Hèctor Gasol Calvo
Esmuc 2013/2014
Una de les manifestacions musicals més característiques del Mediterrani queda representada, sens dubte, pel cant. Identitats i tradicions resten organitzades entorn a la veu, per tal de donar a conèixer la força de la lletra i el poder de la vocalitat. Cants vinculats a l’àmbit religiós, festivitats populars, costums rituals i moments de treball -entre d’altres- formen part d’alguns possibles destins, com El Caire, el País Valencià, Còrsega o Alexandria.
Situem-nos a l’illa de Formentera, on els cants individuals prenen una dimensió que resulta difícil d’evitar per a qualsevol observador. Com ja veurem, la importància de la lletra és clau per a poder entendre aquests cants, però no podem obviar algunes característiques pròpies d’aquesta tipologia i comunes a altres manifestacions vocals, com són el ritme, l’acompanyament, el fraseig, la respiració, la corporalitat i el virtuosisme de la veu.
Per començar, es proposa visionar el testimoni d’aquest tipus de cant de Formentera, comprès entre els minuts 23:02 i 25:32 d’un audiovisual que es pot trobar en l’enllaç:
El fragment seleccionat forma part del documental «Veus i sons de la Mediterrània» (col·lecció Ciutats Sonores de Linguamón – Casa de les Llengües) i a partir del qual analitzarem alguns dels aspectes citats, que permetran aproximar-nos a una veu de les moltes del Mediterrani: la veu de Victòria Mayans.
Després de veure el fragment triat i parant poc l’orella, destaquen en majúscules les característiques vocals de la nostra protagonista i del seu acompanyament instrumental. Aquest tipus de manifestació sonora rep el nom de cant redoblat i és propi de la música d’arrel de les illes de Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera. En què consisteix exactament? Com s’observa en el cas de Victòria Mayans i d’altres que coneixen i canten aquesta tradició, el cant redoblat és una manera de cantar basada en realitzar oscil·lacions de la veu al final de cada frase o en la majoria d’elles. Aquest vibrato, gens discret i clarament d’origen laríngic, és un segell d’ornamentació en el tradicional cant monòdic de les Illes Balears. Es produeix quan el cantador s’atura al final del vers elaborant aquesta vibració especial, fent ús de la tècnica del redoblat, la qual emfatitza el text que es canta. Sens dubte, cal percebre aquest fenomen com un símpoma de virtuosisme vocal que no deixa indiferent a ningú i que més endavant tornarem a considerar. A part de la presència de la vocalitat, la línia narrativa cantada s’acompanya amb un tambor, que marca rítmicament les paraules emprades, però reservant el silenci de la percussió. Per tant, el tambor no només acompanya, sinó que destaca, remarca i legitima el redoblat vocal ja que el cantador no percuteix l’instrument al final de la frase.
Un dels aspectes més interessants d’aquesta modalitat de cant és la importància del text. En els casos de cantadors experimentats i competents, la lletra s’improvisa, però en definitiva, la naturalitat i el caràcter lliure i improvisat dels versos és clau en l’estètica d’aquest cant. S’acostuma a narrar una reflexió, una vivència o una experiència privada del mateix cantador o d’altres, però amb una clara intencionalitat, ja sigui crítica o descriptiva. Així es pot observar amb el text cantat de Victòria Mayans:
I de sa vida d’avui dia jo em ‘grada anar-vos parlant.
Que sa joventut que corre, part d’ells són estudiants
i volen viure de saber que se n’han ‘nat procurant
i amb s’ajuda dels seus pares que són qui els han ‘nat pagant
tots els gastos i els capritxos que això els ha anat important.
Tots busquen treballs més dignes per no enterrossar-se tant.
i naltros per fer com els altres posàrem un restaurant.
Ens exposa, a través de la cançó, la seva incomprensió i crítica al model social de la joventut, criada en un món on prima allò material sense valorar la dimensió real d’un ofici o una responsabilitat laboral, com per exemple el restaurant que obrí la cantadora de l’audiovisual. Així doncs, Victòria Mayans ens mostra la seva reflexió crítica amb el cant redoblat.
Sobretot, el cantador vol fer entendre la història narrada. És per aquest motiu que, pràcticament els versos són cantats en la seva totalitat sense respiració. Però a diferència d’altres estils de cant, no importa si un mot s’ha de trencar per a respirar i poder formular la resta del vers sencer fins el final. S’aprecia segons l’exemple visionat, que si hi ha respiració enmig d’un vers o mot, acostuma a estar situada al principi de la frase. Per exemple, marquem amb un guió les respiracions del mateix text anterior i amb subratllat la resta dels versos i els versos complets cantats sense respiració:
I de sa vida d’avui dia jo em ‘grada anar-vos parlant.
Que sa jo–ventut que corre, part d’ells són estudiants
i volen–viure de saber que se n’han ‘nat procurant
i amb s’aju–da dels seus pares que són qui els han ‘nat pagant
tots els gas–tos i els capritxos que això els ha anat important.
Tots busquen–treballs més dignes per no enterrossar-se tant.
i naltros per fer com els altres posàrem un restaurant.
