Renaud Garcia-Fons, o la reapropiació de la musica vernacular

Jim Monneau Domènech

Esmuc, 2015-2016

   En aquest article, he decidit concentrar-me en un artista en concret, Renaud Garcia-Fons, per tal d’explicar el concepte de reapropiació d’una música vernacular. Aquesta reconciliació de l’artista amb les seves arrels gràcies a la musica és molt habitual dins l’àmbit de les músiques del món. En aquest gènere musical, les “Músiques de les arrels”, que són pròpies d’una cultura/d’un poble són descontextualitzades i poden ser tocades per qualsevol persona en qualsevol lloc.
Així, el meu treball consisteix en veure de quina manera la vida de Renaud Garcia-Fons pot explicar tota la seva obra.

Renaud Garcia-Fons és un músic francès de músiques del món. En particular, se centra en la música del Mediterrani:
Principalment el Flamenco. Aquest plantejament s’entén totalment tenint en compte les seves arrels.
Prové d’una família d’exiliats espanyols originaris de Múrcia (Cartagena). El seu avi Pedró Garcia y Martínez, amb el seu pare varen intentar anar a França l’any 1918, però el viatge va anar malament i varen arribar a Badalona. Aquí, Pedró es casara amb una catalana, Amparó Fons i Aguilella i tindran un fill en 1928, Pere Garcia-Fons, el pare de Renaud.
A causa de la situació política i militar de l’època, en 1938 la família va obtenir visats i es va instal·lar al nord de Catalunya, a Perpinyà. Els anys passen, i Pere Garcia-Fons demostra una certa aptitud fent de pintor i puja a París, tot i que continua a viure a Perpinyà. Allí va conèixer a la seva futura esposa Olga Caprani i Cuffi, originària de Terrassa (Catalunya). Renaud Garcia-Fons neix en 1962 a París.
Quatre coses  han impactat la vida del music :

  • El Flamenc :

Per començar, la música flamenca té la funció de fil vermell dins la seva música (i de lligam que no es pot trencar amb els seus avantpassats). És la música de les seves arrels, la que ha bressolat la seva infància, la que ressonava a casa.

  • El Contrabaix :

Després, la seva decisió d’escollir el contrabaix a 16 anys és importantíssima, i sobretot les classes amb el mestre François Rabbath. Li ensenya a tocar amb l’arc i una visió nova d’aquest instrument:

“Il est un maître et un pionnier pour cet instrument parce qu’il en a largement ouvert le langage et la technique, notamment à l’archet. Ainsi, il a sorti la contrebasse de deux carcans: son rôle dans l’orchestre symphonique ou la musique de chambre, et aussi sa fonction dans le jazz notamment avec une nouvelle conception du jeu à l’archet. Avec François Rabbath, la contrebasse a trouvé une voix, un champ différent, une tessiture et une technique plus élevées, une plus grande justesse, une expressivité qui lui est propre.”  (Renaud Garcia-fons)

El contrabaix s’allibera del seu paper d’acompanyant, i esdevé també una veu.
Al mateix temps, Renaud segueix fins a 21 anys uns estudis de música clàssica al conservatori i aconsegueix el “Prix inter-conservatoires de la ville de Paris”. Aquests cursos li permeten obtenir una gran tècnica per a l’instrument.
A partir dels 21 anys, estudia sol el contrabaix amb la finalitat “d’ampliar el llenguatge de l’instrument”:

“J’avais dans l’idée de faire avancer mon propre discours musical. Or, il se trouve qu’en essayant de trouver ma musique, j’ai dû développer des techniques de son sur la contrebasse. Mais ce n’est pas gratuit, l’enjeu est vraiment musical. Je cherche à faire passer « mon chant », donc le reste est une conséquence de cet enjeu., se nourrissant des musiques occidentales comme orientales.”

