Núria De Andrés

Esmuc 2015-2016

 

ABSTRACT

Le trio jourban, són un grup de música tradicional Palestina conformat pels tres germans Samir, Wissam y Adnan els quals provenen d’una família de fabricants i músics de Ouds des de fa quatre generacions.

Amb una gran habilitat i passió per “l’oud”, instrument tradicional de Palestina i en general del món de la música àrab, han arribat a un gran reconeixement internacional, i han pogut portar amb sí, una part de la seva cultura també a portes internacionals.

A banda d’una passió, la seva música esdevé un pont cap a l’acceptació i reconeixement de la seva pròpia existència com a poble amb una cultura en un passat, en un present i amb voluntat d’un futur.

Cançons com “No hay tiempo para el mañana”, en que combinen la seva lírica a través de l’oud amb la veu i poesia del poeta Mahmoud Darwish, -poeta nascut a Palestina, i peça essencial de la lluita del poble palestí-, són un exemple del missatge reivindicatiu que implica la seva música.

El grup d’arrels palestines em servirà com a suport per tal de fer una aproximació a diferents músiques tradicionals palestines, contextualitzades dins l’àmbit del mediterrani, que han servit com a arma de reclam, d’implicació amb la causa i que han fet de la música el reflex del sentir d’un poble.

*      *      *

El treball que presento a continuació, a diferència del que m’havia plantejat en un principi, no es centra tant sols en el grup de música tradicional Palestina, Le trio Jourban. Explorant i cercant informació he trobat molt més interessant fer una mostra del que ha simbolitzat la música dins la resistència del poble Palestí a través de la seva història, a més que considero que permet entendre millor quina és la situació que viuen. A partir d’aquesta premissa faig una primera aproximació a la situació i el context en el que es troba, i després faig una explicació cronològica de l’evolució de la música tradicional Palestina.

            Palestina és l’estat, que està ubicat al pròxim orient, concretament al Llevant Mediterrani, i que limita amb Israel, Jordània, Egipte i la ribera sud-oriental del mar mediterrani.  Es distingeixen tres regions:  La plana litoral mediterrània, la serralada central i la vall del Jordà, a més del desert de Néguev.

La regió ha estat històricament un centre de trobada de civilitzacions i religions, considerada com la Terra Santa per als cristians, els jueus i els musulmans. Això ha provocat que al llarg de la historia hagi esdevingut un espai de conflicte religiosos, polítics i territorials que avui dia encara perduren.

L’ús del terme Palestí o poble palestí, s’identifica amb la població autòctona àrab que va exigir la seva independència abans de la primera guerra mundial (1921), però s’ha de tenir em compte que després de la creació de l’Estat d’Israel el terme s’ha amplia degut a que ja no es redueix a un lloc d’origen: El poble palestí ha esdevingut una comunitat de persones que tot i que mantenen un origen geogràfic i una identitat cultural en comú, es troba dispersa arreu del món a causa dels desplaçaments que han hagut de fer (actualment hi ha al voltant de 11.000 Palestins, dels quals 7.000 estan dispersats pel món i la resta encara resisteix entre Cisjordània i Gaza). D’altra banda, la majoria de les persones palestines són musulmanes, en particular de la rama Suní de l’Islam, però també hi ha una minoria cristiana de diverses confessions i una petita comunitat samaritana.

