Roser Ramos Salvadó

Esmuc 2013/2014

 

Molts pobles de Catalunya han anat creant nous espais per a la difusió de certes músiques a les festes majors d’estiu relacionades amb la idea de pertinença al Mediterrani. És el cas de Mataró, que des de fa alguns anys s’ha obert pas en el món del turisme sota l’eslògan Mataró, ciutat mediterrània, i que la seva festa major, Les Santes, acull en el seu tret de sortida de cada any, una vetllada a la vora de la mar amb una cantada d’havaneres i tot seguit un concert de rumba catalana. A les lletres de les melodies dels uns i dels altres però també a l’atrezzo que constitueixen el rom cremat i la brisa, hi trobem una intensió molt concreta, que és la d’emmarcar Mataró i la comarca del Maresme dins un discurs molt concret per a la consolidar la construcció d’aquests dos gèneres musicals: l’experiència col·lectiva a través de la mirada a un passat imaginat. En el cas de l’havanera, és des dels anys 60 i segurament a partir de la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell, que aquest interès ha anat in crescendo fins els nostres dies, i és un fenomen que ja ha estat observat en diferents treballs musicològics pel procés de folklorització en aquestes músiques.

És fàcil trobar exemples sonors que relatin les transformacions d’algunes cançons, com el cas de La Calma, que avui sentim a certàmens i cantades, que sembla estar inserida al maintream de la música coral catalana des de mitjans segle XX, i que si ens remuntem a la segona meitat del segle XIX ja hi trobem algunes pistes sobre la seva popularitat. Aquest treball doncs, pretén observar l’havanera com un producte que s’ha presentat de manera variada segons el moment, en un eix cronològic, per entendre quines motivacions hi ha hagut darrera de cada procés, i posarà en relleu La Calma, que Nicolau Guanyabens signa el 1858, per fixar-nos en diferents consideracions, interpretacions i versions que se n’ha fet en els tres moments històrics mencionats: mitjans segle XIX, mitjans segle XX i l’actualitat.

 

La barcarola entre les músiques de la societat de l’espectacle del segle XIX

El 1858 Nicolau Guanyabens Giralt escriu La Calma, una barcarola per a veu i piano, que té dues parts ben diferenciades, la primera en tonalitat de la menor i la segona en la major, totes dues escrites en compàs de 6/8. Segons una nota manuscrita del compositor, la cançó és impresa el 1873 per Andreu Vidal, també compositor, impressor i venedor d’instruments de Barcelona. Sembla que en pocs anys la cançó s’havia estès i moltes persones la recorden durant alguns anys, perquè es recull en algun cançoner de la comarca.

Nicolau Guanyabens i Giralt neix el 1826 a Mataró. Hereu d’una nissaga mataronina i d’una família de llarga tradició en el comerç marítim de la ciutat[1], estudia primer a l’Escola Pia i després continua la carrera de comerç a l’Escola de Nàutica de Mataró. Paral·lelament assisteix a les classes de música que imparteix Jaume Isern, juntament amb altres companys com mossèn Blanch. De fet, la relació entre aquests personatges s’esmenta en articles i conferències, en que es parla d’un triumvirat en la música del segle XIX a Mataró. Metge, homeòpata, compositor i activista social, deixa escrits de crítica al poder i al clergat, de defensa dels obrers, i apel·la a la llibertat dels homes i la igualtat entre tots els homes i dones. Guanyabens deixa més de 80 manuscrits: obres simfòniques, escèniques com l’òpera Arnald d’Erill, que estrena al Liceu el 1859, música per a banda, religiosa, cançons de reivindicació social, melodies líriques i alguns ballables com rigodons, polques, valsos, o americanes.

En plena obertura a la conquesta de l’oci, la producció musical està destinada a l’entreteniment tant als teatres, els envelats, els cafès, els espais a l’aire lliure o a les societats recreatives. A Mataró s’hi fa òpera i sarsuela, però els nous balls de parella com els que escriu Guanyabens, esdevenen una revolució dins la música i un canvi de paradigma envers l’Antic Règim. Les americanes o havaneres que arriben a Catalunya a mitjans segle XIX tenen èxit entre altres balls antics i ràpidament passen a ser un dels balls de moda. Nicolau Guanyabens escriu algunes americanes per a piano, com El Guanabá o Petrica, i també una per a guitarra, totes elles escrites en compàs de 2/4.