En una altra entrevista, ens dóna la clau per entendre com s’apropia una música estrangera:

“Lorsque j’ai découvert le sârangî, un instrument à archet de l’Inde, avec le musicien Ram Narayan, je crois n’avoir écouté que cela pendant deux ans ! Je m’en abreuvais à un tel point que j’avais commencé à faire de la musique indienne à Paris, mais bon, il a bien fallu que je revienne me concentrer sur la contrebasse. Et pendant tout ce temps, je me suis nourri de ce solfège différent qu’est la musique indienne. [..] Dès le début de la vingtaine, j’ai commencé à gagner ma vie dans toutes sortes de contextes, souvent assez créatifs. J’ai joué avec des musiciens marocains, irakiens, des formations de jazz, des musiciens indiens et d’autres instrumentistes comme moi qui étaient en recherche.”

“Mon jeu à l’archet, par exemple, est influencé par la musique indienne du Nord – lorsque j’ai commencé à improviser à l’archet, je me suis inspiré du sarangui.” (Renaud Garcia-Fons)

Consisteix a amar-se d’un llenguatge musical particular, això a través d’un instrument. Per exemple aquí la música de Índia a través del sarangî:
És lo mateix amb una tècnica d’arc que ha desenvolupat i que s’anomena pizz d’arco.
Fa que el contrabaix soni com un instrument oriental, tipus oud:
“Cette technique de l’archet jeté, comme ça, est utilisée en musique classique au violon ou au violoncelle ; Rabbath l’utilise à la contrebasse, mais il me semble dans une intention musicale différente. C’est vrai que j’ai développé ça petit à petit, je crois avant tout en référence au oud, c’est vrai, et à la musique orientale. Parce que j’avais ça dans l’oreille. Finalement, chaque instrument a certainement un potentiel d’être un peu universel, donc on a toujours un peu ce rêve d’avoir un instrument qui permette d’accéder à plein de musiques et de sonorités différentes…”

I de manera més general, la seva expressió musical és un transcripció del flamenco, en particular del cante. La 5a corda de Do afegit a l’agut del seu contrabaix contribueix a aquesta estranya semblança, ja que el registre de l’instrument és el mateix d’una veu humana.
La peça Aqa Jan és un bon exemple de tots aquests mestissatges que acabem de parlar:

  • El Jazz:

És una música també de importància major en la seva concepció artística:

“Ma musique, résume Renaud Garcia-Fons, est transculturelle et le jazz en serait la base. Sans le jazz, cette musique ne pourrait être possible, puisque l’improvisation y joue un rôle central. L’aspect rythmique y est aussi fondamental.”

Renaud comença la seva carrera professional com contrabaixista de jazz a partir dels anys 80. Toca dins el grup del trompetista Roger Guérin; fa part de l’ONJ (Orchestre National de Jazz) dirigit per Claude Barthélémie (1989-1991); etc…

  • L’Orient :

Dit això, hi ha un altre tipus de músiques del món que és essencial en l’obra del baixista, la música oriental. Crec que hi ha diverses coses que han fet néixer en ell aquest gran interès per aquesta cultura:
-En primer lloc, el Flamenco que ell escolta des de petit és un gènere que és part d’un espai més gran, el mediterrani. Sembla natural que una persona interessada pel flamenco descobreixi de manera intuïtiva les altres músiques mediterrànies (Marroc, Tunísia, Algèria, Turquia, Egipte, …). I anar així sempre més lluny, sense deixar de ser en aquesta regió oriental, que comparteix terreny amb la Mediterrània. Imaginant això, La seva influència en la música índia o persa no és sorprenent.
-Després, una hipòtesi. El seu mestre François Rabbath va néixer a Alep (Síria) i va viure a Beirut (Líban). Podem pensar que, directament com indirectament, aquest li va ensenyar el camí de la música oriental d’aquests països: Líban, Síria, l’Iraq, l’Iran, … Sabent que la cultura persa i la seva música és la que uneix tots aquests països veïns.
-I, finalment, és òbviament gràcies a les seves trobades musicals que ha pogut explorar un món cada vegada més ample.