Actualment, la regió, es troba en un estat de conflicte i d’ocupació militar, iniciat durant la segona guerra mundial, a causa de l’intent de crear una nova regió per assentar al poble jueu, l’Estat d’Israel. En aquest conflicte, es veuen implicats no tant sols l’Estat d’Israel i les Autoritats Nacionals Palestines sinó que té una rellevància internacional, essent partíceps en el conflicte també Estats Units i Europa, alhora que és un tema latent dins les portes de la ONU. L’Ocupació que estableix l’Estat d’Israel, reclamant el seu dret al territori, sota argumentacions històriques, és cada vegada més invasiva i no respecta els drets humans ja que recorre a la violència com a política d’ocupació i protecció, i la resistència per part del poble palestí no minva, reclamant alhora el dret al territori d’on els han expulsat i estant encara expulsant. La situació d’opressió del poble palestí arriba a extrems: a part que el territori, separat en dues franges, Cisjordània i Gaza, és cada vegada  més reduït, viuen sota el control militar envoltats d’un mur que rodejant tot el seu territori els barra de poder-ne sortir amb llibertat, els redueix les seves possibles relacions internacionals, i els fa viure en un estat de precarietat. És una situació definitivament condemnable i lamentable per les atrocitats en les que viuen, perquè després de set dècades encara dura i perquè, a més, no ha estat degudament intervinguda per les forces internacionals com per exemple la ONU.

El meu treball es centrarà en la presentació de la música tradicional que ha tingut lloc durant les últimes set dècades aproximadament, a partir del 1947 aproximadament que és quan la ONU va dividir el territori Palestí definitivament, el que ocasionarà la primera guerra armada entre Israelians i Palestins. Els fets que esdevindran a partir d’aquí seran crucials per al desenvolupament de la música:

En aquesta gràfica es veuen els principals esdeveniments que marquen la història de Palestina: A partir del 1947, quan la ONU declara la divisió de Palestina i l’Estat d’Israel s’inicia la primera guerra, la guerra del 1948, també anomenada com a Nakba, que causar els primers desplaçament de milers de refugiats. Al 1967, Israel va gran part de Cisjordània, la Franja de Gaza i Jerusalem Est, que també va imposar l’expulsió de milers de persones. Més endavant, entre el 1987 i el 1993 va succeir la primera Intifada, on el poble es va rebel·lar a “cops de pedra” contra l’exèrcit d’Israel (se la coneix com la guerra de les pedres). Durant el 1993 amb la firma del tractat d’Oslo, es va relaxar l’ambient, però al 2000 esdevingué la segona intifada (aquesta vegada coneguda com Al-Aqsa) que durà fins al 2010. A dia d’avui el conflicte no s’ha resolt i segueixen en un estat de control militar, precarietat, incertesa. La següent gràfica ens mostra la evolució de la ocupació per part de l’Estat d’Israel.

L’expressió cultural palestina, no la podem entendre deslligada d’un context i contingut polític. Des de la declaració d’independència, després de la segona guerra mundial, i l’amenaça sionista, neix una tendència cultural nacionalista, i amb el temps esdevé gairebé una cultura de resistència: després de la segona guerra mundial les amenaces i opressions a les que ha estat condemnada la cultura palestina han anat en augment. Tot i així, la comunitat ha desenvolupat vies d’expressió cultural molt riques que han significat un element d’identitat i unificació enfront la mirada internacional. Degut als incomptables desplaçaments arreu del món, la cultura també es veu desmembrada per diferents territoris, però es pot percebre una unitat i transversalitat en les practiques relacionades i la seva estètica, probablement com a estratègia i voluntat de consolidació de la cultura palestina.  El que és clar, és que es tracta d’una arma de resistència davant polítiques que volen silenciar la seva comunitat, i que alhora busca un reconeixement internacional per a obrir portes al seu reconeixement. A nivell personal i degut a la meva experiència a Palestina fa uns anys, considero que a banda d’això també esdevé una forma de passar-ho bé i alhora una forma de generar espais de lluita no violenta,  per ensenyar al món que són alguna cosa més enllà del que es vol aparentar a través dels mitjans de comunicació occidental, on tracten a la població civil que es defensa com a terroristes.

La cultura Palestina alhora va molt lligada a la cultura àrab, que manté molts elements en comú en diverses subcultures que parteixen d’aquesta, però també té elements distintius – La poesia, la música i dansa, el teatre polític o símbols identitàris com la olivera o el Handala – que la fan ser una unitat cultural.

La meva intenció és explicar la música tradicional Palestina i la seva evolució cronològica des d’inicis del segle XX, ja que és un dels elements culturals més desenvolupats i distintius dins la comunitat, i em permetrà mostrar la importància que té el “mantenir la cultura viva” com a forma de resistència i expressió d’una comunitat.

