Aurore Vizentini

Esmuc 2017-2018

 

Históric

 

A l’origen de la sardana hi ha el contrapas, la dansa catalana del segle XVIII, que més tard es va convertir en sardana curta, una dansa composta de 8 compasos repetits ( «curts»), després de 16 compasos ( «llargs» «). Alguns filòsofs veuen en els passos «curts» un símbol lunar, a les 8 hores de la nit, i en els passos «llargs» un símbol solar, les 16h de dies. Com indica Anna Costal, el contrapas, complicat, elaborat i elitista, ha seguit sent la dansa dels reialistes, mentre que la sardana més curta, més simple i més popular es defineix com a republicana.

La sardana curta s’ha convertit en una sardana llarga, la sardana moderna que avui coneixem, que és una obra musical pròpia, que es pot, ben entes, ballar, però també interpretar-se per l’única audició en teatres i concerts. Pep Ventura a construit la Cobla als anys 1850, per que Catalunya tingui una orchestra propia, i ha modernitzat la sardana. Al començament de tot, com ens fa a aquesta epoca, les sardanes estava composada amb aire d’Opera. (com La Sumnambula). I de mica en mica i molt rapid, els compositors fan creacions amb melodies propries.

Cap sardana té exactament la mateixa estructura que podem imaginar (per exemple, la forma de sonata, la forma de rondo, etc.). Certament, la forma «sardana» existeix, però és molt mes lliure que les formes citades anteriorment. No obstant això, hi ha dos aspectes formals bàsics que es troben en cada sardana, i que fan que aquesta «forma sardana» existeixi :

La Sardana es divideix en dues parts melodiques, els “curts” i els “llargs”. Com ja he explicat per a la Sardana curta, aquests dos termes de curt i llarg no fan referència a la longitud d’aquestes parts, sinó a l’estructura dels passos utilitzats pels dansaires (els «passos curts» ocupen 2 mesures, el «llarg» pren 4 mesures), que donaven els seus noms a cadascuna d’aquestes dues parts.

El segon aspecte, que és molt important, és que la Sardana és binària. Es pot escriure en 2/4 o 6/8, però sempre ha de ser binari.

Alguns musicòlegs evocaran el «cop final», generalment realitzat i la major part del temps, per acabar la Sardana. Però això ja no és una obligació per a algunes sardanes, segon la voluntat del compositor, sovint en concert.

La Dansa

 

Per parlar només de la dansa, les sardanes tradicionals i populars son ballades a la plaça, i tothom pot participar i ballar. Però, per modernitzar la dansa, hi ha competicions de sardanes «esportives», on s’ha d’escoltar i interpretar la dansa segons la música. També hi ha una modernització, amb els “Punts lliures” de les sardanes «esportives» . És a dir, és una sardana, amb el ritme de la sardana i l’estructura de la sardana, però amb una coreografia inventada segons la sardana tocada per la cobla.

Sardana «tradicional» de Concurs : Colla Violetes dels Bosc

Sardana de punts lliure : Colla Mare Nostrum

Que l’hi «toca» ?

 

 

Hi ha rastres de «politització» de l’actual sardana molt primerenc en la seva evolució. Va ser immediatament un element col·lectiu de les festes del poble on la població van poder ballar junts, i va ser en aquesta base «col·lectiva» que es construida. Sobrenomenada la «Republicana», com assenyalen alguns informes de premsa del segle XIX en aquest moment, principalment a les petites poblacions de l’Empordà on van aparèixer les idies de l’enciclopèdia, la democràcia, el desig republicà alhora que l’auge del món laboral de la revolució industrial, envaeix gradualment el camp fins a l’extinció de la «Sardana curta». Aquesta evolució correspon a l’amplificació dels moviments socialistes d’aquest període, afectant primer als treballadors i, despres, als camperols (com en altres països europeus).

 

La sardana llarga està instrumentada, coreografiada i aquesta és la seva riquesa cultural. Però també transmet una sèrie de valors relacionades amb el desig d’igualtat social:

1. La dansa es mista, i això marca una evolució social potencial, a diferència de moltes contrapesos només masculins.

2. La seva organització, per parella, en dansa oberta, no excloent, permet que tothom entri a la ronda, independentment del gènere, l’edat o la condició en la societat. Aquesta també és una evolució social molt important.

3. Cadascú entra al ball d’acord amb les seves capacitats i la comunitat assegura una cohesió, els grans i forts «ajudant» als petits i febles.

En aquest últim punt, seria interessant buscar influències maçòniques. Cal recordar que, aleshores, els «maçons» eren fonamentalment republicans, socials i fraternals: poc abans eren a l’origen de la revolució francesa.

 

A partir d’una dansa «social» local de l’Emporda, la Sardana es convertirà en una dansa de tota Catalunya, guanyant progressivament tots els territoris del Principat. Popular tècnicament i políticament, es converteix en Universal territorialment en un moment en què el republicanisme (oposat al rei espanyol) es desenvolupa i on es converteix un despertar d’un catalanisme cultural i polític (moviment que es troba al mateix temps a Provença amb Felibres de Mistral i Aubanel). Per tant, faltava poc «treball» per la polititzar definitivament.

