Victor Gómez & Ailen Lazo
Esmuc 2017-2018
Què és l’Havanera?
El ritme d’havanera es defineix pel model rítmic corxera amb punt-semicorxera-dues corxeres empeltat damunt les antigues contradanses. En un compàs de 4/4 el ritme hi és multiplicat per 2.
L’invent de l’havanera, va ser una nova fórmula rítmica i melòdica, un nou patró o cèl·lula musical que va acabar influint en d’altres gèneres, com el danzón caribeny o el tango argentí.
La denominació havanera es va popularitzar abans a Espanya, França i Mèxic que a Cuba on durant llargues dècades se les va seguir anomenant: dansa, americana, tango americà, dansa havanera o contradansa.
Arribada de l’Havanera a la Península:
A Espanya, les cançons de moda de la colònia cubana van introduir-se pel port de Cadis, a finals del segle XVIII, però també per d’altres zones del llevant peninsular (Torrevieja, Crevillente) i de la costa cantàbrica (La Corunya, Bilbao, Luanco, Sant Vicente de la Barquera) i també va arribar, a través del Canal de Castella, a terres interiors de Castella on avui se celebra a la localitat de Mayorga de Campos una reconeguda Trobada d’Havaneres.
Segons l’etnògraf Joaquín Díaz, l’havanera va difondre’s per la península a través de tres vies: els plecs de canya i cordill, la via popular i la via culta de la sarsuela. Els coplers ambulants eren els portadors de la primera via de difusió, els plecs de canya i cordill, on es narraven fets fantàstics i es recollien romanços antics i cançons de moda. Les cançons eren interpretades pel cecs que posaven a la venda els plecs penjats d’un cordill en mercats i places públiques, gràcies al privilegi reial que posseïen. La segona via era la protagonitzada pels músics, tant en els balls rurals com en els de saló. L’última via és la de la sarsuela, un teatre musical que va gaudir d’una enorme popularitat i difusió abans del sorgiment de les modernes formes d’esbarjo com la ràdio o l’esport en els últims anys del segle XIX. Les sarsueles incloïen escenes on els protagonistes cantaven havaneres, entre d’altres composicions de moda a l’època, com valsos, masurques, boleros o xotis.
L’Havanera a Catalunya:
L’arribada de soldats, indianos i comerciants que arribaven de Cuba després de la guerra d’emancipació cubana, va afavorir que a principis del segle passat l’havanera gaudís d’una àmplia popularitat. El gran èxit de la sarsuela en el públic català i espanyol, a més de la interpretació que en feien cors i orfeons, van facilitar que les americanes, tal com eren conegudes a l’època, tinguessin un públic molt ampli. Però després d’aquest moment culminant, les havaneres van decaure molt als anys cinquanta i només van subsistir en reduïts ambients populars, especialment de la costa empordanesa. A les tavernes i a les barraques d’arran de mar, no van perviure com a gènere clarament identificat sinó barrejades dins el repertori de les cançons del moment: boleros, polques, sardanes, jotes…per intèrprets no professionals, però d’una musicalitat envejable.
L’any 1948 Xavier Montsalvatge, Josep Maria Prim i Néstor Luján van publicar L’Álbum de Habaneras, el primer intent per salvaguardar un gènere en perill de desaparèixer. Anys més tard, el 1966, a Calella de Palafrugell va presentar-se el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres de Joan Pericot, Frederic Sirés i Ernest Morató. Per a presentar el llibre, els organitzadors van celebrar una Cantada d’Havaneres a la taverna de Can Batlle. Era l’origen de la Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell, la primera edició de la qual tindria lloc l’any 1967.
La Cantada d’Havaneres de Calella va actuar com un verdader revulsiu per a la formació dels primers grups, que es van constituïr amb la finalitat de participar-hi. El turisme i la desaparició del vell món dels pescadors havia fet desaparèixer l’havanera dels espais populars. L’havanera havia passat de la taverna a l’escenari.
Gèneres en concert i exemples:
A part del ritme i gènere propiament d’Havanera, sovint els concerts són farcits amb d’altres gèneres o ritmes que encaixen perfectament amb el contingut temàtic de les havaneres.