Al seu catàleg no hi ha cap havanera per a ser cantada, en canvi, sí escriu cançons de tipologies molt diverses, com la cançó que centra el nostre interès. La Calma ens fa pensar en les cançons marineres, que expliquen històries de la gent de mar i sovint les seves pors, però també ens fa pensar en les barcaroles venecianes que a la vegada podria ser una cita del compositor a la seva pròpia biografia, per la proximitat de l’ofici familiar amb la mar. En qualsevol cas, veiem que les característiques formals entre aquesta cançó i les americanes estan molt allunyades, i que a més, cadascuna evoca una mirada ben diferent: les americanes arriben de Cuba i remeten a un procés de transculturació que s’ha produït a l’altra banda de l’oceà, tenyides per les històries que els indianos podien explicar sobre aquests nous horitzons, i en canvi, La Calma sembla una cançó que mira a Europa perquè ens fa pensar en l’estructura del lied, la lírica italiana i les històries dels pescadors del Maresme.

 

La febre pels cors i la cançó popular catalana

Al segle XX hi va haver a Europa un fort impuls per la música coral. A Catalunya, al segle XIX ja hi va haver un moviment de cors laics i civils a partir de la tasca que inicia Anselm Clavé però també de molts altres personatges del món musical arreu del territori. De fet, Nicolau Guanyabens col·labora a casinos i ateneus de Mataró, i compon músiques per aquest tipus de cor. Tot aquest moviment associatiu al voltant dels cors, dóna pas a l’articulació dels orfeons del segle XX a Catalunya.

Coincidint amb l’interès que promou el modernisme i el noucentisme a les primeres dècades del segle XX de musicar poemes catalans i difondre allò que han començat a anomenar cançons tradicionals catalanes, són moltes les melodies que prenen una dimensió popular i sovint queda desdibuixada la figura del seu autor.

És el curiós cas de La Calma, que sona a Ràdio Barcelona cantada per l’Orfeó Català, i que Enric Ribó presenta l’estiu de 1951 a la festa major de Mataró, amb un arranjament que s’atribueix i que canta l’Orfeó de Sabadell, que ell mateix dirigeix. El fet de que al programa d’aquest concert no hi consti el nom de Nicolau Guanyabens sinó l’expressió “popular”, porta tot un seguit d’articles a la premsa local que obren una disputa sobre l’autoria de la cançó.

Sembla que la discussió va donar els seus fruits, perquè a partir d’aquest moment comença a aparèixer el nom del compositor al costat d’aquesta música, però en canvi, la versió per a cor que Enric Ribó edita i signa pocs anys després, s’estén no només a Catalunya sinó que, sent cantada a festivals i encontres, diversos cors de tot Europa comencen a conèixer a interpretar aquesta versió. Fent una ullada a la xarxa, resulta curiós trobar-se amb tot un ventall de possibilitats pel que fa a l’autoria de la cançó i l’arranjament. Per exemple, trobem que el cor italià Martinella penja un vídeo amb imatges de la mar i la versió d’Enric Ribó, però als crèdits hi posa: “La calma de la mar; cançó popular del Maresme d’Enric Ribó; harmonitzada per Gianni Caracristi”. Aquest darrer nom és el del director del cor, a qui seria interessant preguntar en què ha consistit la seva aportació a l’harmonia, ja que pràcticament no es copsa cap diferència amb les versions que cantarem els orfeons catalans des dels anys 40 i 50 del segle XX.

Ara bé, aquesta versió per a cor sí presenta grans trets diferencials a la barcarola que escriu Guanyabens, a banda de la qüestió tímbrica pel canvi d’instruments i d’afegir noves veus que alternen l’homofonia i el contrapunt. El primer dubte que ens assalta és que s’ha escurçat i que hi ha algunes idees musicals s’han suprimit. De fet, si a la cançó de Guanyabens hi podem identificar dues grans parts que es repeteixen, podríem dir que la versió de Ribó en pren només la segona, tant per la melodia com pel text, i que de la primera potser n’agafa només alguna expressió com el ‘Bufa mestral’, que passa a ser el ‘Bufa ventet de garbí’, però no n’aprofita cap dels motius melòdics i rítmics. És cert que en els dos casos es continua evocant aquesta mirada a la mar, un ritme cíclic que ens recorda a les ones, però segurament a la versió per a cor aquest element s’ha intensificat, perquè les quatre veus reforcen aquest balanceig construït a partir d’intervals de segona major a l’inici de la cançó per donar pas a una solista, i és una demostració del fort interès per construir un repertori tradicional català que inclou aquells elements atribuïts al territori, com aquesta mirada al Mediterrani.

