Cants lliures a València. Cants de batre

Alexandra Monfort Oliver

Esmuc 2013/2014

 

 

Quan parlem de tradició, ens referim a un conjunt de doctrines, costums, composicions, etc… que s’han anat transmetent de generació en generació, normalment, de forma oral. Per tant, sabem que la tradició va directament lligada a la història d’un poble o un determinat territori on s’ha creat. D’aquesta manera, per entendre la música tradicional d’un lloc i apropar-nos més a ella, hauríem de fer un repàs del seu passat històric. Trobem en aquesta música característiques melòdiques i rítmiques similars a la música àrab, andalusa i en general, de tot el Orient Mitjà.  Per tant, només entendrem els seus lligams si ens remuntem a la invasió morisca de la Península Ibèri

 

1. Conquesta i repoblació del Regne de València.

La reconquesta i repoblació del Regne de València fou impulsada, al 1231, pel Rei Jaume I de Catalunya i Aragó, el qual, després d’ocupar les terres mallorquines, es dirigí a les terres costeres de la Mediterrània, començant per les comarques del nord, València i finalment les comarques del sud del Xúcar.

Jaume I va voler crear un regne nou i autònom, independent dels altres estats de la corona, on les fronteres delimitades es marquen distintament a la separació exercida per les taifes. La primera en la ratlla de Biar i després, ja de manera definitiva, al sud de Guardamar, i el Xúquer serà la frontissa i l’eix central del nou regne de València.

Com a conseqüència de la conquesta cristiana a València, la caiguda de les ciutats representava la desaparició del poder polític musulmà i amb ella la de la classe dirigent vinculada a l’estat.

Molts dels seus membres hagueren d’emigrar cap al sud encara musulmà (Múrcia i Granada) o cap al nord d’Àfrica (Tunísia i Marroc). En total, el nombre de persones que abandonaren el país estaria en torn als seixanta mil, quasi un terç de la població musulmana i, entre aquests exiliats, es trobava la quasi totalitat del juristes, doctors, homes de lletres i mercaders que constituïen la classe urbana dirigent. Privada de les seues elits polítiques i culturals, la comunitat musulmana quedà escapçada i desorganitzada; reduïda bàsicament a la població rural, alhora que l’evacuació forçosa de les ciutats, ocupades pels colons cristians, i el desmantellament de la trama urbana la sumien en un procés ràpid i generalitzat de ruralització.

L’enfonsament de l’estat deixava soles les comunitats rurals enfront dels invasors. Tot el poder era ara local i descansava en l’autoritat dels “vells”, els notables de cada aljama[1], encarregats de pactar la rendició de les respectives comunitats. En general, els pactes concedien a aquestes una àmplia autonomia i el respecte de les seues lleis, costums i creences religioses a canvi del reconeixement de la sobirania del monarca cristià i el pagament d’un tribut no massa onerós, entre la vuitena i la desena part de la collita. Mancat de recursos demogràfics i econòmics suficients, Jaume I no podia prescindir, com a Mallorca, de la població autòctona, necessària per a garantir la continuïtat de les estructures productives i la percepció de rendes als nous senyors. Només en àrees molt localitzades i vitals, en els antics centres del poder musulmà en la regió, com la ciutat de València i la seua horta, es procedí a la confiscació i el repartiment de les cases i terres de la població local entre els colons cristians i, amb ells, a la lenta implantació de la nova societat feudal.

Però la pervivència del model tributari anterior a la conquesta no podia ser completa ni prolongar-se molt de temps en el nou context social. Les inconformitats i disputes no tardaren en aparèixer entre cristians i àrabs, i amb elles, revoltes que obligaren al rei Jaume I a decretar al 1248 un tractat per l’expulsió general dels musulmans. La insurrecció, a més, seria aprofitada per a desplaçar la població musulmana, rebel o no, de les planures fluvials i litorals, ocupades per nous assentaments cristians, i concentrar-la en zones ingrates de muntanya, de la Serra d’Espadà a les valls altes de l’interior de la Marina. Quedaria així definit el mapa del poblament mudèjar, cada vegada més minoritari i marginal dins el conjunt del regne, en contrast amb el caràcter central que adquirien les viles i els pobles cristians.

