i esquematitzada dels fets:

Deduïm doncs a partir d’aquests gràfics que:

• la música d’ Al-Andalus tenia components de les anteriors músiques autòctones de la península, ressons de cultures prèvies  a l’Imperi Romà com la tartèssia, la fenícia – en contacte, al mateix temps, amb les cultures hebraica i orientals –  i la cartaginesa.
• A l’Imperi Romà no hi ha evidències de producció de teoria musical, però sí constància de que, en adoptar aquest el cristianisme com a religió oficial, Baciano, bisbe de Barcelona, va fer intents per eradicar la música pagana.
• La influència de la cultura visigoda, present des de l’any 409, va ser escassa, degut a la permeabilitat dels pobles germànics vers les cultures alienes, però gràcies als visigots i a les seves aliances amb Bizanci es van incorporar nous elements a la música autòctona.
• Les músiques de la península reben al mateix temps influències – orientals i occidentals –  de les litúrgies, abans i després de la unificació d’aquestes amb el Cant Gregorià – que no s’instal·la aquí definitivament, però, fins al segle XI-.
• El poble hispà, tot i així, segueix cultivant un caràcter propi al marge de les cultures nòrdiques i les àrab – orientals.
• L’any 711 és un període de lluites, intercanvis i inestabilitat cultural. En aquest context neix un gegant de les civilitzacions: Al-Andalus, amb Sevilla com a centre musical. Al segle X ja era pràcticament impossible parlar d’una identitat àrab i d’una altra ibèrica. Durant 7 segles la música andalusí rep influències de l’antiga escola àrab – oriental, amb el músic i revolucionari Ziryáb com a referència indiscutible, de la cultura berber – almogàvers i almohades –  i de la litúrgia cristiana principalment, sense oblidar la música mundana amb arrels peninsulars, que estava fortament lligada a les litúrgies anteriors al cant gregorià en quant a trets musicals.
• Els trets culturals andalusins no van desaparèixer amb la conquesta de Granada. A partir de l’any 1526 es va prohibir tota manifestació cultural anterior al regnat dels reis catòlics i aliena al que es considerava pròpiament cristià, com per exemple la vestimenta andalusina, el bany i la celebració de tradicions regionals vàries. Al 1530 s’havia de demostrar puresa de llinatge sense cap mena de vincle jueu o morisc. Això va causar un retrocés en la producció de cultura andalusí i  revoltes a Las Alpujarras fins que l’any 1609 el rei Felip III  va decretar l’expulsió dels moriscos de la península. La llengua àrab no va acabar de desaparèixer entre els que sabien escriure.
• Els moriscos andalusins van emigrar cap al Magreb. Ja hi ha constància de la presència de diàspora andalusina al Marroc des del segle XII.
• A les cultures pre-islàmiques del Magreb trobem els berbers,  originaris del continent asiàtic i entre els quals figuren els cananeus i els jueus. Els fenicis van arribar al mateix temps que a la Península Ibèrica – s. XII a. C. – portant també influències egípcies i gregues, així que la música d’ambdues voreres podia tenir similituds. Els cartaginesos també van portar influències gregues i van respectar la cultura autòctona berber. Amb l’Imperi Romà no va haver submissió cultural, així com en l’arribada dels vàndals (germànics) l’any 429 i dels bizantins posteriorment.
• L’època islàmica va començar al Marroc amb l’arribada dels idrisins (780 – 985), substituint govern i religió. Poc a poc es va anar guanyant una certa tendència a Orient com a referent religiós i cultural i la música importada ja no es cenyia exclusivament a la crida a l’oració, la recitació del Coran i la música beduïna dels soldats àrabs. Al segle XI els àrabs orientals adoptaren la cultura musical persa.
• Amb l’arribada al poder dels berbers almogàvers l’any 1038 Al-Àndalus va esdevenir automàticament província berber i, en ser la primera una cultura superior amb tradicions pre-islàmiques més fortes que les del Marroc, culturalment de caràcter més beduí, es van adoptar el coneixement, les ciències i les arts de la Península. Molts músics van creuar l’estret de Gibraltar per instal·lar-se a ciutats com Fez. És el cas del filòsof, músic i compositor saragossà Avempace (1080 – 1139), autor del tractat de música andalusina Sobre les melodies musicals avui desaparegut i creador d’una escola i estil a partir del cristià i l’àrab.
• Amb els berbers almohades  (1156 – 1269) el Marroc va viure una època d’esplendor cultural en la que van conviure trets àrab – orientals i andalusins, per aquesta banda hi havia una música andalusí plenament assentada.
• Amb els merinins (1258 – 1420) hi ha una bona relació amb Granada i continua el trànsit de ciències i arts. Per altra banda molts erudits marroquins estudiaren a Orient i la música àrab ja estava influenciada pels turcs; la influència oriental va crèixer paral·lelament. Fou en aquesta època quan es va iniciar l’èxode dels musulmans andalusins. Els valencians van anar al Marroc, i els cordovesos i els sevillans a Algèria i Tunísia respectivament.