Durant les primeres dècades del segle XX, la població Palestina encara mantenia un estil de vida rural, alguns d’ells, els Beduïns, amb una vida nòmada. La música tradicional en aquella època es basava principalment en diferents tipus de cançons tradicionals que acompanyaven esdeveniments i altres pràctiques com la dansa. La transmissió d’aquesta música tradicional ha sigut sempre de tradició oral. Es coneixen quatre tipus de cançons tradicionals: la Mejana o Ataba, la Dal’ona, la Sahja i la Zagreet.

• Mejana era molt present en rituals de treballs entre agricultor, obrers o pastors, i en casaments. S’inicia amb un crit i s’estructura a partir del text: es basa en poemes de quatre versos on els tres primers acaben amb la mateixa paraula i l’últim vers acaba amb “-Aab” o “-aywa”. És una pràctica que només es dona entre homes.
• Dal’ona és un tipus de cançó tradicional que és la principal acompanyant de la dansa És molt semblant a la Mejana: es basa en poemes de quatre versos on els tres primers acaben de forma similar i l’últim acaba amb “-Aona”. És una pràctica que és dóna, de la mateixa manera, entre homes.

Aprofito per esmentar que el Dabke és un altre element principal en la cultura Palestina. Tot i ser una dansa que es troba arreu dels països àrabs, Palestina l’ha adoptat com a símbol nacional. L’ha usat per construir la seva identitat cultural i com a cohesionador social.  Es tracta d’una dansa molt enèrgica que originàriament era un acte de manifestació de la virilitat però amb el temps ha esdevingut també un acte de reafirmació cultural. Es compon per un grup de ballarins que s’agafen dels braços formant un semicercle, entre els quals hi ha un líder, Awal, que acompanyat d’un rosari o un mocador dirigeix el grup. És l’únic que pot improvisar passos coreogràfics, mentre la resta fa uns passos bàsics, per tal de demostrar l’habilitat. L’acompanyament musical, tradicionalment, es realitza per part de tres musics: el cantant, Kawil, i dos instrumentistes que toquen la Darbukah i el Riqq. A partir d’aquí s’han fet moltes adaptacions i versions. Les cançons que s’interpreten, com he dit són en general les Dal’ona però també s’acompanya d’altres tipus de ritmes i cançons. L’origen es creu que prové de les pràctiques rurals antigues:

“Antigament, les teulades de les cases eren de fang i les construïen de forma comunitària, ajudant-se entre veïns. Per tal d’aplanar aquest fang es col·locaven tots els homes en fila, i agafats pels braços feien passos alhora per fer més força. Les dones, per animar, es diu que anaven picant de palmes i fent crits per marcar les passes. A partir d’aquí va anar evolucionant, i va esdevenir un ball propi de les antigues comunitats rurals àrabs”

 

Video de Dabke a Palestina: https://www.youtube.com/watch?v=VwfztD2jz8k

• Sahja: sí implica homes i dones però la pràctica es dona de forma diferent: Es canta tant sols en casaments i el paper que adopten és especial per a cada gènere. En la pràctica entre els grups d’homes, hi ha un líder, el Zahjal, que canta un vers i aleshores la resta del grup el repeteix. En canvi, entre les dones no hi ha cap Zahjal, cap líder sinó que les dones grans el representen fent els versos principals i les joves el repeteixen. Els dos s’adrecen i rodejant al nuvi i al núvia durant la seva interpretació.
• Zaghreet, és una pràctica exclusiva de la dona i té lloc en espais festius o cerimonials com els casaments. La música té un text basat en poemes de rima curta que van recitant diferents dones per torns.

Els instruments tradicionals que es vinculen a les pràctiques musicals són els següents:

• KANNUN CÍTARA
• DARBEKKEH
• PANDERETA I ZILLS
• OÚD
• KAMANJAH

En general les temàtiques d’aquestes tipologies de cançons es basaven en llegendes (Zajaleen), herois antics o temàtiques d’amor. Alhora els espais de pràctica es troben sobretot en casaments com a rituals o en espais de festivitat. Això anirà canviant a partir de la segona guerra mundial.