A continuació trobem els diversos gèneres amb una petita descripció i un exemple sonor.
Havanera Tradicional.
La Havanera tradicional sol ser amb un compàs binari i ritmicament constituïda a partir de la cel·lula rítmica esmenada al principi del treball.
Normalment solen estar en tonalitat major, de primeres comença en tonalitat menor per després modular al major abans de la tornada.
Exemple nº 1: La Bella Lola.
El Xotis.
El Xotis és una música i ball amb origen a Bohèmia. El seu nom deriva del terme alemany Schottisch, una dansa social centreeuropea a la qual a Viena es va voler atribuir origen en un ball escocès. Rítmicament sol ser amb caracter sincopat.
Exemple nº 2: El Canó de Palamós.
El Bolero.
El bolero és un gènere musical d’origen cubà, molt popular en tots els països hispanoamericans.
El gènere és identificable per alguns elements rítmics i noves formes de composició que van aparèixer en el quefer musical a l’illa de Cuba durant el segle XIX. Encara que comparteix el nom amb el bolero espanyol, que és una dansa que va sorgir en segle XVIII i s’executa en compàs ternari de 3/4, el gènere cubà va desenvolupar una cèl·lula rítmica i melodia diferent, en compàs de 4/4.
Exemple nº 3: El meu Avi.
El Vals.
El vals ha estat el ball de saló més famós del segle XIX. En els seus orígens se’l relaciona amb la Deutsche (dansa alemanya) i el Ländler de finals del S.XVIII. A principis del S. XIX va obtenir molta popularitat, tot i les objeccions que feien els moralistes i fins i tot els metges (per la velocitat amb la qual els ballarins giraven). Es tracta d’una dansa en compàs de 3/4 i d’un caràcter variable.
Un dels primers virtuosos del piano que va compondre valsos va ser Hummel. També Beethoven, en les seves Variacions Diabelli, escrivia senzilles melodies en temps de vals. Però és Schubert el compositor que per primera vegada va escriure música específica amb l’apel·latiu de Vals.
Exemple nº 4: Barquejant.
La Rumba.
La rumba és un gènere de música tradicional que es va originar a Cuba durant el segle XIX. D’arrels africanes, la rumba cubana és considerada la mare de nombrosos ritmes i balls llatins, com la salsa i té derivacions en diversos països d’Amèrica Llatina.
Tots els instruments musicals que es fan servir en la rumba cubana són de percussió. Els principals són tres tambors anomenats tumbadoras. La melodia en la rumba cubana la porten els cantants. A Cuba es coneix com rumba tant una família de ritmes musicals com a un estil de dansa.
Exemple nº 5: Lola la Tabernera
Noves formes.
De la mà de Guillem Ramisa, Musica i Poeta , i del grup Oques Grasses, trobem el tema Ànima de corall. Noves instrumentacions mantenint el caràcter propi del gènere.
Exemple nº6: Ànima de corall.
Ebri Knight Nord enllà.
El nom Ebri Knight és un joc de paraules que combina la pronunciació catalanitzada de «every night» ( «cada nit» en anglès) amb la simbologia medieval del cavaller (Knight), més el lloc on neix la música celta tradicional: les tavernes ( Ebri). Inicialment, el grup buscava barrejar els sons de la música celta amb estils completament diferents i distanciats, com el rock i el punk I des d’un principi, el grup va prendre melodies pròpies del seu poble, amb els instruments tradicionals i les veus de la música tradicional de Catalunya.
Exemple nº 7: Nord enllà.
Bibliografia:
Fonts web:
Fundació Ernest Morató: http://www.fundacioem.com/ca/
Exemples sonors: YouTube
Fonts editorials:
Traducción al castellano de la ponencia presentada el 18 de octubre de 1990 en las IV Jornadas Catalano-Americanas, organizadas en Barcelona por la Comissió Catalunya-América 92. 1. Molas Joaquim: Historia de la literatura catalana, vol 1 1. Ed. Ariel, Barcelona 1988.
Carpentier, Alejo: La música en Cuba. Fondo de Cultura Económica, México 1984
és mediterrani 