 

Ja és música i dansa. Tota la gent catalana pot ballar-la al territori de la mateixa manera (amb exepcio de les tècniques de « repartiment »). S’està convertint a poc a poc en ball nacional, la Dansa representativa de Catalunya. Per a molts sardanistes, «al bell mig de cada sardana hi hi uneix una senyera invisible. (Patricia Langdon-Davies) Poetes, amb textos forts, es popularitza a tot Catalunya com un cant i un himne (Santa Espina, Catalunya plora …) Es converteix en Dansa, Cançó i Himne, com ho demostra aquet text de principis del segle 20. Al novembre del 1921, el Setmanari il·lustrat «La Sardana» va entrevistar Enric Morera. El compositor va declarar que «mentre hi hagi sardanes hi haurà Catalunya. La sardana és dansa, himne i cançó i cal propagar·la per tota la Pàtria. «No podem estar més clar, i altres cites demostren que aquest paper polític va ser capturat per les grans esperits. «Aquest ball est tant notable que ha de ser conegut per altres nacions» (Albert Einstein).

 

No és casual que després de la prohibició dels Segadors pels tirans espanyols, la Santa Espina serveix com a himne de substitució i que Juny, en aquestes mateixes circumstàncies, s’apodera el relleu de la sardana d’en Morera. Cal destacar, a més, que com més totalitarisme és a Espanya i la repressió cultural a Catalunya, més popular és la sardana. És una eina pacífica de reivindicacio col·lectiva, especialment a través dels aplecs. Com a «interès turístic», el « Gaudillo» permet alguns d’aquests aplecs als anys 50 i 60. Els milers de persones presents a l’aplec de Calella sota Franco són un exemple sorprenent d’aquesta unió entorn d’una «dansa com cap altra». Però Sardana segueix sent extremadament arrufada pel règim madrileny perquè es considera una «subversiva propaganda independentista».

No obstant això, la sardana porta papers encara més importants : en aquests períodes de totalitarisme a Espanya on l’ensenyament oficial del català a les escoles estava totalment prohibit, els «mestres» han ofert àmpliament les sardanes cantades als seus alumnes per eludir la regla. Com a prova, molts ancians de la retirada han confessat a Rosselló, que El Saltira de la Cardina, Llevantina, La Jove o Per tu Ploro han estat els seus únics contactes «oficials» amb el seu llenguatge fora de la llar familiar.

Podem lamentar, avui, que la contínua disminució de l’assistència i de l’aficio sardanista des de 1975, (i sobretot des del 2000) és, per desgràcia, una manifestació aclaparadora del fenomen contrari : la seva desafecció en un període de llibertat relativa.

 

Quin es el paper de la musica tradicional en general ?

En altres pobles del Mediterràni, és molt difícil trobar balls amb una forta connotació política popular.

A Espanya, en primer lloc: no podem concedir pasodobles o jotes (nascuts a Catalunya i recuperats per Espanya), ni als balls flamencs, ni a les sevillanes, malgrat la seva peculiaritat cultural, el mateix poder simbòlic i polític només a la nostra sardana; tot i que, d’altra banda, es pugui reconèixer una força econòmica-turística. El País Basc, comparable a Catalunya pels seus desitjos de llibertat, no sembla haver utilitzat les seves danses com a eina per a l’afirmació política de les persones.

Sembla que la tarantella i altres balls italians no van tenir un paper polític fort.

Tampoc les farandoles no van ser utilitzades com una afirmació política de la « Nacioun Gardiano» de Provença. Són un element essencial de la personalitat italiana o provenzal, sense dubte, però sense anar més lluny en la reivindicacio.

D’altra banda, els balls hongaresos han estat una forta afirmació del desig d’independència d’Hongria de cara a Àustria per a molts compositors. (Kzardas…). I entre els celtes, és innegable que gigues i reels tenen una veritable connotació política de forta representació dels pobles «ocupats pels anglesos». Però en aquests dos últims casos, ja no estem en territori mediterrani.

 

La sardana apareix així com l’única dansa popular mediterrània per expressar demandes polítiques. Tingueu en compte que també és l’única música tradicional que es pot descriure com «culta», amb la seva elaborada Cobla i les seves creacions en evolució perpètua. Potser aquesta sigui una relació paradoxal de causa i efecte. Tanmateix, encara que el costat políticament sigui absent, tota música tradicional, no obstant això, reclama d’una existencia i una identitat popular i cultural.

 

Bibliografia:

Viquipedia

HISTOIRE DE LA CATALOGNE Joaquim Nadal et Philippe Wolff  ed PRIVAT

La trilogia de Josep MAINAR a la sardana «dansa himne i canço»

llibreta del disc LA DANSA DELS MODERNISTS (Cobla Sant Jordi)