A partir del 1947, amb la declaració de la divisió per part de la ONU, va fer augmentar el temor a la pèrdua de la identitat cultural, degut als nombrosos morts i desplaçaments que van difuminar la comunitat per primera vegada de forma contundent. Aquesta temor va generar la necessitat d’un reclam cultural i identitàri que es va manifestar entre d’altres a través de la música. Les temàtiques van canviar. Ara parlaven dels màrtirs, dels herois de la guerra, del nacionalisme…Els espais també van canviar, ja que l’opressió a la que estaven sotmesos va provocar que es trobessin en àmbits molt més privats.  La situació era molt precària i les pràctiques culturals van minvar molt. Es van poder mantenir sobretot gràcies a espais cerimonials com els casaments, que no es van deixar de fer i eren “l’excusa” perfecte per a crear aquests espais musicals. Tot i així hi ha esforços internacionals per reforçar la cultura Palestina. Un exemple és el projecte de documentació de música tradicional Palestina de tradició oral, durant el 1959, per part de l’organització Smithsonian, que realitza diferents programes de suport cultural:

Projecte Smithsonian: http://www.folkways.si.edu/folk-music-of-palestine/islamica-world/album/smithsonian

Fins al 1967 que, quan Israel va ocupar territori de forma massiva, va augmentar la pràctica cultural com resistència amb artistes com el cantant Mustafa El-Kurd, el qual va significar un símbol i suport per a molt jove Palestins que s’identificaven amb les seves lletres de queixa i alhora d’anhel de pau.

Mustafa El-Kurd (in Bruseles): https://www.youtube.com/watch?v=WamwBdL04ec

Amb aquests anys de reactivació politico-cultural, va augmentar l’energia per a noves creacions artístiques i van sorgir grups com Sabreen, que cap a la dècada dels 70, va començar com un grup de música tradicional  i ha esdevingut una associació per al desenvolupament artístic.

Sabreen – Songs from Palestine: https://www.youtube.com/watch?v=dbO2TK_y4ms

D’altra banda el grup El-Founoun, des del 1979, també esdevé molt important ja que neix amb la intenció de revitalitzar la música i la dansa  tradicional Palestina però vist amb els seus propis ulls, integrant també la contemporaneïtat:

El founoun – Waddi a-tuffah: https://www.youtube.com/watch?v=6aV7MI9HFBY

A partir del 1987, amb l’inici de la primera intifada que durà sis anys, també es rebaixà i el desenvolupament de la creació artística, ja que no hi havien els recursos, l’espai ni les energies per fer-ho. Cap al 1993, encara arrossegant les conseqüències de la guerra, els músics havien de dedicar-se a altres coses, però poc a poc es va anar estabilitzant la situació i el reclam cultural va créixer amb molta força. Van néixer aquí grups molt importants per a l’escena musical palestí: grups com DAM van representar la veu de resistència del poble Palestí, sobretot per als més joves, ja que es tracta d’un grup de Hip hop, que a més es sostenia a partir de nous mitjans de difusió i creació. Van ser els pioners d’apropar aquest estil i en trencar amb la tradicionalitat musical que s’havia mantingut fins aleshores. Les lletres es mantenien, però, fermes en el terreny de la resistència cultural i política i manifestant l’esperança d’un canvi i de l’arribada de la pau.

Dam – Free Palestine: https://www.youtube.com/watch?v=trUtv6LvVJs

L’arribada al 2000 de la segona intifada, que va durar fins l’any 2010, no va fer minvar la creació musical i cultural. Els mitjans i recursos havien evolucionat molt i era un moment de molta efervescència en la resistència Palestina. En aquest moment neixen grups com Le trio Jourban, que paral·lelament a propostes com la música del grup de hip-hop Dam, decanten la seva aposta cap al mantenir la cultura tradicional per tal que no sigui oblidada. Amb l’herència musical paterna, que els va apropar des de ben petits a l’Oúd, van crear des del 2004 una nova sonoritat musical. Van ser els primers en crear un repertòri musical per a un conjunt d’Oúds, que fins aleshores no s’havia escoltat mai. Aquesta nova sonoritat la van combinar amb els poemes de Mahmoud Darwish, el poeta Palestí amb més renom, pels seus escrits i per les seves relacions amb la política, també considerat com un símbol nacional.