Durant tot aquest període de convivència entre religions, era inevitable que la heterogènia societat bullira les seues costums, cultura i forma de fer dins d’una mateixa cassola, un mateix terreny tan fèrtil com inestable. Malgrat les abundants tempestes, la fertilitat del terreny va fer proliferar un fruit; la immensa riquesa que conservem com el llegat dels nostres avantpassats, la petjada morisca.

Una herència desentranyada a València, amb l’activitat agrícola, on la cerca de l’aigua va desenvolupar els principis romans aportant coneixements orientals, multitud de pous, nòries i mètodes d’irrigació que encara subsisteixen en les petites hortes que escalen vessants de bancals. Als nostres camps d’olives, vinyes i figueres hi varen introduir fruitals, hortalisses, moreres i la fecunda sembra del arròs.

Amb l’enriquiment de productes i la cultura botànica- base d’una medicina empírica- i total fe en els beneficis de plantes i herbes, la gastronomia multiplicà guises i dolços, en els que la mel, l’ametlla i la fritura foren i són elements dels nostres més genuïns postres.

A les moreries, les cases eren -com agraden aquí- mirant a l’interior, al pati amb macetes i alguns arbres, centre de gelosa intimitat, on es comenta la quotidianitat, que reforça el clan familiar.

Els nuclis habitats pels moriscos equivalien, per la seua construcció i existència quotidiana, a una petita ciutat islàmica; a les aljames no faltava la mesquita, el soc, el forn, els banys i la carnisseria, on es sacrificaven les cabres i les ovelles per degollament, segons el ritu musulmà.

Els sons de les aljames encara subsisteixen en el ritme i la melodia de la dolçaina, el tabalet i el llaüt, a les melodies melismades dels cants de batre i als ritmes irregulars dels cants populars.

 

2. Els cants lliures

Dintre de la música tradicional valenciana tenim, com en la majoria de músiques d’arreu del món, dos gèneres musicals. Un és la música instrumental, aquella que utilitza els instruments per a formar el discurs. És, per tant, una música que conté un discurs asemàntic, ja que no pot designar conceptes tan explícits com serien cadira, arbre…

Per una altra banda tenim la música vocal. Aquesta pot anar acompanyada de la música instrumental o anar sola.

Aquest tipus de música és la que inclou un discurs amb un contingut semàntic, un significat concret de les coses. L’oient pot escoltar amb la lletra les diferents coses concretes que es volen dir o sobre les que es volen parlar en una cançó.

Dintre d’aquest grup, també podem dividir la música vocal en una sèrie de gèneres: Vocals individuals i col·lectius.

El grup que ens ocupa més aviat és el de gèneres vocals individuals “a capela”.

La música tradicional valenciana es situa dintre del marc de la mediterrània estàndard. Aquest marc és la franja on entren en sincronia aspectes musicals del nord (formes clàssiques estàndard, ritmes “quadrats”, afinació temperada) i del sud (ritme intern, aksak[2], melismàtica complexa, afinació atemperada, tipus de formes menys estàndard, per exemple, sense tornada.

La Península Ibèrica té una llarga història de convivència entre les cultures del nord i sud mediterrànies. De vegades, de forma bel·ligerant, altres, de convivència amistosa, però per una cosa o altra, sempre s’ha comerciat i s’ha viatjat al llarg de aquest mar, tenint la nostra península com a punt en comú.

Així doncs, aquests tipus de cants, aquesta forma de cantar, és la que més ens acosta a la zona sud de la Mediterrània, tot i la occidentalització a la qual s’ha vist immers el País Valencià.

 

2.1 Cants de batre:

És un tipus de cançó que es canta a capella  i de forma individual. El fet de que es cante individualment, fa que no estiga subjecte a cap mètrica o a cap ritme explícit.