És així com des de llavors al Marroc han sobreviscut al pas dels segles no només els cognoms com Garcia, Molina, Medina, Torres o Aragón de generació en generació, sinó també el caràcter d’una petita societat amb arrels peninsulars i amb una voluntat de continuïtat de la seva cultura que ha permès que avui en dia puguem escoltar el ressò de les pràctiques musicals de les corts d’ Al-Andalus.

 

Trets conservats d’Al-Andalus

• —  El refinament en la interpretació
• —  L’ús dels modes musicals andalusins
• —  Melodies i poemes cantats (muaxaja i zéjel)
• —  L’amor als festejaments
• —  La presència de la dona erudita
• —  La fabricació de nous instruments musicals

 

L’escola de Tetuan

Els andalusins del Marroc van començar a barrejar-se ètnicament amb els marroquins a partir del segle XVII, quan el seu sentiment de superioritat cultural va començar a refredar-se. Progressivament des de fa segles la música andalusina ha sofert  una degeneració a causa del conflicte cultural entre els que volen mantenir el caràcter d’ Al- Andalus i els que refusen tota influència occidental i neguen les arrels peninsulars d’aquesta música, adulterant les seves melodies amb l’estil oriental. Actualment la ciutat de Tetuan té un paper molt actiu en la recuperació i conservació de la música andalusina. La memòria del repertori ha arribat a les generacions actuals per la tradició oral, que conté també cançons populars derivades d’aquesta música. Cantors i sonadors d’ut i tar, amb una forta presència de dones, han contribuït al llarg dels segles a la difusió del repertori. Erudits de la ciutat també han tingut un paper decisiu amb els seus cançoners i coneixements dels modes i els ritmes andalusins. Aquests  músics i erudits han sigut pioners a Tetuan d’una llarga tradició en l’organització de vetllades de música andalusina entre la noblesa i els melòmans de la ciutat. Són festes privades de caràcter refinat com la seva música, en les que participen tant homes com dones.

Des del segle XVII, molts mestres que gaudien del protectorat reial ja van fundar a diferents ciutats les seves pròpies escoles i orquestres  fidels al model que ja existia a Al-Andalus, i aquestes, tant masculines com femenines, van proliferar de nou a meitat del segle XX gràcies a la ràdio i la televisió. Els instruments que actualment es poden trobar a una orquestra andalusina són el llaüt, rebab i tar (instrument de percussió) andalusins, derbuka, violins, violes, kanun, llaüts, nay, cor i cantant solista. Les característiques de l’escola de Tetuan són representades per la Orquestra del Conservatori de Tetuan, que es va conformar entorn a aquestes vetllades privades nocturnes a la ciutat.

En aquest vídeo es pot veure una vetllada a on participen alguns membres de l’Orquestra; si ens fixem, la manera de tocar el violí és la mateixa que quan es toca el rebab. L’ambient és alegre i festiu però també refinat i expressiu, i això és una característica essencial que aquesta música no pot perdre; si ho fa, deixa de ser el que era. Vetllada Tetuan Asmir 11/03/2013 http://youtu.be/2JXGkLAo4f4

Teoria musical andalusina

La música andalusina pertany a un univers, com hem vist, totalment diferent del de la música àrab oriental. Això es veu reflectit en que no hi ha presència de quarts de to. A més, el ethos o caràcter dels modes està molt lligat al de les litúrgies medievals occidental i bizantina. Tècnicament no hi ha glissando, recurs que caracteritza molt la ornamentació oriental. Les melodies andalusines fan servir molt les notes seguides amb una mateixa durada i les notes llargues al final. Les formes musicals no són les mateixes, i la temàtica per excel·lència, l’amorosa, no parteix de la mateixa situació. Alguns conceptes a mode d’ introducció:

• Al-Ála: patrimoni musical andalusí
• Tab`: modes musicals andalusins (26)
• Nawba (torn): conjunt de melodies en un mateix tab’ (11 actualment)
• Mízán: ritmes essencials (5) i també conjunt de melodies en el mateix tab’ amb una mateixa distribució rítmica
• San`a: conjunt de lletra-melodia, poema cantat. A la musica andalusí, es canta un vers i després es repeteix instrumentalment. Els versos tenen la mateixa melodia, característica de la música ibèrica en època visigoda.
• Tawsíya: preludi instrumental mesurat i en un mode definit, associat a una nawba, a un mízán o a una san`a.
• Msalya: preludi instrumental lliure en un mode definit
• Istijbár (taqsim oriental): improvisació instrumental lliure en un mode determinat, amb vàries estacions que fan d’aquest una peça melòdica
• Mawwál: improvisació vocal lliure en un mode determinat, també dividit en blocs