Renaud Gacia-Fons és un músic que, a finals del 80 i principis del 90, opera dins de l’àmbit de la música del món a París. Per tant, col·labora àmpliament amb molts artistes de diferents orígens (però mediterrània / oriental) com:

Dhafer Youssef (Tunisia) amb el disc Malak (2001):
Com és comú en aquest estil, Dhafer Youssef en aquest àlbum -que és el líder- invita músics de varius orígens i procedències per tocar una música d’essència pròpia a les seves arrels (Tunísia, el sufisme): Markus Stockhausen (trumpet, flugelhorn); Deepak Ram (bansuri); Zoltan Lantos (violin); Nguyen Le (synthesizer, guitar); Renaud Garcia-Fons, Achim Tang (bass); Patrice Heral (drums, percussion); Jatinder Thakur (tabla, dolak); Carlo Rizzo (tambourine).
A la primera pista de l’àlbum, Tarannoum, hi ha un duo de veu-instrument. Em resulta molt difícil saber si aquest instrument és el contrabaix de Renaud García-Fons o el oud de Dhafer Youssef. Estic a favor de la primera opció.
A més, aquí el baixista Renaud García-Fons no ha sigut contractat per la seva funció convencional de l’acompanyant-baix, sinó com una veu.

Rabig Abou Khalil (Liban).Varen tocar junts, però, del que sé, mai han gravat junts.
Kudsi Erguner (Turquia) amb el disc Taj Mahal (2001):


Aquest àlbum / projecte serveix per fer un pont entre la música tradicional de l’Índia i Turquia. És part de la idea de la reconciliació, de la fusió de les cultures. No és música turca o india, però la música d’un únic Món, el que tots compartim:

“Interestingly, aside from the instrumental timbres and certain stylistic embellishments, the overall gestalt of Taj Mahal isn’t at all Indian or Turkish, nor for that matter fixed to any particular geography or cultural identity. Rather, it lives up to its conceptual aim as an inspired meeting outside time and space, a meaningful step in the unfurling of the emerging musical vernacular of One World. This of course could only have occurred in this very specific time and space of the 21st century when historical divides between peoples are crumbling, and artists with an affinity for pan-globalism can meet “between the cracks.”

“On the Indian side of this unique equation you’ll find Sultan Kahn on sarangi and chant; Ken Zukerman on sarod; and on tabla Fazal Qureshi, one of the distinguished sons of living tabla legend Alla Rakha and thus brother to the equally legendary Zakir Hussain. Next to Erguner himself, the Turkish contingent is made up of Derya Turkan on kemençe, Hakan Güngör on qanun and Iranian Bruno Caillat on various Middle-Eastern percussion instruments like daf, bendir, zarb, rick and ghattam. Assuming the cultural middle ground is French double-bassist Renaud Garcia-Fons.”

La ultima frase d’aquesta citació és molt interessant i significativa de la funció que té Renaud. Ell és el lligam, el “passador” necessari para la trobada de les cultures.

Derya Türkan (Turquie) amb els discos Minstrel’s Era (2006) Silk Moon (2014). Aquí la presentació official del segon album :

“Leur musique nourrie d’influences orientales, méditerranéennes et latines, est inspirée par l’expression lyrique et le chant profond de la tradition du Maqam Oriental et du Cante Jondo Andalou.”

Renaud Garcia-Fons és associat a la manera de cantar Cante Jondo, que és “el más genuino cante andaluz, de profundo sentimiento” (diccionari RAE). Definitivament, és una veu.

Angélique Ionatos (Grecia) amb Reste la lumière (2015).

Però, Renaud no es queda dins el mediterrani: sinó que amb el seu amic guitarrista Nguyên Lê explora la música tradicional del Vietnam. Cal no oblidar que la música és sobretot un art social, on cada trobada és una multiplicació d’oportunitats, que es materialitzen en àlbums.
Nguyên Lê és un guitarrista de jazz francès, d’origen vietnamita. És de la mateixa generació que Renaud (1959) i evoluciona a partir dels anys 80-90 en el cercle del jazz / músiques del món Parisenc (ONJ), i als Estats Units. Com García-Fons, la seva música és una reapropiació dels seus orígens, la tradició vietnamita.

