Pau Barberà

Esmuc, 2015-2016

Des de ben petit, a ma casa, he anat sentint parlar d’aquest grup, sobretot al meu pare i un amic seu, que feien un programa a la radio de la comarca tots els diumenges per la nit anomenat «Trossos i Mossos», on s’obria la velada de la retransmissió amb la sintonia inicial  d’un grup anomenat “Companyia Elèctrica Dharma”, amb la cançó que du per nom, “ La gent vol viure en pau”. I es que no era de més, que molta gent estigués enganxada a aquest grup musical que havia revolucionat el panorama musical dels 80’ a Catalunya fins a traspassar , comarques, províncies d’arreu del país, de fora d’aquest i d’altres continents.

L’Elèctrica Dharma

Inicis 

El nom del grup està inspirat en el títol d’un llibre de l’escriptor Jack Kerouac, “The Dharma Bums”, va néixer formalment l’any 1974 en una comuna rural que els germans Fortuny van muntar en una masia de Girona, i dintre d’aquesta comuna feien jocs, un dels qual era tocar i fer música. La gestació de la banda, però, havia començat uns anys abans, quan Esteve (guitarra), Joan (primer baix i després saxo soprano) i Josep Fortuny (bateria) aprenien a tocar de forma autodidacta i versionaven cançons dels Beatles i dels Rolling Stones ( s’anomenaven “Els Llums”). Posteriorment s’unirien a ells el teclista Jordi Soley i el baixista Carles Vidal, creant aixi «La companyia Elèctrica Dharma».

El so Laietà

Els Dharma, contribueixen al desenvolupament del fenomen musical del so laietà o l’ona laietana, que es podría definir musicalment com el mestissatge sense complexos entre les influències del rock progressiu internacional del moment amb les arrels mediterrànies i totes i cada una de les aportacions particulars de músics arribats d’arreu del món amb ganes d’encomanar la seva febre rítmica.Aquesta etiqueta engloba la música de grups que es van reunir a la nova sala de Barcelona el 1973, el local Zeleste. També en formen part altres grups com, la Mirasol o la Plateria, totes elles impulsores de les quatre edicions del festival Canet Rock a la segona meitat dels 70s.
Ells van ser dels pioners en fusionar la música tradicional catalana , el jazz, el rock i la psicodèlia, van crear un estil i un so inèdit , van escollir una parcel·la inèdita: la música mediterrània, autòctona, oberta, assolellada i marinera. A la instrumentació habitual del rock ( bateria, guitarres, teclats), però sobretot la seua marca de peculiaritat es troba a l’inconfusible so del saxo soprano, el so del qual recorda molt al de la tenora catalana, també per la manera de tocar de l’intèrpret.

Després d’aquest inici espectacular de la música en català va començar l’anomenada “travessa del desert”, que va anar des de mitjans dels 70s i fins a mitjan dels 80s.
Ni crítics ni polítics en fan gens de cas. Aquest fet és molt destacable, perquè després, a l’inici dels 90s semblarà que el Rock Català haja sortit del no-res.

L’arrancada

La seua primera actuació de cert relleu popular es produeix al Festival de tardor la «Onda Mediterrànea», a partir d’ací començarà l’escalada que conduirà a la grabació del seu primer LP , «Diumenge»(1975)”, influenciat pel Jazz, el rock i el free-Jazz. En canvi quan s’edita el quintet està a anys llum d’ell, doncs la fusío del seu folklore català amb la seua música ha donat ja com a resultat una linia original, autòctona, enèrgica i singularment atractiva.
Just en aquell moment, en Pep va «descobrir» un disc d’una cobla que interpretava peces de l’empordanès Joaquim Serra, un dels compositors de sardanes més importants de Catalunya. El va captivar tant que de seguit va fer-lo escoltar als altres: «aquella música ens va posar en contacte amb un passat que desconeixíem o teníem adormit» . Defineixen el seu so com a sardana rock o sardana còsmica: «una combinació de la música progressiva i el jazz rock que escoltàvem i tota la música que portàvem a dins de petits». P.Fortuny.

A més estaven disposats a iniciar una nova etapa i volien treballar més la posada en escena de la seva música, amb l’objectiu de crear un espectacle total. Per aconseguir-ho s’uneixen a «Els Comediants», companyia semiteatral, amb els que fusionen la part musical amb la visual, vivint en comunitat i creant una nova estètica dintre de la progresia i el seu context i on participaren col·lectivament al Festival Canet Rock.

Després de mig any d’activitat conjunta el grup es separa de la companyia teatral i grabaria el seu segon àlbum, L’oucomballa (1976) un dels millors LP’s del actual moment català i definitori de la seua evolució i calitat.

La Dharma l’arma !

«L’oucomballa és com una explosió, però manté una mica la línia de Diumenge, canvia les melodies però es manté en els solos. Amb Tramuntana ja estem segurs del camí a seguir, una mica l’obra madura en aquest procés» P.Fortuny.

Segons els components del grup, va ser un disc irrepetible que situa el grup en un nivell tan alt que difícilment els seus components podrien aconseguir superar-lo. Ells mateixos són conscients que mai no han tingut les idees tan clares i la inspiració tan arrelada. Segons ells, Tramuntana només passa un cop a la vida, es convertir en un dels discs més venuts del rock català. La revista Jaç va seleccionar l’àlbum com un dels 100 millors discos de jazz en català.

