Migas de flamenco

Alba Muñoz 

Esmuc 2015-2016

De qui és el flamenco si és que hi ha músiques d’algú

Em costa molt pensar en el flamenco com a “música del Mediterrani”, així, en general, com si fos un patrimoni sonor compartit i estès per totes les terres banyades per aquest nostre mar. Potser no només és cosa meva i la raó per la qual no el catalogaríem com a música del Mediterrani no és perquè sonorament no tingui afinitats amb altres músiques veïnes (amb les que comparteix l’ús d’uns modes, escales i uns melismes i formes d’ornamentar comunes) sinó perquè el localitzem en una regions molt concretes del territori mediterrani. Dins de l’imaginari col•lectiu a més gran escala, el flamenco és música d’Espanya i prou. El principal promotor d’aquesta idea va ser el règim franquista, que es va apoderar del flamenco per a vendre’l com a música típica i genuïnament espanyola, en un esforç per crear una identitat de país unificada mitjançant alguns valors i productes culturals específics; una identitat construïda que es podia projectar cap a fora i que es podia fomentar i imposar des de dins. Fruït de la manipulació i el reduccionisme al qual el va sotmetre aquest ideari franquista, el flamenc va quedar reduït a una expressió folklòrico-nacionalista. L’objectiu de la dictadura era crear una imatge que diferenciés Espanya, cada cop més aïllada, de la resta d’Europa. Durant els anys de la postguerra, no es va poder evitar associar tot allò que emanava aires flamencs amb la opressió i la falta de llibertat. Així, tot i que és cert que hi ha comunitats com Andalusia, Extremadura i Murcia, que tenen molta tradició de flamenco i se’l senten molt seu, a Catalunya, per exemple, on també hi ha hagut molt de conreu del gènere i grans figures cabdals, hi ha certa reticència per reconeixe’l com a propi.

El flamenco de Las Migas

M’agrada el cas del grup Las Migas perquè representa un canvi de paradigma. El seu és un flamenco modern i transnacional, allunyat de purismes, que no necessita justificar el duende i la garra amb la puresa racial o la sang gitana i que no té por de deixar de ser res autèntic pel fet de barrejar i deixar-se influenciar per altres estils. Així es presenten al seu lloc web:

Cuatro mujeres: Alba, Marta, Alicia y Roser. Cuatro ciudades de norte y sur: Barcelona, Sevilla, Córdoba y Lérida. Cuatro visiones distintas de la música y una misma pasión: el flamenco. […]. Ellas forman este insólito cuarteto femenino de flamenco y músicas mediterráneas. Aunque provienen de mundos diversos, coinciden en la búsqueda apasionada de la belleza. Búsqueda constante en cada una de las notas que componen o interpretan. Una explosión de sonidos puros, únicos y rebeldes: así es el universo sonoro de Las Migas.

LAS-MIGAS_165-700x700.jpg
D’esquerra a dreta i de baix a dalt: Alba Carmona (cante i baile), Marta Robles (guitarra i veus), Roser Loscos (violí i veus), Alicia Grillo (guitarra i veus).

Una de les coses que crida l’atenció és que el grup està íntegrament format per dones, i és que el món del flamenco, sobretot la part instrumental (el toque), encara es majoritàriament masculí. No es veuen tantes noies tocant la guitarra flamenca sobre els escenaris i penso que és una aposta que a part del valor estètic que pugui tenir, serveix per donar visibilitat i projecció a la dona com a intèrpret de música flamenca.

Vídeo d’un directe de Las Migas a la ciutat de Barcelona

Aquest només es un dels seus temes però resumeix prou bé l’univers sonor del grup. Escoltant-lo es pot intuir que tot i assentar-se sobre una base de flamenco, no tenen manies a l’hora d’impregnar-se d’altres sonoritats que se surten una mica del flamenco tradicional. En la seva presentació elles parlen de “músiques mediterrànies”, en plural. En aquest tema potser el moment més evident és la introducció,  que és una cita molt clara a les músiques dels països àrabs, on tots els instruments fan una mateixa línia melòdica en pizzicatto basada en una escala menor harmònica. La resta del tema és un viatge sense batzegades per terra de tothom: harmonies modernes, algunes amb regust llatí, ritmes festius, moments paisatgístics inspirats per arpegis d’acords oberts i una intenció molt clara d’aprofitar la potència expressiva i les possibilitats tímbriques de l’individual que desemboca en la creació d’un acompanyament instrumental preciosista que no s’acontenta amb donar coixí harmònic al cant.

Aquesta itinerància entre gèneres i l’ús de sons d’aquí i d’allà no és tan ben vista per alguns sectors del públic més conservador del flamenco, que manifesten el seu descontent en plataformes com youtube sobre el fet que el grup empri la categoria “flamenco” per a definir-se. Elles responen així:

No nos identificamos mucho con el flamenco puro, y por eso no creo que le hagamos ninguna afrenta. No tenemos miedo porque estamos un poco en la frontera y no se sabe si estamos dentro o fuera. En realidad, si fuéramos puristas no haríamos lo que hacemos.

En aquesta línia, admeten que no tenen molts prejudicis i més enllà de les possibles crítiques recalquen que és interessant que els límits del flamenco es vagin expandint una mica. Així, tot i que senten que parteixen del flamenco, se senten molt lliures per interpretar-lo com els hi agrada i investigar altres maneres de presentar-lo.

Flamenco i narrativitat

El flamenco, quan es canta, té lletra i per tant, explica històries. Però parlen més les veus que el canten; veus una mica trencades, d’haver plorat i rigut molt, d’haver sentit intensament; veus plenes d’aire, mal·leables,  que poden ser com una brisa lleugera o una ventada salvatge. Veus que venen de dins de les entranyes per treure el que només es pot treure cantant-ho, en una catarsi perfecta en que la veu no és només el vehicle: és el sentiment transformat en matèria audible.

I a banda del cante hi ha el toque i el baile, perquè com diu la cançó las palabras se quedan cortas para decir todo lo que siento. No puc explicar com és que el flamenco m’atrapa tant però sé que te a veure amb com de bé s’explica. A casa mai no s’ha escoltat flamenco però s’ha cantat molt. La meva àvia cantava, diuen, jo no me’n recordo. La meva mare si que canta i tot i que no té bona veu ho disfruta moltíssim. Gràcies a això conec moltes coplas, com diu la meva altra àvia. El que més m’agrada d’aquestes cançons són les paraules antigues, les paraules boniques que ja no es fan servir però que es troben en els poemes. L’imaginari del flamenco és riquíssim literàriament i això m’atrau. Tantes llunes, tantes fruites sucoses, tants noms de dona, tants amors tan grans. D’alguna manera em sembla que empatitzo amb totes aquestes històries o almenys me les crec i me les faig meves quan les escolto o les canto. I és per això, per la seva força expressiva i per la seva gran credibilitat explicant històries que penso que el flamenco em remou i m’emociona tant.

 

Pàgines web consultades

http://www.catalunyaarteflamenco.com/

http://www.gencat.cat/culturcat/

http://www.lasmigas.com/

https://www.youtube.com/user/lasmigasbarcelona

 

 

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s