Amb Renaud García-Fons, va gravar molts àlbums, com:
Bakida (2000), en la mateixa línia que tots els artistes vists anteriorment, incloent
Taj Mahal.
En la pàgina web oficial de Nguyen Lê, els noms dels músics estan posats al costat dels seus països d’origen.
Els músics es converteixen en els portaveus dels seus orígens:bakida

Com sempre amb aquest tipus de projecte, es tracta de reunir diferents cultures i fer-les dialoga a través una orientació principal/ una cultura en particular/ un pretext: la música vernacla del líder. Aquí la tradició vietnamita de Nguyên Lê.

 

“J’aime à penser ce disque comme un banquet, où chacun des convives, après un plus ou moins long voyage, est venu converser, dans sa langue, son accent, sur le lointain et le proche, le doux et le salé… Alors, si les émotions s’accordent, des correspondances secrètes se découvrent et la musique peut devenir language universel. Chacun des plats de ce banquet a été préparé pour chaque invité, et l’on peut ainsi goûter à quelques rencontres inattendues entre l’ Espagne, la Norvège, la Turquie, l’Amérique, le Maghreb, la Sardaigne, le Viêt-nam bien sûr. Et les mélodies se transfigurent selon celui qui l’interprète.

BAKIDA n’est pas un travail sur une culture spécifique, comme l’étaient Tales from Viêt-nam ou Maghreb & Friends, mais plutôt une synthèse d’expériences & d’émotions, un geste de rassemblement d’influences et de désirs.

Puissent toutes ces couleurs, accents et épices se marier en une voix une et sincère, comme un milieu parmi le flot des cultures : Occident & Orient – du milieu à l’extrême, Sud et Nord – vibrant et magnétique.”


Tots aquests artistes que han col·laborat amb Renaud viuen a Paris. Per alguns, varen arribar a la joventut, per altres són els descendents d’expatriats. No obstant això, el plantejament és el mateix: mantenir la seva cultura personal (de sang i / o de les arrels) i fer-la dialogar amb altres cultures.
Paris, com totes les grans ciutats, té mil cares. És una plataforma de constant contactes entre cultures diverses de tot el món. Així, es pot posar en paral·lel el cercle (o xarxa) musical amb l’organització social de la Houma a Algèria, en el sentit que persones de varius orígens (jueus, musulmans, espanyols, …) vivien junts i tocaven la mateixa música (chaâbi). És semblant l’organització dins l’ambient musical a Paris: és una reconstrucció per comunitats culturals d’una música del món (música del brasil, argentina, flamenca, turca,…). Però aquests cercles no són comunitaris. Per exemple, un amic Cubà fa part del cercle de música d’argentina, perquè no va anar bé amb el cercle cubà.

Tornant a Renaud García-Fons, ell toca sobretot dins el món del flamenc, tant francès com espanyol: Esperanza Fernandez (Esp), Tino Di Geraldo (Fr), Pedro Soler (Fr), Geraldo Núñez (Esp), Carmen Linares (Esp), Kiko Ruiz (Fr), i en fi Dorantes (Esp) amb qui va gravar dos discos. L’ultim és en duo : Paseo a Dos (2015) amb un repertori flamenc: Malagueña, Guajiras, Bulerías, Rondeña, Soleá,…

 


Finalment, per acabar aquest article, anem a examinar la seva música més personal: les seves composicions.
En primer lloc, el nom d’àlbums com a líder és, o bé una referència directa a la cultura flamenca, o a una cultura que és part de la Mediterrània (i, per extensió, al món de l’Est):

Alborea (1995): El nom de l’album fa referencia a un tipus de cant que normalment es produeix durant les bodes gitanes. L’album està dins la continuïtat del seu primer disc en solo que ja testificava la seva capacitat de solista que té tocant el contrabaix. Aquí, ell assumeix el paper de veu d’ instrument melòdic especialitzat amb l’arc. Deixa el paper rítmic a un segon contrabaixista, el seu col·lega Yves Torchinsky. Aquest paper de solista amb l’arc és la seva marca específica: quan el truquen per un projecte, sovint hi ha un altre baixista-acompanyant que toca al mateix temps. (cf. Jazzpaña II de Geraldo Núñez entre altres)

 

Fuera (1999):Duo amb l’acordionista Jean-Louis Matinier, ja present en l’àlbum Alborea.