El 1978, la Companyia Elèctrica Dharma va presentar el quart disc, l’Àngel de la dansa, al Palau dels Esports de Barcelona davant de més de nou mil persones. Poc després, Jordi Soley va deixar la formació. Aquest lloc l’ocuparia un altre dels germans Fortuny, Lluís (piano i trompeta).

Composicions Textuals

Les composicions esdevenen més accessibles, més curtes, i la interpretació vocal i els textos adquireixen més rellevància. Començaren a afegir veu a d’algunes de les seues cançons, on van demostrar que era possible combinar els missatges inconformistes i la reivindicació de la identitat catalana amb el ball i la festa. I ho demostraren amb el fruït d’altres àlbums com, Ordinàries aventures(1979),  L’Atlàntida(1981).
Col·laborarien amb la Cobla Mediterrània al Palau de la Música de Barcelona(1981). El concert va ser un gran èxit i de l’actuació en va sortir un disc).
El 1983, amb el disc Catalluna(1983) s’acosten als cercles folk més propers a l’independentisme i cita obligada per a joves compromesos amb el país. Segons la revista «Lluita«, la Dharma va arribar a ser un dels símbols que, durant els darrers anys, han personificat millor l’ascens de l’independentisme sociològic arreu de Catalunya.
Els seus concerts s’han convertit en mítings independentistes on els joves salten, canten, criden i fan onejar els estels al compàs d’aquets cinc músics.

Encontre innesperat

Aquest mateix any del 1986, just quan el grup vivia un dels moments de més plenitud de la seua trajectòria, la mort va anar a buscar l’Esteve a l’escenari. Mentre actuava a Cardedeu. Després d’un paró tornaren a reprendre el camí fent un disc en homentge a l’Esteve Fortuny(1987).

L’únic que els ronda pel cap és fer-li un homenatge. De fet, esperen que algú organitze un acte per reconèixer la important tasca d’Esteve, un dels músics més creatius que ha conegut el nostre país, però en veure que no hi ha cap interès, decideixen tirar endavant ells mateixos el projecte. Finalment, el 12 de març de 1987, ofereixen una única actuació al Palau de la Música com a homenatge al seu germà i amic desaparegut, on interpreten majoritàriament les cançons que formen «Homenatge A Esteve Fortuny», un conjunt de composicions simfòniques del guitarrista, inèdites fins llavors, a causa de la quantitat d’instruments que eren necessaris per a la seva execució. En el concert participen Maria, la petita dels germans Fortuny i l’última incorporació del grup, (teclats i acordió) , amb l’Orquestra de Cambra de Barcelona, dirigida per Manel Camp.

Més discografia 

I no van parar de crear:  Força Dharma(1985), No volem ser(1986)Fibres del cor (1989) , Tifa Head (1991) , Que no es perdi aquest so (1993) , 20 anys de Companyia Elèctrica Dharma (1994), El ventre de la bèstia (1996),  Racó del món(1998) Sonada (2000) , Llibre vermell (2002) , Dharmasseria (2004), 30 anys, la Dharma l’arma! (2006) , El misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants (2008)
Monpou’s mood Mariagneta and Patum Jack Blues (2010).

Els Dharma  van decidir també explorar les melodies medievals del «Llibre Vermell de Montserrat». Al març de 1993 apareix «Que no es perdi aquest so«, un disc, amb retorn a les arrels, és paral·lel a la refundació del seu so, molt proper a la fusió que els va fer populars en els seus inicis.

Cançó Stella Splenders, adaptació del Libre Vermell de Montserrat.

La seua música evoca dotzenes de melodies populars de totes les regions del país, però no pretén ser tradicionalista ni folklòrica. Van crear un sistema propi, un planeta particular, ple de símbols i fantasies, de danses populars i de música on es troben perfectament lligams del mediterrani, cançons que es van fer  himnes com «La presó del rei de França» o «Inannahihé». La Dharma és, sobretot, un grup d’escenari. Les seves actuacions sorprenen per la seva força elèctrica amb que interpreten i transmeten el seu lirisme incandescent, els seus ritmes trepidants i vitals. Un concert de la Dharma és sinònim de festa popular, multicultural mediterrània i musical, un esdeveniment únic i irrepetible cada vegada. Tot passa molt de pressa. Sobre l’escenari, els seus directes segueixen sent aigua fresca i saltadora, cançons i «sonades» travessades per l’inconformisme característic de tot artista compromès amb les seves arrels. Les etiquetes sobren. Es la Dharma i el seu ímpetu escènic.

BIBLIOGRAFIA

• Companyia Elèctrica Dharma. Temps de Rock,  Volum 13 (1992) Ed. El Temps.

• SIERRA i FABRA, Jordi. Història i poder del rock català.1977. pàg 94,
  ISBN 84-7175-117-8. Editorial Unilibro, S.A
  
• http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/concert-i-documental-de-la-companyia-electrica-dharma/la-dharma-una-emocio/video/3887470/

• ciutadak.blogspot.com.es/2013/10/sr-pep-fortuny.html

• http://www.gencat.cat/ Companyia Elèctrica Dharma.