La seua interpretació, està subjecta dintre del mode de mi (frigi) i conté una gran càrrega melismàtica.

El cants de batre, és un nom genèric que s’ha donat a aquells cants que van lligats a les feines agrícoles. Dintre de aquestes feines trobem batre, segar, regar, llaurar, etc.

Aquestes cançons  es cantaven, mentre es duia a terme aquestes feines.
La feina de batre, és una duríssima tasca agrícola que consistia en separar el cereal de la palla. La tasca es duia a terme a l’era, ajudat per l’animal amb una post molt pesant i sota al sol ple de l’estiu durant hores i hores.

Els cants en qüestió s’utilitzaven principalment per a fer més entretinguda la dura feina, i per a “arrear[3]” a l’animal i marcar el ritme de trot.

Lletres de cants de batre:

L’assot i la ferradura

la ferradura i l’assot

Fan la palla mes menuda

I fan anar el rocí al trot.

 

Encara no són onze

I el sol ja pica

que serà en ser les dotze

farà calitja

 

Jo no cante per la veu

Ni tampoc per la seguida

Cante per un amic meu

Que per mi donaría la vida

 

– Temàtica

Quan es realitzava la feina de llaurar, cal dir que els cants de batre no tenen l’hegemonia sobre aquestes feines, ja que la finalitat era fer el treball més entretingut. Moltes voltes es cantaven altres tipus de tonades amb aires de seguidilla, jotes, fandangos etc.

La temàtica d’aquests cants es molt variada. Normalment, sobre temes quotidians. Es cantaven lletres sobre els comportaments de l’època, sobre fets ocorreguts, sobre la situació de la feina en qüestió, sobre dones, etc.

La temàtica de l’amor i la dona era molt comú. Els cants de batre parlen d’infidelitats, de la tristesa de l’home per l’amor no correspost, de la dificultat de l’home per guanyar-se a una dona. El tractament de les dones, era, en molts casos bastant rude i bast. Hem de contextualitzar-nos en l’època per entendre aquest tipus de tractament d’inferioritat o menyspreu cap a la dona.

 

Ai mare jo vull casar-me

Perquè em pica el tirorí

Filla meua tin paciència

Que antes m’ha picat a mi.

 

Aunque te vuelvas culebra

Y te arrolles a mis pies

No seràs tan estimada

Como la primera vez

Como la primera vez

 

Te piensas que yo te quiero

Te piensas que yo te quiero

Porque te miro y me río

Soy un poquito guasona

Y no me lo has conocido

 

 

També, una temàtica molt comú és, naturalment, tot allò relacionat amb la feina, l’horta i els elements naturals, molt presents en la societat a l’època en que ens referim.

Llaurador de terra ferma,

No es valora el teu treball,

Ni en fruita ni en verdura,

Ni en vinya i tarongeral.

Si no canvia la taronja,

I el preu no millora un poc,

Agarrem la moto serra

I fem llenya per al foc.

 

Cavallers mireu si es pena

Cavallers mireu si es pena

Un home tan divertit,

Que en el temps de la faena

Està gitat en lo llit.

 

 

Per últim, la religió. El catolicisme ha estat molt vigent en la societat espanyola durant molts anys. Aquest aspecte, no sols es reflecteix amb l’evocació als sants a les lletres dels cants de batre. Les festivitats religioses encara segueixen conreant-se en molts municipis de valència, i, malgrat que el cristianisme esta sofrint un procés de secularització, el qual suposa una disminució progressiva de la pràctica religiosa, continua molt present, sobretot en la societat urbana, en els petits pobles.

Quiero mucho a San Vicente

Quiero mucho a San Vicente

Quiero más a mi mujer

Quiero más a mi mujer

Porque se llama Vicenta

 

Sant Antoni va pel mar

Amb una barqueta nova

Tots los peixets de la mar

Acudeixen a la vora

 

Era tan necessària aquesta tasca de cantar durant la feina, que en aquell moment, es podia inclús arribar a llogar a un cantaor per tal de que animés la feina.