Oriental Bass (1997):

orientalbass_150És amb aquest disc que comença una trilogia sobre la síntesi est/oest imaginat per Renaud: “J’ai rêvé d’une basse mi Gitane mi Mauritanienne qui aurait voyagé d’Inde en Andalousie traversant la Méditerranée du nord au sud”.

Navigatore_150El segon opus d’aquesta trilogia seria Navigatore(2001), que empeny a l’extrem aquesta síntesi gràcies a les seves composicions tocades per 22 músics:

“Each composition tells a story – the story of a life, a round trip – somehow as if we would pass successively through several existences in time and place. In the sequence of these 12 compositions I have tried to evoke memories of imaginary lives which happened in the orient and the occident, yesterday and before yesterday. The double bass personifies a voice with different shadings – a voice of a being in transition.”

Entremundo_150Aquesta trilogia de viatge entre occident i orient es tanca amb Entremundo (2004). Aquests tres discos estan explorant una visió global de la música a través d’un viatge imaginari múltiple i constant, sempre tenint el seu origen a Andalusia:

“Pour moi, le fond de cet album [Navigatore], c’est l’histoire d’un parcours spirituel. Je dédie cet album à ceux qui ont su, qui savent ou qui sauront guider les hommes sur le chemin de la Lumière, c’est-à-dire de la connaissance, de l’humanisme, des valeurs que tout être, au fond, aime.

 On parcours un chemin, et un peu comme un navire qui revient à bon port, on parvient à un aboutissement, à un perfectionnement, à un enrichissement après être passé par plusieurs existences, que j’ai décrites en musique. Le thème est à la fois imaginaire, et il est en même temps en rapport avec une idée qui me touche, qui est celle que nous nous perfectionnons et que nous avons plusieurs parcours à notre actif… C’est donc l’âme qui voyage ; le corps n’est qu’un habit…”

Sahari de l’album Navigatore

Arcoluz (2006): és un album-live en trio (guitare-Kiko Ruiz; percussions-“Negrito” Trasante). Aquesta formació Trio és el nucli de la seva música des de Navigatore. Aquest àlbum es re-centra més en la tradició flamenca. A més, aquest retorn a la font de la seva inspiració ja s’entén en el títol: “Arcoluz est la contraction des mots archet et lumière, qui rappelle les sonorité des mots andalouse et arc-en-ciel.”

Anda Loco és un tema que il·lustra perfectament el seu llenguatge flamenc : tocant en pizzicato és la guitarra flamenca, amb l’arc és el cante flamenco.

Linea del Sur (2009): Renaud García-Fons diu d’aquest àlbum que explora “les rutes d’un Sud Imaginari” És una re-creació, una barreja d’un miler d’influències, un “flamenc imaginari”. El propòsit de la seva música segueix sent, anar més enllà de les fronteres. Fins i tot Esperanza Fernández, gran veu del flamenc, va en aquesta direcció de la construcció d’un únic món unit. Així, les paraules de la cançó Enamorada, escrit per Renaud, estan inspirats de Jalal-ad-Din Muhàmmad Rumi, poeta i místic sufí de la Persa medieval.

Duo amb Esperanza Fernandez. Renaud Garcia-Fons assumeix amb perfecció el paper de guitarra flamenca al contrabaix:

Méditerranées (2010): És el mateix amb aquest últim disc, un viatge iniciàtic:
“The trip that we take here begins on the most Southern tip of Spain, progresses along the Northern Mediterranean coast until it reaches the Bosporus, turns south to the Lebanon, then Egypt and winds up on the North – African side of the Gibraltar straits. There is nothing ethno-musical or touristy on this journey but simply the desire to be led on the passionate path propelled by the melodies.”
Un viatge que, segons ell, no pretén ser científic o clixé (idea d’un imaginari de la Mediterrània): “There is nothing ethno-musical or touristy on this journey but simply the desire to be led on the passionate path propelled by the melodies.”
I és “La melodia que sens dubte permetí la connexió entre tots els pobles de la Mediterrània.” (“There is nothing ethno-musical or touristy on this journey but simply the desire to be led on the passionate path propelled by the melodies.”)
La seva música, que té per objecte establir el vincle entre la cultura oriental i occidental, és com la llengua morta aljamía  (escriptura amb caràcters àrabs de les llengües romances parlades pels andalusos durant la època tardana d’Al-Andalus). Per això el nom de la primera pista de l’àlbum Aljamiado.
Una peça final per tancar aquest article. La seva filla Solea García-Fons, que llavors tenia 17 anys, canta Los Secretos :