 

Les havaneres de les cantades i les festes majors a l’actualitat

L’interès per les músiques de la gent de mar és força nou, com ens proposa Jaume Ayats:

“ens hem de treure del cap la idea massa difosa –com si fos una evidència- que els catalans hem conservat poques cançons marineres, i que en això som diferents dels altres països “normals” del nostre entorn; com si ens faltés alguna cosa que ens tocaria tenir. Més aviat hem d’entendre com altres països han construït amb traça el seu corpus de cançons de mar, combinant cançons que descriuen fets marítims i cançons que es van fer útils per a feines marineres”.[2]

Si ens parem a mirar el repertori que es canta als certàmens i festivals d’havanera que han proliferat des dels anys 60 a Catalunya, ens trobem amb tota una sèrie de músiques que no ens recorden a les americanes que es posen de moda al XIX, com les que compon Nicolau Guayabens, sinó que hi ha una gran varietat de peces que ens recorden als valsets mariners, a les balades que cantava la gent de la mar, i potser sí al ritme de l’havanera que ha arribat de Cuba però amb una renovació de la instrumentació i del text de les cançons. Ara trobem uns homes que canten acompanyats d’una guitarra, un acordió o un contrabaix, que en els seus textos evoquen un passat imaginat i que proposa una vivència col·lectiva d’aquest repertori per assegurar una continuïtat d’aquest discurs.

D’altra banda, aquestes músiques es fan en un ambient que suposa un escenari perfecte: el rom cremat, el mar, les nits d’estiu, porten aquesta olor a Mediterrani que es vol vendre a través de les campanyes de turisme dels pobles de la costa catalana. És el cas de Mataró, on ja no és possible amagar aquesta intensió, perquè a la tradicional cantada d’havaneres, se li ha afegit un concert homenatge a la rumba catalana, que està fent créixer un nou interès i la formació de nous grups dedicats a aquestes músiques. De fet, no és un interès aïllat i a altres indrets, com Barcelona, també s’ha donat aquest fenomen, però a Mataró hi ha hagut la producció de músiques amb la voluntat que es converteixin amb hits locals, però també en cançoners, que ajudin en la reivindicació d’un segell propi i fins i tot l’establiment de la capital de la rumba catalana a la capital del Maresme.

La Calma torna a ser tocada cada estiu a les cantades d’havaneres, i ja no hi ha cap dubte de que la seva inclusió en aquest gènere ha estat acceptada per moltes persones que no la reconeixerien com a barcarola ni com a peça coral. Ara bé, fixem-nos novament en qüestions formals: si bé hi ha canvis en la instrumentació, allò que fan les veus podríem dir que és pràcticament igual al que cantava el cor de Ribó, tant pel que fa el ritme, el contorn melòdic i l’harmonia. En aquest tercer aspecte però, hi ha hagut una certa simplificació, i segurament no es canta pensant en una textura polifònica sinó a veus, on a una melodia principal se li van afegint d’altres. És possible que aquestes veus vinguin d’allò que els cantants d’havaneres recordin del que van poder sentir a Ràdio Barcelona o recitals de cor, però és més fàcil entendre que aquesta manera de construir veus té més a veure amb els seus gustos musicals, el seu bagatge -allò que han escoltat, allò que ha après, allò que els suggereix una melodia-, i es tracta d’un tipus de sonoritat que interpel·la el públic perquè en qualsevol moment podria afegir-se a cantar.

 

Conclusions

Després d’observar la representativitat de La Calma en el panorama musical de tres moments diferents -mitjans segle XIX, mitjans segle XX i l’actualitat- i de seguir l’havanera, veiem que els punts on conflueixen no semblen venir donats per les característiques musicals sinó més aviat per una sèrie d’interessos a l’hora de construir un nou gènere i repertori que gira al voltant de cantades i festivals, però també per la necessitat de reforçar una identitat catalana lligada al Mediterrani.

En el cas de La Calma veiem que aquest interès ve donat per dos factors principals: d’una banda, el text explica l’experiència d’un personatge va a la mar i es mou per la costa catalana, i de l’altra, és una música que a mitjans segle XX ja es considera popular o tradicional catalana i que per tant és fàcilment assimilable.

 

 

[1] GUANYABENS, Nicolau (1985). La música de Nicolau Guanyabens. Revista Fulls, pàg. 15-23

[2] AYATS, Jaume (2010) El patrimoni musical de pescadors i mariners. Les cançons de la gent de mar. Barcelona: Argo (Revista del patrimoni i la cultura marítima), pàg. 25-33

AVIÑOA, Xosé (2004). Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear. Edicions 62

COSTAL, Anna (2013). From Cuba with Love: Rythms and Revolutions in Nineteenth-Century spanish popular music. Dins MARTÍNEZ, Sílvia; FOUCE, Héctor (2013). Made in Spain. Nova York: Routledge