Cal recordar que -amb excepció del penúltim vers- després de cantar tot o pràcticament la totalitat d’un vers (sense incloure respiració enmig), s’hi afegeix el redoblat, que enllaça amb el següent vers. Per això, la respiració acostuma a realitzar-se entorn a les primeres paraules de cada línia, sense donar importància si es trenca un mot. Aquest fet, reforça l’element del redoblat, que ve preparat per una gran frase sense respirar i continua amb una altra. Així doncs, el vibrato hi destaca especialment perquè s’executa al final d’una frase llarga sense respiració i resol amb el següent vers, forçant la necessitat de reprendre l’aire més endavant. Aquest seria l’esquema escrit:
I de sa vida d’avui dia jo em ‘grada anar-vos parlant. [REDOBLAT]
Que sa jo-[RESPIRACIÓ]-ventut que corre, part d’ells són estudiants [REDOBLAT]
i volen-[RESPIRACIÓ]-viure de saber que se n’han ‘nat procurant [REDOBLAT]
i amb s’aju-[RESPIRACIÓ]-da dels seus pares que són qui els han ‘nat pagant [REDOBLAT]
tots els gas-[RESPIRACIÓ]-tos i els capritxos que això els ha anat important. [REDOBLAT]
Tots busquen-[RESPIRACIÓ]-treballs més dignes per no enterrossar-se tant. [RESPIRACIÓ]
i naltros per fer com els altres posàrem un restaurant.[REDOBLAT]
La corporalitat també hi juga un paper a considerar, com en altres manifestacions sonores tradicionals. En aquest cas, la interpretació del cant es realitza asseguda, amb el tambor a la falda del cantador. Usant una mà per a tocar-lo amb una baqueta, l’altra mà es reserva per tapar-se discretament la cara a l’alçada del front i dels ulls. Així ho demostra Victòria Mayans, que expressa la intimitat del seu cantar, una mica recollida en sí mateixa corporalment, amb una gestualitat basada només en el moviment de la baqueta i amb una concentració elevada per transmetre el significat del seu missatge, donant prioritat a les paraules del cant.
Hem de tornar a insistir en la força del text del cant redoblat. I ho fem perquè en altres manifestacions vocals s’obvia la importància que ha de tenir qualsevol lletra. Fem un salt quant a estil i gènere musicals. No vull que es pensi i es consideri aquest exemple com a immediat, abrupte i distant de la temàtica d’estudi. Reflexionem sobre què passa en l’òpera i les convencions socials entorn al món operístic. Quan escoltem una ària, ens fixem en la lletra? Segur? En la majoria dels casos, el virtuosisme vocal i les notes més agudes ens abrumen tant que, sense voluntat, el missatge del text no és reconegut com a principal. No és moment ni és l’objectiu de la nostra reflexió, com tampoc usar el recurs de la generalització i la valoració del públic operístic, però és innegable que el comentari automàtic en un entreacte d’una funció d’òpera -prenent una copa de cava- gira entorn als aguts, a les dinàmiques o a les qualitats vocals dels solistes. Però seran una minoria els qui admirin la força de les paraules del llibret i de la seva interpretació. Usem un exemple «fàcil» per il·lustrar-ho: Edita Gruberova i l’ària «La reina de la nit» de La flauta màgica de W. A. Mozart:
No afirmem que el públic no considera la dramatúrgia; ni es pretén comparar manifestacions musicals de diferents contextos. Ara bé, mentiríem si destaquéssim el contingut del text front l’espectacular virtuosisme de les notes més agudes i la seva execució com a principal fet rellevant. És curiós com ens deixem envoltar per aquestes convencions i com alguns no consideren una manifestació de virtuosisme el cant redoblat: tot per no entendre que són contextualitzacions diferents, però amb característiques comuns i tractades d’una altra manera. És innegable la vocalitat d’Edita Gruberova, és innegable la dificultat interpretativa operística i és innegable un llarg etcètera. Però no s’ha de silenciar que Victòria Mayans ens obliga a endinsar-nos en el missatge de la lletra del seu cant, junt amb la tècnica del redoblat, i que l’òpera i altres manifestacions musicals no ho donen a primera instància.
Amb l’únic objectiu d’obrir portes a la reflexió i al diàleg, apuntant diferències i cercant punts en comú amb altres repertoris, tornem a insistir i apostar per la importància del text i el tret vocal representatiu de les Pitiüses, és a dir, el cant redoblat. I amb la voluntat de deixar escrit un missatge a favor de la tradició, no ens deixem perdre els reflexos de lletra i cant tant interessants com els d’algunes veus de Formentera i del Mediterrani.
Referències bibliogràfiques, discogràfiques, audiovisuals i en xarxa:
MARÍ MAYANS, Isidor. Ansa per Ansa, Discmedi (CD), 2006.
MUNAR, Felip. La improvisación oral en las Illes Balears, Catalunya i el País Valencià: un reto de futuro, Universitat de les Illes Balears, 2003.
Músiques d’arrel, s. XX d.C – s. XXI d.C, Generalitat de Catalunya, disponible a:
Veus i sons de la Mediterrània, col·lecció Ciutats Sonores de Linguamón – Casa de les Llengues, documental disponible a:
és mediterrani 
Un comentario sobre “Una veu a Formentera, reflexos de lletra i cant”