Ara, podem dir que la música andalusa és la base (“flamenc imaginari”) que permet viatjar per tota la Mediterrània. L’objectiu és explicar una història tan comuna com múltiple de l’Oest i l’Est.
El contrabaix té el paper de “passador”: “El baix no és ni un instrument tradicional, ni un instrument oriental. Però tocant-lo pizzicato o amb l’arc amb un gran abast de sons, sona com si fos natural dins un ambient oriental. Ja fa diversos anys que el meu treball en la composició i la improvisació està dirigit per aquestes relacions i l’amor que el baix porta a totes aquestes músiques”.
És a través la composició i el contrabaix que crea aquest Mediterrani imaginari i unit.
Renaud García-Fons, en el procés d’aprenentatge d’un nou llenguatge musical, no es conforma en seguir les fases habituals d’imitació-apropiació. Ell va més enllà:
El seu baix no sona com una veu flamenca, és una veu que canta flamenc.

En conclusió, ara que he presentat Renaud García-Fons, m’agradaria parlar del que em va portar a triar aquest músic per tal d’abordar el tema de la música mediterrània.
El vaig veure en concert fa 6-7 anys, quan jo tenia 14 anys. Llavors feia poc que havia començat a tocar el contrabaix, estudiant música clàssica i tot sent atret per la música improvisada. El seu virtuosisme inimaginable em va marcar profundament, i m’ha permès entreveure les possibilitats “ocultes” d’aquest instrument.
Escoltava la seva música en molt rares ocasions, però, sempre l’he guardat en memòria, com un model. Aquesta connexió amb la seva persona es va fer a través de la identificació: sóc francès d’origen català, i el meu instrument és el contrabaix. Sembla que quan tu identifiques un altre com “semblant”, llavors et dóna la possibilitat d’entendre el seu llenguatge, ja sigui verbal, físic, musical, …
Aquesta idea d’un espai multicultural, el Mediterrani, era fins que arribés a Barcelona completament estrany. Vaig haver de trobar un “passador”. I aquest el vaig trobar en Renaud García-Fons. Així, a través dels seus ulls, que podrien ser els meus, vaig poder entendre aquest espai, aprehendre’l, i fins i tot fer-ne part.
El Mediterrani permet el viatge. Aquest mar és l’invitació a la reunió amb els pobles veïns: compartim el mateix mar, no som tan diferents doncs. La seva música té com a objectiu recordar-nos-ho.

 

 

 

 

 

Fonts Utilitzades :
http://www.renaudgarciafons.com/index.php/fr/

DISCOGRAFIA :
https://www.discogs.com/fr/artist/257443-Renaud-Garcia-Fons?filter_anv=0&type=Releases

Taj Mahal de Kudsi Erguner : http://www.enjoythemusic.com/magazine/globalcaravan/0202/erguner.htm

Bakida de Nguyen Le :
http://www.nguyen-le.com/Site_Nu/Bakida.html

Interview(s) :

http://www.lapresse.ca/arts/spectacles-et-theatre/200809/08/01-665920-renaud-garcia-fons-faire-avancer-la-contrebasse.php

http://www.ambfrance.com/actualites/garciafons.htm

http://www.jazzradio.fr/son/podcast/20728/renaud-garcia-fons-interview

http://www.fipradio.fr/actualites/le-jazz-flamenco-de-renaud-garcia-fons-dorantes-20165
-http://www.scena.org/lsm/sm17-9/sm17-9_garciafons_fr.html

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s