  1.       El ritme andalusí (Mízán):  Els ritmes són cinc: Basít, Qá´im Wa Nisf, Btayhí, Dary, i Quddám (anapest en la música medieval occidental). Les peces tenen tendència a accelerar-se. Posem com a exemple el ritme Basít. Es caracteritza per la igualtat de temps entre notes melòdiques consecutives, com al cant pla.

Lent

intermedi

ràpid

2.       La melodia andalusina.

 – El sistema musical és modal i no tonal.

– Els intervals més freqüents són els de segona major i menor, com els gregorians.

– Seguirien els de tercera major i menor.

-Les melodies acaben generalment en el grau fonamental del mode.

-La duració de les notes successives sol ser la mateixa; això es manifesta més al ritme Basít.

– Moltes melodies acaben amb una nota llarga.

3.       Els tab`s andalusins marroquins (26).

– S’inspiren en la música clàssica grega, la música occidental medieval i la música àrab oriental de la mateixa època.

– Cada mode té les seves notes fonamentals (“ulls del mode”): el grau fonamental, la dominant i altres notes de freqüent aparició.

– Cada mode es caracteritza per cèl·lules o frases melòdiques que són o bé pròpies del mode o bé comunes entre alguns d’ells.

– L’escala es basa en l’àmbit de les melodies del mode i pot ser de 8 notes o més. Es divideix en una successió de gèneres o conjunts de tres o quatre notes seguides. Posem com a exemple el gènere al-Dayl i el mode Rasd Dayl. El gènere al-Dayl és un tetracord on la distribució dels intervals es dóna en sentit descendent 1/2 – 1 – 1:

El mode Rasd Dayl es caracteritza per una escala ascendent i un altre descendent formades per tres tetracords al-Dayl. El grau fonamental és Do i les notes fonamentals Do-Re-Mi-Sol.

Escoltem ara una peça en mode Bassit Rasd Dayl. Aquesta comença amb un mawwal lliure que passa directament a la part ràpida del ritme Basít.

4.       La improvisació melòdica.  

Consisteix en ornamentacions de les melodies existents o la creació de noves melodies amb mawwals o istijbárs. En el primer cas s’ha de respectar el mode, la duració de la frase I la nota amb que conclou la frase original. En el segon cas s’ha de respectar el mode del mízán en el que s’inclou la improvisació.  Sempre s’ha de respectar la forma musical andalusí i l’estat emocional en que es troba el músic. És possible passar d’un mode a un altre amb dos possibilitats: sense alterar la sensació de consonància modal o buscant la sorpresa.

A mode de conclusió

Com segurament s’haurà observat, el fenomen andalusí és un fenomen de gran complexitat tant en la seva dimensió ètnica com en la musical. Aquest treball només pretén apropar el lector a la seva essència per tal de poder aprofundir, si escau, en la seva pràctica, teoria o investigació. S’ha de dir que el músic i musicòleg Amin Chaachoo, a qui se cita a la bibliografia, ha fet un gran esforç d’investigació i la seva aportació, que ha guanyat el «Primer Premio Internacional de Estudios Moriscos y Andalusíes Villa Frigiliana«, és una referència fonamental per a tot el que vulgui apropar-se a la música andalusina.

Bibliografia

1. Chaachoo, Amin. 2011. La música andalusí Al-Ála. Historia, conceptos y teoría musical. Ed. Almuzara.
2. Música andalusí y música árabe oriental. Curso por correspondencia impartido por Amin Chaachoo. Club Asmir para la música. Asociación Tetuán-Asmir. Web: http://www.tetouanasmir.org/spain/
3. La música andalusí de Tetuán. Grupo cerrado de Facebook.
4. Legado andalusí. Serie TV. Fundación El Legado Andalusí. Consulta online: http://www.youtube.com/results?search_query=el+legado+andalusi&oq=el+legado+andalusi&gs_l=youtube.3..0l2.38764.40826.0.41077.18.11.0.7.7.1.171.1019.4j7.11.0…0.0…1ac.1.11.youtube.xecYBsG8Xo8
5. Omar Metioui & Eduardo Paniagua. 2000. Núba Al-Instihlál. Ibn Báya. Formato CD. Ed. Karonte.