Aquesta forma de cantar abans explicada era una forma arcaica, per dir-ho de alguna forma, front a altres estils més moderns com el cant  d’estil o les jotes. Aquesta percepció, la tenim perquè en els cants de batre no hi ha modernització. La transmissió havia estat oral i per tant es cantava segons s’havia cantat tota la vida.

Cançons com aquestes es cantaven també en altres indrets de la mediterrània,  com per exemple a tot el nord del Marroc on tenim una sèrie de cants utilitzats per a recollir olives (Tànger), per a emblanquinar parets (feina que es avui en dia encara es realitza al Marroc i fins fa molt poc a Andalusia)

En resum: Es cantava per a amenitzar les feines, fora la que fora, i això va anar evolucionant cap a un camí a causa de les inevitables transformacions socials i econòmiques.

 

– Estructura i forma

L’estructura que segueixen els cants de batre, són un element més de la petjada morisca, una prova més de la forta influència àrab dintre de la cultura de la península.

No resulta exagerat afirmar que els habitats del Atlas senten passió per la poesia. Al caure la nit, quan acaben la seua dura jornada de treball, la gent es recull a les seues cases i velen en l’obscuritat; durant aquestes estones, acostumen a recitar versos que han escoltat cantar en les grans festes camperoles. Com a font de la historia de la regió o en la seua condició, de preceptes morals i religiosos, determinats versos han anat adquirint amb el temps la categoria de refranys.

Si ens traslladem a València per analitzar els cants de batre, ens adonem que tenen forma d’estrofa poètica, normalment formats per 4 versos, amb rima, ritme i mesura.

La majoria dels cants de batre són octets amb rima assonant al segon i quart vers (A B C B). En els dos primers versos es planteja el problema i en els dos següents es ressol. És comú també la repetició del primer vers i/o del quart:

 

En este carrer esta 7+1 (8)

La que diu que trenta en te 7+1 (8)

Vint i nou que no la volen (8)

Jo que me la deixaré 7+1 (8)

 

Xica del monyo lluent  7+1(8)

I caragols per la cara (8)

Et penses que tots et volen (8)

I tu estàs molt enganyada. (8

Esta nit vaig a parlar-li (8)

A una xica llauradora (8)

Si m’arriba a dir que no 7+1 (8)

La tire a la regadora (8)

 

I amb eixos colors de cara (8)

I eixe monyo tan risat 7+1 (8)

Cada volta que te mire (8)

Estic més enamorat. 7+1 (8)

 

Tant a l’Atlas com a València, degut a que la forma de mantenir aquests cants en l’historia fou sempre mitjançant la transmissió oral, la gent ha anat adquirint una capacitat memorística fabulosa, es capaç de recordar gran quantitat de cants, explicar-te el seu origen o la possible anècdota que amaga darrera.  [Olsen,1997:23]

No obstant, per comprendre aquesta poesia de tradició oral, l’oient que ve de fora deurà desfer.se de les seves referències a lo escrit. Quan la poesia està escrita, el lector pot recórrer-la, admirar la seua versificació, percebre el principi i el final o, una delimitació tant en sentit vertical com horitzontal. Podrà a més rellegir el poema, assimilar-lo o aprendre’l de memòria sense cap que pertorbació externa (ja siga música, dansa…) interfereixca en aquesta relació solitària amb la pàgina escrita.

Res d’açò pot ocórrer amb aquests cants, on la poesia és cantada i gesticulada. Les seues dimensions, sempre variables fan efímera qualsevol idea d’element poètic aïllable. La lletra, és només un element més d’expressió on el ritme que segueix la poesia, és alhora una eina per animar la feina.

[1]  Aljama: nuclisurbans on vivia la població morisca durant Al-Àndalus.

 

[2] Coix en turc, és un patró rítmic o peu mètric propi de la música tradicional dels Balcans: Turquia, Iran i Afganistan, que es caracteritza per l’amalgama de compassos de subdivisió binaria i ternària.

[3] Expressió valenciana. Pegar, assotar.

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s