Le trio Jourban – Masar: https://www.youtube.com/watch?v=qbU8cgW5Y_Q

Una altra proposta musical molt important és la que ens fa la cantant Kamila Jubran, que des de París, ens apropa a la música tradicional palestina combinada amb una nova sonoritat molt experimental, amb sintetitzadors.

Kamila Jubran – Ghareebah: https://www.youtube.com/watch?v=idp6_QSH9q8

Aquesta lluita, va endinsar-se al món acadèmic de la musicologia, gràcies a l’aportació de Reemi Kelani, que tot i néixer a Anglaterra, té ascendència Palestina i el seu lligam emocional és molt fort. Kelani, llicenciada en etnomusicologia, es va dedicar a recol·lectar cançons folklòriques de Palestina que es cantaven abans del 1948, per tal de beneficiar a la consolidació cultural. Les cançons recol·lectades les va reinterpretar amb elements moderns com el piano o la bateria, i les va agrupar en un àlbum, Sprinting Gazella, gravat i publicat durant el 2012:

Sprinting Gazella- Lullaby: https://www.youtube.com/watch?v=bRwLj7cw7Aw

Finalment, entre les propostes més recents trobem grups com per exemple Ramallah Undergroun, que seguint el llegat de Dam, presenten música amb elements del Hip hop, el trip-hop o el downtempo combinats de lletres amb temàtiques polítiques i de reivindicació.

Ramallah Underground – Sijen if sijen: https://www.youtube.com/watch?v=jlRVdbMZSJk

Actualment, la resistència es manté en la quotidianitat dels Palestins. Hi ha moltes propostes nacionals i internacionals que segueixen fent possible que la cultura Palestina no mori, sinó que adaptant-se als temps i les necessitats han esdevingut un marc cultural identitàri imprescindible per al seu reconeixement i supervivència.

 

 

Bibliografia web:

So tradicional de Palestina: https://musicpoliticsmena.wordpress.com/2015/12/10/the-traidtional-palestinian-sound/

Música tradicional palestina: https://en.m.wikipedia.org/wiki/Music_of_Palestine

Sons del nou estat: http://www.worldmusic.net/guide/palestinian-music/

SMITHSONIAN A PALESTINA: http://www.folkways.si.edu/folk-music-of-palestine/islamica-world/album/smithsonian

ARTISTES MUSICA POPULAR PALESTINA:
http://www.taringa.net/posts/arte/14504496/Megapost-Musica-Palestina—arabe.html

Bandera palestina prohibida a Eurovisión: http://www.palestinalibre.org/articulo.php?a=60903

Música experimental a Palestina: https://recortesdeorientemedio.com/2014/06/30/musica-experimental-desde-el-universo-sonoro-de-palestina/

MUSICA PALESTINA DESCRIPCIÓ: http://es.slideshare.net/musicafernandoblanco/musica-en-palestina

MUSICA PALESTINA; http://historiadelamusica-1.blogspot.com.es/2013/04/musica-de-palestina.html

MUSICA TRADICIONAL PALESTINA, ART TRADICIONAL: http://panamaconpalestina.es.tl/ARTE-Y-CULTURA-PALESTINA.htm

ARTICLE IDENTITAT PALESTINA

http://www.unitedexplanations.org/2011/11/02/palestina-y-su-identidad-cultural-en-la-unesco/

POESIA PALESTINA: http://www.poesiaarabe.com/poetas_palestinos.htm

BIOGRAFIA MAHMOUD DARWISH: http://www.poesiaarabe.com/biografia_de_mahmud_darwish.htm